PEL·LÍCULA 'CRÒNICA D'UN AMOR EFÍMER'

Crònica d'un amor efímer. [Chronique d'une liaison passagère]

Direcció: Emmanuel Mouret. França, 2022

A l'inici una mare soltera (Sandrine Kiberlain) i un home casat (Vicent Macaigne) emprenen una relació sense futur. Són dues persones adultes que pretenen viure una aventura sexual sense compromisos. Però a mesura que es troben se senten a gust junts, tot i les diferències vitals de cadascú. Una pel·lícula feta de detalls, de conserves brillants a l'estil Eric Rohmer i Woody Allen, amb mesurada comicitat. Una història d'amor que flueix amb naturalitat, entre passejos i la complicitat del dia a dia. Filmin. 9/10

PEL·LÍCULA 'ET LA FÊTE CONTINUE'

Et la fête continue

Direcció: Robert Guédiguian. França, 2023

El cineasta armeni-marsellès Robert Guédiguian ha convocat un cop més la seva troupe per interpretar una història d'amor i resistència: Ariane Ascarine, Jean-Pierre Arroussin, Gérard Meylan i Jacques Boudet. La parella de joves hi tenen protagonisme, però sobretot se l'emporta Ariana Ascarine, en el paper de Rosa, infermera i activista política de seixanta anys. A punt de la jubilació, l'entusiasme per l'acció decau en paral·lel a l'amor que inesperadament l'assalta i viu amb passió i, alhora, amb por de comprometre's.  Emociona com el director acarona amb una certa nostàlgia els personatges i la ciutat de Marsella, bellament fotografiada. Amb to de testament. Filmin. 8/10

EXPOSICIÓ 'LEONOR FERRER', 150 ANYS

Leonor Ferrer. Una vida entre línies

Exposició al Palau Robert. Sala 4 Cotxeres

Enguany es commemora el 150 aniversari del naixement de Leonor Ferrer Girabau (1874-1960), la primera dona a l’Estat espanyol a aconseguir el títol de delineant, l'any 1905. Durant més de 30 anys va treballar com a cap de delineació a diverses companyies telefòniques. 

Ferrer va impartir cursos de delineació a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i, fins i tot, en va crear la seva pròpia acadèmia. Va plasmar el seu activisme en camps com l’educació, l’emancipació i la presència de la dona en tots els àmbits de la societat. El seu fons documental es conserva a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. 

Exposició oberta fins al 2 de febrer.

'UN SOGRE DE LLOGUER', AL TEATRE GOYA

Un sogre de lloguer, de Susanna Garachana i Jaume Viñas. 

Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. 

Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona

El títol de l'obra de teatre Un sogre de lloguer ja avança embolics i comicitat a dojo. Sobretot si qui l'estrena i la protagonitza és Joan Pera, l'humorista català de capçalera, en la línia dels grans de l'espècie. L'espectador ja es troba amb el somriure plantificat als llavis abans d'entrar en matèria, quan els altaveus haurien de recordar que cal apagar els mòbils. De seguida, Joan Pera es transforma en Ramon, actor i doblador de Woody Allen (quina casualitat!), a qui ofereixen una feineta de subtitució d'un actor. La feineta consisteix a fer el paperot de pare en una situació real sota el nom de Marçal o Marcel, tant és. L'enamorat per al qual treballarà Ramon vol figurar el que no és davant de l'enamorada i de la seva futura sogra, suposadament, de classe alta. I és clar, un cop arriben a l'apartament d'alt estànding llogat per a impressionar-les, les equivocacions del fals sogre se succeeixen i del somriure passem a la rialla contínua. Els acompanyants de Joan Pera a l'escenari: Muntsa Alcañiz (la futura consogra), Clàudia Benito (la jove enamorada), Edu Lloveras (l'enamorat i suposat fill) comparteixen joc coral amb la nota alta. Un magnífic equip al voltant del mestre. Ramooooon! 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'PURA PASSIÓ', AL TEATRE AKADÈMIA

