Agraïda xeflera

(Foto xeflera, Refugi de la Vinyeta. Paüls©, 2009)

La xeflera és una planta que encoratja els jardiners novells, perquè és agraïda de fer créixer ufanosa, sense gairebé fer res.

Hi ha divuit espècies de xeflera. La varietat més popular aquí és la Schefflera arboricola. La trobem delimitant espais de bars i restaurants al carrer, en jardins públics i privats, en interiors prop de finestrals.

No recordo qui ens va regalar la primera xeflera. Ara en tenim mitja dotzena d'exemplars grans, que hem fet d'esqueixos. Al jardí de llicorella, en semiombra i a l'ombra, n'hi ha un que fa més de dos metres. A la terrassa de l'àtic a BCN, en tenim un altre a resguard d'un ficus benjamina gegant, però tot i així, a l'estiu perd el color verd fosc. En els dos llocs, tenim les xefleres en testos grans i l'experiència ens dicta que és preferible que la planta passi set que no que s'hi entolli l'aigua. Han estat molt poc adobades, les nostres xefleres. De tant en tant els canviem la primera capa de substrat i amb això ja en tenen prou.

A la primavera, quan tenen el grau més alt d'esplendor, els pugons s'instal·len a les fulles tendres, que s'endureixen i es cargolen. Les formiques, cridades per la melassa dels pugons, també hi fan parada i fonda. Fins ara els hem anat reduint amb els dits ensabonats, però aquesta primavera intentarem eliminar-los pulveritzant la planta amb infusió d'alls i fregant llimona a la vora dels textos. Per sort, la xeflera sempre se'n surt.

Baies tibetanes i nabius pirinencs

(Foto esquerra, baies tibetanes. Foto dreta, nabius pirinencs)

M'interesso per les baies tibetanes del Goji a partir d'una quartilla que agafo d'un plec que trobo en una parada de fruits secs del Mercat de Sant Antoni. La Farmàcia Rovira de Cerdanyola del Vallès n'informa de la procedència i de les propietats extraordinàries. I en facilita fotografies. I, ara que em sembla que sé alguna cosa de les baies del Goji, torno a la quartilla: aporta una informació similar, sense imatges.

D'una altra pila, a la mateixa parada, agafo un humil paper de mitja quartilla, que té les vores tallades amb estisores. Hi ha una llista dels suposats beneficis per a la salut que comporta menjar arándanos. Llegeixo que els nabius "estan plens d'oxidants" (sic) i són molt beneficiosos per la salut. Les baies eren tibetanes, però, ¿d'on són els revitalitzants arándanos-nabius? A la vikipèdia hi ha un interessant article sobre aquest fruit del Pirineu. El treball forma part d'un projecte de la Universitat de Barcelona. Els redactors són estudiants de l'assignatura de Botànica Farmacèutica del curs 2008-09.

Em sembla que el que m'ha fet interessar per aquests dos fruits ha estat la impressió deficient dels dos modestos papers que he replegat al Mercat de Sant Antoni. El fet d'haver de llegir amb dificultat un contingut d'arrel obscura li afegeix un aire enigmàtic que, suposo, és el que m'hi ha fet interessar. Per tant, el que podria haver estat un factor per fer-me dissuadir de la lectura, ha revertit en un valor comunicatiu positiu.

Context i circumstància

Umberto Eco a Kant i l'ornitorrinc (Ed. Destino 1999) fa notar que el llenguatge dels barrufets és comprensible malgrat l'utilització d'homònims. I és que l'èxit de la comunicació s'esdevé quan l'objecte del qual parla el productor és el mateix que imagina l'intèrpret. Per tant, una frase sense contextualitzar pot ser interpretada de moltes maneres. Pot ser interpretada en funció de qui la diu, d'on la diu, quina entonació hi posa, però també segons on i quan i qui l'escolta.
Vegem aquesta informació horària, per exemple:

—Són les 4 de la matinada.
La interpretació d'aquesta frase pot ser diversa, segons podem veure en algunes respostes:
—La nit és jove! (és aviat)
—Gràcies (hem demanat l'hora)
—Ara vaig a buscar l'abric (és tard)
—Engega la ràdio (especifica l'hora de fer alguna cosa)
—Deu ser el Pere que ha arribat a Nova York (rondina perquè truca el telèfon)

Qualsevol acte de comunicació no fallit es pot descriure com un parell constituït per un signe produït per un emissor en un context i una circumstància determinats i interpretat després pel receptor en un context i circumstància coincidents. Molts programes d'humor es basen en diàlegs que vulneren aquest principi.

Grau de formalitat

D'infants aprenem intuïtivament el grau de formalitat en l'ús de la llengua. Per mitjà d'aquesta competència comunicativa, considerem adequat que el president del Parlament clogui una sessió amb aquestes paraules:

"Declaro tancada la sessió. Il·lustres diputats, il·lustres diputades, poden retirar-se."
En canvi, no consideraríem adequat que digués:
"S'ha acabat el bròquil. Ja podeu tocar el dos."

En els primers anys de TV3 els traductors de guions de sèries van fer un intens treball de recerca de formes genuïnes col·loquials de la llengua catalana, com aquell famós "pendó" dedicat a Sue Ellen (Dallas). Però, a la ciutadania li va costar d'admetre que hi havia diferents nivells de formalitat, segons els contextos i els parlants. Els televidents estaven acostumats a un estàndard castellà amb el qual s'expressava tant una mare quan alletava el seu fill com dos camioners esbatussant-se. Però, ara, el llenguatge dels personatges de les sèries autòctones fan mal a les orelles. Tots els personatges utilitzen el llenguatge popular i vulgar en totes les situacions. Els guioniestes els fan renegar frase sí, frase també. I als televidents, no els sembla adequat. I, ara, justificadament. Però, una alumna afegeix una novetat a la queixa: "Sempre diuen els mateixos renecs." "M'hi fixaré", responc. I, efectivament, els personatges reneguen amb un repertori pobríssim de recursos. O sigui que, a damunt de renegaires, poc creatius.

Malparlar bé

Malparlar bé és el títol de l'article de Carles Castellanos aparegut a Llengua Nacional, núm. 35. Hi ha un interessant recull d'usos del verb "fotre", que és una de les marques més equívoques d'informalitat. Castellanos distingeix una vintena d'usos d'aquest verb i els agrupa en quatre grans accepcions. Aquí en faig una tria:

1. La primera gran accepció, i originària, era «tenir relació sexual» (amb una dona): Ell se la va fotre.
2. Substituint el verb "fer": Fotia molt de fàstic. Fotre un cristo (sinònim: fer merder).
3.Diversos sentits de «perjudicar»:
–resultar perjudicat o decebut: Si va allà es fotrà ben bé.
–escarmentar: Ja et fotré, jo, si t’arreplego.
–riure’s, burlar-se: No te’n fotis, eh?
–fer alguna cosa inconvenient, fer broma: No fotis, ara.
–robar, prendre: M’han fotut el cotxe.
–complicat -ada, difícil: Això ho tenim fotut.
–malalt -a, deprimit -ida, cansat -ada: Estic fotut després de caminar tant.
–suportar alguna cosa dolenta: Ara que es faci fotre!
–avorrir-se: Fotre’s de fàstic.
–espatllar (una cosa): Ara sí que l’hem fotuda!
4. En el sentit de «posar, administrar».
–posar, ficar: Va fotre el camió al mig del pas.
–llançar bruscament, llençar: El va fotre escales avall.
–caure, estimbar-se: Es va fotre daltabaix. S'ha fotut de lloros
–posar-se a: Es va fotre a riure com un boig.
–menjar-se, beure’s: S’ha fotut tot un pollastre. S’ha fotut mig porró.
–endavant!, vinga!: Fot-li que és de Reus!

Un fotimer, vaja.

Pediculus humanus capitis

Polls! Polls! Es veu que ara n'és l'època. ¿Com neixen i en quin medi viuen? ¿Com es poden eliminar? A l'espai dedicat a les escoles de la pàgina web del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona hi ha una interessant unitat didàctica sobre els polls, adreçada a alumnes d'entre 8 i 12 anys. Hi ha també dos jocs sobre el tema: "Trencaclosques del poll" i "Joc dels polls", que és un joc d'habilitat a l'hora de caçar aquests paràsits al cabell d'uns alumnes.
Segons diu la meva mare, jo de petita no en vaig arribar a tenir. Tot i això, m'esbandien el cabell amb un raig de vinagre. La meva cosina Magda M. es veu que sí que en va arreplegar i la van rapar al zero. Tinc entès que si la canalla mengés all assíduament, els polls ni se'ls acostarien. Però potser és una llegenda... Ai! Només de parlar-ne, em pica tot.

