PEL·LÍCULA 'NEGACIÓ'

Negació. Dir.: Mick Jackson. Regne Unit, 2016

El cas que explica Negació es basa en el judici del 1996, anomenat 'judici del segle'. L'eminent historiadora nord-americana Deborah E. Lipstadt (interpretació decidida i ben matisada de Rachel Weisz, ) va haver de demostrar als jutjats britànics que l'Holocaust va ocórrer realment. Després que publiqués el llibre Denying the Holocaust (La negació de l'Holocaust, 1993), va ser denunciada per difamació pel negacionista britànic David Irving (interpretació brillant de Timothy Spall.) Al llibre, Lipstadt acusava periodistes i historiadors negacionistes que obviaven l'odi de Hitler cap als jueus i l'existència de forns crematoris.

Un procés apassionant que explica interioritats de les estratègies dels advocats —sobretot del defensor metòdic Richard Rampton (interpretat per  un imponent Tom Wilkinson) a l'hora de preparar el judici, sense citar a declarar cap supervivent de la Xoà, uns testimonis tan previsibles que el famós periodista negacionista radical hauria humiliat sense compassió. Filmin.  9/10

PICASSO I LES JOIES D'ARTISTA, AL MUSEU PICASSO

Pablo Picasso, Françoise Gilot. Collaret Mussol, 1948.
Pedra, metall, os i cordó violeta.
Col·lecció particular. Cortesia Galerie Seghers, Oostende
© Successió Picasso, VEGAP, Madrid 2021

 

Pablo Picasso va ser un apassionat de les joies. Collarets, fermalls, braçalets i arracades ocupen un lloc singular en l'obra pictòrica i gràfica de l'artista. En va crear un bon nombre que va regalar a les persones del seu entorn durant tota la seva vida. La joia més imponent és probablement aquest collaret que encapçala l'apunt,  que l'artista va fer a quatre mans amb l’artista Françoise Gilot, la seva companya als anys quaranta. Es compon d'un penjoll que representa un mussol i diversos grans i objectes trobats.

Picasso va estampar senzills medallons de terra cuita, va gravar dibuixos en còdols, va fer petites escultures amb ossos, va fer penjolls de materials diversos (també de materials nobles). La seva primera joia va ser el collaret de grans de fusta pintats que va fer el 1916 per a la seva companya, Gabrielle Depeyre. Va intensificar-ne la producció a la segona meitat de la dècada dels 30 quan compartia la vida amb l’artista Dora Maar. Per a ella fa diverses joies a partir de muntures o encasts de metall que comprava als encants. Sobre aquestes joies va pintar, va dibuixar o gravar uns retrats que van esdevenir obres d’art en miniatura amb entitat pròpia. Uns treballs desconeguts que pertanyen a l'esfera íntima de qui els portava, alguns perduts i d'altres en col·leccions privades que, a partir d'aquesta exposició, han estat aplegats i documentats en part.

Jacqueline amb un collaret de ceràmica fet per Picasso. 1957
Arxiu David Douglas Duncan © Successió Picasso.

Exposició oberta fins al 9 de gener.

SOBRE 'HAIKUS DE VI NOVELL', AL DIARI DE TARRAGONA

L'article publicat al «Diari de Tarragona» (28-XII-2021) 'Les autores Monika Escuer i Lena Paüls s'han deixat captivar per la mètrica d'origen japonès', de la periodista Sílvia Fornós, tracta dels haikus que amb més o menys encert intentem fer dues reusenques, cadascuna per la seva banda. S'ha centrat en els haikus que  Monika Escuer ha publicat en una antologia de l’editorial Diversidad Literaria, i en els haikus del meu recull sobre la vinya i el vi, Haikus de vi novell, que han format part de l’espectacle 'De vi va veu', dirigit per Rosa Mateu, estrenat a Reus el 2020 i reposició el 2021.

