(Foto: © Paüls. Barcelona, 2009)
Quan veig les primeres mandarines penso en la Maria "Pastissera" de Duesaigües. M'hi fan pensar les mandarines que cada any em portava amb una barreja de recança i d'alegria. Eren d'un vell mandariner que tenia al jardí de casa seva, em sembla. Les mandarines tenien poca polpa i molts pinyols, d'aquí venia la seva recança en fer-me'n regal, però sabia que jo em delia per aquelles mandarines que no tenien res a veure amb les que es comercialitzen. No em delia per menjar-les, sinó per la fragància que feien. La pell en ser despresa dels gallons desprenia una olor que em transportava als berenars d'infantesa. Als dies que al pis on vaig néixer a Reus, la padrina Munda penjava les espirals de pells de taronja a la clau de l'estufa de llenya i deixava les de les mandarines sobre les rodanxes de ferro, per tal que a mesura que s'anessin torrant perfumessin el menjador.
Quan la Maria "Pastissera" es va morir (l'any 2003) vaig escriure una carta a l'Empar P., que era una coneguda comuna, on li deia: "La Maria desgranava els records a dojo, d'una manera tota florida i riallera. L'enyoro. Quantes tardes d'estiu havia vingut a casa a mitja tarda i no parava fins fer-se fosc... Començava parlant d'una cosa i se n'anava cap a l'altra, amb aquella vitalitat que et feia sentir bé perquè sempre aprenies alguna cosa de la vida. Sovint intercanviàvem plantes i em feia de cangur d'una begònia durant els mesos de cru hivern. La begònia em recorda la seva alegria quan ens portava sota el braç un carbassó o un pebrot de la seva collita." O una bossa de mandarines amb pinyols i tan oloroses com les que sempre tinc a la memòria.