LES TRES XEMENEIES DEL BESÒS

 

Les construccions de les Tres Xemeneies del Besòs i l'edifici de la Nau Turbines han obert per primer cop les portes al públic en el marc de la biennal Manifesta, que se celebra a Barcelona.  La propietària Fecsa-Endesa va tenir operativa la central tèrmica de l'esquerra de la desembocadura del riu Besòs del 1973 al 2011. Un cop desmantellada la central, s'hi van conservar les turbines i les xemeneies, que ara són de titularitat municipal (dues de Sant Adrià del Besòs i l'altra de Badalona) i estan protegides com a Bé Cultural d'Interès Local. Les gegantines torres de 200 metres formen part del perfil de la ciutat, tenen una ubicació privilegiada, amb el mar a tocar.

Només se'n pot visitar una part, però també val la pena el passeig per dins i per l'entorn de les emblemàtiques torres que queden com un monument  a les persones que les van construir i hi van treballar, així com un símbol del passat industrial recent. Amb motiu de la inauguració de portes obertes s'hi mostren diverses instal·lacions artístiques que fan amable la visita.

Arribem a les Tres Xemeneies del Besòs amb transport públic: L2 fins a Glòries i tramvia T4 fins a Estació Sant Adrià i 5 minuts a peu. 

Portes obertes fins al 24 de novembre.

LA PERERA DESPISTADA

Perera al jardí de llicorella, Duesaigües © Paüls

Les darreres pluges —fins ahir benaurades!— d'aquesta tardor han fet que les plantes es despistin després de no haver rebut una gota aprofitable en anys. Ara al costat dels olivers a punt de collita i els bolets d'oliu, les plantes de primavera presenten una florida espectacular a deshora. Les parres i la perera tenen encara totes les fulles verdes. Segurament aquestes peres erculines són rebrots que s'assecaran i cauran com les fulles un moment o altre. Són un testimoni viu de l'efecte del canvi climàtic. La foto del ramell de peres és d'avui mateix, a dos dies de Tots Sants, mentre una gota freda mata persones i malmet propietats al Païs Valencià.

PS. Les peres no s'han fet gaire més grans. Han caigut a principis de desembre.

Fins on ens arriba la vista, suren

ombres enigmàtiques i expectants,

l’altra cara de les tórtores dels ponts

quan van i venen entre avellaners.

 

* * *

'L'ORQUESTRA IMPOSSIBLE', AL TEATRE CONDAL

L'orquestra impossible

Idea original i dramatúrgia: Marcel Tomàs i Susana Lloret. 

Direcció musical i arranjaments: Adrià Bauzó i Xavi Molina. 

Direcció artística: Marcel Tomàs. Teatre Condal, Barcelona

Fa dos anys ens va causar un gran efecte l'espectacle Els colors de Duke Ellington, liderat pel xòuman  Marcel Tomàs. Ara, també al Teatre Condal, ha presentat en una sola funció L'orquestra impossible, un treball musical amb registre còmic que encomana energia. L'espectacle és un homenatge a les orquestres tot terreny del segle passat que anaven en autocar de poble en poble. A escena, una magnífica orquestra de nou músics, suposadament improvisada, i l'actor Toni Escribano participen engrescats dels gags surrealistes en què els embolica Marcel Tomàs. Com a cloenda, acompanyen el públic a la sortida del teatre. Una festa. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'ELS INDESITJABLES'

Els indesitjables [Bâtiment 5]. Direcció: Ladj Ly. França, 2023

El cineasta francès Ladj Ly ha creat i dirigit aquesta contundent pel·lícula política i social basada en situacions reals de la perifèria parisenca. Aborda el tema de l'habitatge social a Montvilliers, ciutat de ficció que s'inspira en el municipi Clichy-Sous-Bois (departament de Sena Saint-Denis), on va néixer el director.  Va créixer en l'edifici on transcorre l'acció. El pla de rehabilitació va foragitar els habitants dels barris.
La protagonista és Haby Keita (interpretació brillant d'Anta Diaw), una jove immigrant de segona generació que treballa a l’ajuntament. Viu amb la seva extensa família en un bloc d'apartaments socials que necessita reparacions. La jove lidera amb altres dones el moviment del veïnat que intenta aturar que els expropiïn els pisos.  El desnonament brutal sense justificació fa feredat per tal com és de real. Els veïns es troben al carrer de sobte. Desprotegits, indigents. Un relat que creix per la versemblança de la realitat social que explica. Filmin 8/10

