"Digui una data, sisplau. Sí, vostè, vostè mateixa", demana l'actor Rubén Ametllé, gairebé com a presentació a la funció d'El cel (un oratori per a Jacint Verdaguer). I, a continuació, llegeix el poema del dietari Roser de tot l'any corresponent a la data que li ha dit l'espectadora. L'espectacle arriba a l'Espai Lliure amb un guió signat pel poeta Narcís Comadira i amb la direcció de Xavier Albertí. Vol ser, em sembla, una aproximació a l'home adolorit per l'abandó dels que el van protegir. Verdaguer es troba al llit de mort, a Vil·la Joana de Vallvidrera. Allí repassa, en una mena de desgavell oníric, vida i versos. No hi ha, doncs, un recorregut biogràfic lineal; però, en tot cas, sí que hi ha un motiu que recorre l'obra, que és el conflicte que suposa per a Verdaguer la renúncia carnal i la llosa de la religió. Comadira i Albertí donen a l'espectacle el to esqueixat típic dels exercicis d'improvisació actoral. Però, quan els actors diuen entre dents qualsevol poema de Verdaguer, el talent de la llengua s'imposa en aquest espai minúscul a tocar dels espectadors i es bada davant dels nostres sentits com una "magnòlia immensa", poderosa.
03 d’octubre 2009
Verdaguer, alternatiu
"Digui una data, sisplau. Sí, vostè, vostè mateixa", demana l'actor Rubén Ametllé, gairebé com a presentació a la funció d'El cel (un oratori per a Jacint Verdaguer). I, a continuació, llegeix el poema del dietari Roser de tot l'any corresponent a la data que li ha dit l'espectadora. L'espectacle arriba a l'Espai Lliure amb un guió signat pel poeta Narcís Comadira i amb la direcció de Xavier Albertí. Vol ser, em sembla, una aproximació a l'home adolorit per l'abandó dels que el van protegir. Verdaguer es troba al llit de mort, a Vil·la Joana de Vallvidrera. Allí repassa, en una mena de desgavell oníric, vida i versos. No hi ha, doncs, un recorregut biogràfic lineal; però, en tot cas, sí que hi ha un motiu que recorre l'obra, que és el conflicte que suposa per a Verdaguer la renúncia carnal i la llosa de la religió. Comadira i Albertí donen a l'espectacle el to esqueixat típic dels exercicis d'improvisació actoral. Però, quan els actors diuen entre dents qualsevol poema de Verdaguer, el talent de la llengua s'imposa en aquest espai minúscul a tocar dels espectadors i es bada davant dels nostres sentits com una "magnòlia immensa", poderosa.