LUIS DE MORALES, AL MUSEU NACIONAL D'ART DE CATALUNYA

Mare de Déu de la Llet. Luis Morales

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) presenta 52 taules del pintor manierista Luis de Morales (Badajoz, 1509 - Alcàntara, 1586), procedents del Museu del Prado. Un autor poc conegut pel públic, especialitzat en pintures de tema religiós que li van valer el sobrenom d'«El Divino». No coneixíem l'autor, però reconeixem les pintures que ens devien arribar als anys seixanta en forma d'estampetes i de nadades de l'original o de les múltipes còpies que en van fer pintors posteriors.
A l'exposició es poden veure algunes de les seves versions de la Pietat, d'Ecce Homo, de la Mare de Déu de la Llet, de la Mare de Déu amb el Nen i Sant Joan, sobre fusta de roure bàltic i de noguera. L'escultura de fusta policromada d'Ecce Homo de Berruguete estableix diàleg amb un oli d'una mida similiar del pintor homenatjat. La complexitat narrativa dels retaules, se suavitza per detalls que entendreixen, com el gest de la Mare de Déu de l'Ocellet lligant amb un fil l'ocell, simbolitzant la vida que la mare vol preservar de l'infant. Tècnicament exquisit, de Morales enllaça amb la tradició flamenca de finals del segle XV a la qual afegeix elements italianitzants i populars (gestos quotidians, una mosca sobre el vel...) amerats de simbolisme que transmetren una espiritualitat molt propera.
Hem visitat l'exposició un diumenge i gairebé hem hagut de fer cua per entrar-hi. Ja està bé que sigui un èxit,  perquè l'exposició ha costat a les arques públiques de la Generalitat dos-cents vuitanta mil euros (280.000 €). Si encara no estem preparats per conèixer obres ben documentades per internet, almenys que aprofitin les exposicions presencials com més ciutadans millor.

Verge amb el Nen i Sant Joan. Luis Morales

Exposició oberta fins al 25 de setembre.

'ÀLEX I EL HULA HOOP MÀGIC', DE BIRABIRO EDITORIAL

Àlex i el hula hoop màgic, nou àlbum publicat per Birabiro Editorial. Laura Huega ha imaginat una protagonista que té una joguina amb poders sobrenaturals: un cèrcol. Només de topar-hi es pot convertir en formiga, en balena, en girafa, en esquirol, en hipopòtam... En surt de cadascun dels animals posant en acció allò que el caracteritza: la força en relació amb el volum del cos, l'agilitat, la rapidesa en les distàncies curtes, la llengua multiús... Sempre estableix contacte amb un animal de la mateixa espècie en què es transforma, però tot i que estiguin de costat, sabem qui és l'Àlex per un detall que l'il·lustrador Albert Arrayàs, ha deixat en cada deliciosa làmina: la protagonista conserva els bràquets tant si es converteix en un insecte com si es posa al cos d'un mamífer XL.  Aquesta experiència permet a la petita Àlex conèixer els animals del llibre de la iaia. L'estructura en unitats que es van repetint, els salts temporals en una sola direcció i unes il·lustracions engrescadores fan la lectura apta per a primeríssims lectors.

PREMIS LITERARIS, 5 - 6 - 7 CÒPIES EN PAPER

 El sector que convoca premis literaris catalans necessita una actualització comunicativa urgent. Hi ha bases amb redactat idèntic de fa trenta anys. L’era digital no ha passat per aquí. Faig notar que comptades entitats i ajuntaments convocants de premis literaris han fet el pas a demanar els originals en suport digital. L’abús es repeteix any darrere any als premis literaris: demanen als participants 5, 6, 7 còpies impreses en paper, enquadernades i enviades per correu postal. Un malversament d’energia i de diners, que el 2016 amb les tecnologies que hi ha a l’abast no s'haurien de permetre.

Si un membre del jurat no sap llegir en pantalla, podria ser l’hora de canviar-lo o, si és tan imprescindible que no es troba relleu seu a la terra, que l’entitat li proporcioni una còpia en paper, per salvar la discriminació per motius tecnològics.

A tall d'exemple, vegeu-ne una tria dels que ara mateix estan vigents:
Lleida, a Màrius Torres. Poesia. 6 còpies
Queralt. Relats 10-20 p. 7 còpies
Vilafranca, a Milà i Fontanals. Poesia. 5 còpies
Guissona, a Jordi Pàmias. Poesia. 6 còpies
Mercè Rodoreda de contes. 100-200 f. 5 còpies
Girona, a Miquel de Palol. Poesia 5 còpies
Girona, a Ramon Muntaner. Novel·la per a joves. 5 còpies

Fins i tot hi ha convocàtories que demanen afegir una còpia en CD, (Sallent, poesia 250-400 versos. 5 còpies + USB o CD) cosa que només necessiten si el treball es publica, per tant es pot demanar després que es faci públic el guardonat, i, exclusivament, al guardonat.