NINES CASTANYERES A REUS

Ninos Pere Carboner. Nines de Drap, d'Isabel Marsal
Cliqueu la imatge per veure tota la col·lecció

 

En començar la tardor, en aparadors de botigues i en escoles de Reus apareixen unes nines artesanes que ens la recorden amb múltiples detalls. Són les nines castanyeres que surten del taller artesà de la reusenca Isabel Marsal. 

Nina castanyera
Nines de Drap, d'Isabel Marsal

Enguany la Isabel ha continuat ampliant-ne la família, amb el disseny de nines de diferents mides, amb models que es poden desvestir per afavorir-ne la conservació. Com a novetats presenta el nino Mario Castanyer, el nino Pere Carboner i el gat Marameu. I, pensant en espais grans, la Isabel ens farà per encàrrec la Castanyera Lili, amb totes les decoracions populars pròpies de tardor que ens es aportin escalfor: sac de castanyes, estora d'arpillera amb brodat, manteleta, cistella, fogonets, paella, espàtula, carbasses, bolets...

Ja en sento el perfum. Marrameu, a la vora del foc. 

Per saber-ne més:

* Nines de drap 

* Nines en llista d'espera
 * Música i silenci per dissenyar nines 
* Nines amb certificat d'adopció    * Passejant nines i tallers*'La castanyera', nina de drap 2021
* Nines d'hivern * Traguem les castanyes del foc!** Nina castanyera, l'artesania no s'improvisa

El pallasso Slava Polunin

Vam descobrir l'extraordinari pallasso Slava Polunin fent de lligam als diferents números d'El Cirque du Soleil. Després va muntar el seu propi espectacle i el va presentar al Teatre Tívoli. Des d'aleshores l'ha portat per tot el món i va tornar a Barcelona (2010), al Coliseum i ara el rep Girona (2024), al Festival Temporada Alta al Teatre Muncipal, amb poques variants. 

A Slava's Snowshow, Slava Polunin i els seus homes seriosos de grans orelles que fan d'alpinistes entre els seients i els caps dels espectadors, creen un clima de complicitat i de joc extraordinaris. Entre molts números de gran bellesa, l'espectacle té el seu punt àlgid quan una cel·lulosa embolcalla tothom dins d'un capoll i, tot seguit, una tempesta de paperets convertits en neu obliga els espectadors a amagar-se als seients. I finalment, una invasió de globus gegants converteix la platea en una festa còsmica. No recordo si vam tenir esma d'acomiadar Slava Polunin amb un aplaudiment perquè va aconseguir fer-nos protagonistes actius del seu espectacle. Únic.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'GREEN BORDER'

Green Border [Zielona granicaaka]

Guió: G. Lazarkiewicz-Sieczko, M. Pisuk, A. Holland
Direcció: Agnieszka Holland
Bèlgica, Txèquia, França i Polònia, 2023

Cinema social contemporani que denuncia la gestió de la immigració, amb aires de documental. Un retrat poderós que transcorre en els boscos pantanosos —la frontera verda— entre Bielorússia i Polònia. Refugiats de l'Orient Mitjà i d'Àfrica intenten arribar per aquesta zona als països de la Unió Europea, que el dictador bielorús Alexander Lukashenko ofereix com a pas fàcil.  Amb una precisió esfereïdora, mostra el sofriment dels membres d'una família siriana que pretenen arribar a Suècia on tenen familiars. Aguanten les humiliacions i no defalleixen a fi de conservar l'esperança d'una vida millor, entre la brutalitat per part d'uns i la insensibilitat dels altres. La història es repeteix, es repeteix... en un catàleg d'injustícies que ens deixa sense alè, però que no serveix per millorar la vida dels que s'hi troben. 

