L'ànima del Circ Cric és la voluntat vital de dues persones: Jaume Mateu (el pallasso Tortell Poltrona) i Montserrat Trias (la pallassa blanca senyoreta Titat). Amb la direcció escènica del Blai, la tècnica pel Roc i l'assistència de la Luara, fills de la parella, avui han celebrat 35 anys de Circ Cric a la carpa que han instal·lat a la plaça Margarida Xirgu, davant de l'Espai Lliure. L'espectacle es titula Els racons de la memòria. Hi hem vist, altra vegada en directe, com el Jaume es converteix —amb maquillatge i nas vermell— en Tortell Poltrona; hem vist els seus números històrics: el micròfon, la puça, la bomba, el clavell, les cadires (no tantes com fa vint anys, però déu-n'hi-do.) Hi hem vist el joc dialèctic ara dolç, ara malhumorat entre la Titat i el pallasso desastre. Els qui n'hem seguit l'evolució els retrobem ara més savis i més ben acompanyats. Vénen de passar l'estiu a la carpa de Sant Esteve de Palautordera i d'actuar al Congo (en un lloc fronterer amb Rwanda) amb Pallassos Sense Fronteres. Tornen amb la seva orquestra i amb un conjunt rodó d'artistes. Destaco els exercicis de la bàscula coreana i el trepidant número final de la passada de la mort al trapezi volant. Aquesta tarda, a la festa d'aniversari, només hi havia amics, premsa i col·legues de professió amb tota la fillada menuda. Com a comiat, les grades de la carpa ens tornàvem pista i cantàvem i ballàvem, iaiaiaià, ià, iaia...
03 d’octubre 2009
Circ Cric, a la pista
L'ànima del Circ Cric és la voluntat vital de dues persones: Jaume Mateu (el pallasso Tortell Poltrona) i Montserrat Trias (la pallassa blanca senyoreta Titat). Amb la direcció escènica del Blai, la tècnica pel Roc i l'assistència de la Luara, fills de la parella, avui han celebrat 35 anys de Circ Cric a la carpa que han instal·lat a la plaça Margarida Xirgu, davant de l'Espai Lliure. L'espectacle es titula Els racons de la memòria. Hi hem vist, altra vegada en directe, com el Jaume es converteix —amb maquillatge i nas vermell— en Tortell Poltrona; hem vist els seus números històrics: el micròfon, la puça, la bomba, el clavell, les cadires (no tantes com fa vint anys, però déu-n'hi-do.) Hi hem vist el joc dialèctic ara dolç, ara malhumorat entre la Titat i el pallasso desastre. Els qui n'hem seguit l'evolució els retrobem ara més savis i més ben acompanyats. Vénen de passar l'estiu a la carpa de Sant Esteve de Palautordera i d'actuar al Congo (en un lloc fronterer amb Rwanda) amb Pallassos Sense Fronteres. Tornen amb la seva orquestra i amb un conjunt rodó d'artistes. Destaco els exercicis de la bàscula coreana i el trepidant número final de la passada de la mort al trapezi volant. Aquesta tarda, a la festa d'aniversari, només hi havia amics, premsa i col·legues de professió amb tota la fillada menuda. Com a comiat, les grades de la carpa ens tornàvem pista i cantàvem i ballàvem, iaiaiaià, ià, iaia...