'MEMÒRIA DE LES OBLIDADES', AMB ROSA ANDREU

Memòria de les oblidades, Tecla Martorell. Música: F. Barrios
Direcció: Joan Pascual. Sala Versus Glòries, Barcelona, 2018
Reposició al Teatre del Raval,  2022

 

 

A Memòria de les oblidades l'actriu Rosa Andreu es posa a la pell de quatre dones —amb nom i cognoms— represaliades per les seves idees republicanes, traslladades de diferents presons espanyoles al convent de les Oblates de Tarragona,  que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Les quatre dones van morir d'anèmia, de tuberculosi, de mal tracte.  I, com a epíleg, la catalana Elisa Cardona, filla de Duesaigües (Baix Camp), afusellada el 22 d'abril de 1939, per l'exèrcit de Franco després d'un judici sumaríssim. 

Quatre monòlegs on les protagonistes es presenten i expliquen la seva història. Corprenen perquè l'actriu els broda amb recursos d'antologia i, sobretot, perquè aquestes vides són veritat. Coneixem per referències molt properes el cas de l'Elisa, la duesaigüenca no va ser traslladada a les Oblates. Des de la presó de Pilats, va ser conduïda directament a la muntanya de l'Oliva on l'esperava l'escamot. 

Però les paraules estan fetes de memòria i la injustícia que desprèn cada monòleg recorda al públic els presos polítics d'ara mateix, setanta-nou anys després dels fets que explica aquest impecable exercici de memòria històrica.

Els subtils subratllats musicals de l'acordionista Ferran Barrios i una posada en escena austera remarquen el drama i el fan assequible a les orelles noves. 9/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

SÈRIE 'LES MOLÈSTIES', A BARCELONA TELEVISIÓ

José Pérez, David Verdaguer i Roger Coma,
els protagonistes masculins de la sèrie 'Les molèsties', de BTV

Cada diumenge a Barcelona Televisió (BTV) ens espera un  nou capítol de la sèrie de ficció Les molèsties, escrita i dirigida per Roger Coma, que també n'és un dels actors protagonistes. Se centra en el costumisme generacional de tres parelles d'amics que passen de la trentena i tenen fills petits: Roger Coma/ Margalida Grimalt, David Verdaguer/Maria Rodríguez i José Pérez/Alba Florejachs.

Capítols de 25 minuts l'argument dels quals es basa en situacions de la vida quotidiana de la parella i la relació amb els amics. Històries explicades amb diàlegs en picat i humor surrealista i tendre,  estirant les neurosis amb les quals tothom s'hi pot sentir identificat: les molèsties de casar-se, les de tenir parella i amics, les de treure's el carnet de conduir, les molèsties de ser un mateix... Un guió original i tan ben arrodonit —'sobre la marxa'— que els sis intèrprets es fan seu amb naturalitat.

Roger Coma, a banda de ser conegut com a actor, va revelar un estil propi com a guionista humorístic i director amb la sèrie Les coses grans (podeu trobar-la a filmin.cat). I ara ens ha tornat a sorprendre gratament  amb Les molèsties. Una excel·lent aposta de BTV per iniciar les sèries pròpies. No ens perdem cap d'aquests capítols de malícia casolana.

¡EN CRISTIANO!, COL·LOQUI A LA BIBLIOTECA PERE ANGUERA

Amb motiu de l'Any Fabra, el Servei Municipal de Biblioteques de Reus ha organitzat un col·loqui a l'entorn de l'assaig ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana, del politòleg i historiador Ignasi Bea Seguí, amb pròleg de l'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó Monllor.  

Col·lecció «Memòria del segle XX», 24
Cossetània, 2013

Feu aquí un tast del llibre.

Ignasi Bea documenta el context i els fets de tretze casos (del 1996 fins al 2012), onze dels quals patits en 'democràcia' que mostren la cara més quotidiana de la repressió a la llengua. Avui, després de l'1 d'octubre i amb les actuacions dels piolins podem  documentar casos recents de menyspreu, d'intimidació verbal i física, molts amb imatges i d'altres silenciats, que cadascú supera com pot amb recursos propis, sense esperar la protecció de ningú.  L'autocensura és el pitjor remei d'aquest mal.

  

El col·loqui comptarà amb la presència de l'autor i de la prologuista. En farà la conducció Biel Ferrer Puig, filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura.