Podeu llegir l'article clicant la imatge:

'LES IRRESPONSABLES, A LA VILLARROEL

 

Les irresponsables. Autor: Javier Daulte

Trad: Cristina Genebat. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel

L'actriu i directora teatral Sílvia Munt dirigeix aquest text contemporani del dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963). La Lila (Marta Marco) es llepa una ferida sentimental i la germana gran i una amiga (Cristina Genebat i Nora Navas, respectivament)  l'acomboien i s'esplaien explicant emocions i sentiments, en una escapada de cap de setmana.  L'incentiu és el treball de tres actrius magnètiques, no tant pel què—crisis de manual— sinó per la forma i la disposició amb què les enfoquen. Una comèdia mirall. I riem.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

MONÒLEG 'EL RESSOPÓ' EN EDICIÓ DIGITAL

Coberta: © Teresa Llorach, aquarel·la, 2019.
Edició digital

 

Descarregueu el relat en format PDF

*

 Escolteu el monòleg en la veu de Carme Simó 

 

El relat  El ressopó reprodueix el monòleg d'una dona sensesostre 

que s'adreça a una altra sensesostre com ella, el matí del dia de Nadal.

«En fi, de tot, de tot, de tot, no sé com dir-t'ho. Calla, que m'oblidava de les safates amb neules i tallets de torró posats sobre blondes de paper. M'haurien fet mal. Totes per a mi soleta! No t'ho creuràs, però ningú s'hi acostava, ves quines coses més estranyes, ¿oi?  Sembla que ja en mengen de fa dies a totes hores i n'estan fins al capdamunt. Ai, noooooo, més lluny del pensament de fer-te dentetes, xata. I ara, no. Té, au, per a tu.  Són làmines de xocolata blanca. Menja, menja, sense compliments. Té, tota aquesta butxacada és per a tu. Però no t'adormis, fes-me el refotut favor. Té, té i té, fixa't, tot això és del ressopó d'ahir.»

© Lena Paüls. El ressopó, fragment

El relat va obtenir el Premi de narrativa La Mar de Lletres, modalitat Contes de Nadal, de Calafell, l'any 2003. Edició digital revisada 2021

PARENOSTRE DEL TIÓ

Aquarel·la de © Teresa Llorach

Pel que sembla, el tió és l'únic ritual nadalenc propi de Catalunya. (Ció Munté apunta que és una tradició compartida amb l'Aragó: el tizón). Cada família manté un ritual tant pel que fa a l'arribada del tronc portador de presents com per a la dieta que cal proporcionar-li per tal que els evaquï com s'espera que ho faci.

La cantarella rimada més popular que es canta tot picant amb un bastó el tió és la següent, tot i que presenta una discriminació sexual (apel·la a la netedat de les dones!). El fet que inclogui l'adjectiu 'curioses' indica una procedència ancestral:

Parenostre del tió

bon Nadal que Déu nos do.
Ara venen festes,
festes glorioses,
dones curioses
renteu los plats,
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó:
Caga tió!

 

Una cantarella exigent i amenaçadora. Caldrà explicar-ne el significat de la paraula 'arengades' als petits d'avui:

Caga tió,
Caga torró d'ametlla i de pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades,
caga torrons que són més bons.
Caga tió,
i si no vols cagar,

et donaré un cop de bastó.
Caga tió!

I una cantarella més extensa, de caire surrealista. Caldrà aclarir 'porc en sal', gallina 'a la pastera', 'pollí', 'capons', 'vicari'. O potser, no cal, el ressò màgic de les paraules s'ho emporta tot, si el tió respon com tenim previst:

El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara venen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons;
la Marieta els ha tastat.
diu que són un poc salats:
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millor.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó.
Caga tió,
si no, et pegaré un cop de bastó.

Quan la nit de Nadal el tió cagui carbó de sucre, les monedes de xocolata i els cigarrets de neula i praliné s'hauran acabat, fins l'any que ve. Esperem-ho...