(Il.lustració: Portada del llibre Polls! d'Stephanie Blake©.

Editorial Corimbo. Barcelona, 2009. Per a lectors a partir de 3anys)

Bunyols de la Boqueria

Els taulells de les bacallaneries no tenen gaire clientela en aquesta època. Suposo que, per aquest motiu, un dels bacallaners s'ha espavilat a buscar nous productes per no haver de tancar. Té un bol ple de bunyols de bacallà i els va enfilant de 4 en 4 unitats en una broqueta, que clava en una espuma verda. A la parada del costat, les dues bacallaneres es miren amb interès el que fa el paradista veí i escolto el que diu una: "Reina, nosaltres haurem de fer el mateix que aquest nano." Hi afegeix l'altra: "Sí, és una bona idea. Abans els turistes menjaven als restaurants i ara mengen al carrer."

Concert d'operaris

La companyia Cor de Teatre fa temporada al Teatre Gaudí de Barcelona. És un grup musical que fusiona música i teatre. Dediquen aquest espectacle al públic infantil, per això el fil conductor és simple i amb un toc d'humor adaptat a aquests espectadors. Es tracta d'uns operaris que preparen l'escenografia per a una suposada orquestra que ha d'actuar davant del públic. Però l'orquestra no compareix i els operaris substitueixen els diferents instruments musicals amb la veu. Vint intèrprets en total, amb una qualitat vocal excel·lent, interpreten a capella des de músiques del Renaixement fins a peces de rock. Jugant, jugant, aquest migdia hem recordat fragments d'obres simfòniques, de Bach a Debussy, passant per Händel, Mozart i Beethoven.

LA CRISI DELS QUIOSCOS

Foto: Paüls, 2009

La foto d'aquest quiosc és d'avui mateix, diumenge, passada la una del migdia. El quiosquer ha estat tres quarts d'hora estenent tot aquest parament de revistes, fascicles, llibres de butxaca i objectes de regal que ha de donar amb el diari... Deu tenir el permís dels propietaris de la finca on exposa tot el material enfarfegós. No sé si l'ajuntament té res a dir per la utilització que fa de l'espai públic. Sigui com sigui, el quiosquer encara ha tingut l'humor de fer l'escampall del gènere, sabent per endavant que amb prou feines vendrà mitja dotzena de diaris, un fascicle que li han encomanat, alguna revista i cap llibre. Abans d'anar a dinar ho replegarà tot, farà els lligalls amb els diaris per retornar i tancarà la parada. Tanta energia per a res. A Barcelona els quioscos baixen portes definitivament amb un degoteig constant. D'altres no han plegat, però tenen penjat un cartell on anuncien que el traspassen. I ningú hi pica. És obvi que la premsa escrita està de baixa per molts obsequis que inclogui. En part pels diaris gratuïts que es troben a tot arreu (a Barcelona n'hi ha una dotzena) i en part perquè cada dia més els llegim en l'edició digital. Tinc entès que el futur dels quioscos es troba en la venda de xiclets i gelats.

Més terres ermes

Ahir els Mossos d'Esquadra van detenir tres pagesos davant de l'Estació Enològica de Reus, arran dels enfrontaments que hi va haver. Aquest matí representants de la Unió de Pagesos s'han concentrat davant de les dependències dels Mossos per solidaritzar-se amb els detinguts. Cares llargues, reflexions en veu alta, petició de dimissions... Només palla! El camp agonitza, amb el que això comporta d'abandó i de canvi social i de desequilibri ecològic. Però, potser vaig errada, penso. Potser el departament corresponent està treballant per donar suport a aquesta gent que, en el seu dia a dia, crea riquesa i ens manté el territori en condicions. Així, doncs, passo a informar-me de les activitats del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat. I se m'ericen els cabells de ràbia. Diria que en aquest departament organitzen actes i més actes per entretenir-se i per allò de "qui dies passa, anys empeny."
Paradoxalment, mentre els pagesos es veuen obligats a deixar ermes les terres, els membres del govern de torn —deixant-se fotografiar després de badallar—, mai els falta, puntualment, la mesada (procedent dels impostos, també els dels pagesos, tinguem-ho present). Però el pressupost d'aquesta conselleria està tan amagat a internet, que desisteixo de trobar-lo, de moment.

Col·lecció d'art islàmic

Al recinte de CaixaForum hi ha, avui dissabte, els tallers d'art per a infants a partir de 5 anys i, a l'única sala oberta, plena de gom a gom de visitants, la gran exposició Els mons de l'Islam. S'hi aplega una selecció de 190 obres mestres de la col·lecció del futur Museu Aga Khan, que es construirà aviat a la ciutat de Toronto, al Canadà. Hi ha peces valuoses de totes les dinasties històriques del món musulmà. L'exposició segueix l'itinerari dels viatgers que, durant segles, van fer el recorregut de Còrdova al Pròxim Orient: devots en peregrinació a la Meca, comerciants i estudiosos o erudits que anaven cap a Damasc o Bagdad per ampliar els seus horitzons. L'eix del recorregut és l'Alcorà, font d'inspiració d'arquitectes, artistes i artesans. S'hi poden veure luxosos exemplars del llibre sagrat de la fe musulmana, objectes amb inscripcions d'oracions i de sures amb cal·ligrafies decoratives. Serà oberta fins al 17 de gener.

Tractorada de la dignitat

Pagesos de diferents pobles del Baix Camp han fet avui una tractorada a Reus, sota el lema: "Volem preus justos al camp i a la ciutat, el govern no es mou, la pagesia no s'atura." No poden viure del producte del seu treball. S'ha de tenir en compte que la convocatòria d'una tractorada no és qualsevol cosa. Comporta un gran esforç organitzatiu treure els tractors dels masos, dels pobles i desplaçar-los per camins veïnals i carreteres de tercer ordre i encabir-los un matí efervescent de dissabte a la ciutat. I després fer-se sentir. Els tractors han baixat pel Passeig Sunyer i han entrat al jardí de l'Estació Enològica on hi ha una delegació del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat. I hi han abocat productes agrícoles que els han costat hores de dedicació. S'estimen més llençar-los que vendre'ls a preus insultants. No és la primera vegada que es manifesten els pagesos al seu cap de comarca i no havia passat mai res. Però, actualment a Reus hi ha una caserna de Mossos d'esquadra, i una unitat contra avalots esperava els pagesos. Uns i altres s'han posat nerviosos. Ball de bastons.
En la fragor del combat, un mosso d'esquadra ha tapat amb l'escut l'objectiu de la càmera de televisió. Suposem que no volia que veiéssim com estomacaven un pagès que havia caigut a terra. I, aleshores, m'esgarrifo, perquè això són actuacions d'un altre temps. Sembla que hàgim reculat cap als anys que no hi havia una conselleria amb molts funcionaris a les ordres de polítics que tenen l'obligació de fer alguna cosa de profit amb els impostos dels contribuents.

Experiment amb partitures

Anem a veure l'exposició John Cage i l'art experimental, que s'inaugura aquest vespre al MACBA. Partitures i més partitures il·legibles. "Si la paraula 'música' es considera sagrada (...) la podem substituir per un terme més significatiu: organització del so", va escriure John Cage el 1940. Aquest compositor americà va ser un alliberador de les convencions musicals. En va innovar la forma, l'estructura, el temps i la tecnologia. Cage va crear un nou espectre de sons amb el piano preparat, en les cordes del qual inseria tota mena d'objectes i les tocava directament. Va trencar la frontera entre disciplines artístiques, cosa que va desembocar en la producció d'elements teatrals. L'exposició reflecteix les col·laboracions de Cage amb altres artistes: Marcel Duchamp, durant els quaranta; Andy Warhol, durant els seixanta.

L'exposició conté partitures originals i còpies de mida normal. N'hi ha en excés i són il·legibles. N'hi ha que ocupen tota una paret, per tant, només hi fan una funció decorativa. D'altra banda, els cartellets que haurien d'explicar cada peça són minúsculs i poc informatius. És preferible entrar a l'exposició amb el full de presentació llegit, la qual cosa vol dir que l'exposició no s'explica per ella mateixa.