La bufetada en una sala d’aeroport, la multa per desobediència després d’un control rutinari sense problema aparent, el fet que un agent acabi dient polaco a  algú o  forci  a  parlar  en  cristiano després  que  se  li adrecin en català, l’insult, la vexació o l’agressió física, són l’última conseqüència d’un procés. I són diversos els factors que ajuden a crear un clima propici per tal que es produeixin aquests abusos de poder i discriminació lingüística.

Ignasi Bea

'VIDA PRIVADA' DE JOSEP M. DE SAGARRA, MINISÈRIE DE TV3

Vida privada, de Josep M. de Sagarra. Minisèrie de TV3
Direcció: Sílvia Munt. A la imatge: Pablo Derqui i Aida Folch

TV3 acaba d'estrenar (7 i 21 de maig) la minisèrie Vida privada, una adaptació per a televisió de la novel·la de Josep Maria de Sagarra. Protagonitzada per Francesc Garrido, Pablo Derqui, Aida Folch, Maria Molins, Diana Gómez i Pep Cruz. Ens ha agradat força la síntesi argumental de l'obra i, sobretot, la definició complexa dels personatges, que la directora Sílvia Munt ha fet d'aquesta esplèndida novel·la. El treball ha consolidat l'actriu reusenca Aida Folch —Aida Benítez Folch, Reus 1986—, en el paper de Conxa Pujol, la jove vídua del cotonaire Antoni Mates, baronessa de Falset.

Publicada el 1932, Vida Privada, de Josep M. de Sagarra és una crònica d'un naufragi social en un moment de crisi i de canvi, i està considerada una de les novel·les de la literatura catalana més representatives de la societat barcelonina de finals de la dictadura de Primo de Rivera fins a la Segona República. Els Lloberola són una família de la burgesia barcelonina els elements joves de la qual s'han polit el migrat patrimoni que restava en alcohol, timbes i prostitució.

Vegeu Guia de lectura i material didàctic de 'vida Privada'

Han coproduït la minisèrie TV3 i Oberon Cinematogràfica, en producció associada amb Impulsafilm, també amb la col·laboració del CECAAC i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

RECITAL 'ESCRIT ÉS CRIT' DE MÒNICA DE DALMAU

L'Associació d’Iniciatives Culturals Carles Amill (Av. Catalunya, 2, Vinyols i els Arcs) presenta una mostra de collages de Pep Quer, alguns dels quals il·lustren l’edició d’Escrit és crit, amb què l'escriptora Mònica de Dalmau Mommertz (Reus 1970) va guanyar el premi Carles Hac Mor de plaquettes. A la inauguració de l'exposició  l'autora reusenca recitarà els poemes premiats, amb l'acompanyament del guitarrista Piotr Baranowski. Presentarà l'acte l'escriptora Carme Andrade. 

Escrit és crit, Mònica de Dalmau
Editorial Fonoll, 2017

Escrit és crit de Mònica de Dalmau Mommertz inicia la col·lecció de plaquettes Carles Hac Mor, d'Editorial Fonoll.  En diu l'autora:

M’agradaria poder dir que tot 

és producte del sistema nerviós

autònom, i m’encantaria poder 

dir: del parasimpàtic, perquè 

em sona bé i divertit. Però em

sembla que més aviat hauria

de parlar del simpàtic, que tampoc

sona malament del tot. En definitiva,

jo ben bé no decideixo veure-hi,

ni sentir-hi, ni suar, ni excretar, 

ni doncs tampoc escriure.

Podeu fer aquí un tast dels collages de Pep Quer

'RÈQUIEM FOR EVITA', A LA SECA ESPAI BROSSA

Rèquiem for Evita. Dramatúrgia: de Jordi Prat i Coll

Adaptació lletres: David Pintó. Intèrprets:

Ivan Labanda / Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén

Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa. Barcelona

Uns oficiants de luxe per aquesta litúrgia musical de butxaca. Suposo que aquesta obra es podrà veure (i riure!) a molts teatres petits de tot Catalunya.  A la nostra sessió, el camaleònic Ivan Lavanda interpretava Evita. Si no us vaga d'anar a La Seca Espai Brossa (fins al diumenge 27), recomano que us n'informeu de la gira i aneu a la primera sessió que us vingui més a tomb. Feu-me confiança. El meu crític de capçalera us n'explica detalls documentadíssims, com sempre 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 

