PEL·LÍCULA 'L'ARQUITECTE'

L'arquitecte  [L'inconnu de la Grande Arche]
Direcció: Stéphane Demoustier
França, 2025

L'expressió "L'home desconegut de la Grande Arche" fa referència a l'arquitecte danès Johan Otto von Spreckelsen (1929-1987), que va guanyar el concurs internacional convocat per François Mitterrand el 1983 per dissenyar l'icònic monument de La Défense a París. La pel·lícula de la construcció de l'Arc de la Défense o Grande Arche és una interesant lliçó d'història, sense ser pròpiament un documental.

El govern francès, amb Mittterrand al capdavant, va convocar el concurs d'arquitectura més ambiciós del moment: Un monument per allargar l'Eix històric de París que va del Museu del Louvre passant per l'obelisc de la place de la Concorde i l'Arc de Triomf. Visible a través de l'Arc de Triomf, des dels Jardins de les Teuleries. 

Cobejat pels grans estudis —s'hi van presentar 484 projectes anònims arribats d'arreu del món—, el guanyador va ser, sorprenentment, Johan Otto von Spreckelsen, un professor d'arquitectura danès que fins aleshores només havia construït casa seva i tres petites capelles. De sobte aquest arquitecte es va trobar al capdavant d'un projecte colossal i ben aviat es va adonar que preservar la seva visió no seria fàcil. Va començar aleshores el veritable pols entre l'art i el poder. 

L'arquitecte Spreckelsen va morir el 1987, va succeir-lo l'arquitecte Paul Andreu que va garantir l'acabament de l'Arc tal com l'havia projectat l'arquitecte danès. L'Arc de la Défense va ser inaugurat el juliol de 1989, any del bicentenari de la Revolució Francesa i en ocasió de la cimera del G-7. 

L'Arc de la Défense és un cub buidat al centre de 112 m de longitud, 106,9 m d'ample, per a una alçada de 112 m. Sobre les seves cares exteriors, l'Arc està recobert de plaques de vidre de 5 cm de gruix, tractades especialment per impedir qualsevol deformació òptica i resistir vents de gran potència. Els altres paraments són recoberts de plaques de marbre blanc de Carrara i de granit gris. Muntat sobre 12 pilars posats sobre gats hidràulics per permetre de suportar el subsòl fràgil la seva massa de 300.000 tones.

EXPOSICIÓ ´ÍNDEX BLAU', D'ANTONIO BARAHONA

Antonio Barahona (Sevilla, 1984) dibuixa l'arquitectura
domèstica dels celoberts; pinta l'exuberància de la vegetació

a recer, la llum matisada sobre cada fulla.

Interior de gloria.  © Antonio Barahona

Oli, 40 x 60 cm

Patio andaluz.  © Antonio Barahona.
Oli, 60 x 90 cm

«Perquè el futur és una cosa molt antiga» 

 

 

Sala Parés, Barcelona  

Exposició ÍNDEX BLAU 

oberta fins al 12 de setembre de 2026 

'MULJIL', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Muljil. Companyia Elephants Laugh 

Guió: Jaeuk Shin. Direcció: Jinyeob Lee

Festival Grec 2026. Teatre Lliure Montjuïc 

L'espectacle Muljil arriba de Corea del Sud a Barcelona de la mà del Festival Grec. S'inspira en les anomenades en coreà “haenyeo”, que significa “dones del mar”, les bussejadores coreanes del sud de l'illa Jeju, entre el Japó i Corea del Sud. Es dediquen a pescar marisc, a pulmó obert, des d'adolescents de 16 anys fins a dones de més de 80 anys. Malgrat el risc que corren, aquesta pràctica va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat fa deu anys. 

El que em queda d'aquest espectacle són quatre cubicles transparents plens d'aigua on s'instal·la a cadascun un intèrpret completament vestit i carregat amb bosses. Hi bucegen a estones. La idea visual és espectacular, però el que s'hi representa és estàtic. Finalment surten quatre voluntaris locals que ja han preparat prèviament la immersió i, oh! sorpresa, quatre espectadors més, en aquest cas triats a dit, són invitats a fer el mateix. Quin patir!