Fotografia en blanc i negre, estèticament exquisida, que fa sentir la desolació en què viuen les persones assetjades per la misèria i els conflictes polítics d'avui.  Durada: 2:30 h. Filmin. 10/10

'LONELINESS', A LA SALA TALLERS DEL TNC

Loneliness. Dramatúrgia i coreografia i direcció: Roberto G. Alonso. 

Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

El bullying, el maltracte psicològic, explicats per mitjà del llenguatge coreogràfic. Un relat circular basat en imatges impactants, com la d'un jove en una peixera,  el joc de tanques metàl·liques, metàfores de l'aïllament, de la solitud. I els cossos que amb les seves accions rebutgen i exclouen l'altre. Un espectacle singular que invita a reflexionar sobre la responsabilitat de cadascú en l'art de conviure en un mon just. Bellament servit pels oficiants. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'UN MATRIMONI DE BOSTON', A LA VILLARROEL

Un matrimoni de Boston. Autor: David Mamet. 

Traducció: Joan Sellent. Direcció: Josep M. Mestres
La Villarroel, Barcelona

Capricis, xantatges, ambicions de poder i el pas del temps inexorable d'una parella que intenta recuperar l'amor amb d'un pacte de convivència. De l'estrena fa vint anys del muntatge d'aquesta traducció, enyorem l'actriu Anna Lizaran, però aquí l'Emma Vilarasau també broda el seu paper, seductora, imponent. I la saviesa escènica de Marta Marco que havia protagonitzat la minyona, també fa puntetes a la interpretació que feia aleshores la Vilarasau. La jove minyona d'ara, a càrrec d'Emma Arquillué, se'n surt amb la murrieria rural i cops amagats del personatge. Cap paraula ni cap gest cau al buit. Ni el mateix collaret. I un somriure instal·lat en cada espectador. Bravo! 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

TROBADA DE GEGANTS CENTENARIS

Els gegants centenaris de Reus, en restauració

El Born Centre de Cultura i Memòria ha acollit la Trobada de Gegants Centenaris i Històrics de Catalunya. Més de cent peces artístiques espectaculars, per a tots els gustos i en estat de conservació força bona. Les parelles de gegants patrimonials de Reus que han participat a la trobada són el Vitxet i la Vitxeta, el Moro i la Mora i l'Indi i l'Índia, en la seva versió actualitzada. El viatge i la instal·lació els han ocasionat petits desperfectes que han estat reparats in situ. El més damnificat ha estat el Vitxet, un dit del qual s'ha hagut de restaurar a fons i el gegant s'ha retirat a una altra sala a recuperar-se.  Tots sis han estat a punt i han fet molt de goig a la cercavila.

Vegeu-ne l'inici de la cercavila, al passeig del Born,

des la porta lateral de Santa Maria del Mar, 20 d'octubre de 2024

ESCENOGRAFIES D'ALFONS FLORES, AL CENTRE D'ART TECLA SALA

L’escenògraf Alfons Flores davant dels crucifixos de Norma

Foto: Centre d’Art Tecla Sala, L'hospitalet

Les escenografies acostumen a tenir una vida efímera, o bé es destrueixen després de les gires o bé es reciclen. Generalment s'exhibeixen en plànols, maquetes, fotografies i  enregistraments dels espectacles. Fins ara. Fins ara que Alfons Flores (L'Hospitalet de Llboregat, 1957)  presenta l'exposició panoràmica  Alfons Flores. L’escenari prodigiós al Centre d’Art Tecla Sala de l'Hospitalet. Una selecció de creacions originals que l'escenògraf va començar els anys setanta per al teatre independent de la seva ciutat i que ha acabat realitzant en teatres de la Xina i Austràlia i en òperes de tot el món de la mà dels directors Calixto Bieito i Àlex Ollé. 