'ESMORZA AMB MI', A LA SALA BECKETT

Esmorza amb mi. Autor i director: Iván Morales
Sala Baix, Sala Beckett. Foto: © Sandra Roca

¿I l'esmorzar anunciat? Arriba, sí, després de ser testimonis de diferents moments d'aquestes dues parelles entrecreuades on mostren el desencís personal. Ningú és el que aspira a ser. El puzle que d'entrada se'ns presenta amb referents que venen de lluny i que no entenem es van aplegant a poc a poc en un mosaic intimista, quan els quatre protagonistes —treball brillant d'Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez—es troben en una masia.  L'Anna Alarcón i el Xavi Sáez ja ens havien sorprès amb l'obra Sé de un lugar (també d'Iván Morales) També com en aquesta obra els espectadors érem voyeurs de les accions realistes d'uns personatges que teníem a tocar —aquí disposats en cercle al seu voltant, com en una carpa de circ— i amb un treball basat en interpretacions fetes de detalls i valorant els matisos. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 
De vegades l’ambició és només aquesta, 

senzillament esmorzar junts, 

més enllà de qualsevol somni grandiloqüent. 

Què estem disposats a fer i a sacrificar 

per no deixar d’esmorzar plegats?

IVAN MORALES

'ARA QUE HO TENIM TOT', A LA SALA MUNTANER

Ara que ho tenim tot. Autor: Lee Blessing. Trad: Pat Aguiló
Direcció: Jordi Coromina. Sala Muntaner, Barcelona

L'actriu Núria Casas ja va portar fa tres anys el projecte Ara que ho tenim tot a escena. Ara, interpretat també per l'actriu, però amb equip renovat, fins i tot amb nova traducció, es pot veure a la Sala Muntaner de Barcelona. Lee Blessing va escriure l'obra el 1986, aquí s'ha adaptat a l'espai d'una habitació d'un hotel a la Vall de Núria. Una parella, Carol i David (Núria Casas - Mingo Ràfols), ha quedat amb uns amics per celebrar l'aniversari de casament, però els amics es retarden una hora i en aquest espai buit de temps, l'esposa confessa al marit que el vol deixar. Tall sec. L'home per refer-se del trencament, primer s'ofereix a canviar tot el que desplagui a la Caroll. Ha fet tard. La Carol fa la maleta. S'agredeixen físicament. Aquí remarco les trompades que fan pensar que els protagonistes ja no se n'aixecaran. I, sí, aquesta peça intimista amb tocs de teatre físics no els balda definitivament. Versemblant. 8/10  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

EL MERCAT DE SANT ANTONI, DE REESTRENA

Edifici històric del Mercat de Sant Antoni, Barcelona.   © Paüls

Aquesta imatge de la fotografia i el soroll eixordador d'obres ha acompanyat el veïnat dels voltants del Mercat de Sant Antoni ben bé quatre anys. Dimecres 23 es reinaugura l'edifici històric d'Antoni Rovira i Trias i Josep M. Cornet que acollirà el nou mercat amb 52 parades de fresc, als passadissos en forma de creu. El cap de setmana, 26 i 27 de maig, serà de festa gran al barri de Sant Antoni que inaugura, també, illes de vianants enjardinades.

Fins ara, el Mercat de Sant Antoni (durant vuit anys situat provisionalment en dues grans carpes habilitades a la Ronda Sant Antoni), només hi va gent a comprar. Ho remarco perquè no hi ha 'passejants' badant-hi ni turistes. Els que en som assidus esperem que continuï així i es pugui continuar comprant-hi amb tranquil·litat i no esdevingui una segona Boqueria, d'on han desaparegut les parades de peix i verdures i s'han transformat en assortiments de begudes, fruites envasades i altres productes per al consum de passavolants de la Rambla.

El canvi substancial s'està produint en el veïnat del barri de Sant Antoni. La rehabilitació del mercat ha anat transformant paral·lelament l'entorn humà. Edificis sencers del barri han estat adquirits per inversors i posteriorment reformats com a apartaments turístics o per a llogaters d'alt estànding. Tres mil famílies es veuran foragitades de casa seva perquè no els renovaran el contracte. Per tant, el veïnat de tota la vida no podrà gaudir de l'esplèndid mercat ni dels espais on han crescut. I ningú hi està fent res per evitar-ho.

