A la representació d'El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana d'aquesta nit, a la Sala Petita del Teatre Nacional, el director de l'obra, Joan Castells, ens explica que no han ressaltat la part arqueològica, que la parla dels gitanos i malfactors és un document sociolingüístic valuós de la Barcelona de començaments del segle XX i que entendrem les paraules pel context. Que el glossari de termes caló que inclou el programa de mà s'ha d'entendre com una curiositat a posteriori. A l'auditori ens puja la mosca al nas. Aplaudiments. S'obre el teló.
L'actor Ernest Villegas (en Terregada) es "muda" per al seu casament, amb l'ajuda de Teresa Urroz (la Tajarinda.) És una primera escena que defineix el to estètic desmanegat i llantiós de la resta. I també serveix perquè els espectadors prenguem consciència que no entendrem el que escoltarem. I això que l'un i l'altre projecten la veu amb potència i modulació, l'un i l'altre fan ús d'una dicció acurada. Quan entra en joc l'actriu Míriam Iscla (la Lola) s'amplien encara més els matisos, però només m'arriben les paraules que he après de Salvador Espriu, al relat Conversió i mort de Quim Federal. I, sí, com deia el director, El casament d'en Terregada i els monòlegs afegits s'entenen. S'entenen per la gestualitat, per la precisió coreogràfica de tota la companyia. Però, malgrat tot, l'adaptació de obra no és apta per a invidents, si no hi ha un acompanyament del relat de les accions que es representen a escena.