Ahir vam veure una bona obra teatral, nítida, ben representada, que tractava el tema de la hipocresia en les relacions d'amistat (M'agrada molt el que fas.) Avui, al teatre Condal, anem a veure Mentiras, incienso y mirra, que va del mateix. En aquest cas, són sis amics a qui un dels quals reuneix cada any la nit de Reis, amb l'intent de recuperar la il·lusió de la infantesa. Amb els anys, tots acudeixen a la cita per rutina. Han anat malmetent la relació perquè la volen mantenir sense tenir en compte que cadascú ha evolucionat de forma diferent. Però, des del primer moment, l'auditori es mostra seriós, m'adono que no ens creiem que aquella colla hagin estat mai amics. Es respira poc fíling en aquesta companyia madrilenya que està de gira per les "provincias". Actors i actrius estan tensos, declamen amb poca modulació, es belluguen histèrics per l'escenari. També hi té a veure, és clar, el text dramàtic, amb uns monòlegs mal resolts de presentació de cada personatge. És una comèdia i hauríem de riure. Els autors (Juan Luis Iborra i Antonio Albert) voldrien que riguéssim. Però, es posa de manifest que no tothom riem del mateix, que és molt difícil fer universal l'humor. El públic d'aquí no entenem els gags d'aquesta comèdia. Els intèrprets fan pauses per tal que riguem. I, és clar, res.
