La bonança d'aquest començament d'octubre fa que, a tocar de les nou del vespre, encara costi de creuar la Rambla. Ho intentem, si més no. Entrem a formar part del formiguer compacte junt amb els darrers compradors, amb la gent que surt a sopar o en torna, amb la que espera la parella que treballa en algun dels comerços de la Plaça Catalunya, amb la que puja i baixa de les boques del metro, amb els quiosquers venent llepolies, amb les floristes que entren rams a les casetes, amb els ocellaires que desen gàbies, amb les estàtues humanes, amb els turistes que retiren, amb els que surten ara, amb els pispes, els llauners i les prostitutes que els ronden, amb els melòmans que van a l'òpera, amb els indigents que demanen almoina als porxos del Liceu, amb els que, com nosaltres, van a veure un espectacle al Poliorama, al Romea o al Capitol. I amb molta altra gent.
Cap a les onze, quan sortim d'algun d'aquests teatres, a la Rambla ja no hi ha aglomeracions, però se'n veuen les conseqüències. Es mostra empobrida, exhausta, erosionada per l'ús. I, encara n'hi ha que se n'aprofiten, d'altres només hi espigolen, abans que passi el camió de la neteja, BCN neta, i faci veure que aquí no ha passat res.
Cap a les onze, quan sortim d'algun d'aquests teatres, a la Rambla ja no hi ha aglomeracions, però se'n veuen les conseqüències. Es mostra empobrida, exhausta, erosionada per l'ús. I, encara n'hi ha que se n'aprofiten, d'altres només hi espigolen, abans que passi el camió de la neteja, BCN neta, i faci veure que aquí no ha passat res.