Corona de crucifixos de Norma de Vincenzo Bellini
(Royal Opera House, Londres, 2016)

La mostra també conté maquetes, plànols i fotografies, però allò que la fa singular són les quatre magnífiques instal·lacions escèniques transitables pels visitants. Tres són fragments d’escenografies: la gran pila inflable de roba d’Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny de Kurt Weill i Bertolt Brecht (Teatro Real, Madrid, 2010); el bosc de copes de L’elisir d’amore de Gaetano Donizzeti (Deutsche Oper am Rhein, Düsseldorf, 2015) i de la corona de crucifixos de Norma de Vincenzo Bellini (Royal Opera House, Londres, 2016). La quarta instal·lació és la maqueta giratòria de l'escenografia de Le grand macabre de György Ligetti (Vegeu vídeo).  Completa l'exposició una entrevista amb l'escenògraf i projeccions de diversos fragments d'espectacles amb escenografies seves. A banda que les creacions se subjectin a les produccions, l'exposició que hem vist al Centre d'Art Tecla Sala és una  mostra d'art teatral on cada obra emociona per ella mateixa. Bravo!, Alfons Flores, artista.

Fins al 3 de novembre. 

Bosc de copes de L’elisir d’amore de Gaetano Donizzeti
(Deutsche Oper am Rhein, Düsseldorf, 2015)

 

'LA NIT DEL PEIX KIWI', A l'ESPAI LLIURE MONTJUÏC

La nit del peix kiwi. Autor: Josep Julien. Intèrpret: Santi Ricart

Espai Lliure Montjuïc, Barcelona

L'actor Santi Ricart (Vic, 1968) reestrena el monòleg La nit del peix kiwi, ara a l'Espai Lliure. La peça es basa en el relat d'experiències viscudes en el mon del teatre, posades en solfa i dirigides per l'actor i dramaturg Josep Julien. Per a l'alter ego que interpreta Ricart el teatre és una passió, però les circumstàncies de la professió inestable fan que no en pugui viure. El càsting per a protagonitzar una obra important potser canviarà la seva situació. I, si no, també està bé jugar a fer veure que n'ha estat l'escollit. I gaudir-ne. Un monòleg amb molts canvis de to que l'expressivitat de l'actor fa versemblant. Hi ajuden el llenguatge col·loquial i els referents amb noms d'actors i localitzacions reals i el mateix escenari on l'actor entra amb l'actitud de qualsevol espectador disposat a explicar-se sabent que la resta l'escoltarà. Un bombó. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

FOTOGRAFIES D'HENRI CARTIER-BRESSON, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

El Mur al Berlín occidental, Alemanya, 1962
© Fondation Henri Cartier-Bresson / Magnum Photos

 

Exposició Henri Cartier-Bresson. Watch! Watch! Watch!  

KBR  Barcelona Photo Center, de la Fundació Mapfre

Henri Cartier-Bresson (1908-2004) és un dels fotògrafs més famosos del segle XX. Com a fotoperiodista, fotògraf artístic i retratista va crear composicions intemporals i va marcar l'estil de les generacions posteriors de fotògrafs. L’exposició consta de 240 còpies originals, així com una acurada selecció de les seves publicacions a revistes i llibres, imprescindibles per al coneixement de la seva trajectòria entre 1930 i 1970.

A més de les primeres fotografies i dels treballs cinematogràfics d’influència surrealista i dels reportatges fotogràfics polítics, també s’hi exhibeixen els retrats d'artistes i escriptors, així com les fotografies que va fer posteriorment, centrades en la quotidianitat. Un conjunt de fotografies, actualment icones, moltes de les quals el van convertir en un dels grans exponents del reportatge gràfic del seu temps.