Les dones de Maillol

A l'edifici de la Pedrera, ens trobem que hem de fer-nos lloc a cops de colze per apropar-nos a les escultures d'Aristides Maillol. A la retrospectiva d'aquest pioner de la modernitat (Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1861-1944) s'hi troben representades les primeres pintures, els baixos relleus, els tapissos, les ceràmiques, però, sobretot, les escultures de nus femenins que l'han convertit en un dels principals renovadors del llenguatge formal de l'escultura del segle XX, en trencar amb la grandiloqüència i el narrativisme simbolista de la fi del segle anterior. Les seves dones no representen cap divinitat, cap personatge històric o literari, cap abstracció de sentiments. Amb les seves figures de cossos femenins nus, Maillol va reinventar el concepte de bellesa. Admirador de Paul Gauguin, va simplificar els volums i va rebutjar el moviment tot buscant el silenci de la forma pura. L'exposició és una excel·lent oportunitat per valorar de prop l'art de síntesi d'aquest gran artista nord-català.

El Círculo buit

L'entrada és lliure, a la sala d'exposicions del Círculo de Lectores, al carrer Consell de Cent, 323. Hi acostumen a exposar pintures i dibuixos originals dels llibres il·lustrats. Sempre admirem la síntesi que els autors gràfics aconsegueixen fer de les narracions. I de la narrativitat que aconsegueixen de la síntesi poètica. Però, amb sorpresa renovada, avui també trobem la sala buida.

Hi entrem per observar de prop els originals que el pintor madrileny Eduardo Royo ha fet per a la Bíblia que han editat Galaxia Gutenberg i el Círculo de Lectores en dos magnífics volums enquadernats en tela. Consta de dues-centes il·lustracions, tres de les quals desplegables. Royo interpreta els diferents episodis dels llibres sagrats amb una iconografia inquietant identificable a partir d'una reposada reflexió cultural. Una reflexió que en aquestes sales és possible fer perquè no hi ha públic pel mig. Ni pel mig ni per les vores, de fet. El sistema de comunicació o el gabinet de premsa d'aquesta fundació no deuen funcionar gaire perquè les obres exposades es floreixen d'avorriment fora del dia de la inauguració.

Déus conqueridors

Fred Bernard i François Roca. Sol Negre. Il·lustracions dels autors. Traducció de Raquel Solà. Editorial Joventut. Barcelona, 2009. A partir de 9 anys.

Un àlbum esplèndidament il·lustrat que explica una història d'extermini. La narradora és una vella, Siyah Ka'K, que de noieta va ser rebatejada pels conqueridors amb el nom de Doña Isabel García Sabato. Va ser donada com a penyora d'un pacte a un membre de l'expedició conqueridora d'Hernán Cortés. Sol Negre és el nom del cavall que va arribar al nou món dins d'una caravel·la amb aquest militar. Els sacerdots de la ciutat van oferir sacrificis humans quan van arribar els soldats a la platja, perquè van creure que eren déus. El rei Moctezuma decideix aliar-se amb els estrangers i els deixa entrar a la metròpoli més gran del món. Els conqueridors queden meravellats de la bellesa, de les riqueses i l'organització de la ciutat. Siyah Ka'k, filla del senyor de la ciutat, fa de guia als estrangers, i els mostra les escalinates dels sacrificis. Els espanyols se n'horroritzen. Trenquen estàtues, assassinen els grans sacerdots i destrueixen les escoles. Imposen el seu únic déu i la tutela d'un emperador misteriós, Carles V, i rebategen la ciutat camb el nom de Mèxic. Les làmines enfoquen tant l'assumpte èpic com el personal. Pel que fa a la forma, els dibuixos —de bona factura i composició elegant— sembla que aturin els gestos dels personatges com si els captessin en una instantània feta en un estudi, amb forts contrastos lumínics.

Llegiu altres crítiques a «Cornabou Revista de Literatura Infantil i Juvenil»

Fany A., la voluntat persistent

Fany A. davant del viaducte dels Masos, 

declarat Patrimoni Industrial de Catalunya.

Foto: © Arnau Ferré

He rebut un correu de la Fany invitant-me a escriure un conte infantil per a Duesaigües, La revista. M'hi posaré tan bon punt em digui els caràcters de què disposo. Vaig tractar a fons la Fany durant les classes de català de l'Òmnium Cultural, a Reus, on la tenia d'alumna. Per això puc dir que és una persona voluntariosa i que té ganes d'aprendre. Em consta que és observadora i sentimental i s'adapta amb facilitat a les persones i a qualsevol medi. Defuig la confrontació. Escolta els raonaments dels seus interlocutors i després fa la seva. Està tocada pel gust de les paraules, té esperit de poeta.

L'Anton de les Cabres, el seu pare, ha mort enguany, després d'una malaltia que anava arrossegant de temps. Va tenir un dels darrers rucs de Duesaigües. El Nanu, un ruquet blanc. S'hi enfilava sense por, tot i ser ja una persona força gran. L'esperit de l'Anton és present a casa nostra perquè ens va plantar el primer espígol dels que tenim al jardí de llicorella. Tant les fulles com les flors perfumen delicadament l'aire. Collim les flors a finals d'estiu i les assequem. Després les posem en bosses menudes que pengem darrere de totes les portes i en desem als armaris.
Els fills de la Fany, l'Albert i l'Arnau, han estat de ben menuts els ulls de la seva àvia Dolores (que és de Paüls, i per ella vaig saber que existien dos pobles com el meu cognom.) Aquests nens, justet caminaven que ja estiraven l'àvia cap a la banda de les cases per tal que no l'aixafés un cotxe. Ara són dos nois de tarannà afable i independent.
La foto que segueix és gentilesa d'una bona amiga de tota la vida de la Fany, Ana Grácia Téllez, paleoantropòloga especialista en fòssils humans:

Foto: © Ana Grácia Téllez

Mandarines de la infància

(Foto: © Paüls. Barcelona, 2009)

Quan veig les primeres mandarines penso en la Maria "Pastissera" de Duesaigües. M'hi fan pensar les mandarines que cada any em portava amb una barreja de recança i d'alegria. Eren d'un vell mandariner que tenia al jardí de casa seva, em sembla. Les mandarines tenien poca polpa i molts pinyols, d'aquí venia la seva recança en fer-me'n regal, però sabia que jo em delia per aquelles mandarines que no tenien res a veure amb les que es comercialitzen. No em delia per menjar-les, sinó per la fragància que feien. La pell en ser despresa dels gallons desprenia una olor que em transportava als berenars d'infantesa. Als dies que al pis on vaig néixer a Reus, la padrina Munda penjava les espirals de pells de taronja a la clau de l'estufa de llenya i deixava les de les mandarines sobre les rodanxes de ferro, per tal que a mesura que s'anessin torrant perfumessin el menjador.

Quan la Maria "Pastissera" es va morir (l'any 2003) vaig escriure una carta a l'Empar P., que era una coneguda comuna, on li deia: "La Maria desgranava els records a dojo, d'una manera tota florida i riallera. L'enyoro. Quantes tardes d'estiu havia vingut a casa a mitja tarda i no parava fins fer-se fosc... Començava parlant d'una cosa i se n'anava cap a l'altra, amb aquella vitalitat que et feia sentir bé perquè sempre aprenies alguna cosa de la vida. Sovint intercanviàvem plantes i em feia de cangur d'una begònia durant els mesos de cru hivern. La begònia em recorda la seva alegria quan ens portava sota el braç un carbassó o un pebrot de la seva collita." O una bossa de mandarines amb pinyols i tan oloroses com les que sempre tinc a la memòria.

Desiguals

Ahir al vespre, al Teatre Gaudí de Barcelona hi havia pocs espectadors; gairebé ens trobàvem en família. El text que s'hi representava, Desiguals del dramaturg Ever Blanchet, explica una història d'amor de forma brillant. Les tres actrius protagonistes el broden, l'escenografia i el concepte particular estan ben resolts. En resum, un conjunt ben dirigit pel propi autor.