FOTOGRAFIES 'LA PERONA. L'ESPAI I LA GENT', D'ESTEVE LUCERÓN

Nena gitana. Agost de 1992
Fotoreportatge 'La Perona'. © Esteve Lucerón

L'any 2017, Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950) va donar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona els negatius del reportatge 'La Perona', un fons excepcional integrat per 2.000 fotografies  que va fer en un dels darrers barris de barraques de Barcelona entre el 1980 i el 1989. Ara en presenta l’exposició “Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent”. 

El reportatge de la Perona constitueix una fita del documentalisme fotogràfic barceloní. Per l'habilitat en el tracte del sentit de cada fotografia, feta des de la distància justa, una mirada horitzontal, no invasiva, sense paternalisme ni superioritat.  Es mostra amb tendresa l'organització de la misèria de les famílies gitanes que viuen a les barraques. La naturalitat de la vida del carrer, els dinars familiars, la canalla renouera, les parelles, les dones com a pal de paller de la comunitat, els patriarques i els joves ociosos.

Exposició oberta fins al 22 de maig.

El barri de barraques de la Perona va néixer el 1947, fruit de la immigració propiciada pel règim franquista, situat al districte de Sant Martí, amb una extensió d'uns dos quil'ometres. Va ser enderrocat abans dels Jocs Olímpics. 

Parc de Sant Martí de Provençals.

Espai on hi havia les barraques de la Perona.  

Actualment aquest espai es troba afectat 

per les obres de l'estació de la Sagrera.

EXPOSICIÓ 'EL CENTENARI. FELLINI AL MÓN', AL BORN

Dibuix del personatge Gelsomina (La Strada)

Mostra coorganitzada per l’Istituto Italiano di Cultura a Barcelona i El Born Centre de Cultura i Memòria, de Barcelona. A partir de material que posa l'èmfasi en la versatilitat del director Federico Fellini, ens submergim en el seu món oníric, més enllà de la filmografia del geni intel·lectualment i política independent. Cartells originals de les seves pel·lícules, guions, cartes, 80 fotogafies de rodatges i de la seva vida privada, vestuari i l'eix de l'exposició: més de 50 dibuixos de caricatures de personatges esbossats que va fer durant tota la seva vida. Una recopilació sistemàtica de dibuixos de somnis i records on xoquen realitat i ficció en la qual han participat arxius i col·leccionistes públics i privats, un llegat entranyable cedit per la neboda i única hereva, Francesca Fabbi Fellini. Una exposició itinerant que s’ha pogut veure a Moscou, Sao Paulo, Vílnius, Tirana, Ljubljana, Sant Petersburg, Buenos Aires i Kíev.

Fins al 9 de gener.

El PESSEBRE DEL PATI DEL MUSEU MARÈS, 2021

Pessebre tradicional al pati de Museu Frederic Marès
Associació de Pessebristes de Barcelona

Enguany el pessebre tradicional del pati gòtic del Museu Marès de Barcelona representa la simbiosi entre la Bàrcino romana i la Barcelona actual.  Les restes romanes de la ciutat es converteixen en l’escenari de les diverses escenes realistes del naixement, fent un homenatge a Luci Minici Natal Quadroni, el primer campió olímpic barceloní. Al fons, un relleu de la silueta de la ciutat amb alguns dels edificis més simbòlics.

Paral·lelament, el pati acull una instal·lació lumínica en consonància amb la temàtica del pessebre. Ha estat creada pels alumnes Naila Gordils, Joan Baque, Jana Pujol, Judit Altimir, Tomas González, Marti Fornes, Gonzalo Pages i Marcel Galtés, del Grau de Disseny d'Elisava Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona, sota la direcció de Maria Güell. Consisteix en un conjunt de columnes de malla metàl·lica que n'encerclen de petites il·luminades de color vermell situades al centre de la font, simulant foc. El muntatge té com a referent el temple de Vesta, ubicat a Roma, on cremava un foc sagrat custodiat per les sacerdotesses, a les quals s'executava, si el foc s'apagava.

