Cada dissabte la filòloga i escriptora Ció Munté m'envia un enllaç del nou apunt del seu blog setmanal «
Endreçant l'armari». "Un armari és com un cervell, ple de coses per endreçar", llegeixo a la presentació del blog el 21 de març de 2020. El confinament a causa de la pandèmia li havia donat el temps per començar-lo i ara arriba i celebra els 200 apunts. I aquí me'n faig ressò distès, abans que no arribi als 201 perquè la interacció que fem a les xarxes després de la lectura, avui seria llarga.
¿De què hi parla la Ció a «Endreçant l'armari»? De llengua, de cinema, de records, d’històries, de literatura... diu. De fet, tots aquests referents hi són en cada apunt. Però el que motiva l'arrencada de cada article és un objecte, una frase feta, una acció privada o social que rescata de la seva memòria i ens convoca a desvetllar la nostra. I va més enllà, buscant l'arrel de la paraula, la poesia de l'objecte, reconstruint un món al seu entorn i acaba amb un arrodoniment agraït, connectant el tema amb una pel·lícula i un fragment literari que conté el referent de l'apunt.
«Endreçant l'armari» tindrà continuïtat perquè la Ció és pacient i implacable. No sé com té els armaris, però el cervell el té endreçadíssim. Té un cabal immens de memòria per avivar, sap explicar els fets i situar-los en context i, a més, té un bon nombre de seguidors, que també és important.
Devia ser a mitjan 1976 que vaig conèixer la Ció —hipocorístic per afèresi de Concepció— quan li dèiem Conxita i portava Concepción als documents oficials, cosa que no va poder esmenar fins més enllà de 1983, amb la Llei de normalització lingüística. Durant dotze anys vam pertànyer a l'equip de treball de l'Òmnium Baix Camp i hi va desenvolupar una gran capacitat de gestió. Classes per a adults (es va especialitzar en llenguatge administratiu), organització de recitals, de conferències, de simposis juvenils, del sopar de Nit de Santa Llúcia, Nit de les Lletres Catalanes, de concursos literaris per a joves, de publicacions literàries... i un programa de ràdio! Rèiem tant enregistrant artesanalment el guió de llengua catalana que havia fet cada setmana un membre diferent, que hi havia nits que acabàvem a les dues. L'endemà havíem de portar la cinta de casset a Ràdio Popular, en mans del Carles Francino que aleshores hi treballava. He convocat, també jo, la memòria d'aquests enregistraments apoteòsics, amb banda sonora. Potser la Ció n'estirarà el fil i explicarà al seu blog quins records en té i com i per què fèiem els guions. I ens farà somriure, com cada dissabte.
Vaig retrobar la Ció fa uns vuit anys, al col·lectiu literari Reusenques de Lletres on participa activament, amb aquella actitud seva ponderada i eficient. Com sempre, quan diu "el que no entenc és que..." Ho aturem tot i l'escoltem. Segurament no entén allò que les que l'escoltem ni tan sols ens havíem adonat que no enteníem.
Volem molts més dos-cents «Endreçant l'armari», estimada Ció.
.jpg)
