Thriller social que enfoca el drama de la falta d'habitatge assequible. La història que explica pot semblar una distopia, però se situa en el context de la llei antiocupes francesa [Llei Kasbarian del 27-VII-2023] que permet que persones vulnerables ocupin llocs buits pagant un petit lloguer, mentre l'espai no es vengui. Amb aquest sistema, els propietaris d'edificis buits els protegeixen dels
okupes.
Marcada per la inestabilitat econòmica, Inès (interpretada per Louise Bourgoin) i Adam, el seu fill adolescent, són a un pas de ser desnonats del
seu pis. Aconsegueix una feina
precària a l'empresa Anti-Squat, on supervisarà els residents temporals d'un gran edifici d'oficines i els farà complir les estrictes normes. Ella mateixa n'és víctima (no hi pot viure amb el fill adolescent) i serà testimoni d'injustícies, però necessita el sou per viure. Filmin. 9/10
L'home de les mil cares. Direcció: Sonia Kronlund Polònia i França, 2024
Documental sobre un estafador que va conviure amb cinc dones alhora, totes desconegudes entre elles. Un nom, una professió i una biografia imaginada en cada relació.
La primera part presenta les dones de diferents parts del món que van sortir amb l'encantador romàntic. Són persones intel·ligents, que coincideixen a dir que era un home que viatjava sovint per feina i que van ser abandonades després d'un tracte amable i sol·lícit. No les va maltractar ni les va
robar, però va demanar-los diners prestats que aconseguien amb crèdits bancaris, si calia. Totes manifesten emocions que van des de la vergonya fins a la ira, però les uneix
la curiositat de saber qui és realment la persona que van estimar. A la segona part,
es mostren les gestions d'un detectiu contractat per la direcció del documental, la qual cosa condueix a una trobada i una entrevista innocent enregistrada en vídeo. Un desenllaç divertit, però una mica decebedor.
Angle mort. Autors: Roc Esquius i Sergi Belbel Direcció: Lluís Elías. Sala Versus Glòries, Barcelona
Angle mort és una comèdia satírica sobre les pressions laborals, estrenada el 2020, que ara arriba a les cent funcions. El directiu (interpretat per Ramon Godino) d'una empresa emergent entrevista els tres empleats per temptejar quin dels tres acceptaria marxar de l'empresa, amb condicions que suposa excel·lents. Disposat al xantatge, si no s'hi posa ningú bé. La secretària (a càrrec de Rafaela Rivas), el comptable (interpretat per Antonio del Valle) i la informàtica (Berta Bähr, actriu i cantant) refusen i se solidaritzen amb els altres. Les accions se situen en paral·lel en dos espais, dins del despatx del cap i a la sala d'espera. En un dels espais sentim què diuen i en l'altre veiem els gestos i els moviments, com si ens separés una mapara vidre. Al final coneixerem el doblet sencer, amb sorpresa d'un personage absent que té a les seves mans el desenllaç. Hilarant caricatura d'una realitat que es repeteix. 8/10
Sèrie Biopic Memòries d'una escriptora (Drømmeren ) Direcció: Dunja Gry Jensen i Jeanette Nordahl Dinamarca, 2022
Sèrie danesa que repassa els inicis de l'escriptora Karen Blixen [coneguda amb el pseudònim Isak Dinesen], autora de celebrades obres com Set contes gòtics (els escriu i malda per publicar-los durant bona part de la sèrie) i Memòries d'Àfrica (Out of Africa,
a la sèrie recull material per començar a escriure la seva primera novel·la). La història se situa al primer terç del segle XX, amb la tornada de Karen a la mansió familiar de Rungstedlund després de 17 anys a
Kenya aixecant una plantació de cafè amb el seu marit. Torna malalta de sífilis, arruïnada i divorciada. El seu fracàs a Kenya ha arrossegat econòmicament els seus dos germans, la mare i una tieta que havien invertit en la plantació. La reben amb fredor i més, perquè ara n'ha de dependre completament. Per finançar-se, comença a escriure,
amb la intenció de ser una escriptora cotitzada. En primer lloc va escriure contes i els va enviar a les editorials sota el pseudònim d'Isak Dinesen. Publicaria Out of Africa el 1937, tot i que ja en
recull el material, en paral·lel als primers contes. La sèrie mostra com Karen s'enfosava cada
vegada que una editorial rebutjava publicar l'original dels seus contes. Mobilitza tota
la família a favor de la seva causa de publicar i poder viure
folgadament de la literatura. Implica obsessivament la família i
les amistats de la família. No l'atura res ni ningú.
Una producció de luxe, molt cuidada, actors de primer ordre —l'actriu Connie Nielsen interpreta Karen Blixen— excel·lent
disseny de vestuari i acurada ambientació com a marc on es desgrana el relat amb elements propis del drama d'època i la psicologia de la protagonista integrats en fragments de ficcions dels contes del primer recull.
Sèrie completa: 6 episodis de 45 min. Filmin 9/10
**
Fragment de Memòries d'Àfrica (1985), dirigida per Sydeney Pollak.
Protagonistes: Meryl Streep, Robert Redfordi Klaus Maria Brandauer.
Duesaigües inspira. L'Ateneu de Duesaigües ha acollit l'exposició anual de pintura d'artistes plàstics locals. Enguany hi han exposat cinc creadors amb paisatges i natures a l'oli, aquarel·les i cretes. Vegem-ne una mostra:
Jaume Cabré. Un racó del jardí. Oli sobre tela.
Cristina Cervera. Paisatge mariner. Oli sobre tela.
Anna Llebaria. Paisatges i galliners. Aquarel·les.
Carmina Mauri. Escornalbou entre núvols. Oli sobre tela.
Dipladènia (Mandevilla sanderi) Foto: jardineria en línia
A la dipladènia se la coneix també popularment com a gessamí de Xile, tot i ser originària del Brasil. L'exemplar que tenim en semiombra al jardí de llicorella a Duesaigües (Baix Camp) procedeix de dos petits esqueixos que vaig agafar d'un jardí públic. Viuen els dos, però encara no ha despuntat cap de les vistoses i aromàtiques flors en forma de trompeta. L'arbust de fulla perenne de la dipladènia pot sobrepassar els nou metres. Però com que és una planta enfiladissa, és preferible no deixar-la caure i enfilar-la amb canyes o en un enreixat a la paret tan aviat com comenci a créixer. Miro sense parar l'ufanor dels esqueixos de dipladènia que estan suportant com una festa la calor i la sequera d'aquest estiu rigorós. Les fulles, així que neixen, són lleugerament enganxoses (i verinoses, si s'ingereixen). Si m'hi fixo bé, potser en veuré desplegar la primera flor. Ja triga.
L'Any Rector de Vallfogona commemora els 400 anys de la mort de l'escriptor i eclesiàstic Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (Saragossa, 1579 o Tortosa,
1582) - Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623), amb diferents activitats per difondre'n la figura i l'obra. El Museu d'Història de Catalunya l'homenatja en l'exposició El Rector de Vallfogona: auge, declivi i retorn d’un mite nacional. Una exposició de petit format, molt treballada, que transcorre per la realitat i la ficció que envolta el personatge, viatja per la fama i l'oblit, fins a l'actualtitat. Tant de bo l'exposició circuli per ateneus i instituts de secundària i sigui un impuls per revisitar l'obra de l’escriptor en català més important entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer.
Va cursar estudis eclesiàstics a Barcelona i va obtenir la primera rectoria el 1606 a Vallfogona de Riucorb. Va introduir l'estètica barroca a la literatura catalana
i va contribuir a la renovació de la poesia en llengua pròpia durant la
primera meitat del segle XVII. Autor de poesia (160 poemes de caire satíric, d'un humor de tipus escatològic, amb la dona com a esquer sexual per fer pecar l'home), teatre (Comèdia de Santa Bàrbara), amb motiu de la inauguració d'una capella barroca a la parròquia, prosa (un sermó predicat a Girona, el 1622, en les exèquies de Felip III). La seva obra va ser molt difosa popularment i versionada en anècdotes i acudits enginyosos en els anys de Decadència fins a la Renaixença.