Per desig de la companyia, tot el que s'escolta en coreà no té sobretitulat. Al programa de mà hi ha el text de sis accions, però naturalment, a les fosques no el llegeix ningú.  I no aclarim del tot què s'hi debat. Si hem tingut la iniciativa d'informar-nos de l'espectacle a l'avançada, podem saber que les accions es titulen: Una dona embarassada; Feina; Una dona que es va a fer la cirurgia estètica; Trangènere; Comunitat i Aquí i ara. Sabem els títols de les accions, però el text que les acompanya no hi aporta res. Afinant la percepció em queda la idea que cadascú subsisteix com pot i que «tot i que separats com illes, tots estem submergits en un mateix mar.»  7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'ÀGUILES DEL CAIRE'

Àguiles del Caire [Eagles of the Republic]
Direcció: Tarik Saleh. França i Suècia, 2025

Retrat crític del règim egipci actual. La pel·lícula segueix George Fahmy (a càrrec de l'actor Fares Fares), un popular actor egipci que és obligat per les autoritats a protagonitzar una pel·lícula propagandística sobre el president Abdelfatah al-Sisi. La seva negativa inicial desencadena amenaces contra ell i la seva família, fet que l'empeny a acceptar el paper i el situa al centre d'una trama de vigilància, conspiracions polítiques i lluites pel poder dins de l'Estat. Inicia un romanç amb la misteriosa esposa del general que supervisa el projecte. 

Pel·lícula seleccionada a la secció oficial del Festival de Cannes 2025. 

Filmin 8/10

'SOLITUDES', DE KULUNKA TEATRO, AL CONDAL

Solitudes. Autoria i dramatúrgia: Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Martín i Edu Cármaco. Direcció: Iñaki Rikarte. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Recomanat a partir de 14 anys. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. 

De la companyia Kulunka Teatro del País Basc, en vam veure fa onze anys André & Dorine, on enfocava la malaltia de l'Alzheimer.  Retrobem ara a Solitudes la poesia d'aquests creadors i portadors de capgrossos que es mouen precisos i ens emocionen sense paraules. En aquest espectacle el tema és la solitud de la vellesa, explicat a partir d'un home que es queda sense companya de joc (de vida), quan mor la seva parella. Intenta que el fill i la neta juguin a cartes amb ell, però tant ells com la resta de persones de l'entorn viuen la seva solitud particular. Ens hi veiem representats i les llàgrimes ens acompanyen quan tota la platea aplaudim dempeus. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*     

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'WASTED LAND', AL TEATRE LLIURE

Wasted Land. Concepte i direcció: Ntando Cele 

Festival Grec 2026 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle de l'artista multidisciplinar Ntando Cele (Durban, Sud-àfrica, 1980) adopta una part del títol del poema —de 434 versos— que va fer cèlebre T. S. Eliot, publicat el 1923, Wasted Land (Terra gastada, en la traducció de Joan Ferraté). A l'escenari, piles de roba usada i un vídeomapatge de paisatges de terres cremades, ermes. Ntando Cele i tres actrius-cantants il·lustren els moments més suggerents de l'espectacle amb cançons de protesta, adaptades pel músic i compositor egipci Wael Sami Elkholy.  Després d'una hora justeta, el format performatiu per desenvolupar l'apocalipsi a causa de l'emergència climàtica, amb un presumpte humor subtil, no connecta amb el públic. El missatge de la sostenibilitat urgent arriba feble,  per la forma teatral gens elaborada amb què es presenta. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

MARIA ROSA ENRICH VIDAL, IN MEMORIAM

Maria Rosa Enrich Vidal

Sabadell, 1930 - Reus, 2026 

Ens ha deixat la Maria Rosa Enrich Vidal, de Duesaigües, als 96 anys d'edat. He triat aquesta fotografia de 2011 perquè rarament en trobaríem una altra que no estigui amb les mans ocupades, sempre fent alguna cosa amb el gust de fer-la ben acabada. 