Mercat de Sant Antoni, detalls preinaugurals. © Miquel Carreté

Tan sovint, en la nostra existència,

 ens sembla que som a un nou principi... 

Tenim tants principis... Potser la vida 

és un infinit repetir de principis.

ANNA MURIÀ

'ENVERINADES, A LA SALA VERSUS GLÒRIES

Enverinades. Autora i directora: Àngels Aymar
Sala Versus Glòries, Barcelona

Els contes populars com ara  La Ventafocs, La Bella i la Bèstia i Blancaneu exemplifiquen la societat que els va crear. Disney n'ha fet versions ensucrades i es continuen explicat tot i ser anacrònics, però cada cop hi ha més àlbums il·lustrats amb versions actualitzades adreçades als infants d'avui. El text de la dramaturga i directora Àngels Aymar els desmitifica a través de tres catedràtiques especialistes en aquests tres contes. Fa adonar, per exemple, de la incongruència d'unes sabates de cristall o s'imagina que els nanets eren criatures que treballavaven a les mines reials. Amb aquesta obra, la directora i les actrius Àngela Jové, Blanca Pàmpols i Sílvia Sabaté inauguren la nova etapa de la Sala Versus Glòries. Els augurem molts èxits. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'TEMPS SALVATGE', A TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Temps salvatge, de Josep M. Miró. Direcció: Xavier Albertí
Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

El dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) en l'obra Temps salvatge Ivana se centra en Ivana, una adolescent d'avui mateix que té 17 anys a qui se li ha mort la mare i va a viure amb la seva àvia.  El pis es troba en un edifici d'una urbanització aïllada del nucli urbà, on viuen de fa anys un veïnat divers que coneixia la mare de la noia. El bosc idíl·lic del passat s'ha tornat perillós perquè hi deambulen persones immigrades, suposats agressors sexuals a partir d'uns grafits que apareixen a la finca i del fet que —diuen— ha desaparegut una noia de poble.  Però el zoom torna a enfocar la Ivana que es banya de nit a la piscina, es troba amb un noi, passeja de nit pel bosc desafiant. Una noia que tothom mira d'amagat i és objecte del desig per alguns i d'intriga per uns altres ¿Per què es rebel·la contra tot i tothom amb ferotgia? Ivana i els espectadors esbrinaran al mateix temps els fets del passat que són la gènesi de la tragèdia actual. Només una objecció important: des dels seients centrals de la fila vuit es perdien algunes paraules. No sé com els devia arribar la veu a files superiors de la Sala Gran. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra de «Clip de Teatre»

La por és un aire tòxic que s'escola per les finestres, 

per les escales, per les portes mal tancades, pel reflex
del vidre de les cases veïnes, per les trucades no
respostes, pels mòbils que no deixen de sonar,
per les pintades a les parets... (Josep M. Miró)

'BARBABLAVA, EL MUSICAL', AL TBG

Perrault  va escriure el 1697 la història de Barbablava, basada en Gilles de Rais, un noble que torna malferit a les seves terres després de la Guerra de Cent Anys. Els seus masovers estan a la misèria i no els pot treure res més, encara que vulgui. Ven la seva ànima al diable a canvi de recuperar la riquesa. El protagonista del relat clàssic degolla les seves esposes i la trama és, precisament, el recorregut que porta la darrera esposa a descobrir-ho abans de ser, també, assassinada. A l'original, els germans de l'esposa arriben a temps i maten Barbablava.

En aquesta adaptació musical de petit format, estrenada al Teatre Gaudí Barcelona, el diable el casa  amb la vídua Ariane, cosina del rei de França, i fa que Barbablava assassini  criatures que feien de criats al palau i també veïns i masorers adults. Aquí, lletres, música, elements visuals i moviments de la companyia ens remeten a l'inoblidable Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet Street. No es podia emmirallar en un model millor. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

MUSICAL 'AQUESTS CINC ANYS', AL MALDÀ

Aquests cinc anys, de Jason Robert Brown. Adaptació: D. Anglès 
i J. Vázquez. Direcció: Marc Vilavella. El Maldà, Barcelona