En sortir del teatre, mentre ens adreçàvem a la parada del Metro —Sagrada Família—, intentàvem trobar la resposta de tan poc públic avui. A les pantalles dels televisors de tots els bars, s'hi batien esgotats els jugadors del Barça, contra no sé quin equip. Segurament devia perdre, si fem cas de les cares de desànim dels televidents asseguts davant d'una cervesa. Als semàfors de l'Eixample només s'hi aturaven les motos dels repartidors de pizzes. A l'obra dramàtica Desiguals, no s'hi parlava de futbol.

Congestió nasal

Quan tenim el nas tapat sabem que en desapareixeran les molèsties en una setmana, però, mentrestant, són una murga. Ronquem més que mai i no descansem bé. En aquests casos, per accelerar el procés, a casa tenim costum de bullir fulles seques de l'eucaliptus del jardí de llicorella. I en fem inhalacions cinc o deu minuts, abans d'anar a dormir. Els bafs d'eucaliptus tenen poder antisèptic i eviten complicacions bacterianes, alhora que obren els porus i deixen el cutis net.
A la pàgina web del Col.legi de Farmacèutics hi ha una síntesi de remeis fets amb plantes medicinals d'hivern molt útil.

SORBET DE LLIMONA

M'acaba de trucar la Mercè A. M. per anunciar-me la primera llimona de la nova collita. "N'hi ha una, al llimoner gran, que ja comença a tenir color", diu, contenta d'haver fet la descoberta. De tota manera, val més que esperem una setmana per començar a collir-ne alguna. Totes les llimones que fem servir a casa són del seu jardí. "Si la vida et dóna llimones, fes-te'n una llimonada", diu l'aforisme d'autoajuda. Jo hi afegeixo: "... i dels pinyols, planter." Que no faltin llimones, doncs. Proporcionen suc per a les amanides, per marinar el pollastre que courem a la planxa, per ruixar el peix fresc i per curar la faringitis. Els ratllem la pell per afegir-la a la massa de moltes pastes dolces: cóc, magdalenes i panellets. En perfumem la crema, els flams i les melmelades. Els buidem la polpa i les reomplim de gelat de vainilla i xocolata. I, sobretot, ¿com faríem els sorbets de llimona sense llimones? A casa fem servir la recepta que ens va facilitar la Marineta E. i el seu home, l'Alfredo A. És així de senzilla: barregem la mateixa mesura de suc de llimona, de llet, d'aigua i de sucre. Posem la barreja tres hores i mitja al congelador. El sorbet té la textura ideal, si una estona abans de servir-lo el remenem.

Ulls de Neu

Jackie Morris. Ulls de Neu. Il·lustracions de l'autora. Traducció de Laura Vaqué Col.lecció Trampantojo. Thule Edicions. Barcelona, 2009. A partir de 6 anys.

Un àlbum il·lustrat d'imponent bellesa per a un relat misteriós i màgic, presentat amb l'estructura i el to de llegenda. La protagonista és la lleoparda sagrada Ulls de Neu, un ésser pur que canta la sortida del sol, de la lluna i dels estels. Viu als cims de l'Himàlaia i protegeix els éssers i el territori de la vall. Decideix buscar una criatura humana a qui passar-li el relleu del seu cant protector. Només una nena sent en somnis la veu de la lleoparda i rep l'avís que el seu llogarret serà envaït per uns soldats que busquen or i esclaus. Amb l'efecte de l'encís la nena farà un viatge iniciàtic a lloms del felí, que li ensenyarà com dialogar amb els elements. A poc a poc la petita es va transformant en una jove lleoparda protectora, mentre que la lleoparda es converteix en aquesta poètica sinestèsia, "una remor de llum estel·lar" i s'emociona pensant en el temps que ella també va ser humana.

Les il·lustracions —que utilitzen tot l'espai de la pàgina i inclouen el text—, presenten els personatges en la solitud del primer pla, dominant el paisatge de cims escarprats, envoltats de neus eternes. Posen èmfasi en l'expressivitat serena de la lleoparda i de la seva successora. Són unes aquarel·les delicades en el to, enèrgiques en el contingut, on predomina el gust per les textures: el pelatge suau del felí, les rugositats dels teixits naturals, les qualitats canviants de la neu segons el comportament de la llum. Un llibre que invita els lectors a obrir la porta de la sensibilitat artística.

Vegeu altres crítiques a «Cornabou Revista de Literatura Infantil i Juvenil»

MELMELADA DE PERA

Melmelades al taulell del refugi de la Vinyeta. 
Foto: Paüls

Per esmorzar mengem melmelada de pera sobre una llesca de pa torrat. És la primera melmelada de la temporada. La fem amb l'excedent de peres de la perera nana del nostre jardí de llicorella. Per cada quilo de peres pelades, tres quarts de quilo de sucre, una branca sencera de canyella i la pell d'una llimona. Ho bullim tot a foc mitjà durant 20 minuts. A continuació, sense deixar-ho refredar, retirem la branca de canyella i la pell de llimona i ho triturem amb el túrmix. Posem la melmelada en pots de vidre, els tapem i els esterilitzem cinc minuts al bany maria. Etiquetem els pots i els guarden a les lleixes del rebost del Refugi de la Vinyeta. Pels volts de Nadal fem la llista dels familiars i dels amics que esperen tastar la melmelada de l'any. Pot semblar estrany, però cada anyada té un gust diferent. El nostre regal ja és un clàssic.

L'alzina del Cisco

(Fotos: © Paüls, Refugi de la Vinyeta, 2009)

Aquests aglans són del nostre jardí de llicorella, de l'alzina que ens va regalar fa més de trenta anys el Cisco de cal Carrascle. És com si ara el veiés arribar, somrient, amb un plançó de mig metre. Aquesta primavera no vam coincidir amb el Cisco per preguntar-li com havíem de tractar la plaga d'insectes que va instal·lar taula al restaurant de la seva l'alzina. A l'alzina, i només a l'alzina. Eren uns escarabats vermells amb punts negres, una mena de marietes allargades —a la foto, vegeu-ne una afartant-se— que van rosegar les fulles tendres. No les vam matar perquè ens semblava que es volien menjar el pugó, un pugó que imaginàvem tan microscòpic que no es deixava veure a ull nu.
La primavera que ve, així que veuré una marieta d'aquestes, la ruixaré amb una infusió d'alls. I, si no se'n va a pasturar a cal veí, passaré al pla b, que consisteix a posar cervesa en un bol, a terra. L'insecte, que es veu que és un gran aficionat al mam, hi anirà i s'hi ofegarà. Això és el que he llegit en un fòrum sobre conreu ecològic, però no sé si creure-m'ho.

VEREMA A LA VINYETA

(Foto: Paüls©, Refugi de la Vinyeta, 2009)

Enguany la qualitat del raïm dels ceps del jardí de llicorella ha estat excepcional. Si fa no fa com la del Priorat, que tenim a tocar. Tan bon punt ens adonem que el gra trenca el color, espampolem i ja col·loquem les xarxes per tal que les merles no facin la verema abans que nosaltres. Els ceps del refugi de la Vinyeta han fet un gra sa, de mida més gran que les altres anyades, de polpa melosa i perfumada. Tenen, però, una pellofa massa gruixuda (pel meu gust) que més val llençar, tal com llegim al Tirant lo Blanc: "... ja cercha los que són ben madurs e posa'ls en la boca e menja's la molla de dins e lança la pellofa." Després de retirar les xarxes, deixem uns quants gatims per les merles.

Trenta anys als escenaris

Doblet teatral per a nosaltres, avui també. Aquesta tarda li toca al Versus Teatre amb Jesús Roche, que ha escrit la comèdia La X caiguda de l'imperi romà. Hi fa d'actor i la dirigeix. Ell i un altre actor (Vicente Gil) i una actriu jove (Anaïs Garcia) expliquen la història personal i col·lectiva dels professionals del teatre, bastida a partir d'un sucós anecdotari d'alegries i misèries. Quilòmetres de carretera, càstings i assajos, suspensions de funcions, càrregues i descàrregues de material, hotels, vacances obligades, contractes, bogeries i sentiments. L'obra té dos subtítols: La vida és un tango i qui no la balla és un ximple. 30 anys compartint escenaris. Hi respira la il·lusió per la feina ben feta. I de la que els queda per fer.