Fins al 2 de febrer (la Candelera)

Horari: De dt a ds, de 10 a 19 h i dg i festius d'11 a 20 h (tret del 25 de des. i l'1 de gen.)

MNAC, NOVES SALES DE LA GUERRA CIVIL

El Museu d'Art Nacional de Catalunya (MNAC) ha ampliat el nombre de sales de la col·lecció permanent d'Art Modern dedicades a l'art produït durant el període de la Guerra civil espanyola (1936-1939).  Durant els anys que va durar la guerra, molts artistes van decidir no restar neutrals: l’art va esdevenir una arma poderosa per remoure consciències i sumar adeptes a una o altra causa política. Tot i les condicions dramàtiques del context, aquesta mobilització va comportar la culminació d’algunes de les aspiracions de l’art modern i de l’avantguarda.

Un conjunt de 57 obres de les reserves s’exposen per primera vegada a les sales de la col·lecció permanent. En total a les noves sales es mostren 108 peces entre pintures, dibuixos, gravats, fotografies, escultures,  publicacions il·lustrades, cartells, fotomuntatges o pel·lícules que es van posar al servei d’un i altre bàndol. 

SÈRIE 'POSSESSIONS'

Possessions. França, 2020
Direcció: Shachar Magen, Thomas Vincent

Una sèrie de misteri, inquietant i estranya amb una protagonista magnètica, Nadia Tereszkiewicz, en el paper de Natalie, una jove francesa resident a Israel. Un començament potent: quan la parella és a punt de tallar el pastís de noces amb els llums de la sala apagats, mor assassinat el nuvi. Natalie, la núvia, té el ganivet ensangonat a la mà i tot apunta que ha estat l'assassina. Karim, un diplomatìc francès que fa de pont amb les autoritats israelianes creu que Natalie és acusada injustament. S'obsessiona pel cas i se submergeix en el món de creences i rituals a què la mare sotmet Natalie. Incentiu: la vida quotidiana en llocs fronterers devastats entre Israel i Palestina. Filmin.  8/10

A BARCELONA, UN PESSEBRE TRENCACLOSQUES

La mula, a la façana de la Generalitat

Enguany el tradicional pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona supera totes les expectatives d'originalitat. No hi és. De nit, es pot veure la representació d'una mula a la façana de la Generalitat (vegeu la foto que encapçala aquest apunt), d'un bou a la de l'Ajuntament i unes quantes bestioles als balcons d'alguns edificis de la plaça. Uns personatges que encara no han arribat a la plaça vagaregen il·luminats en balcons dels carrers Jaume I i Ferran. Fem un recorregut de gimcana per identificar-los. Acabem amb mal de coll de tant badar mirant enlaire i hem estat a punt de ser atropellats per un biciclista que portava una motxilla de Glovo. De tornada, enfilem el carrer del Bisbe cap a l'avinguda de la Catedral per passar per la Fira de Santa Llúcia i, abans d'arribar-hi, allà a la dreta, dins de la Casa dels Canonges, veiem el caganer! Quan arribem a casa comentem la jugada del Pessebre trencaclosques. I ens adonem que ens falta una peça per completar-lo: no hem vist el Naixement! Hi haurem de tornar.

En un portal, el Naixement

'LA MEVA ADELA', EN EDICIÓ DIGITAL

Edició digital, 2021
Coberta: Ramon Casas, Entre dues llums, 1894

 

 

 

 

Descarregueu el relat en format PDF

 

* 

Escolteu un fragment del relat a SPOTIFY

Veu: Andreu Sotorra

L'Adela és una treballadora familiar d'una dona vella amb dependència funcional. Per mitjà d'un monòleg interior, sabem què pensa la vella per a la qual treballa. És un relat tendre que traspua la por de la vella, que creu que la noia no tornarà l'endemà.