Sabadellenca de naixença, va començar l'escolarització a l'escola de la República. La guerra la va enxampar amb sis anys,  després la Dictadura es va encarregar d'estafar la seva generació i les següents l'ensenyament català tant en llengua com en continguts. Tot i així, de jove, va continuar amb la tradició del teatre d'aficionats, amb el grup de Sant Feliu del Racó. Precisament, l'afició al teatre l'ha encomanada a la seva filla, que dirigeix el grup de teatre local.

Vau descobrir plegats
aquesta primavera
i collíeu flors a desdir.
Encara us sentiu les mans
perfumades. 

El 1956 es va casar amb l'aquarel·lista Bartomeu Llebaria (Barcelona, 1919 - Reus, 2019); mare del Xavier i l'Anna; àvia de l'Alba, la Carla i el Pol. 

La parella estiuejava al Masnou i més endavant a Duesaigües, d'on provenia la família del marit. La vaig conèixer a mitjan setanta a Duesaigües. Sempre amb el somriure als llavis, discreta i amb paraules amables quan ens trobàvem o quan repassàvem l'esplendor i creixença de les plantes que tenia a la placeta de l'entrada. El 1992, en jubilar-se, van fixar la residència al poble. Van destinar espais privats de la casa com a galeria permanent de pintures, diorames i maquetes de vaixells del Bartomeu. La Maria Rosa n'era una amfitriona acollidora i generosa amb qui s'hi acostava. 

Admiro de la Maria Rosa la capacitat d'adaptació als canvis i de recuperar-se o resistir davant de les adversitats. Sense fer-ne escarafalls. I posant en pràctica el seu lema 'Viu i deixa viure". 

Gràcies, Maria Rosa, per tot el que hem après de tu.

 

El sol juga avui a la cluca
al teu davant, vell Puigmarí,
pels camins estrets, llums de cuca.  

 ***

Cerimònia de comiat:

Església de Santa Maria. Duesaigües, 11 de juliol a les 12 h 

 

'LA PRIMERA LLEI DE NEWTON', A LA VILLARROEL

Primera llei de Newton. Autora: Eu Manzanares. 

Direcció: Nelson Valente. La Villarroel

La dramaturga Eu Manzanares (Santa Coloma de Gramenet, 1985) ha escrit una comèdia seriosament enfocada cap a l'ensenyament. ¿Quin és el sentit de l'escola? Ensenyar què i per a què?  L'adolescent Izan (a càrrec de l'actor Max Vilarrasa, excepcional) no aconseguirà per mèrits propis aprovar el Graduat Escolar, però el necessita per fitxar per un club de futbol. De futbol, sí que en sap —un altre Lamine Yamal, a la vista—  i la seva mare (a càrrec de Sara Diego, enèrgica, magnífica) confia que el noi traurà la família de la misèria. S'enfronta amb la direcció de l'institut perquè li facilitin, tant sí com no, un certificat que li obrirà el camí de l'èxit. ¿I el claustre què hi diu? 

La directora de l'escola (a càrrec de l'actriu Anna Sahun, el rigor expositiu), la professora de llengua més veterana (Rosa Gàmiz, la versemblança) i el professor de ciències novell (Dafnis Balduz, la precisió) debaten l'assumpte. La institució escolar ha de facilitar oportunitats. N'ha estat fins i tot premiada per haver-ho aconseguit i, precisament ara, coincideix que una influencer (Lua Amat, l'esverament ben resolt) n'enregistra un reportatge. En el cas de facilitar un aprovat a l'Izan es presenten dilemes ben explícits. ¿Què hi perd l'escola? 

Diàlegs d'alt voltatge, reflexions pròpies del dia a dia a l'escola catalana d'avui. L'esperança dipositada en la nova fornada de mestres que recuperen l'escola activa i expliquen la primera Llei de Newton amb una pilota reglamentària de futbol. I aconsegueixen que nois com l'Izan l'entenguin: «Tot allò que es manté inalterable es pot accionar si s'utilitza una força que ho remogui».  I la vulguin aplicar per anar per la vida. Bravo! 9/10

Llegiu la crític d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»   

*   

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY