VIPERINA FLORIDA

Llengua de bou o viperina (Echium vulgare) 

Fotos: ©Montse Francisco, 2011

Aquest exemplar de llengua de bou, viperina o borratja borda  (Echium vulgare) viu a ple sol, en un petit talús,  a tocar del camí que porta als trossos de cal Faio, a Duesaigües.

És una herba biennal que fa una florida espectacular —flors de color blau fosc tirant a violeta— que dura ben bé tres o quatre setmanes.  Fa més de mig metre d'alt en diverses tiges, amb puntets foscos, que arrenquen de la base. Tota la planta està recoberta de pèls aspres; uns de rígids i punxents  i uns altres de més curts i vincladissos.
No és gens apreciada per la pagesia, no tan sols perquè és invasora dels camps de secà, sinó que pot ser verinosa per al bestiar. ¿Quina funció deu fer aquesta planta a la natura? La bellesa de les seves flors és un reclam per a les abelles que la visiten adelerades sense espantar-se de les espines. Es veu que no és gran productora de pol·len,  en canvi,  n'extreuen molt de nèctar.
Sigui com sigui, l'altivesa de la planta quan està florida és un plaer visual per als humans, però ens en guardarem prou de tocar-la i d'arrecerar-nos-hi.

Per mil abelles

senyora viperina

nèctar i punxes 

LENA PAÜLS. Haikú viperí 

PERSONES, COTXES I GASOLINA

 

People, Cars & Oil  

Teatre Romea, de Barcelona
Foto: © Cecilia Gläsker

  

Programa doble al Teatre Romea, només en quatre funcions.  «Das Gestell (El prototip)», de Soeren Voima, dirigida per Josep Galindo, amb intèrprets alemanys.  I «Car Wash (Tren de rentat)», de Marc Rosich, dirigida per Annette Pullen, amb intèrprets catalans. Una coproducció internacional de dues obres, que connecta les ciutats de Barcelona i la d'Stuttgart. ¿Què tenen en comú  aquestes ciutats? Tenen indústria automobilística i una xarxa de proveïdors que en depenen. Stuttgart (Mercedes Benz) i Barcelona (la SEAT). Els dos textos funcionarien bé per separat, tant per la durada (1:20 h) com per la construcció de personatges nàufrags de la crisi econòmica. Ara bé,  vistos en una mateixa sessió, amplien el sentit com si fossin vasos comunicants.  Dues obres que han deixat ganes de més propostes d'aquest tipus. 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»
 

L'EMPREMTA DE COURBET

Cartell de l'exposició Realisme (s). 
L'empremta de Courbet.

Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2011

L'exposició Realisme (s). L'empremta de Courbet explora el realisme de Ramon  Martí Alsina, introductor del realisme al panorama artístic espanyol, a partir de la influència que Gustave Courbet  va exercir sobre la pintura. Però l'exposició no es queda aquí, sinó que força el concepte de realisme fins a l'obra d'Antoni Tàpies. A més d'obres del mateix Courbet, s'hi poden veure obres del Segle d'Or espanyol, de pintors com Murillo, Ribera i Velázquez. 

En alguns casos la representació pictòrica hiperrealista sembla una fotografia; en l'altres, és un realisme que apunta un esbós naïf.

TEORIA DE CATÀSTROFES

Teoria de Catàstrofes

Autor: Toni Cabré. Direcció: Moisès Maicas

Teatre Gaudí Barcelona, Sala Gran

Al terra de l'escenari de TGB hi ha la representació del que queda d'un pont d'una autovia que ha caigut després d'un aiguat. Davant de l'abisme que ha provocat la catàstofe, es troben una noia que ha perdut una amiga en el desastre, l'enginyer que va projectar el pont i el seu amic massa realista. Parlen de responsabilitat, de les possibles víctimes, de la imprevisibilitat dels fenòmens naturals. Un discurs profund i ben estructurat que va obtenir el Premi Serra d'Or. Els tres intèrprets estan molt ajustats a cada paper, tot i així, en destaca la interpretació de Laura Aubert, una revelació.

I, quan apareix la catàstrofe, 

queda en evidència la nostra

ignorància, la nostra feblesa i, 

sobretot, la nostra falta d'escrúpols. 

TONI CABRE

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

MOIXAINES DE NINA

El primer que sentim és una olor suau i penetrant: un sospir de llima, un rastre d'espígol, un pensament de romaní. L'agafem per les aixelles i l'elevem cap al sostre. Sembla que se'ns vulgui quedar als dits la seva flojor de núvol de sucre candi. Ara ens la posem davant del rostre i ens imaginem que ens pregunta amb aquests ulls tot nineta: Tat!, qui sóc? Ens la posem sobre els genolls, Arri, arri, tatanet. Diríem que l'hem sentida riure. Li estiraríem el rínxol que li penja sobre el front, però ens distreu la seva veu que reclama: Ballmanetes, ballmanetes! Si no fos que se'ns hi quedaria la llengua, lleparíem la glaça en zig-zag que li perfila el cap, les mans i els peus. Non nineta, non nineta, que li vingui la soneta. Llaminera de paraules, amerada de música, s'adorm amb els ulls oberts. És la Nina Galeta de la iaia Isabel.