El relat va obtenir el Premi de narrativa Frederica Montseny. Ajuntament de Manlleu, 2007. Publicat dins del Catàleg de l'exposició Lectures. Un naufragi infinit, de Pérez Oliván. Sala Portal del Pardo del Vendrell, 2015. Revisat, desembre 2021

 © Fina Veciana, Cel d'albergínia, 2020

A partir de Nadal el dia ja s'allargarà, però avui... 

a quarts de cinc ja teníem el cel d'albergínia. 

Que ni sabia l'hora que era, jo! Per això, t'he dit, 

«Adela, ¿que no te'n vas?» I t'he repetit no sé 

quantes vegades, «Vés-te'n, Adela, que diumenge 

el tren passa puntual.» 

© Lena Paüls. La meva Adela, fragment

 

EXPOSICIÓ 'GAUDÍ', AL MNAC

«Gaudí no era un místic absent del món», llegim a l'exposició 'Gaudí' del Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'exposició justifica aquesta frase fent una mirada nova sobre l'arquitecte Antoni Gaudí (Reus, 1852 - Barcelona, 1926), tot posant de relleu la complexitat del personatge. En desmitifica el personatge i l'obra, tot incloent-la en el context internacional de l'època i en el marc estratègies ideològiques, estètiques i polítiques concretes. La mostra consta de 650 elements, entre obres d’art, objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, plànols i fotografies que procedeixen de setanta-quatre institucions i col·leccions de tot el món, inclosa la del Museu. L’exposició es podrà veure al Musée d’Orsay de París del 14 de març al 17 de juliol de 2022. 

L'actor Josep Maria Pou posa veu a les explicacions que acompanyen el visitant pel museu. Podeu escoltar-les aquí.

Taller familiar (reserva imprescindible)

SÈRIE 'CARDINAL'

Cardinal. Canadà, 2017
Adaptació: Aubrey Nealon. Direcció: Daniel Grou

Sèrie policíaca —4 temporades, de moment— basada en la sèrie de novel·les "Orphan Black", de l'escriptor canadenc Giles Blunt. Se centra en dos investigadors:  l'inspector John Cardinal, un policia dedicat a la professió i turmentat pel passat, i Lise Delorme, una policia desconfiada i solitària. Cardinal ha treballat deu anys a Toronto i torna a la seva ciutat nadiua per incorporar-se a la brigada d'homicidis. Delorme ha d'investigar si Cardinal va delatar les intencions de la policia i va impedir una detenció.  Mentrestant, junts resolen assassinats amb eficiència. Amb un guió que manté la tensió en diferents fronts, amb accions que transcorren en escenaris naturals imponents del Canadà. Enregistrada en diferents èpoques, a l'estiu els llacs i les illes frondoses i a l'hivern, la neu per tot i els llacs glaçats. Són espais idíl·lics, però presentats com a inquietants, amb morts a les aigües i en edificacions aïllades. Molt interessant el doble joc de sospites i de resolució d'incògnites. Filmin. 9/10

'PROSTITUCIÓN', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Prostitución. Autors: Andrés Lima i Albert Boronat

Direcció: Andrés Lima. Sala Gran, del TNC

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle de cabaret sota l'aparença de documental-denúncia sobre la prostitució. En realitat sota la pàtina de dades i circumstàncies personals que es repeteixen fins a l'infinit hi ha un exhibicionisme degradant de les actrius, per complaure no sé quin públic.  Es veu que hi havia tantes ganes de tractar del tema que la direcció del TNC ha programat un espectacle en espanyol (un dels de la mitja dotzena de la temporada!). Deuen pensar que en català no seria versemblant. Van poc pels carrers del barri antic de Barcelona. Sentirien que hi ha dones de tot el món que es veuen obligades a oferir-se per les cantonades i no saben explicar-se ni poc ni gaire. Només saben dir —en espanyol, això sí— el preu a què venen el seu cos. 'Prostitución' és un espectacle anacrònic.  5/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

DESEMBRE, DE 'TEMPS DE PENYORA'

Il·lustració: © Teresa Llorach

  

Escolteu el pòdcast del poema

al canal IVOOX o bé al canal SPOTIFY

Veu: Andreu Sotorra

 

Ja no sabeu d'on treure garrofes per al  tió,

però, com sempre, un raig de garrotades fa el fet.

