'RASTRES D'UN MISSATGE', DE JOAN RAMELL

Haiku © Joan Ramell

Mirem bé aquesta imatge. A primer cop d'ull diríem que és una pintura de caire conceptual, però es tracta d'una fotografia. L'autor l'ha titulada Haiku i forma part de la sèrie oberta 'Rastres d'un missatge'. "...sense posar res que no hi fos i que no em trobés de manera casual, procurant captar de manera fidel retalls de la realitat enquadrada per la meva càmera, només aproximant l'objetiu a allò que em cridava l'atenció i provocant una mínima descontextualtizació." En una paret o en una tanca del carrer, on  hi havia hagut un anunci enganxat, ara hi queda la marca de la cola i altres materials que hi ha afegit el temps. Configuren una presència òrfena, un missatge nou amb història. L'autor ha fixat amb paraules el sentit d'aquesta impressió: haiku. Ens hi fa veure tres versos. Poesia visual.

La sèrie 'Rastres d'un missatge' es pot veure a la XIV Biennal d'Olot (Mostra Internacional de Fotografia). Fins al 27 d'agost.

SÈRIE 'THE MINISTER'

The Minister. Islàndia, 2020
Direcció: Arnór Pálmi  i Nanna Kristín

Sèrie centrada en un polític honest afectat d'un transtorn bipolar. No ho sap ni tan sols la seva dona, ni ell mateix. Carregat de bones intencions fa i desfà com a primer ministre del govern islandès, sense tenir en compte els protocols. Moltes idees són genials i d'altres sense sentit. No el pot aturar res, ni les conxorxes dins del partit per fer-lo fora i així ocupar cadires desesperadament (ens sona aquesta novetat!).  Protagonitza la sèrie l'actor Ólafur Darri Ólafsson, que broda el personatge en el marc d'uns entorns naturals d'excepcional bellesa. Filmin. 8 capítols de 50 minuts. 9/10

'BROS', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Bros. Creació i direcció: Romeo Castellucci. 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Espectacle del Festival Grec de Barcelona, al Teatre Lliure (estrenat el 2021 a Temporada Alta, Girona). Estranya bellesa en la tenebra d'un escenari poc il·luminat on es mouen vint-i-cinc figurants disfressats de policia i només tres actors de la companyia coneixen el desenvolupament del muntatge. Els altres han rebut el dia abans unes instruccions per actuar segons les ordres que rebin per l'orellera. Espectacle visualment potent, sense paraules, tret del monòleg del profeta Jeremies a l'inici, on explica la comesa que ha rebut de Déu (1:9)  Aleshores el Senyor allargà la mà i em tocà la boca, i em digué: «Té, poso les meves paraules a la teva boca.» Barreja icones de les arts plàstiques (El rai de la Medusa, de Théodore Géricault), del teatre de l'absurd (Samuel Beckett), de la política (un titella dictador) el sentit de les quals hem de connectar amb les accions violentes del grup de policies. I la sensació que només mirant sense veure-hi no entendrem res, ni tan sols sentències sobre llençol negre, com aquestes:

Nesciunt quid faciant? Imitatur
[No saben què fer? Llavors copien]

Carent ingenio? Materiam Reperiunt
materiam non reperiunt? Se ipsos adhibent
[No tenen idees? Llavors cerquen una matèria
No troben la matèria? Llavors s'utilitzen a si mateixos]

Pars quae apparent sine parte quae non apparet nihil est

[Una part que apareix no és res sense la que no apareix]

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

'IMMUNITAT', A LA VILLARROEL

Immunitat. Autor i director: Jordi Casanovas. 

La Villarroel, Barcelona

És inevitable que Immunitat remeti a la celebrada obra El mètode Grönholm des de la primera escena, encara que el que s'hi debat sigui diferent. Aquí sis persones seleccionades, suposadament a l'atzar,  no podran sortir d'un espai tancat i hauran de respondre preguntes que els fa una veu externa sobre la gestió política i sanitària de la pandèmia de coronavirus.  Qui fa les preguntes i avalua les respostes és un algoritme que exigeix la unanimitat per iniciar la sessió.  L'al·licient de l'espectacle és la descoberta ben dosificada de qui són les persones que han de parlar d'un tema candent, per a la resolució del qual la població hem acceptat mesures contradictòries i arbitràries. I, quan sabem qui és cadascú, tot quadra. Tant és el que els hauria preguntat l'algoritme si la sessió hagués tirat endavant. Interpretacions matisades i versemblants de Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló, Mercè Pons.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

¡CHAKAPUM!, AL TEATRE TÍVOLI

¡Chakapum!. Autor: Joan Grau.  Direcció creativa El Terrat: David Lillo. Direcció musical: Pablo Novoa. Coordinació musical: Litus. Direcció: Xènia Reguant. Teatre Tívoli, Barcelona

Biografia musical de Litus (Carlos Ruiz Bosch) des dels catorze anys fins a l'actualitat.  La rumba com a fil conductor de la seva trajectòria vital i professional, amb un Litus omnipresent emmarcat en la història que li va frenar créixer i l'atzar que el va donar a conèixer picant pedra al miler de programes del Late Motiv, a Movistar, de la mà d'Andreu Buenafuente. L'espectacle mostra un personatge tendre, pencaire, amistós i amb gran talent musical.

Remarco el capítol del naixement de la rumba catalana amb Peret, al capdavant, una atmosfera que plana sobre el muntatge —en una escena de parades de roba hi havia El mig amic, encara que Litus hi cantés una altra cançó—. De fet, Peret costa de concretar i hi arriba només amb una cançó en espanyol i la dramatització còmica de pastor evangelista (episodi biogràfic del 1985, quan Peret ja havia escrit la majoria de cançons més celebrades). I també una cançó en espanyol representa Gato Pérez. Per tant, un muntatge sense cap concessió a l'auditori del Teatre Tívoli —on va debutar Peret— que hauria sentit com un plus de complicitat i s'hauria emocionat si ¡Chakapum! haguès inclòs cançons dels repetori en català d'aquests dos savis de la rumba. 

L'espectacle ens ha encomanat l'energia i tot l'auditori acabem dempeus, fent palmes i rumbejant. La nit  de l'estrena, amb epíleg de Rumba 3 en directe. Un treball de conjunt equilibrat, ben cantat, ben coreografiat, amb un precís muntatge audiovisual i excel·lents interpretacions de tot l'entorn del protagonista. Bravo, Litus! ¡Chakapum! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

EDICIONS DIGITALS, AL COR D'UN AVELLANER

Foto: © Josep Lomas, juliol 2022

...dins d'un avellaner, al cor d'una rosa

de fulles moixes i molt verdes, com

pell d'eruga escorxada, allí, ajaçat

a l'entrecuix del món...

GABRIEL FERRATER

Avui que les avellanes ja són plenes, em plau compartir una selecció de creacions artisticoliteràries publicades on line.  Feu-vos-les vostres.

Desfici de mar

Poemes sobre el viatge i la reconstrucció del sentit de la vida lluny dels orígens.

Pròleg de Carme Andrade. Disseny de la coberta: Fina Veciana Poemes recitats per Carme Andrade, Mònica de Dalmau, Antònia Farré, Rosa Masanés i Andreu Sotorra. Vegeu enllaços: Hemeroteca, ressenyes, lectures. 2022

 

 

 Haikus de vi novell
Vint-i-dos haikús referit a la vinya i el vi. Aquarel·la de la coberta: Teresa Llorach Pòdcast al canal Spotify, veu: Andreu Sotorra.  Entrevista a «La Nova Ràdio», a càrrec d'Agnès Toda. 2021

L'alè 

que fa olor de menta

Poema narratiu il·lustrat amb fotografies de Fabián Acidres, Antonieta Codina, Mònica de Dalmau i Josep Lomas; pintures de Marta Ballvé, Anna Llebaria, Teresa Llorach, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, Fina Veciana i Rosa Virgili. Disseny de la coberta: Pere Prats Sobrepere. Veu del pòdcast: Andreu Sotorra. Vegeu: Tot el que ha generat el projecte. 2021 

Bartomeu Llebaria, 

entre el serè i el garbí

Trenta pintures de Bartomeu Llebaria Grau (Barcelona, 1929 - Duesaigües, 2019). Pròleg d'Anna Llebaria. Amb textos de Miquel Accensi, Pol Bravo Llebaria, Maria Brull Pujol, Montserrat García, Bartomeu Llebaria, Anna Llebaria, Carla Llebaria, Carles Nogués, Lena Paüls, Queta Sedó, Anna M. Vallvey i Francesc Vergés. Vegeu: Tot el que generat el projecte. 2021

Bombes de llavors

Vint proses poètiques basades en obres de Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Nené, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. Pròleg i epíleg de Mònica de Dalmau. Coberta dissenyada per Fina Veciana. Vegeu: Crònica de la performance de Bombes de llavors. 2019

Estimo la dona que soc:

#mestimo

Trenta-sis proses poètiques inspirades en pintures de Fina Veciana. Pròleg de Carme Andrade.  Vegeu:  Síntesi poètica de #mestimo, un regal excepcional. 2018

El vestit negre

Textos i imatges de Gisela Alcón, Xavier Aluja, Carme Andrade, Sílvia Armangué, Fabián Azul, Gemma Barberan, Josep M. Barraso, Meritxell Blay, Carme Boladeres, Antonieta Codina, Aleix Cort, Mònica de Dalmau, Màrius Domingo de Pedro, Raquel Estrada, Antònia Farré, Maijo Ginovart, Conxita Jiménez, Teresa Llorach, Eduard López, Pilar López, Pep Macaya, Nuri Mariné, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Nené, Lena Paüls, Rosa Puig, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Cesca Toledano, Victòria Rodrigo, Carme Rosanas, Joan Tharrats, Maite Torres i Rosa Virgili. Pròleg: Biel Ferrer. Coberta: Rosa Virgili. Vegeu la crònica El vestit negre, àlbum polifònic. 2017 

 

Temps de penyora

Recull de poemaris premiats i / o publicats en diversos llibres col·lectius o a internet: Temps de penyora, Lletra menuda, Plens de ditades, Teló de fons, Haikus al ras i Tankes de cop. Coberta: Marta Anguera Curto. Il·lustracions de Teresa Llorach. Pòdcast: Andreu Sotorra. 2015, 20212

Remeno paraules

Vint proses poètiques il·lustrades per Xavier Aluja, Marta Anguera, Fabián Azul, Antonieta Codina, Màrius Domingo de Pedro, Núria Feijoó, Josep Masanés, Marc Pérez Oliván, Rosa Puig, Iolanda Salvadó, Cori Torroja i Fina Veciana. Coberta de Joan Tharrats. Pròleg d'Eduard López. Vegeu-ne informació i booktrailer. 2016 

 

 

Foto: © Josep Lomas, juliol 2022

Al setembre hi haurà les avellanes a punt de plegada. Continuem ensacant-les, si us ve de gust.

No trenqueu avellanes amb les dents
Penseu que cada dent
val un ull de la cara.
O, si us sembla millor:
No trenqueu avellanes amb les dents:
Les trobareu fallades
XAVIER AMORÓS

PEL·LÍCULA 'TEL AVIV ON FIRE'

Tel Aviv on Fire [Todo pasa en Tel Aviv]
Direcció:   Sameh Zoabi
Israel, Luxemburg, Bèlgica, França, 2018

Una mirada tendra sobre el conflicte palestinoisraelià. La història mostra les dificutats diàries de la comunitat palestina, però enfoca els bons sentiments. Salam (interpretat per l'actor Kais Nashef, premi al millor actor a Venècia) té 30 anys, viu a Jerusalem Est i treballa a Ramal·lah d'ajudant de producció  de la telenovel·la 'Tel Aviv on Fire', molt popular tant entre el públic palestí com entre l'israelià. Per anar a la feina, cada dia passa l'estricte control militar israelià. Al punt de control hi ha el comandant Assi, l'esposa del qual segueix amb fervor la telenovel·la. Un dia l'oficial interroga Salam i ell, per sortir-se'n, fingeix ser el guionista. I, a partir d'aquí,  cada dia l'oficial l'espera al control i intenta imposar un nou guió. Salam impressiona els productors amb les idees del comandant israelià. Salam i Assi pacten un final obert que permeti enregistrar una nova temporada.  Brillant. Filmin. 10/10

JULIOL, DE 'TEMPS DE PENYORA'

Aquarel·la de © Teresa Llorach, juliol 2022

  

Escolteu el pòdcast del poema
al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY
Veu: Andreu Sotorra

Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,
i l'esperança mesurada en un pi jove, que no s'acaba de fer.
Si només fos la pluja àcida..., però viu també
amb l'amenaça permanent dels cans salvatges
que en xuclen de nit la saba.
¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?
La terra insultada,
injectada de suc tèrbol a l'espinada,
mestressa del dolor que vindrà,
la inquietud de la por, surant en la veu del clan.
Un viatge a l'interior de la memòria,
ombres i llum en un espai de formes,
els melons esclafats podrint-se al ras
i tu escrivint sempre el mateix llibre,
en fila índia per voreres de carrers costeruts.
De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
i l'amor tothora en remull per continuar navegant.

© Lena Paüls

 

El Pi de les Tres Branques, símbol de la unitat dels Països Catalans, és un arbre mort des del 1913. Actualment, a uns dos-cents metres, hi ha un altre pi roig de tres branques, anomenat Pi Jove. 

Cada any, el tercer diumenge de juliol té lloc a Castellar del Riu (comarca del Bergadà), l'Aplec del Pi de les tres Branques, al voltant d'aquest pi roig.  S'hi reviu l'esperit del poema patriòtic 'Lo Pi de les Tres Branques', de Jacint Verdaguer. El poema narra la llegenda que té per protagonsita el rei Jaume I, que va tenir el somni profètic que seria rei de Catalunya, València i Mallorca. 

Vegeu la descripció de l'arbre que fa mossèn Cinto (Dins Pàtria, 1888):

Com una torre és son tronc / que s’esbadia en tres branques  / com tres titans rabassuts / que sobre els núvols s’abracen, / per sostenir en lo cel / una cúpula de rama / que fa ombra a tot lo pla / com una nova muntanya.

PEL·LÍCULA 'LA MEVA IDENTITAT SECRETA'

La meva identitat secreta [La place d'une autre]
Direcció: Aurélia Georges. França, 2021

Una impostora sacseja la jerarquia de classes a la vigília de la Primera Guerra Mundial. La jove Nélie Laborde (Lyna Khoudri)  fuig de la misèria del carrer enrolant-se d'infermera de primera línia de foc el 1914. Un dia, al bosc dels Vosgues, la seva ambulància recull una jove suïssa, vinguda a menys,  que es dirigeix a Nancy amb una carta de recomanació adreçada a Madame Eléonore Lengwil (Sabine Azema, imponent), vídua del millor amic del seu pare.  Una bomba alemanya mata Rose, i la infermera Nélie pren la identitat de la noia. Es presenta amb la carta de recomanació a casa de la rica vídua i es converteix en la seva lectora. Amb el que sap de Rose i amb alguna estratègia per dissimular els seus orígens, la suplantació funciona. Inesperadament apareix Rosa acusant Nélie, però ningú la creu perquè la jove s'ha fet un lloc al cor d'Eléonore. Nélie se sent culpable, però si admetés la seva identitat hauria de tornar al carrer.

El guió no aprofundeix de quina manera una noia que s'ha fet gran pidolant al carrer pot passar amb èxit per membre de l'alta burgesia, després d'haver fullejat quatre llibres sobre Suïssa durant una tarda. L'engany no seria sostenible en la rígida jerarquia de classe de la mansió. Però Nélie no sembla que hagi de relliscar mai. Fins que...

Una història potent, explicada amb el fons de l'inici de la guerra que és a punt de canviar-ho tot, un relat tranquil embolcadat d'esplèndides imatges que recullen amb minuciositat els sentiments dels personatges. Filmin. 9/10

'AL FINAL, LES VISIONS', A LA BECKETT

Al final, les visions. Autor i director: Llàtzer Garcia

Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona

Sé que em costarà recordar el títol d'aquesta inquietant i màgica obra de teatre que estrena la Sala Beckett. També ho sap l'autor Llàtzer Garcia (reverència per aquest excepcional dramaturg!), que al programa de mà juga a explicar els títols que vindrien com un anell al dit al seu text: La catàstrofe, L'home marcat, Retorn al passat, Història de dues cases. Jo n'hi afegiria d'altres, però més val que dediqui energies a recordar el títol definitiu: Al final, les visions. I ho faig perquè auguro a l'obra un llarguíssim recorregut.

Estrena mundial, per tant no sabem de què va. Comencem. Tenim dues cases als afores de Girona, davant per davant. En una hi viu un home del qual intuïm que amaga alguna cosa que l'obsessiona. A l'altra, una jove, feliç i innocent parella. I, de sobte, arriba un altre home que diu que 'passava per allà', però no ens l'hem de creure. Ai, ai. Un ai al cor amb què l'autor va alimentant la història i descabdellant-la en una mesura mil·limètrica de clàssic. I ¿qui són els artífexs de dir aquest text? Per una banda, els actors Joan Carreras i Xavi Sáez, posant-se a la pell de dos personatges que es baten en duel amb dues maneres de resoldre el remordiment, i, per l'altra els tendres Laia Manzanares i Joan Marmaneu, parella que representa l'acolliment, el futur. Han passat coses en aquestes cases. Les visions, ara. Al final, la llibertat per viure cadascú tan bé com pugui. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

LA LLIBRERIA MEDIOS, UN SÍMPTOMA

Llibreria Medios. Carrer Valldonzella, 7 Barcelona

La Llibreria Medios, especialitzada en comunicació audiovisual, plega després de vint-i-sis anys. Llegeixo la informació al diari «Ara», 6-7-2022, en una entrevista feta per Toni Valls al llibreter Enrique Merino.  Continuarà la venda per internet per proveir biblioteques i institucions a [http://www.lmedios.com/]

La Llibreria Medios té un catàleg excepcionalment ben proveït i un servei professional eficient que vaig poder comprovar quan vaig impartir classes d'Aplicacions didàctiques de la publicitat, als cursos de formació permanent i a l'Escola d'Estiu, del Col·legi de Doctors i Llicenciats, de Barcelona.  Merino, copropietari de la llibreria, buscava el llibre que li demanava, en tenia exemplars en existència quan sabia que el recomanava als alumnes, estava al dia de novetats editorials, etc.  

Els seus clients eren estudiants de Comunicació i ara no els en queda ni un. «S'han volatilitzat!», diu Merino. Segons el llibreter, els estudiants han deixat de ser clients de la llibreria per motius diversos: 1. No cal comprar cap manual per assignatures que duren un trimestre. 2. Baixa d'exigència a les carreres. Amb els apunts es pot aprovar una assignatura. 3. Els joves no compren res en suport físic.

Reprodueixo dues anècdotes significatives que recull Valls a l'entrevista de Merino: Un alumne de comunicació va demanar el llibre La lengua del Tercer Reich i va preguntar si el tal Reich era filòsof. I un altre, també alumne de periodisme,  va preguntar si disposaven del «llibre que va escriure Juli Cèsar sobre William Shakespeare.»  Les dues consultes podrien haver estat respostes pel senyor Google, en la intimitat (és un dir) del mòbil o de qualsevol altre dispositu, i a aquests dos alumnes no els pujarien els colors a la cara quan sabessin les respostes. Però la superficialitat fa ràbia, justament perquè amb aquest bagatge d'aquí dos o tres anys aquests estudiants tindran el títol de periodistes i treballaran en mitjans públics i privats i podran ocupar llocs importants als gabinets de comunicació d'institucions —culturals, esportives o polítiques— del país.

Foto: © Manolo Garcia. Diari «Ara», 6-7-2022

Els analfabets tenen en el llenguatge 

una eina modesta, mentre que hi ha una gent culta 

que confon tenir idees amb lluir frases.
Josep M. Espinàs. La vella capitana

SÈRIE 'LA ACUSACIÓN'

 La acusación [Glauben]. Direcció: Daniel Prochaska
Alemanya, 2021

Sèrie basada en fets reals, però adaptada a l'actualitat. L'essència moral de la sèrie és com fer front a les falses sospites. Entre 1994 i 1997, a la ciutat alemanya de Worms, vint-i-cinc homes i dones van ser acusats de dirigir una xarxa de pornografia infantil. Es va produir una onada mediàtica d'indignació per aquest tema tan sensible. Schlesinger (Peter Kurth), l'advocat dels acusats, un home vidu, fracassat, addicte al joc i a la beguda, desemmascara la dinàmica de formació de l'opinió pública. Una dona misteriosa que l'advocat coneix del crim organitzat fa de contrapès al rigor de la investigació. Filmin. 8/10

'EL BURLADOR DE SEVILLA', AL TEATRE GREC

El burlador de Sevilla. Autor: Tirso de Molina.
Versió i direcció: Xavier Albertí. Dramatúrgia:
Albert Arribas. Compañía Nacional de Teatro Clásico.
Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc

Som a les grades de l'amfiteatre del Teatre Grec i és a punt de ploure en començar El burlador de Sevilla. Farà quatre gotes durant la representació i el públic es remou inquiet als seients, cosa que ens distraurà de la història que s'hi explica i de com s'hi explica. A l'escena hi ha pluja induïda, aspergida com a les peixateries damunt de les parades de peix. No em remet al mar ni a res que digui el text.  No ens arriba més enllà de les orelles el que s'hi diu ni més enllà dels ulls el que veiem. Clàssic arnat, ferum de naftalina. Sembla que les dones enganyades verbalitzen un manifest, però passa pla, sense pena ni glòria. No destaca cap intèrpret ni tan sols Don Juan, i l'espectre —humà!— del Comendador ens cau als peus a tocar del vers incomprensible.  Salvo el pianista bramant a l'estil de Carles Santos.

Vegeu la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»  

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

PEL·LÍCULA 'LIBERTAD'

Libertad. Direcció: Clara Roquet. Espanya, Bèlgica, 2021

La història de 'Libertad' seria un retrat familiar versemblant si no fos que ningú parla en català, en cap context, tot i transcórrer en un poble de la costa catalana —rodada a Blanes, Lloret de Mar, Sant Andreu de Llavaneres—. S'hi explica una història de descoberta i conscienciació de classe que es personifica en el si de la família Vidal, que passa l'estiu amb aires de comiat a la casa on viu  l'àvia (Vicky Peña, esplèndida) afectada d'Alzheimer, amb la seva minyona i cuidadora Rosana, una dona colombiana (Carol Hurtado) que viu per treballar i enviar diners a la seva família. La Libertad (l'actriu debutat Nicolle García, un encert del càsting), filla adolescent de la Rosana, acaba d'arribar a contracor de Colòmbia on ha crescut  lluny de la mare, al seu aire. Hi ha en tot el recorregut detalls significatius que marquen les diferències de classe, com els àpats de mare i filla a la cuina, separades de la família Vidal.

Entaulen amistat la Libertat i la Nora (Maria Morera), la neta adolescent, que creu que la Rosana és com de la família, tal com diu la seva mare (Nora Navas). Les dues adolescents han tingut experiències vitals molt diferents.  Nora no s'adona de la seva condició privilegiada de criatura protegida amb afecte i en un entorn adinerat. Fins ara no comença a despertar del son dels infants i admira la Libertad per atrevida i desvergonyida. Però les escapades que fan les dues noies evolucionen cap a extrems de risc. Aquest estiu la Nora perdrà la innocència. Pel·lícula multipremiada per mèrits. Filmin. 9/10

UN ENEMIC DEL POBLE, AL TEATRE LLIURE

Un enemic del poble. Autor: Henrik Ibsen

Adap: Florian Borchmeyer.  Direcció: Thomas Ostermeier

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

El balneari d'aigües contaminades que va imaginar Henrik Ibsen té corda per estona. Tothom té un preu i la transparència passa a segon terme quan es tracta de fer caixa o fer bullir l'olla familiar. Uns ho fan descaradament i d'altres s'ho juguen tot a l'única carta que tenen, però el resultat és el mateix. És la cinquena vegada que veig un muntatge d'Un enemic del poble i el monòleg final del doctor Stockmann, aquí encarnat per un doctor molt jove, m'emociona perquè el personatge s'expressa amb la vehement tristesa de qui ha descobert que el món s'esfondra en la misèria ecològica i moral. Una posada en escena despullada, de  magatzem atrotinat, amb elements dibuixats amb guix a les pissarres que fan de parets. L'obra podria haver estat escrita avui, si no fos que els diaris ja no tenen la força comunicativa que tenien el 1882, quan Ibsen va escriure l'obra. La direcció de Thomas Ostermeier fa que el ritme no decaigui en cap moment de les dues hores i mitja sense entreacte. Excepcional. 9/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