Al jardí d'uns veïns de Duesaigües (Baix Camp) han aparegut uns eriçons, dos adults i una cria. Inesperadament, sense saber d'on han sortit ni si fa temps que hi habiten i no els havien descobert fins ara. L'esdeveniment ha estat fotografiat i enregistat en vídeo. Ha encuriosit petits i grans. Diria que ningú en sabem res més que no sigui que els animalons s'entortolliguen com una bola com a defensa. Demano informació al naturalista Màrius Domingo de Pedro i amb la fotografia que li envio m'aclareix quin tipus d'eriçó són els preciosos exemplars. Amatent i precís com sempre, m'informa que són eriçons clars (Atelerix algirus), també anomenats eriçons nord-africans o eriçons africans. Es distingueix de l'eriçó comú, eriçó fosc o eriçó europeu (Erinaceus europaeus) per la clenxa en forma de ve baixa amb què tenen separades les espines del front. A partir aquí, síntesi de la recerca:
Els eriçons són mamífers insectívors molt beneficiosos pels camps i boscos ja que la seva alimentació fa que sigui un controlador natural de plagues d’insectes, llimacs, cargols, cucs i aranyes. Durant el dia reposen en caus fets de fullaraca o pedres. Surten a caçar des del crepuscle fins a l'alba. Sembla que l'eriçó africà a diferència del seu parent europeu, no hiverna, està actiu tot l'any. Pot arribar a tenir dues ventrades a l'any de quatre o cinc cries cada una. Neixen amb les pues toves i es van endurint a mesura que creixen. Viuen a la natura entre quatre i vuit anys. El seu principal enemic són les humans, a causa dels atropellaments i l'ús de pesticides. Mor també a les urpes de gossos, guineus, àguiles i ducs.
El dia. Direcció: Gilles Coulier i Dries Vos Bèlgica, 2018
El dia: vint-i-quatre hores d'intriga concentrades en una sèrie de dotze capítols de quaranta-cinc minuts. En una entitat bancària d'una ciutat flamenca es produeix un atracament amb ostatges. El temps corre i les vides de diverses persones, entre les quals un infant i una adolescent, pengen d'un fil. Interessant desplegament de mitjans narratius a favor d'una trama que evoluciona amb girs constants, explicada des de l'interior del banc des del punt de vista dels segrestadors i les víctimes i, des de l'exterior, a través dels ulls de la policia i la premsa. Aquesta singular estructura narrativa doble és molt atractiva perquè l'espectador té informació d'uns fets i al mateix temps en transcorren uns altres de diferents —amb el mateix patró de diàlegs—que el desconcerten. La policia, els delinqüents i els ostatges van revelant alguns plans inesperats. El dia no es basa en cap cas real, però els guionistes, Jonas Geirnaert i Julie Mahieu, es van reunir amb negociadors d'ostatges i personal de suport a les víctimes, per conèixer els mètodes més usuals d'intervenció en aquests casos.
Sèrie premiada com a 'Millor Ficció Europea', al Festival de la Fiction TV. Filmin. 9/10
Al director, productor i guionista Steven Rodney McQueen (Londres, 1969), més conegut com a Steve McQueen l'avala l'Oscar del 2014 pel drama històric 12 anys d'esclavitud, que narra les memòries d'un esclau de 1853. Ara, amb el documental Occupied city ha fet un treball artístic excepcional en l'adaptació del llibre Atlas of an Occupied City: Amsterdam 1940-1945, de Bianca Stigter, parella seva.
Occupied city fa inventari —nom, cognoms, síntesi de la història— de cada jueu assassinat o repressaliat pels nazis a Amsterdam, des de la II Guerra Mundial fins a la pandèmia de 2020, mostrant com són ara els espais i la gent que hi conviu. La càmera capta instants de felicitat de les persones que habiten en els diferents escenaris de la ciutat actual i es produeix un xoc entre les imatges i el relat de la barbàrie amb veu de to neutre que les enllaça.