El segle del Jazz

L'exposició El segle del Jazz fa mesos que és al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tot i tenir-la gairebé al costat de casa, no havíem trobat el moment d'anar-la a veure. Hi anem avui, que és el darrer dia, tres hores abans de la cloenda. El públic —joves, la majoria— hi entren a carrera feta i s'hi queden, embadalits. Fan cua a les vitrines, a les projeccions de les diferents sales, davant dels cartells publicitaris, de les caràtules discogràfiques i davant de les pintures que van connectar amb els sons del jazz. A la secció dedicada a la Barcelona de mitjan segle XX, amb pintures de Joan Guinovart, Antoni Tàpies, Tharrats, Joan Ponç, no hi cap ningú més.

Ens podríem passar ben bé una setmana en aquesta exposició de gran format del CCCB i encara no l'hauríem gaudit del tot. I, una constatació que acabo de fer en arribar a l'àtic de casa, després de dues hores de marató: hauríem pogut seguir aquest itinerari cronològic del jazz i el lligam amb altres disciplines artístiques asseguts a casa, connectats a la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però, traspassar una vegada més el Pati de les Dones de la Casa de la Caritat, baixar al soterrani i enfilar-se per les escales mecàniques de vertigen a les instal·lacions noves i veure l'interès que l'exposició suscita bé ha valgut aquest desgast d'energia de dues hores.

Assetjament a Dora

Teatre matinal per a espectadors a partir de cinc anys. Dora: la filla del sol és la primera obra de la temporada del cicle "Viu el Teatre", és a dir, de la programació familiar al Teatre Poliorama. El text va ser premiat amb el primer premi SGAE de Teatre Infantil i Juvenil 2003, però fins enguany no es va poder veure al Festival de Peralada. Ara arriba al teatre de la Rambla amb un repartiment actoral eficaç que fa mantenir l'ai al cor dels espectadors menuts. ¿Què li passarà a la nena mulata? ¿Fins on arribaran a molestar-la els companys de classe? ¿Qui és realment aquesta cambrera xinesa que l'ajuda? El to general és dramàtic. El públic de totes les edats només ens permetem riure amb Rigoletto, que és el lloro espia que té la llogatera, la Vídua sense Cor. I ens emocionem amb el ball de Carnestoltes, quan la Dora impressiona tothom, fins i tot el company amoïnós. Un ball amb premi i aplaudiments.

Un sopar de compromís

Sessió doble de teatre, avui dissabte. Aquest vespre a la Sala Muntaner, on la Companyia Teatre Micalet, de València representa Un sopar de compromís. És un text col·lectiu sorgit a partir d'improvisacions de les cinc actrius de mitjana edat que l'interpreten. La situació és la mateixa en totes les escenes: s'han reunit per sopar a casa de la cunyada i amiga per decidir on aniran de viatge. Mentre esperen un càtering, que no arriba mai, comencen parlant de l'actualitat i dels desficis de la vida de cadascuna. No hi fanten els tòpics. Per sort, a més de l'actuació que sembla espontània de les actrius, hi ha una interessant estructura dramàtica, una mena de trencaclosques les peces del qual ha d'ajuntar el propi espectador si vol entendre les veritats amagades o no dites mai del tot. És un exercici mental ben recompensat.

El Messies segons Toni Albà

Assistim, amb el somriure instal·lat als llavis durant tota la representació, a El Messies, del britànic Patrick Barlow. A la Sala Villarroel, sessió de tarda. És una mena de versió festiva d'Els Pastorets, dirigida per Roger Peña Carulla, amb una parella de còmics excepcional a l'escenari: Toni Albà i Fermí Fernandes. Fernandes mostra la seva capacitat humorística, però és que Albà només sortir a escena porta l'emoció del públic allà on vol. Ens faria plorar, desprès de fer-nos cargolar de riure, si volgués. Dins de l'obra, Fernandes fa de dramaturg, director i productor que canvia constantment el text per adequar-lo a les condicions de la migrada companyia. Albà fa de l'únic actor que, és clar, ha d'interpretar tots els papers i, a sobre, no se sap el text. Un narrant i l'altre actuant aconsegueixen explicar —en una actuació patètica— la història del naixement de Jesús, de forma gens irreverent: l'Anunciació, la fugida de Egipte, els Reis Mags, Herodes, el part... Riem de la trama paròdica que segueix —amb afegits i supressions— la tradició cultural amb tendresa i picades d'ullet. A la proposta escènica s'hi afegeix, interpretant Händel, per posar-hi més llenya al foc, la cantant i actriu Elena Roche. Sortim de la Sala Villarroel amb el somriure instal·lat, encara. No m'estranyaria que no ens el poguéssim treure mai més.

Botellot sota Montjuïc

A la representació d'El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana d'aquesta nit, a la Sala Petita del Teatre Nacional, el director de l'obra, Joan Castells, ens explica que no han ressaltat la part arqueològica, que la parla dels gitanos i malfactors és un document sociolingüístic valuós de la Barcelona de començaments del segle XX i que entendrem les paraules pel context. Que el glossari de termes caló que inclou el programa de mà s'ha d'entendre com una curiositat a posteriori. A l'auditori ens puja la mosca al nas. Aplaudiments. S'obre el teló.

L'actor Ernest Villegas (en Terregada) es "muda" per al seu casament, amb l'ajuda de Teresa Urroz (la Tajarinda.) És una primera escena que defineix el to estètic desmanegat i llantiós de la resta. I també serveix perquè els espectadors prenguem consciència que no entendrem el que escoltarem. I això que l'un i l'altre projecten la veu amb potència i modulació, l'un i l'altre fan ús d'una dicció acurada. Quan entra en joc l'actriu Míriam Iscla (la Lola) s'amplien encara més els matisos, però només m'arriben les paraules que he après de Salvador Espriu, al relat Conversió i mort de Quim Federal. I, sí, com deia el director, El casament d'en Terregada i els monòlegs afegits s'entenen. S'entenen per la gestualitat, per la precisió coreogràfica de tota la companyia. Però, malgrat tot, l'adaptació de obra no és apta per a invidents, si no hi ha un acompanyament del relat de les accions que es representen a escena.

La Rambla explicada als estrangers

La revista Metropolitan del mes d'octubre explica la Rambla al seu públic de parla anglesa. L'autor del reportatge és Matt Elmore; la il.lustració de la portada i la de la doble pàgina interior són de Kat Cameron, una il.lustradora que ha dissenyat per les firmes Coca-Cola, MacDonalds, Orange i Emirates Airlines, entre d'altres. Diu Elmore que la Rambla havia estat el passeig familiar més distingit de Barcelona i que ara està degradat. Posa exemples que qualsevol persona pot comprovar aquest vespre-nit mateix. Tant per al periodista autor del text com per a l'artista gràfica que hi posa les imatges la Rambla és ara un campi qui pugui d'incivisme antològic. I, encara, no n'expliquen l'última. O, una de les últimes de les quals he estat testimoni, si més no. És una forma nova de robatori que vam poder veure a l'altura de la font de Canaletes. Era un dia feiner de la setmana passada, a quarts de nou del vespre. Nosaltres pujàvem pel mig de la Rambla i vèiem dues llumetes que queien lentes entre els plataners, com una pluja d'estels. ¿Què deu ser? Quan hi vam ser a tocar, vam veure que un noi i una noia xinesos tiraven enlaire uns ocells amb una llumeta. "Aclarit —vam pensar—, venen els ocells." I no. Resulta que, aprofitant que els vianants innocents badàvem mirant enlaire, quatre o cinc xinesos repartits per aquell espai ens intentaven robar. Era tan fàcil d'amagar o deixar volar l'objecte reclam, si un cas es dignava a passar la guàrdia urbana, que vaig quedar admirada de la perícia.

A la deriva, de Ventura Pons

Avui tenim invitació per assistir a la preestrena de la pel·lícula A la deriva del director Ventura Pons. A l'entrada del cinema Aribau, uns focus potents esperen que arribin el director, els actors i l'equip tècnic. Mentrestant, els organitzadors de la projecció fan entrar els socis del club TresC i els menen cap a l'amfiteatre. Quan els tenen col·locats, fan entrar la premsa i els convidats a la platea. Els del Tres C piquen de mans i xiulen per haver estat confinats allà dalt tots junts. Fins que no comença la pel·lícula.

D'entrada, la càmera es passeja per un lloc indeterminat de l'Àfrica subsahariana: assassinats tribals, malalties, misèria, criatures afamegades. Són imatges que il·lustren el paisatge d'horror i dolor que té al cap la protagonista, una infermera que ha tornat desfeta després de treballar tres anys a l'Àfrica en una ONG. Assegura que l'Àfrica és un capítol tancat a la seva vida, però quan li ofereixen un nou projecte, vol i dol. A partir d'aquí, l'itinerari vital i emocional que fa —sempre a la deriva—, trencant relacions, fent-se dependent d'altres, treballant com a agent de seguretat de nit en un hotel-sanatori,... tot plegat, l'encamina a tornar-hi. Maria Molins interpreta aquest personatge nuclear i el fa creïble. Tota la rècula de personatges secundaris amarats de solitud, protagonitzats entre d'altres per Roger Coma, Marc Cartes, Boris Izaguirre, Pere Eugeni Font, Mercè Pons i Albert Pérez, estan al servei d'aquest recorregut. Mereix una menció especial el deliciós paper de vell mut amb llàgrima permanent que interpreta Fernando Guillem. A la deriva es basa en la novel·la Àrea de servei, de Lluís-Anton Baulenas.

Vianants indefensos

Sóc una vianant urbana privilegiada. No tinc problemes de mobilitat i puc esquivar amb força èxit ciclistes, monopatinadors, patinadors en línia, motoristes que aparquen a la vorera i tifes de gos. Ara bé, quan torno a casa amb el carro ple del mercat, ja no resulta "tan segur" circular per les voreres. Maldo per fer-me lloc al pas de semàfors al costat de ciclistes que també volen passar entre bústies, papereres, contenidors i bicicletes lligades als fanals. Però, em conformo, perquè veig que encara ho passa pitjor qualsevol adult que porta una criatura dins d'un cotxet. Al cap i a la fi les bledes i la fruita admeten sotracs i vinclades. Però... ¿i els ciutadans que necessiten circular amb una cadira de rodes? Deuen ser tants els impediments i les barreres que deuen arribar a trobar que, a mi, vianant privilegiada, se m'escapen. Són els més esforçats herois urbans.

L'Hiperbòlic, per a universitaris

Avui la revista L'Hiperbòlic balear celebra a Palma el número 100 i el 10è aniversari. Un rècord en el manteniment de la qualitat en la premsa gratuïta adreçada a universitaris. Un rècord i una singularitat, si més no comparada amb les publicacions que circulen pels bancs del pati de Lletres a la UB. Són infectes. Hi passo els ulls de tant en tant i no puc deixar de tenir-ne aquesta impressió. Diuen que s'adrecen als universitaris i donen una imatge insultant d'aquests suposats lectors. Si els agraden els temes que hi inclouen, ens imaginem que els estudiants són uns dragoaddictes i uns beverris que viuen amuntegats en pisos, i, sobretot, que es poden permetre estar més estona als bars universitaris jugant a cartes que a les aules. Però, no totes les publicacions periòdiques per a universitaris donen aquesta imatge de ganduleria generalitzada dels seus potencials lectors. Avui he llegit a fons el número d'octubre de L'Hiperbòlic barceloní. Aquesta filial de les Illes arriba al número 75. El tema del mes: "Les millors sèries americanes"; el reportatge: "20 anys de música electrònica"; les tendències: "Què és l'Spotify?" i dues entrevistes en profunditat. I, a més, flaixos de novetats musicals, de curiositats esportives, de webs literàries, de moda, de locals d'oci, d'exposicions. I informació de postgraus i màsters, és clar. En aquest número barceloní, per celebrar el 10è aniversari dels companys illencs, les Esbojarrades Atòmic Girls mallorquines hi publiquen una pàgina amb unes propostes eroticoludicofestives molt creatives. Enhorabona.

MENUDA, DE SERRAT

El grup Immigrasons ha fet una versió de la cançó Menuda de Joan Manuel Serrat. Ho deixo escrit i ho repeteixo, la lletra i la música (esplèndides) són de Serrat. Però, és tan fort el que s'acaba de produir en aquesta versió que aviat ho podríem oblidar. L'artífex de l'esdeveniment és la sonoritat actualitzada, però sobretot és la veu màgica de la solista del grup Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983). Escolteu-la aquí:

"Ànima" alternativa

Ànima és un magazine cultural transversal pensat per a un públic ampli. S'emet al Canal 33, a les 23:30 h. Vol ser un referent de tota la vida cultural d'aquí, però també amb una mirada cap enfora. El programa s'introdueix amb una capçalera juganera, molt productiva. Té com a patrimoni la sobrietat i precisió del periodista Toni Puntí i l'entusiasme contagiós de la periodista Bibiana Ballvè. Un i l'altre en diferents registres saben de què parlen, interconnecten camps, es complementen i s'avenen al plató. Un ventall interesssant de reportatges, d'entrevistes, de descoberta de nous creadors... Molt, i tot molt bé. Però, s'emet al 33, a les 23:30 h. Vol ser un programa de cultura per a tothom, però els programadors de Televisió de Catalunya no s'ho creuen i acaba sent un programa alternatiu. Un programa que, ni tan sols els consumidors culturals habituals, podem veure en directe.

TRIAS, CENT UN ANYS DE GALETES

 

A casa tenim una notable col·lecció de llaunes de galetes Trias de Sta. Coloma de Farners. La dels vellets —que és la imatge corporativa—, la del mosaic d'arts i oficis antics, la de sant Jordi, la de la Sagrada Família... Ens falta la del centenari, de la qual crec que en van fer una edició limitada. Les galetes Trias són d'alta qualitat, cent per cent naturals: "Plaers d'ametlla", diu l'eslògan actual de la marca. Ha passat en aquests cent anys per altres eslògans: "Exquisits postres", "Legítimes teules", "Tota la vida fent galetes". Llegeixo a la pàgina web de l'empresa, en l'apartat informatiu Joc Trias, que l'any 1908 sortien del forn 336 teules l'hora i que ara en surten 28.000. A nosaltres ens agraden totes les especialitats, però sobretot les teules, els neulets cremosos amb sabor de taronja o de cafè i els recoberts de xocolata, les barretes cruixents de pralinet i els de crocant.

El fundador repartia les galetes pels comerços de la comarca en bicicleta. Ara els seus néts n'exporten a tot el món. L'empresa familiar ha crescut i es manté a càrrec de la tercera i de la quarta generació (Joaquim Trias, director general; i la seva filla Maria, directora de màrqueting, i el seu fill Joaquim, director de producció.) L'empresa va obrir el Museu de la galeta, únic en el tema, un petit espai de referència històrica visitada per més de 20.000 persones cada any. Una visita per afegir a l'agenda.

Montse G., passió d'àvia

Aquest matí he entrat a ca la meva veïna Montserrat de Duesaigües acompanyada del seu fill Antonio. Avui no té mal d'orella ni li doloreja d'espatlla dreta ni li pica la cama ni té cap nosa a la gola. Està eixerida com un pèsol, o com les plantes que té a la terrassa, ara pintada de nou. Avui té el fill i el nét petit a dinar i va de fogons i roba estesa. L'aprecio molt, la Montserrat, i ella ho sap, perquè li ho vaig dir en un poema fa uns quants anys (Cap d'any 2001). Per sorpresa meva, el va fer emmarcar i encara el conserva penjat al menjador de casa. Quan l'hi vaig regalar no li vaig dir que la primera lletra de cada vers era l'acròstic dels noms dels seus dos néts: MARC, PAU. Se'n va adonar el seu fill Xavier i, aleshores, ella em va trucar emocionada. (Foto Paüls©, Refugi de La Vinyeta, març 2009.)

Mare i àvia finestrera,

Al somni de ser font i
Roca hi afegeixes
Carícies de sol a la roba.

Planxes taula, sense vacances,
Amiga de testos i olles:
Un camí desbrossat.

Jaume de ca la Perpètua

Foto: © Paüls, 2010

Coneixen el Jaume des que era un nen no gaire més gran del que és ara la seva filla Mariona. Ha triat ser pagès, amb el que això comporta de dificultat tot i tenir terra pròpia. S'espavila amb les possibilitats que té a l'abast, sense estalviar esforços i dedicació. Ara és un home sensat, honest i emprenedor. Penso per exemple, en la Terreny d'acampada Puigmarí. Però, quan era menut, era un trapella, que ens va llançar ous dins del refugi, quan encara estava en obres. El Jaume té les claus del nostre jardí de llicorella i fa anys que ens retalla els coprers de la tanca. Fa el que ha vingut a fer sense badar i ho deixa tot recte i el terra polit de branques. Tant si hi som com si no hi som. Després li hem d'anar un mes darrere perquè ens cobri la feina. Donem veus a la Montserrat, —la seva dona—, a l'Àngela —la seva mare—, al Jordi —el seu pare. I, enguany, fins i tot al seu germà Joan i a la seva tieta Genoveva! "Pregunteu-li quant li devem", els diem. Però ni cas. El Jaume no té mai pressa a cobrar.