POEMES EN LLIBRES-OBJECTE, FOTOGRAFIES, PÒDCASTS... CAPES DE SENTIT

Els apunts a la xarxa sobre els llibres artesanals amb què he presentat poemes han suscitat un interès inesperat. I em plau especialment perquè l'objectiu no ha estat altre que no fos compartir la poesia d'una forma original. Quan vaig començar a fer interpretacions orgàniques dels meus versos, no imaginava que reobria un capítol artístic que tenia aparcat. I m'hi he sentit molt a gust. 

Vegeu-ne una selecció:

Remarco que experimentant amb diferents materials ha sorgit un diàleg entre la poesia i l'univers ancestral. La connexió amb l'essència. Enganxar o fixar amb fils tresors patrimonials: puntes, teixits, postals...  combinats amb tresors de la natura: fulles i flors premsades, pedres, branquetes, llavors, plomes...  

No en faré cap exposició presencial. Cada peça de tiratge únic ha estat una font de plaer estètic que he procurat transmetre dins de les meves possibilitats. A més, alguns dels projectes, fets amb matèries naturals fràgils —art efímer— ja no existeixen. I la resta pertanyen a la col·lecció privada i em plau donar-los a conèixer fotografiats en línia, és a dir, de lluny, com fins ara. Mira'm i no em toquis.

Vegeu-ne els enllaços de procediments:

* Estampació botànica al vapor,  

* Estampació botànica per immersió 

* Estampació botànica per percussió.  

* Paper fet a mà amb incrustacions botàniques. 

* Medallons

* Segells d'entintar 

 

Vegeu-ne exemples de presentacions:

* Haikus enramats 

* Poema en paperines 

* Mòbil bàscula romana 

* Llibres enrotllats

* Llibres-objecte 

* Llibres d'artista, llibres-objecte

* Poema envasat 

* Poema encapsat

* Acordió

* Escultura de paper

* Llibre desplegable

* Llibre artesanal, amb estampació botànica

* Escultura mòbil 

 

AGRAÏMENTS

 

A la Cori Torroja, que em va despertar l'interès pels llibres d'artista en una exposició que va comissariar al Centre de Lectura de la qual em va confiar la presentació, tot i no saber-ne absolutament res. 

A la Fina Veciana, pel seu treball 'Sara', que m'és una font d'inspiració. I per l'assessorament de com fotografiar les peces i té en curs trobar un nom per als meus objectes tridimensionals (la darrera proposta: 'blocs de camp').

A la Isabel Marsal de 'Nines de drap', que em va recomanar una embasta que es pot dir que és patent seva i, a més, em guarda bobines de fusta que ha aconseguit fent una crida a les seves alumnes.

A l'Anna Llebaria, per tenir sempre un like a punt i per apuntat-se sine die a venir a casa a veure les peces.

A la Montse Francisco, que ha estat la primera persona a fullejar els 4 llibres objecte 'Tatua'm' i em va assessorar per fer altres tancaments. I pel regal de l'envàs del poema envasat. I per atrevir-se a penjar-se al coll el primer medalló de la col·lecció.

A la Ció Munté, que em va sorprendre dient de cor que n'hauria de fer una exposició.

A la Carme Andrade, que va anar més enllà, va proposar un espai i es va oferir a fer-ne la gestió.

A la Sònia Pérez, que em va donar idees amb les seves teules pintades. 

A l'Andreu Sotorra, per ser el primer rapsoda dels poemes, per deixar-me colonitzar espais propis, pel suport etern. 

Als receptors de proximitat i a les amistats virtuals que han fet comentaris sobre les peces i sobre els poemes.

El primer d'aquests treballs vaig presentar-lo el setembre de 2021 i el darrer aquest final de juny. A la tardor presentaré noves peces. 

Continuem, si us ve de gust.