Petita Cookie, creació d'Isabel Marsal, 
de Nines de Drap

CAVALLS SALVATGES NO M'ARRENCARIEN D'ACÍ

 

Cavalls salvatges no m'arrencarien d'ací

Autor i director: Víctor Sánchez Rodríguez

Versus Teatre, de Barcelona
Foto: © Nadia Balada

Per arribar a les grades del Versus Teatre, els espectadors hem de passar per una catifa de pedretes, hem d'esquivar un parell de matalassos bruts, burilles i llaunes de cervesa escampades. Hi veurem un retrat contemporani d'una mena de joves. Dos germans orfes viuen junts a la casa pairal. El noi manté una relació poc compromesa amb una noia de bona família. La germana és possessiva en extrem i la pressió protectora que exerceix sobre el noi, el fa decidir a emprendre a escapar-se amb la primera persona que li ofereix una vida d'evasió, encara que sigui per mitjà de la droga. Al llindar de la desfeta, el noi torna a casa i descobreix que tant la germana com la seva antiga companya també han fet un procés de coneixença personal. Tots tres es troben al punt de partida, però no queda clar que de la frustració viscuda n'hagin après res. No sembla que hagin esdevingut més savis, sinó més covards. Un text contundent dit amb la vehemència i els matisos precisos per uns actors joves i ben preparats. El conjunt emociona per l'acurat treball de direcció de les interpretacions.

Llegeix-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

VIURE AMB PETITES MENTIDES

Títol original: Les petits mouchoirs
—Pequeñas mentiras sin importancia—

Pel·lícula dirigida per: Guillaume Canet

En els darrers anys, poques vegades una pel·lícula de producció francesa ha tingut tant de ressò aquí com Les petits mouchoirs —Pequeñas mentiras sin importancia—. És una pel·lícula de personatges més que de grans esdeveniments. Els amics d'aquesta història són un grup de francesos de classe mitjana, al voltant dels quaranta anys, que s'estimen més deixar l'amic comú convalescent a l'hospital que sacrificar les tradicionals vacances de platja al refugi d'un dels amics, un empresari pròsper. Les experiències agradables que passaran durant l'estiu es veuran tacades per aquesta decisió inicial. Aquesta  pel·lícula respira naturalitat per la tria dels espais i per la impressionant complicitat entre els intèrprets. Només per això i perquè fa de mirall del que queda de la societat contemporània benestant val la pena destinar-hi els 150 minuts de durada. En canvi, ens hauríem pogut estalviar el final moralitzant i lacrimògen en boca del pescador del llogaret, que desmereix la lucidesa i contenció de tota la cinta.

REUS, TOT PER SANT PERE

Cartell Festa Major Sant Pere, Reus, 2011. 

Autora: Carme Ruscalleda

A Reus avui arrenquen els actes de la Festa Major de Sant Pere i s'estenen fins al 5 de juliol. El cartell que anuncia la festa ha estat realitzat per la cuinera Carme Ruscalleda. Carme Ruscadella fa de cartellista. Hi ha notícies que les llegeixes dues vegades i no te les creus. La reconeguda cuinera va renunciar a cobrar per l'obra, però l'àrea de Cultura de l'ajuntament reusenc li ha pagat, vulgues que no, dos mil euros. ¿Què en farem dels artistes, dels dissenyadors i altres professionals del ram cartellístic?

En aquesta edició es presenta un programa  amb més de cent-noranta actes per a tots els públics, la majoria d'arrel tradicional. La novetat arriba per la banda del foc, amb els bous festius i, a la tronada després de Completes, uns artilugis pirotècnics que recordaran els antics castells de focs, com per exemple jardineres als fanals de la plaça, rodes, jocs fixos i giratoris i figures artístiques, molts dels quals procedents dels antics tallers de la pirotècnia Espinós. Una altra novetat són els gegants indis i moros que s'afegeixen al Seguici Petit. El pressupost de la Festa Major d'enguany és de 319.000 euros, amb el cartell inclòs, és clar. ¿Qui pensa en l'endeutament, en la crisi, en els indignats econòmics, per Sant Pere?

Descarregueu aquí el programa Festa Major de Reus 2011

Escolteu aquí "La marxa dels gegants"

Escolteu aquí "El valset dels gegants"