Aquest matí he entrat a ca la meva veïna Montserrat de Duesaigües acompanyada del seu fill Antonio. Avui no té mal d'orella ni li doloreja d'espatlla dreta ni li pica la cama ni té cap nosa a la gola. Està eixerida com un pèsol, o com les plantes que té a la terrassa, ara pintada de nou. Avui té el fill i el nét petit a dinar i va de fogons i roba estesa. L'aprecio molt, la Montserrat, i ella ho sap, perquè li ho vaig dir en un poema fa uns quants anys (Cap d'any 2001). Per sorpresa meva, el va fer emmarcar i encara el conserva penjat al menjador de casa. Quan l'hi vaig regalar no li vaig dir que la primera lletra de cada vers era l'acròstic dels noms dels seus dos néts: MARC, PAU. Se'n va adonar el seu fill Xavier i, aleshores, ella em va trucar emocionada. (Foto Paüls©, Refugi de La Vinyeta, març 2009.)
Mare i àvia finestrera,
Al somni de ser font iRoca hi afegeixes
Carícies de sol a la roba.
Planxes taula, sense vacances,
Amiga de testos i olles:
Un camí desbrossat.