Cada història fusionada en les imatges de l'espai on s'ha produït, no excedeix els tres minuts en el documental que té una durada de 4 hores i quart. Sense transició, els espectadors amb prou feines estem assimilant una de les tragèdia que ja se'ns en presenta una altra i a continuació la següent. Les històries de terror s'apilen obsessivament i no tenim temps de retenir-ne cap a la memòria. De fet, la impressió que ens causa és tan forta que l'objectiu memorialístic s'acompleix a bastament. Filmin. 9/10
First Case [Première Affaire] Direcció: Victoria Musiedlak. França, 2023
Thriller judicial on Nora, una advocada penalista acabada de graduar, s'encarrega d'un cas d'un jove acusat d'assassinar el veí. Durant la investigació descobrirà el costat fosc d'una professió que no permet ser vulnerable. Mostra que hi ha culpables lliures i innocents engarjolats. Una protagonista amb múltiples fesonomies que es va transformant a mesura que avança la trama judicial i la trama en el context familiar d'una persona immigrada. Abundància de primers plans narratius, que la protagonista defensa amb mestria, transmeten com s'aferra a la "veritat" del seu client i com se'n desprèn. Història versemblant i convincent. 8/10
El Museu d'Història de Catalunya [mhcat.cat Pl. de la Vila, 3 Barcelona, la Barceloneta] presenta la magna exposició Tàpies. Art i activisme A través d’una àmplia
selecció d’obra i material documental inèdit, ressegueix l’actitud compromesa que
Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) va mostrar durant tota la seva trajectòria envers diferents
causes socials, ètiques i polítiques en defensa dels drets humans.
S'hi exposen 150 treballs i documents entre dibuixos, pintures, gravats, cartes i pel·lícules. Alguns d'inèdits com els gravats en que es basen molts dels cartells exposats.
Llenç Miró. Catalunya. Llibertat que va pintar perquè el signessin els
assistents, entre els quals hi havia personalitats de la cultura
catalana com Joan Fuster, Josep Lluís Sert, Joan Prats i Carles Santos,
en un sopar en homenatge a Joan Miró a París el 1974, coincidint amb la
seva gran exposició al Grand Palais.
Miró i Picasso són dos dels grans referents de Tàpies pel que fa al compromis polític de l'art. Des de la Caputxinada del
1966, el seu activisme es va materialitzar en una acció més directa en suport a moviments socials i polítics catalans i antifranquistes.
Dos plats fort de l’exposició són la pintura 7 de novembre,
provinent del Parlament de Catalunya, que es va poder veure a la gran
retrospectiva de l’artista al Museu Reina Sofia de Madrid; i el cartell
d’una exposició a la galeria parisenca Maeght amb la paraula
“Assassins”, amb què Tapies va denunciar l’execució de Salvador Puig i
Antich, el 1974.
Amb la trajectòria de Tàpies es pot repassar la història recent de Catalunya, des de l'etapa de la revista Dau al Set i el seu vincle amb el PSUC, fins a l’Estatut del 2006. També es pot veure com amb la seva obra es va solidaritzar amb causes internacionals com la lluita contra l’Apartheid, la guerra dels Balcans i les centrals Nuclears. Tàpias és compromís social i llibertat expressiva.
El Museu d'Història de Catalunya [mhcat.cat Pl. de la Vila, 3 Barcelona, la Barceloneta] presenta una completa exposició de cartells de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) i també els llibres d'artista i les col·laboracions editorials. Des de finals dels anys seixanta, vinculat als moviments socials i culturals de Catalunya, Viladecans ha fet multitud de cartells d'entitats i associacions, per a pel·lícules, obres de teatre, edicions de llibres, festivals en favor de l’oficialitat del català i dels drets humans. Els seus cartells abstractes connecten amb la poesia visual i els poemes objecte i s’acosten a la poesia de llenguatge simbòlic. L'exposició és un recorregut generós de memòria històrica pels projectes del país en el camp del coneixement, la comunicació i la cultura popular.
Cada exposició de Viladecans ha estat acompanyada d'una obra única com a cartell. Els visitants d'aquesta exposició ens podem emportar una litografia del magnífic cartell, el darrer que ha fet fins ara l'artista. (Vegeu-lo a l'inici d'aquest apunt. Al vídeo que segueix, el mateix artista n'explica la simbologia.)