Pura passió, d'Annie Ernaux. Dramatúrgia i direcció: Lucia del Greco

Intèrpret: Cristina Plazas.  Teatre Akadèmia, Barcelona

El monòleg Pura passió que interpreta l'actriu Cristina Plazas és un extracte de la novel·la breu autobiogràfica de l'escriptora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), distingida fa dos anys amb el Premi Nobel. S'hi encara la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992), que ha creat una atmosfera de nostàlgia activa fent que el personatge deconstrueixi peça a peça una màquina obsoleta, com a metàfora de les hores de passió i desig que l'han dominada. La dona que monologa en veu alta no s'adreça a ningú, amb les paraules reviu una relació sexual d'anys amb un home més jove i casat que només contacta amb ella de tant en tant. Contempla el paisatge de desolació cada vegada que l'amant se'n va i la deixa obsessionada per la tornada, ajaguda sobre una taula de dissecció d'una morgue. Una peça breu que apel·la als cinc sentits i reivindica la passió des de l'òptica femenina.

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'VERBAGÀLIA', A LA SALA ATRIUM

Verbagàlia. Monòlegs: La tieta i Verbagàlia, de Víctor Català

Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra:Víctor Català

Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona

La Sala Atrium estrena espai amb més capacitat i més comoditat per als espectadors i la inaugura amb dos monòlegs de Víctor Català. A escena, compartint banc, dos dels grans intèrprets contemporanis, Paula Blanco i Oriol Genís. Tot i que els monòlegs no tenen connexió entre ells, cada intèrpret posa en l'altre tota l'atenció implicada, com si en fos el receptor. 

A La tieta  la protagonista relata amb amargor resignada la vida reclosa a casa i refà la història d'amor —"les anyades l'han fet cendra"—que va viure als disset anys. A Verbagàlia, un obrer addicte a parlar explica vida i miracles de la feina. El mèrit és fer entenedor per als espectadors d'avui un text complex, no tant per les idees que conté sinó pel registre de llengua. Hi ha expressions que només es poden dir en català com les va escriure l'autora empordanesa (Caterina Albert, L'Escala, 1869 - 1966), però un catalanoparlant de cultura mitjana ja no les coneix o, directament, ja n'ha fet la substitució per l'espanyol. I, en el millor dels casos, ja n'ha fet una traducció aproximada. Costa d'entendre com s'hi ha arribat i quina responsabilitat en tenim els parlants. Els dos monòlegs reivindiquen amb naturalitat la llengua sense crosses. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'LES GOSSADES'

Les gossades [Hounds, Les meutes]

Direcció: Kamal Lazraq. Marroc, 2023

Premi del Jurat a Cannes. Als carrers de Casablanca, Hassan, un petit traficant, i el seu fill Isaam es troben embolicats en una espiral de violència. En una baralla canina, mor el gos favorit del cap de la màfia local. Hassan rep l'ordre de segrestar un dels causants, membre d'un clan rival. La missió es complica i pare i fill es troben atrapats en un caos desesperant. Una història d'humor negre que transmet veritat aprofitant recursos múltiples de tipologia diversa. Commou el talent amb què es resol aquest thriller criminal. Filmin. 10/10

SÈRIE 'ALICE I JACK'

Sèrie Alice i Jack' . Guió: Victor Levin
Direcció: Juho Kuosmanen, Hong Khaou. Regne Unit, 2023

Una història d'amor electritzant, gens còmoda, al llarg d'una quinzena d'anys. Andrea Riseborough i Domhnall Gleeson es posen a la pell dels protagonistes i els fan versemblants perquè a banda de ser bons intèrprets, cap dels dos tenen un físic remarcable. Alice i Jack s'atreuen sexualment, però per un trauma d'abusos d'infant, Alice no pot mantenir una relació amb naturalitat. To de tragicomèdia romàntica que transcorre amb encontres i desencontres successius. La parella no perd mai el contacte, però cadascú refà la vida al costat d'altres persones. Fins i tot Alice el fa padrí de la seva boda com a millor amic i, en el discurs improvisat de l'àpat nupcial, Jack se sincera. Filmin. Sis capítols de 40 min.  9/10