El seu avi ens va plantar, fa trenta-quatre anys, el primer arbre al jardí de llicorella del refugi de la Vinyeta. Una perera. Durant vint-i-cinc anys no va fer ni una pera perquè les arrels dels coprers no la deixaven respirar. Un cop els vam treure, va començar a donar fruits i vam descobrir-ne la qualitat excel·lent, desconeguda. Ara és un arbre que just arriba als dos metres, però fa tantes peres que no donem l'abast a menjar-ne.

El fontaner armeni

Avui, a Zuric, els ministres de Turquia i d'Armènia han firmat protocols per obrir la frontera comuna i establir relacions. Encara no havíem sentit aquesta notícia, quan —precisament— aquest matí un fontaner armeni feia una reparació a casa. És un home jove, eficaç i puntual. A Armènia ("L'arca de Noè, el mont Ararat...", ens diu, per situar-nos), hi té la dona i un fill de 14 anys, un noi que no vol pantalons amb butxaques als camals, perquè allà no són moda. El noi implora: "porta'm pantalons rectes, papa".

Ens explica que va pagar 7.000 dòlars perquè l'ajudessin a instal·lar-se aquí. Tot un any de feina per pagar-ho. "¿A qui?", li preguntem. Ens respon que ha pagat als que saben com funcionen les coses aquí, a qui li podia proporcionar papers, allotjament, ajudes públiques, llocs on anar a buscar menjar o roba...
El fontaner armeni escriu i parla bé rus i armeni, i castellà per anar fent. Al seu país havia estat campió de motocròs, i mecànic de motos. I si aquí s'ha pogut defensar com a electricista, fontaner, soldador i paleta és perquè de molt jove ajudava el seu pare constructor en les obres.

Ara penso que, potser perquè hem tingut aquest contacte amb el fontaner armeni, hem posat més interès en la notícia d'aquest pacte històric. Entre els protocols del pacte turco-armeni, hi ha l’establiment d’una comissió d’experts que estudiaran el «genocidi armeni» de 1915. Hem recordat que a finals del segle XIX hi havia gairebé 2.500.000 armenis que vivien sota l’Imperi otomà. Però que després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d’armenis a Turquia no passava de 100.000. La resta havien estat massacrats o forçats a emigrar a altres països. Noranta anys després, la crisi econòmica ha obligat a emigrar aquest campió de motocròs, reciclat forçós en fontaneria.

Sala gran, baldera

Aquest vespre anem al Teatre Nacional a veure la primera obra de la temporada a la Sala gran: Una comèdia espanyola de Yasmina Reza (Arte), dirigida per Sílvia Munt. El repartiment fa goig: Ramon Madaula, Xicu Masó, Maria Molins, Cristina Plazas i... Mònica Randall (que torna a l'escenari després de trenta anys.) A la fila set, els crítics teatrals s'hi posen bé. La majoria ha tret bloc i llapis per prendre apunts. Jo, quan veig aquell escenari grandiloqüent gairebé buit, penso "ai, que patirem!" I, comença l'obra en un ambient d'assaig. Teatre dins el teatre. En l'obra que s'assaja dins l'obra, l'autora hi dissecciona les relacions familiars, arran del nou company d'una dona, mare de dues actrius. De tant en tant, els intèrprets aturen l'assaig per parlar del seu ofici. Al començament hi ha fragments que em semblen d'un ensopiment adormidor i, pel que puc veure, no és una opinió singular (un crític badalla, un altre es desa el bloc, un tercer es venta i es distreu.) Però es nota que la direcció d'actors està molt treballada i, al final, entre tots salven l'obra. Malgrat l'aprovat alt, crec que és una obra per anar a la Sala petita del TNC; aquí, a la Sala gran, curteja per tot arreu. Avui, només hi ha un quart d'entrada, encara no.

Ferran Monegal, ah!

M'agrada el programa TeleMonegal, de Barcelona Televisió(BTV), perquè apunta cap als "voltors" i no cap als "ocellets", per dir-ho amb paraules del seu presentador i director. No sé si Ferran Monegal va ser el primer periodista a fer crítica de televisió en un mitjà escrit (al Periódico, des de 1993), però en tot cas, sí que és el primer que fa crítica televisiva a la televisió. Des de 2003, TeleMonegal, al canal BTV. No me'l perdo. A vegades tinc dubtes de la conveniència de reemetre les imatges o els fets que critica, tot i que el mitjà sigui audiovisual. En aquesta darrera edició, ho ha fet bé. Critica el programa matinal de la televisió pública estatal, en el qual s'havia mostrat una sentència judicial amb el nom, l'adreça i telèfon de la víctima. Monegal tapa aquestes dades amb una línia gruixuda de retolador. Cada setmana té un convidat, ja sigui una "criatura" o un peix gros. Es disposen a sentir com els raspatlla i els renya (els "mossega".) Uns aguanten el xàfec més estoicament que d'altres. N'hi ha que es defensen poc, d'altres que treuen ungles.
Però, ah, l'admirat Ferran Monegal té un punt dèbil, que és important per la feina del directe. No domina el nivell formal de la llengua oral. Així que deixa de llegir el guió, ja diu un castellanisme. Un darrere l'altre, vull dir. Té formació en llengua castellana i ha treballat sempre en aquesta llengua. Expressar-se en català en un mitjà televisiu, li ha arribat tard. D'altra banda, les redactores joves del seu programa, que segur que sí que tenen una competència lingüística suficient, no aconsegueixen que modifiqui tics i paraules que, invariablement, fa servir erròniament. O potser fan com jo: pensen que és un tret dels temps que li va tocar viure i, fent veure que no ens n'adonem, encara escoltem el mestre amb més tendresa.

Nit de Reis, sense gràcia

Ahir vam veure una bona obra teatral, nítida, ben representada, que tractava el tema de la hipocresia en les relacions d'amistat (M'agrada molt el que fas.) Avui, al teatre Condal, anem a veure Mentiras, incienso y mirra, que va del mateix. En aquest cas, són sis amics a qui un dels quals reuneix cada any la nit de Reis, amb l'intent de recuperar la il·lusió de la infantesa. Amb els anys, tots acudeixen a la cita per rutina. Han anat malmetent la relació perquè la volen mantenir sense tenir en compte que cadascú ha evolucionat de forma diferent. Però, des del primer moment, l'auditori es mostra seriós, m'adono que no ens creiem que aquella colla hagin estat mai amics. Es respira poc fíling en aquesta companyia madrilenya que està de gira per les "provincias". Actors i actrius estan tensos, declamen amb poca modulació, es belluguen histèrics per l'escenari. També hi té a veure, és clar, el text dramàtic, amb uns monòlegs mal resolts de presentació de cada personatge. És una comèdia i hauríem de riure. Els autors (Juan Luis Iborra i Antonio Albert) voldrien que riguéssim. Però, es posa de manifest que no tothom riem del mateix, que és molt difícil fer universal l'humor. El públic d'aquí no entenem els gags d'aquesta comèdia. Els intèrprets fan pauses per tal que riguem. I, és clar, res.

M'agrada molt el que fas

El tema de M'agrada molt el que fas és la hipocresia quotidiana en les nostres relacions d'amistat. És una comèdia agredolça, que porta mil vuit-centes representacions a París. En l'adaptació que s'ha fet aquí, hi treballen quatre intèrprets de luxe: Cesc Casanovas (Polònia) i Mònica Pérez (El Terrat, La Cubana); Roser Batalla, una actriu que té al currículum èxits com Mamma mia, El Mètode Grönholm, a més de moltes sèries de TV3; i Xavi Casan que ha interpretat una llarga llista de personatges tant al teatre com a la televisió.