Al musical de cambra, Aquests cinc anys, Marc Vilavella dirigeix Anna Herebia i Marc Flynn, excel·lents intèrprets tant per la banda actoral com per la musical. Acompanyats de música en directe (piano i violí), resolen un treball intimista sobre Jamie i Cathy, una parella jove durant cinc anys de convivència, des dels inicis de l'enamorament fins a la decadència. Les dificultats professionals —ell com a espirant a escriptor d'èxit i ella com a actriu consagrada— també incideixen en la relació. La proximitat de la sala d'El Maldà dona molt de joc a la història i els intèrprets lluiexen.  8/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'NI CAP NI PEUS', DEL CIRC VERMUT, AL TNC

Ni cap ni peus.  Direcció: David Candelich i Jordi Mas.  
Espai Exterior Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya

Per a espectadors més grans de 3 anys

Circ còmic per a tots els públics en un espai annex de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Infants i adults ens ho hem passat divinament amb les propostes de la companyia Circ Vermut, dos actors de circ que fan riure a base de fer difícils aspectes quotidiants com ara penjar una peça de roba o enfilar-se a una cadira. Remarcable nivell en l'execució i molt ben integrats en el conjunt els jocs amb la perxa xinesa, els malabars, l'exercici al trapezi i la resta d'arts de circ.  La cirereta ha estat el final espaterrant amb el públic fent diana amb pilotes sobre els cossos dels actors. No ens han ofert vermut. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

BARCELONA POESIA 2018

Les activitats del festival Barcelona Poesia d'aquest any tampoc escriuran versos de Montserrat Abelló ni frases  de M. Aurèlia Capmany ni de Manuel de Pedrolo a les parets mitgeres abandonades. Queden lluny les edicions en què Ciutat Vella s'omplia de poemes ben retolats, sobre fons llisos de parets, preparats abans d'escriure-hi. Des del 2013, els poetes grafiters i altres artistes plàstics que feien poesia visual pels carrers (amb permís, durant la Setmana de la Poesia)  retolaven versos de poetes coneguts i de collita pròpia que omplien de sentit les parets, les portes de pàrquing cent per cent barroerament grafitades. Al carrer Joaquim Costa hi havia tres bars amb programació de recitals durant tot l'any i la setmana del festival vibraven d'activitat.

Grafit 'simpapeles', a la font de la plaça Emili Vendrell

Ara l'única cal·ligrafia digna de fer-ne esment a Ciutat Vella és el d'un grafiter —un poeta social— que escriu on pot 'sinpapeles' de totes mides,  obsessivament. Espera pacientment que les brigades de neteja deixin un fons llis en una paret per  escriu-hi la paraula plena de sentit.

Durant set dies la ciutat de Barcelona es tornarà a omplir de versos —en locals tancats, ¿cal tanta parafernàlia pel que hauria de ser una programació estable?— a través de gairebé trenta actes i la participació de Biblioteques de Barcelona.

Fins al 16 de maig

Consulteu-ne aquí la programació

'GOLDILOCKS', A LA SALA ATRIUM

Goldilocks. Dramatúrgia: Jaume Viñas
Direcció: Júlia Barceló. Sala Àtrium

Nit de Cap d'any. Dues noies, Maira i Louse, estan tancades en algun lloc per un 'Ell' temut. Tenen por. Des de fa molt que s'inventen jocs i un món exterior per passar les hores. L'única informació que tenen són 7 llibres, uns quants retalls de revistes. Es fan preguntes i amics imaginaris les responen. No sabem si són germanes ni si tenen mare i pare.  Deixen entreveure que conviure no és fàcil en aquest univers de reclusió. A les  dotze de la nit, la noia petita, complirà 18 anys i la gran sap l'horror que a partir d'ara li espera. La vida esmicolada, fràgil com les dues copes de cava que es trenquen. Goldilocks té l'aparença de teatre de l'absurd, però bé n'hem conegut notícies extremes semblants. Supervivents. Aplaudiments entusiastes per a les actrius Alba Ribas i Meritxell Termes que fan versemblants les protagonistes amb tot de matisos.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

61ª EDICIÓ DEL WORLD PRESS PHOTO, AL CCCB

José Víctor Salazar Balza durant les protestes contra Maduro
. © Ronaldo Schemidt, premi World Press Photo de l'any

L'exposició de les fotografies premiades al WORL PRESS PHOTO és una de les més esperades cada any a Barcelona.  Els visitants entrem al Centre de Cultura Contemporània en allau i repassem cada fotografia, llegim cada informació (sisplau, demanem un any més que retolin els textos amb lletra més gran i els situïn mig pam més amunt!). Enguany hem encertat l'hora de visita —quarts de tres— i hem pogut visitar l'exposició sense empentes.

