A la Sala Beckett no hi cap ningú més, aquest vespre de diumenge. S'hi representa Girafes, l'obra amb què el dramaturg Pau Miró tanca la trilogia, després de Búfals (els fills) i Lleons (els pares). La dedica als avis. Situa l'acció als anys cinquanta, en un piset del Raval barceloní. Hi retrata la misèria d'una família de classe treballadora, amb un rellogat que treballa de transformista. Hi ha el ressò de la guerra, encara. A la ràdio, el consultori de la senyora Helena Francis dóna consells degradants a les dones, afavorint l'educació sentimental anorreadora que tant agradava al règim. Mentre la dona ballava amb el rellotgat a l'espai que simula el terrat, m'ha semblat que veia Sophia Loren i Marcello Mastroiani a La jornada particular, d'Ettore Scola. Especialment agraïda és la invenció d'un club clandestí, "La polvera", on l'actor Albert Ausellé broda els esquetxos. Els espectadors sortim del teatre parlant del guió realista que ens recorda d'on venim, de com érem no fa pas gaire i de les actuacions versemblants que el mateix autor ha dirigit.