El fontaner armeni

Avui, a Zuric, els ministres de Turquia i d'Armènia han firmat protocols per obrir la frontera comuna i establir relacions. Encara no havíem sentit aquesta notícia, quan —precisament— aquest matí un fontaner armeni feia una reparació a casa. És un home jove, eficaç i puntual. A Armènia ("L'arca de Noè, el mont Ararat...", ens diu, per situar-nos), hi té la dona i un fill de 14 anys, un noi que no vol pantalons amb butxaques als camals, perquè allà no són moda. El noi implora: "porta'm pantalons rectes, papa".

Ens explica que va pagar 7.000 dòlars perquè l'ajudessin a instal·lar-se aquí. Tot un any de feina per pagar-ho. "¿A qui?", li preguntem. Ens respon que ha pagat als que saben com funcionen les coses aquí, a qui li podia proporcionar papers, allotjament, ajudes públiques, llocs on anar a buscar menjar o roba...
El fontaner armeni escriu i parla bé rus i armeni, i castellà per anar fent. Al seu país havia estat campió de motocròs, i mecànic de motos. I si aquí s'ha pogut defensar com a electricista, fontaner, soldador i paleta és perquè de molt jove ajudava el seu pare constructor en les obres.

Ara penso que, potser perquè hem tingut aquest contacte amb el fontaner armeni, hem posat més interès en la notícia d'aquest pacte històric. Entre els protocols del pacte turco-armeni, hi ha l’establiment d’una comissió d’experts que estudiaran el «genocidi armeni» de 1915. Hem recordat que a finals del segle XIX hi havia gairebé 2.500.000 armenis que vivien sota l’Imperi otomà. Però que després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d’armenis a Turquia no passava de 100.000. La resta havien estat massacrats o forçats a emigrar a altres països. Noranta anys després, la crisi econòmica ha obligat a emigrar aquest campió de motocròs, reciclat forçós en fontaneria.