La fotografia premiada en aquesta 61a edició és del fotoperiodista veneçolà Ronaldo Schemidt (Caracas, 1971), de l’agència France Presse. Va immortalitzar un manifestant en flames, José Víctor Salazar Balza, durant les protestes contra Nicolás Maduro als carrers de Caracas. El protagonista de la fotografia  s'està recuperant tot i que va patir cremades al 70% del cos i el van operar 25 vegades en quatre mesos. A través de la seva germana s'ha sabut que gràcies a la fotografia el van poder  identificar i va rebre recursos.

Corpresos per les realitats que s'hi documenten, fent el recorregut amb un silenci reverencial pel treballs d'aquest fotoperiodisme informatiu i conscienciador, repassem imatges dels drames humanitaris, com les grans fluxos migratoris i la guerra de Síria, algunes de les quals  no és el primer cop que veiem. En aquesta edició hi abunden els testimonis de fets íntims, treballs delicats que enfoquen el dolor aliè des d'una mirada ètica.

Ritual que es practica a les adolescents del Camerun. 

Els planxen els pits amb pedres calentes perquè no els 

creixin i se salvin de violacions. 

Autora: la fotògrafa egípcia Heba Khamis.

Sèrie del reporter australià © Adam Ferguson per 

al New York Times sobre divuit nenes segrestades 

per Boko Haram. A la foto, Falmata de 15 anys, retratada 

a Maiduguri, a l'estat de Borno, a Nigèria, 22-9-2017. 

Li van assignar la missió de suïcidi amb explosius.

 

World Press Photo 2018 consta de 313 fotografies dividides en vuit categories. Només 4 dels 42 fotògrafs guanyadors d’aquesta edició són dones. Hi van participar 73.044 fotografies, obra de de 4.548 fotògrafs de 125 nacionalitats. 

Exposició oberta fins al 27 de maig.

'LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK, D'OSCAR WILDE, AL TNC

La importància de ser Frank, d'Oscar Wilde. Trad: Cristina Genebat
Versió: David Selvas i Cristina Genebat. Direcció: David Selvas. 
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) va escriure The Importance of Being Earnest (en les versions catalanes s'ha traduït per Frank, amb l'objectiu de facilitar el joc amb el referent homòfon, l'adjectiu 'franc'), una sàtira  de la hipocresia de la societat burgesa del seu temps que es movia per interessos estrictament econòmics. La versió polida amb apunts de musical que signen David Selvas i Cristina Genebat situa l'acció en un espai intemporal i converteix aquesta comèdia excèntrica, en un duel entre amants que reivindiquen la seva tria al marge de les convencions socials.  Tota la companyia està al seu lloc, però en destaca l'actriu Laura Conejero —en el paper de Lady Bracknell— que ens serveix els moments de comicitat més hilarants. Remarcables les interpretacions de les cantants i actrius Paula Jornet i Paula Malia. Una hora i tres quarts ben emprades. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

TERESA LLORACH DIBUIXA L'OLOR DE LES ROSES ROGES

L'esplèndida aquarel·la del cartell que anuncia la 71a edició del Concurs Exposició Nacional de Roses és obra de Teresa Llorach (Reus, 1965), artista plàstica que en va guanyar el concurs convocat pel Centre de Lectura. Consisteix en un pom de roses roges, esveltes i d'una maduresa que recorda encara les poncelles. Unitat i complexitat es conjuguen en aquest cartell on les roses són el tema únic. No una rosa sola —símbol de la ciutat de Reus— sinó un conjunt on cadascuna té el seu protagonisme compositiu.  Són roses que conserven l'olor penetrant com el dels cinc mil exemplars que presentaran enguany a concurs els conreadors amateurs.

Per saber-ne més:

Teresa Llorach, aquarel·les en adagio

'Dibuixant Reus', de Teresa Llorach i Eduard López

La sirena de la Font, dins 'Contes de Vilaencanteri'

Les sabatilles vermelles

El vestit negre, àlbum polifònic