Exposició oberta fins al 26 de gener de 2025

ADEU TAQUILLERA

Cinema Aribau, Barcelona

Les entrades del Cinema Aribau es venen en màquines situades en el mateix espai on hi havia fa quatre dies la taquilla darrere dels vidres de la qual hi havia sempre una taquillera. En els darrers trenta anys n'hi he vist passar diverses, sempre conversant distesament amb els espectadors somrients abocats a la finestreta.  La venda d'entrades per mitjans tecnològics és molt més que la desaparició d'un lloc de treball i de l'exigència d'actualitzar els diccionaris.

'MONTSERRAT, 1.000 ANYS', AL PALAU ROBERT

Montserrat al Palau Robert de Barcelona
Experiència immersiva

El mil·lenari del monestir de Montserrat en una exposició al Palau Robert, de Barcelona. S'apropa a la muntanya en dues vessants: d’una banda, la part visible del monestir i l'entorn natural i de l'altra, la vida monàstica que es pot veure en una impactant sala amb una experiència immersiva de deu minuts. 

«Ora, lege, labora, rege te ipsum in communitate»

 (resa, llegeix, treballa i governa't a tu mateix en comunitat).

En aquest apartat s'hi mostren diferents zones d'ús dels monjos (el refectori o menjador, la sala capitular i el claustre), o documents com el Llibre Vermell de Montserrat (manual per a l’acollida de pelegrins escrit als segles XIV i XV en català, occità i llatí).  Es dona veu a vint-i-quatre testimonis que expliquen les seves vivències montserratines.

Sortim de l'exposició amb la idea reforçada que la modernitat tecnològica en els actes del mil·lenari montserratí només és fum que impedeix veure que el fons dels rituals i qui els practica no poden ser més carques. 

Oberta fins al 6 de gener de 2025

SÈRIE 'MARIA ANTONIETA'

Serie 'Maria Antonieta'. Regne Unit, 2022

Direcció: Deborah Davis (Creadora), Geoffrey Enthoven, Pete Travis, Edward Bazalgette, Raf Reyntjens. Guió: Deborah Davis, Louise Ironside, Chloe Moss, Avril E. Russell, Andrew Bampfield, Francesca Forristal

Biopic de Maria Antonieta d'Àustria (Viena, 1755 - París, 1793), en una sèrie esplèndidament produïda per la BBC.  Mostra amb la mirada d'avui la misogínia de la luxosa i intrigant cort de Versalles. Planteja la història d'una reina de catorze anys, avançada al seu temps. La seva mare, emperadriu d'Àustria, la va casar amb el delfí de França, el Borbó Lluís XVI, amb l'objectiu que infantés un hereu que segellés l'aliança entre les dues nacions. La primera temporada de la sèrie abasta des que d'adolescent arriba a França i es troba en un món hostil, fins al naixement del fill que hauria d'heretar el tron (si no hagués estat guillotinada el 1793 i acabés el règim monàrquic). De seguida es desentén dels deures institucionals i organitza festes i s'aboca a excessos constants amb els seus amics. Tot l'elenc està al seu lloc, però en destaquen els intèrprets protagonistes Emilia Schüle i Louis Cunningham que fan versemblants les persones que hi ha sota dels personatges.  Movistar Plus+ 10/10

DUESAIGÜES: 30 ANYS DELS AIGUATS DE 1994

Sobreeixidor del pantà de Riudecanyes ple de materials a la superfície.
Foto: © Magda Aragonès Ros, 1994

10 d'octubre de 2024. Han passat 30 anys dels aiguats del Priorat i el Baix Camp. N'hi han hagut molts d'altres a tot Catalunya en aquests anys que s'han endut persones, han enfonsat edificis i han malmès conreus, però aquest el vaig viure de prop i cal recordar-lo per prevenir el que pot passar aquesta tardor. Ara és buit el pantà de Riudecanyes que es nodreix del de Siurana, també buit, mentre els altres del país es van omplint a poc a poc amb les pluges a les capçaleres. Tot i que en l'actualitat  les lleres dels barrancs es mantenen passablement netes, les ventades d'anys precedents, la sequera salvatge de tants mesos i els focs en zones boscoses han fet que hi hagi molts arbres morts, molts dels quals tocant a les carreteres. I si hi afegim que la terra seca no permet que l'aigua filtri, els ruixats fan escórrecs i s'esllavissen les pedres dels marges i dels talussos.