Gossos afamats estripen les bosses de les escombraries,

i els indigents se n'aprofiten.

Innocents, els camellers fugen de la fam cap a un lloc segur,

no saben que arreu la pau ja no es preveu negoci,

i l'estel  és una llufa de cartró i purpurina.

Amb el meu baf faig entelar vidres dels aparadors,

perquè res del que contenen respon al gran interrogant.

Si ara fes, en un acte de fe, un salt en el  buit,

toparia amb vesc i grèvol de plàstic i molsa sintètica.

Potser és cert que l'enganyifa es troba també al pa àzim,

al setrill i a la flassada de llana, però creure-hi és un deure.

La terra té la mixtura perfecta,

amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.

No ens cal estranyar que,  esperpèntic,

l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,

carregat de penyores irrecuperables.

 

'Desembre' és una mirada a l'entorn regit pel consum on la natura i la tradició són una fal·làcia. Forma part del llibre 'Temps de penyora' i, des que el 2004 el va publicar l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, ha estat diverses vegades il·lustrat i publicat en aquesta època de l'any. 

Enguany em plau compartir el poema de bracet amb una aquarel·la de Teresa Llorach, artista reusenca i amiga a qui agraeixo la valentia de voler-lo il·lustrar perquè no és precisament un tema de flors i violes.  La il·lustradora ha fet una esfera de vidre que conté una petita figura de ninot de neu que, en girar-la de cap per avall, els flocs blancs s'escampen simulant un paisatge nevat. Diu que ha triat dibuixar aquest objecte perquè li sembla una joguina trista pel personatge atrapat que observem des de l'exterior de la bola, una idea que reforça l'al·legoria del poema. 

Aquest 'Desembre' compta a partir d'ara d'un pòdcast amb la veu de l'Andreu Sotorra, que en fa una lectura que afegeix més capes de sentit.

ESTAMPACIÓ BOTÀNICA AL VAPOR SOBRE PAPER

Full estampat al vapor. © Lena Paüls

Després de l'estampació botànica sobre paper per immersió i per percussió, ara he experimentat la tècnica de tinció al vapor. Com en els altres dos processos d'impregnació dels colors, també ha manat l'atzar en el resultat. Les tècniques de tinció natural em permeten crear peces úniques per presentar  o regalar els poemes que cal·ligrafio sobre els fulls estampats i en fulls que hi intercalo.

Espero repetir l'experiència a la primavera perquè ara al desembre no he disposat de gaire varietat de flors i les fulles no són tan tendres com convindria per extreure'n el pigment al vapor.

Materials:

Fulles, branques, flors... (pigments recomanats: closques de ceba, flors i fulles d'espígol, julivert, espinacs, flors de gerani, fulles de parra, d'eucaliptus, de roure, de falguera silvestre.)

Paper aquarel·la de 200 g

Vinagre

Olla amb reixeta o colador per a coure al vapor

Dues fustes de la mida del paper

Cordill

 

Procediment:

a) Submergim el paper en aigua i un rajolí de vinagre. b) Escorrem l'excés d'aigua del paper i hi disposem els vegetals. c) Fem la pila premsant-la entre les dues fustes i la fixem amb cordill sense estrènyer massa. d) Situem el farcell sobre la reixeta de l'olla bullint i el girem de tant en tant per afavorir-ne la impregnació, tapat, durant tres quarts. e) Deixem en repòs el farcell tapat. f) Després d'una hores, quan el farcell estigui sec, l'obrim i en retirem els vegetals. g) Pengem els fulls en un fil a l'aire lliure.

