28 d’octubre 2009

Grau de formalitat

D'infants aprenem intuïtivament el grau de formalitat en l'ús de la llengua. Per mitjà d'aquesta competència comunicativa, considerem adequat que el president del Parlament clogui una sessió amb aquestes paraules:
"Declaro tancada la sessió. Il·lustres diputats, il·lustres diputades, poden retirar-se."
En canvi, no consideraríem adequat que digués:
"S'ha acabat el bròquil. Ja podeu tocar el dos."
En els primers anys de TV3 els traductors de guions de sèries van fer un intens treball de recerca de formes genuïnes col·loquials de la llengua catalana, com aquell famós "pendó" dedicat a Sue Ellen (Dallas). Però, a la ciutadania li va costar d'admetre que hi havia diferents nivells de formalitat, segons els contextos i els parlants. Els televidents estaven acostumats a un estàndard castellà amb el qual s'expressava tant una mare quan alletava el seu fill com dos camioners esbatussant-se. Però, ara, el llenguatge dels personatges de les sèries autòctones fan mal a les orelles. Tots els personatges utilitzen el llenguatge popular i vulgar en totes les situacions. Els guioniestes els fan renegar frase sí, frase també. I als televidents, no els sembla adequat. I, ara, justificadament. Però, una alumna afegeix una novetat a la queixa: "Sempre diuen els mateixos renecs." "M'hi fixaré", responc. I, efectivament, els personatges reneguen amb un repertori pobríssim de recursos. O sigui que, a damunt de renegaires, poc creatius.