Recordo l'aiguat de 1994 així:

El dia 10 d'octubre de 1994 un temporal d'excepcional virulència va afectar el prelitoral català. A les muntanyes es van arribar a enregistrar 400 mm. Al Camp de Tarragona van resultar deu persones mortes i danys materials incalculables. Quan es parla d'aquest aiguat es parla sobretot de Porrera perquè la campanya que es va fer per recuperar els desperfectes del poble va ser impactant i impecable (amb Lluís Llach al capdavant), però Duesaigües i l'Argentera, pobles veïns del Priorat, també els va tocar l'aiguat de ple.

Llegiu-ne aquí la crònica

**

Aiguat del 10 d'octubre de 1994, Vikipèdia 

MUSEU D'ARQUEOLOGIA NOVA PRESENTACIÓ DE L'ÈPOCA ROMANA

El Museu d'Arqueologia, de Barcelona (Passeig de Santa Madrona, 39, Sants-Montjuïc) ha fet una revisió pedagògica i lúdica de l'exposició permanent de les col·leccions de l'època romana, IMPERIUM. L’estructura social i política, la vida quotidiana, les religions i l’art dels romans, des del 753 a.dC. i el 476 d.C., moment de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident.  Una exposició circular que ocupa els 1.000 metres quadrats del primer pis i la galeria del cos central del museu. Es pot començar per qualsevol dels onze àmbits: el poder, la dona, la ciutat, la paraula (el llatí), la religió, les creences religioses i l’oci.

La remodelació incorpora nous paràmetres com ara la perspectiva de gènere, la inclusivitat i les històries de la vida quotidiana que connecten amb la sensibilitat i les preocupacions contemporànies. I ho fa amb els recursos d'avui, com la visita immersiva que sobrevola Tàrraco, a través del documental Engineria Romana, un prodigi tècnic realitzat per l’empresa Digivision del reusenc J.A. Muñiz.

Es pot veure complet, gràcies a un videomapatge que el reconstrueix, el mosaic que representa una cursa de quàdrigues, una joia de la ciutat de Barcino, descoberta el 1860 a l’antic Palau Comtal Menor, que formava part del paviment de les termes d’una casa luxosa. 

Hem esmerçat a la visita gairebé tres hores ben aprofitades, en companyia de la banda sonora original, composta pel músic ampostí Andreu G. Serra.

El 2025, quan es compleixin els 90 anys de la institució, està previst presentar la renovació de les col·leccions prehistòriques, i de cara al 2026-2027, de les col·leccions ibèriques. 

Cliqueu la imatge per accedir al MAC

PEL·LÍCULA 'FINS A LA FI DEL MON'

Fins a la fi del món
Guió i direcció: Viggo Mortensen
Estats Units 2023

Viggo Mortensen és el director, guionista, actor rellevant i autor de la banda sonora d'aquest fascinant western. La veritable protagonista, però, és l'actriu Vicky Crieps, el guió també l’afavoreix, ja que dona pes a la figura de Vivienne Le Coudy, una dona independent, situada el 1860 als Estats Units, en un món masclista, violent, i injust. Per amor, Vivienne ho deixa tot i marxa amb el seu estimat, l'Olsen, un immigrant danès que ha conegut a Sant Francisco, i s'instal·len en un poblet remot de Nevada. L’esclat de la Guerra de Secessió els separa quan Olsen decideix lluitar per la Unió i deixar Vivienne a la seva sort en aquell lloc que controla un alcalde corrupte, un ranxer sense escrúpols i el seu eixelebrat fill.  Una història cruel i sensible que tracta un apassionat romanç convertit en tragèdia. Sorprenent. Filmincat. 9/10

'VOSALTRES, LES BRUIXES', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Vosaltres, les bruixes. Autor: Jan Vilanova Claudín
Direcció: Alícia Gorina. TNC, Sala Petita

Enguany es compleixen sis-cents anys de la publicació a les Valls d'Àneu —el 1424—, de la primera llei europea sobre el delicte qualificat de “bruixeria”. L'autor Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) basant-se en sentències judicials ha aplegat una selecció de fets reals de la repressió contra les dones mal anomenades 'bruixes'. Una peça de teatre documental que apropa més de quaranta processos que la directora escènica Alícia Gorina presenta amb la metodologia d'espectacle visual.