Vegeu en aquest mateix blog:

 * ESTAMPACIÓ BOTÀNICA PER IMMERSIÓ

 

 * ESTAMPACIÓ BOTÀNICA PER PERCUSSIÓ

 

 

'EL PETIT PRÍNCEP', PER VUITENA TEMPORADA, A LA SALA BARTS

'Marc, dibuixa'm un xai'  © Pérez Olivan, 2012

Mon ami sourit gentilment, avec indulgence:
«Tu vois bien… ce n’est pas un mouton,
c’est un bélier. Il a des cornes… »

Autor: Antoine de Saint-Exupéry. Adaptació: Marc Artigau, Àngel Llàcer, Manu Guix. Música: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer.  Intèrprets de la 8a temporada: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart, Carme Milan. 

És d'aquells espectacles dels quals 

només tinc ganes de dir: 

Feu-me confiança, aneu-hi. 10/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

Podcast de la crítica

PEL·LÍCULA 'COSES A FER ABANS DE MORIR'

Coses a fer abans de morir, 2020
Direcció: Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens

Les cineastes debuten amb aquesta comèdia agredolça que és una celebració de l'amistat i de la vida d'un grup d'amics que passen just dels trenta. Després del funeral de Sam, el més jove del grup, complexien la seva última voluntat, que els enfronta a desitjos i prejudicis.  Amb intèrpets que fan seva la versemblança. Bravo, Sergio Caballero, Oriol Tarrasón, Mireia Pérez, Vanessa Cano, Manuel Maestro, Àngel Fígols, Cristina Fernández Pintado. 9/10

'ANNETTE', ÒPERA ROCK EN PEL·LÍCULA

Annette. França, 2021. Direcció: Leos Carax

Música, Ron Mael, Russell Mael

Unes dades sobre aquesta enlluernadora pel·lícula musical de 140 minuts que va inaugurar el Festival de Cannes de 2021. La parella protagonista: Adam Driver com a Henry McHenry i Marion Cotillard com a Ann Defrasnoux, que fa playback amb la veu soprano de Catherine Trottmann. I Annette, la filla que neix d'aquesta relació, representada per una marioneta de fusta. Cançons originals del duo Ros i Russell Mael, que signen el guió juntament amb el director, Leos Carax (millor director al Festival de Cannes).

D'entrada no té res d'original la història àcida d'una parella, ell un monologuista còmic autodestructiu i ella una cantant d'òpera famosa, que en néixer la seva primera filla, Annete, veuen trasbalsada l'existència.  L'home treu la violència que amagava. La mare s'encarna en la veu de la petita per mortificar l'assassí. Allò que fa excepcional aquesta peça és la música original i l'exuberància visual, un espectacle operístic en escenaris reals (realitat i somni es confonen com en una escena on el fons d'un escenari dona directament a un bosc).  Un final magnètic a l'alçària de tota la resta. 

Estrena exclusiva a Filmin. 10/10

'EL TEMPLE', ARA EN ESCULTURA DE PAPER

El temple. Poema i escultura de paper © Paüls
Cliqueu la imatge per escoltar el poema a SPOTIFY

Em plau fer objectes —diguem-ne 'd'art'— com a suport per cal·ligrafiar-hi o estotjar-hi poemes propis.  L'objecte de la foto ha estat anomenat 'escultura de paper' per Fina Veciana. L'artista reusenca s'ha compromès a trobar un nom per aquestes peces úniques que vaig presentant a mesura que dono per enllestides.

Ara, el poema 'El temple' que forma part del poemari Temps de penyora:

Incrustat en cada espai dels teus dies 

queda el temple a vessar d’heura per sempre. 

Dos fruits et llueixen per arracades.

ha estat cal·ligrafiat sobre un full imprès de la instal·lació “Untitled” (Republican Years), de l'exposició Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació, del  Museu d'Art Contemporani de Barcelona, visitada el maig d'enguany. L'autor promovia la interacció del públic que podia agafar cartells de la pila que conformava l'obra, amb l'objectiu, segons deia de «l’alegria d’estimar, de créixer, de canviar, d’esdevenir sempre alguna cosa més». Per exemple, ser fons del poema 'El temple'. Gràcies.