La Venus de Plata [Spirit of Ecstasyz] Direcció: Hélena Klotz. França, 2023
La història d'aquest thriller financer ha estat comparada amb un Wall Street de la Generació Z. Protagonitzada per Claire Pommet, l'estrella del pop francesa, que es posa a la pell d'una analista financera de 24 anys. Aquesta heroïna contemporània no ho té fàcil. Viu en una caserna militar amb el pare i té cura dels germans petits. Sense xarxa professional, sense haver estudiat en cap universitat d'elit, se les haurà amb els corbs del mon de les altes finances. Premiada a l'Atlàntida Mallorca Film Fest 2024. Filmin. 9/10
En algunes cases de pagès, les llavors de la fesolera de ricí i l'oli de ricí als quinqués era un complement de l'enllumenat, segons m'informa la reusenca Fina Veciana Vilanova. A la casa pairal de Maspujols (Baix Camp), la seva mare, Josefina Vilanova Bonet, nascuda el 1946, quan tenia cap a 8 anys, la Roseta de cal Jesús, la seva mare, l'enviava al celler per fer-li perdre la por a la foscor, a buscar un platet d'olives de la gerra, a omplir el porró de vi de la bota o a buscar tomacons que hi tenien penjats. L'hi feia anar amb la llum d'un misto de lladre, que consistia a punxar en un filferro una llavor de
ricí (vegeu imatge) i li deia que no s'encantés perquè
la llum només durava dos minuts i es quedaria a les fosques. Així, doncs, no s'hi valia a entretenir-se: cametes ajudeu-me i encàrrec fet. Potser sí que d'alguna oliva només en quedava el pinyol, però la Josefina ja es guanyava picar una mica, perquè ella era "l’encarregada" de la tasca al celler amb el misto de lladre, i no cap dels seus quatre germans grans. De xiqueta ja era valenta i llesta com és ara.
* * *
NOMS: Ricí, cagamuja, cagamutxo, enfiter, figuera infernal, riciner, herba de les talpes. Castellà: Higuera infernal, ricino, catapucia, cherva, palma de cristo. Francès: semences de ricin. Anglès: Castor oil plant, castor bean, castor seed, palma christi. Alemany: Rizinussamen.
És cultivada com ornamental i per l'oli medicinal i industrial que s'extreu de les llavors, usat com a laxant i molt valorat en cosmètica ja que aplicat al cabell, és una excel·lent brillantina que reforça el cabell. [...]
Les llavors són molt tòxiques, consumir-ne només deu ja pot provocar la mort. [...]
Entre el 40 i el 60% del pes de les llavors és per l’oli, de tan mal record per als xiquets de generacions anteriors, doncs era una porga d’ús habitual en totes les cases. En acabar la Guerra civil els guanyadors castigaven a les dones d’esquerres rapant-les el cap al cero, fent-les prendre oli de ricí i passejant-les després pels carrers mentre es feien damunt, per escarnir-les i humiliar-les.
¿Què ha representat muntar i mantenir la qualitat d'una televisió i una ràdio en la llengua del país? Amb l'experiència com a expectadora d'aquests quaranta anys (en l'actualitat, només dels Telenotícies i Polònia a TV3 i dels informatius a Catalunya Ràdio), l'hora de recorregut per l'exposició Connectem. 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio, al Disseny Hub Barcelona, no dona peu a gaire bons auguris. Veurem més farciment que gall en un recorregut poc atractiu, de vídeos situats en estructures que s'aguanten amb sacs de sorra [sic]. Relats fragmentats de la història de TV3 i Catalunya Ràdio en quatre espais: la informació a "Connectem l'actualitat", la ficció a
"Connectem històries", l'entreteniment a "Connectem somriures" i el
servei i la participació a "Connectem amb tu". Programes i protagonistes, amb absències sonades, com Joaquim M. Puyal. Migrada de representació pel que fa al present —s'hi exposa la maqueta que es va fer servir a la sèrie documental 'Tor'— i nul·la en l'imaginari comunitari de futur.
El lliri rosa (Zantedeschia rehmannii)és una planta de la família Araceae, com el popular lliri d'aigua, de fulles lluents i esplèndides flors en forma de paperina. Encara no en gaudeixo de cap exemplar, però la meva amiga fotògrafa me n'ha promès uns rizomes a la primavera. L'espera s'ho val. Com la resta de les plantes del gènere Zantedechia, el lliri rosa procedeix del sud del continent africà, floreix tot l'any en semiombra, tret del bo de l'hivern. Viu bé en jardins aquàtics i en torretes ben drenades tant com a planta d'interior com en hivernacle i fins i tot en grups en sotabosc. És resistent, però soporta malament les gelades. Cal regar sense deixar mai que la terra s'assequi; a l'estiu, almenys tres cops per setmana, amb aigua sense calç. Ja l'enyoro.
Vegeu a menudanatura.com, el lliri d'aigua, la cal·la més popular:
.jpeg)