L'espai escenogràfic representa l'equipament d'un arxiu de patrimoni documental. Les actrius —Mònica Almirall Batet, Lurdes Barba, Queralt Casasayas, Mia Esteve, Montse Esteve, Tai Fati—  interpreten el paper de sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar la documentació de les sentències que van tenir lloc entre els segles XV i XVI.  I, al mateix temps, en un exercici de metateatre, les arxiveres es posen a la pell de les dones i dels botxins i escenifiquen accions de la cacera, els abusos i els càstigs sanguinaris  contra les dones que feien pràctiques curatives i rituals. Com a desenllaç, la pregunta que queda en l'aire: "¿De qui som filles nosaltres?". Fosc.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA GAVINA', AL TEATRE LLIURE

La gavina. Autor: Anton Txékhov

Adaptació: Marc Artigau i Cristina Genebat

Direcció: Julio Manrique

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc

Declaració d'intencions del flamant director del Teatre Lliure, Julio Manrique, dirigint una versió lliure de 'La gavina', on el dramaturg Anton Txékhov reflexionava sobre l'art del teatre que enfoca aspectes de la vida quotidiana amb realisme. Els referents de l'actualitat —fets explícits, personatges, consum de marihuana, mòbil...—estan ben acoblats al sentit de la història original. Una nit destiu dues generacions s'enfronten, enmig d'un mal auguri, simbolitzat per la gavina morta a la qual ningú presta atenció, capficats com estan en les seves dèries. Els joves volen canviar les coses, però estan desconcertats i no saben com.  Els grans malden per conservar el mode de vida que veuen enfonsar-se per la crisi econòmica.  Tots egòlatres mostren la seva frustació que culmina amb el suïcidi de Kostantin, el jove que vol fer teatre i trencar motlles per agradar a la seva mare actriu i afermar-se, però la intenció queda a l'escapça.

He vist mitja dotzena de muntatges de La gavina i confesso que no l'he entesa mai del tot. Aquesta temporada teatral, coincidint amb el cent vintè aniversari de la mort de Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904)  proliferen les versions aquí i en teatres europeus. Alguna cosa deu tenir aquest quadre de costums que transcorre en una datxa familiar prop d'un llac i fa esmerçar tant de talent per servir-lo al públic i que s'hi senti representat.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
  Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PERFORMANCE 'BOLOGNA ST.173-UROBORO', A LA VIRREINA

El projecte Sowing Archives, de recerca arxivística i oral,  reconeix històries i experiències estètiques i ideològiques del colonialisme. Ha començat a Barcelona al pati de la Virreina Centre de la Imatge, de Barcelona, amb la performance que ha protagonitzat en solitari Muna Mussie, artista eritrea, establerta a Bolonya. Davant de la projecció del film Uroboro (2024), que documenta aquest ritus col·lectiu, la representació ha evocat la història de les dones d'Eritrea amb l'ajuda de les netzela, teles tradicionals del seu país, que s'ha col·locat a mode de capes. Amb aquest carregament i coincidint amb el final de la projecció, ha sortit feixugament i discreta d'escena. 

La simbologia del cercle d'uròbor és la natura cíclica, l'etern retorn, representada per una serp o un drac que s'autodevora per la cua.

En el marc de la 15.ª edició de Manifesta, la performance ha estat promoguda per la Direzione Generale Creatività Contemporanea del Ministeri de Cultura italià i l'Institut Italià de Cultura de Barcelona.