Assistim, amb el somriure instal·lat als llavis durant tota la representació, a El Messies, del britànic Patrick Barlow. A la Sala Villarroel, sessió de tarda. És una mena de versió festiva d'Els Pastorets, dirigida per Roger Peña Carulla, amb una parella de còmics excepcional a l'escenari: Toni Albà i Fermí Fernandes. Fernandes mostra la seva capacitat humorística, però és que Albà només sortir a escena porta l'emoció del públic allà on vol. Ens faria plorar, desprès de fer-nos cargolar de riure, si volgués. Dins de l'obra, Fernandes fa de dramaturg, director i productor que canvia constantment el text per adequar-lo a les condicions de la migrada companyia. Albà fa de l'únic actor que, és clar, ha d'interpretar tots els papers i, a sobre, no se sap el text. Un narrant i l'altre actuant aconsegueixen explicar —en una actuació patètica— la història del naixement de Jesús, de forma gens irreverent: l'Anunciació, la fugida de Egipte, els Reis Mags, Herodes, el part... Riem de la trama paròdica que segueix —amb afegits i supressions— la tradició cultural amb tendresa i picades d'ullet. A la proposta escènica s'hi afegeix, interpretant Händel, per posar-hi més llenya al foc, la cantant i actriu Elena Roche. Sortim de la Sala Villarroel amb el somriure instal·lat, encara. No m'estranyaria que no ens el poguéssim treure mai més.