Una parella neorural espera una parella amiga vinguda a més. Els han convidat a passar un cap de setmana a casa seva, al camp. El telèfon mòbil mal bloquejat dels convidats fa una retrucada a la casa dels amfitrions, els quals poden sentir, en directe, tot el que els seus amics pensen d'ells. Els amfitrions els esperen per venjar-se'n. El resultat m'ha semblat una joguina escènica i textual que funciona com un rellotge suís. Al Club Capitol de la Rambla (can Pistoles.)

Hamburgueses

La revista Time Out Barcelona d'aquesta setmana inclou un monogràfic sobre hamburgueses, empanades i d'altres menjars ràpids. No hi sóc ni poc ni gaire aficionada a aquest tipus de gastronomia, però les magnífiques fotografies d'Scott Chasserot m'inviten a aturar-me en el reportatge. Em fa gràcia llegir que hi ha empanades de sípia i hamburgueses fetes amb peus de porc, amb carn de cèrvol i amb tonyina. I també de dolces, com les de xocolata! Són una creació del pastisser Ramon Morató, professor de l'Aula Chocovic. Les fa amb una base i un acabament de macaró de cacau. Entremig d'aquesta galeta hi apila trufa de xocolata, préssec en almívar, mango ratllat, tires de fulla de menta i puré de gerds. M'hi apunto.

ROVELLONS, NOMÉS

Bolet d'oliu. Foto: © Paüls 

Aquest bolet d'oliu ha sortit en una soca tallada del jardí de llicorella. Es pot confondre amb un rossinyol, però és altament tòxic. Menjar-ne provoca vòmits i dolors abdominals. L'he fotografiat i l'he arrencat. Enguany ha plogut bé, no ha fet vent, fa una certa xafogor... tot fa pensar que engany serà any de rovellons als boscos d'Escornalbou. L'essència del bosc: rovellons. El meu pare era un rovellonaire reconegut per la familía i les amistats. El seu amic, Josep R., i jo de menuda érem els seus acompanyants més assidus, però també algun diumenge venia la meva mare, que no veia el rovellons ni si els trepitjava. Als nostres cistells només hi anaven els rovellons (els pinetells i els vinosos) i, si no hi havia més remei, els pebrassos, per fer el ple. La padrina s'apoderava del cistell tan bon punt arribàvem a casa i n'estenia tot el contingut per mides i qualitats sobre el taulell de la cuina. Cuinava a la cassoleta els pebrassos i el rovellons grossos tallats. Els medallons ens els menjàvem a la brasa, amb un raig oli d'oliva (els adults, amb all i julivert, suposo), cuits en un fogó de terrissa damunt d'un trespeus al terrat. I, a vegades, en un foc que fèiem en una clariana del bosc mateix. Josep Pla, explica la sensació en mossegar l'essència del bosc, al Quadern gris, amb aquesta comparació antropòfaga:

"...mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, 

i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta 

impregnada de pinassa." 

 

 

Llegiu en línia i/o descarregueu en PDF 

el relat inspirat en aquest fet:

Història d'un secret

 

 

La Rambla, 20:45 h

La bonança d'aquest començament d'octubre fa que, a tocar de les nou del vespre, encara costi de creuar la Rambla. Ho intentem, si més no. Entrem a formar part del formiguer compacte junt amb els darrers compradors, amb la gent que surt a sopar o en torna, amb la que espera la parella que treballa en algun dels comerços de la Plaça Catalunya, amb la que puja i baixa de les boques del metro, amb els quiosquers venent llepolies, amb les floristes que entren rams a les casetes, amb els ocellaires que desen gàbies, amb les estàtues humanes, amb els turistes que retiren, amb els que surten ara, amb els pispes, els llauners i les prostitutes que els ronden, amb els melòmans que van a l'òpera, amb els indigents que demanen almoina als porxos del Liceu, amb els que, com nosaltres, van a veure un espectacle al Poliorama, al Romea o al Capitol. I amb molta altra gent.
Cap a les onze, quan sortim d'algun d'aquests teatres, a la Rambla ja no hi ha aglomeracions, però se'n veuen les conseqüències. Es mostra empobrida, exhausta, erosionada per l'ús. I, encara n'hi ha que se n'aprofiten, d'altres només hi espigolen, abans que passi el camió de la neteja, BCN neta, i faci veure que aquí no ha passat res.

Girafes, els avis

A la Sala Beckett no hi cap ningú més, aquest vespre de diumenge. S'hi representa Girafes, l'obra amb què el dramaturg Pau Miró tanca la trilogia, després de Búfals (els fills) i Lleons (els pares). La dedica als avis. Situa l'acció als anys cinquanta, en un piset del Raval barceloní. Hi retrata la misèria d'una família de classe treballadora, amb un rellogat que treballa de transformista. Hi ha el ressò de la guerra, encara. A la ràdio, el consultori de la senyora Helena Francis dóna consells degradants a les dones, afavorint l'educació sentimental anorreadora que tant agradava al règim. Mentre la dona ballava amb el rellotgat a l'espai que simula el terrat, m'ha semblat que veia Sophia Loren i Marcello Mastroiani a La jornada particular, d'Ettore Scola. Especialment agraïda és la invenció d'un club clandestí, "La polvera", on l'actor Albert Ausellé broda els esquetxos. Els espectadors sortim del teatre parlant del guió realista que ens recorda d'on venim, de com érem no fa pas gaire i de les actuacions versemblants que el mateix autor ha dirigit.

Circ Cric, a la pista

L'ànima del Circ Cric és la voluntat vital de dues persones: Jaume Mateu (el pallasso Tortell Poltrona) i Montserrat Trias (la pallassa blanca senyoreta Titat). Amb la direcció escènica del Blai, la tècnica pel Roc i l'assistència de la Luara, fills de la parella, avui han celebrat 35 anys de Circ Cric a la carpa que han instal·lat a la plaça Margarida Xirgu, davant de l'Espai Lliure. L'espectacle es titula Els racons de la memòria. Hi hem vist, altra vegada en directe, com el Jaume es converteix —amb maquillatge i nas vermell— en Tortell Poltrona; hem vist els seus números històrics: el micròfon, la puça, la bomba, el clavell, les cadires (no tantes com fa vint anys, però déu-n'hi-do.) Hi hem vist el joc dialèctic ara dolç, ara malhumorat entre la Titat i el pallasso desastre. Els qui n'hem seguit l'evolució els retrobem ara més savis i més ben acompanyats. Vénen de passar l'estiu a la carpa de Sant Esteve de Palautordera i d'actuar al Congo (en un lloc fronterer amb Rwanda) amb Pallassos Sense Fronteres. Tornen amb la seva orquestra i amb un conjunt rodó d'artistes. Destaco els exercicis de la bàscula coreana i el trepidant número final de la passada de la mort al trapezi volant. Aquesta tarda, a la festa d'aniversari, només hi havia amics, premsa i col·legues de professió amb tota la fillada menuda. Com a comiat, les grades de la carpa ens tornàvem pista i cantàvem i ballàvem, iaiaiaià, ià, iaia...

La Rateta Presumida

Avui matinal de dissabte d'estrena al Guasch Teatre. Els espectadors són pares i mares joves i criatures a partir d'un any fins a deu, a tot estirar. Tots han arribat disposats a picar de mans i a implicar-se des del primer moment en el conte que els explicaran. A l'escenari hi ha tres prismes regulars rectes on hi ha pintada la façana d'una casa."És la casa de la Rateta Presumida", m'anuncia un espectador de davant meu que encara porta calces impermeables. A la meva esquerra una espectadora es queixa perquè un pare que té davant "m'ho tapa tot." El pare al·ludit ho sent, replega la canalla i corren tres butaques enllà. Solucionat. S'apaguen els llums. L'espectacle és digne. Els dos actors i les dues actrius actuen amb energia; canten i ballen força bé. La versió que presenten no té res d'ensucrada. Els pretendents volen casar-se amb la Rateta per aprofitar-se'n. En aquest cas, el Gall, el Ruc, el Porc no amaguen les males intencions i són foragitats amb aplaudiments. Ara bé, l'entrada triomfal a escena del Gat seductor enerva l'auditori. Els petits avisen a crits la Rateta que no s'hi emboliqui, que ells saben del cert que el Gat no és aigua clara. A la primera mossegada, no s'estan d'amonestar-la "Ho veus?" "Ja t'ho havia dit!", "Tonta!" "Gat, no", "Els gats sempre es mengen les ratetes", etc. Ara, l'espectacle és a la platea.