Algunes bases, com les de poesia de Vallgorguina (5 còpies) especifiquen que «L’entitat organitzadora es reserva el dret de conservar un exemplar de les obres presentades» ¿Per quin motiu l’entitat convocant s’ha de quedar un exemplar d’una obra no guardonada? El que ha de fer és comprometre’s  a guardar totes les còpies per si l’autor les reclama o, altrament, destruir-les.
Vist la inèrcia regnant a l’hora d’actualitzar el sistema de lliurament d’originals, els creadors acabaran plantejant-se no concursar, i que els jurats continuïn espigolant entre la migradesa que els raja d’una època de vaques grasses, engreixades en pasturatges no ecològics (ni virtuals).

 

Vegeu:

Tot el que saps dels premis literaris i no goses dir

TOTS SOM SÚPERS!, AL PALAU ROBERT

Intèrprets dels personatges de Súper3, temporada 2015-2016

El Club Súper3 commemora el 25 aniversari amb aquesta exposició de gran format. Pretén compartir una experiència en família, amb un conjunt de propostes impregnades per la filosofia d’aprenentatge i festa que promou el club. La mostra és un reconeixement a tots els que han fet possible entretenir, informar, engrescar, innovar, fomentar valors i bons hàbits, promocionar la llengua catalana i l'anglesa.

Un recorregut agraït de seguir, tant pels que han tingut carnet com pels que el tenen vigent encara o acabat de fer. De tots els espais, en destaco el despatx del Sr. Pla, un lloc fosc on els malvats Megazero, Ruïnosa, Sr. Pla i Rick posen paranys als visitants. «Tots som súpers!», diuen. No ens ho posen fàcil.

Exposició oberta fins al 3 de setembre.

Per saber-ne més:

TOTS SOM SÚPERS!

 

CAÏM I ABEL, AL TEATRE BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Caïm i Abel. Autor i director: Marc Artigau
Teatre Biblioteca de Catalunya

Caïm i Abel és una història potent de supervivència, de sentiments desfermats. Un text impressionant, d'una complexitat molt ben resolta que explica amb la contenció dels grans dramaturgs, una epopeia contemporània. Sintetitzada en tres hores de durada, enfoca en pocs personatges els avatars de milions de persones que escapen de conflictes bèl·lics i que sobreviuen arrossegant nafres incurables de violència de tot tipus, «que ens retornaran algun dia», com diu la tesi de l'obra. Pels salts temporals, que posen al descobert secrets, m'ha recordat Incendis de Wajdi Mouawad.  Caïm i Abel pertanyen a dues generacions de diferents espais de banda i banda de la Mediterrània. Com l'episodi bíblic, comparteixen històries paral·leles. Caïm nét d'un pagès republicà mort a Jaca passa de vigilar l'hort familiar on encanona un immigrant que roba fruita per necessitat —Set—, a fer de control fronterer. Abel és taxista en una ciutat d'Àfrica, fill d'aquell immigrant. Somia embarcar-se cap al continent, tal com va fer el seu pare, a qui no ha vist mai més, perquè s'ha fet fonedís a l'Europa del benestar, oblidant dona i fill allà al desert, i ha construït una altra família amb la filla dels pagesos de la masia on es va quedar a treballar, després de ser enxampat. Text, escenografia, interpretacions i tesi mirall del nostre temps fan de Caïm i Abel una obra imprescindible, a la qual desitgem llarg recorregut. 9/10

Allò que ha passat tornarà a passar,

allò que s'ha fet tornarà a fer-se: 

no hi ha res de nou sota el sol.

Eclesiastès 1, 4-11

  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

COMEDIANTS, INVENTORS D'UN NOU LLENGUATGE

Vegeu la galeria de fotografies de l’exposició.
Cliqueu la imatge

Vam ser a la Vinya, la masia de Canet de Mar seu de la companyia Comediants, per entrevistar-ne el director. Era el 1994, en ocasió de l'estrena de l'espectacle teatral El llibre de les bèsties i m'ha quedat d'aquell dia la cordialitat amb què vam ser atesos per Joan Font i el rigor amb què va explicar el muntatge. Era un dia lluminós d'aquest poble de la Mediterrània que sempre és present als treballs de la companyia, i en recordo el rafal i els tallers de màscares i  capgrossos acompanyats tothora del seu fill, un nen de quatre o cinc anys que jugava entre el nostre bosc de cames. Dos anys després Comediants rebia la Creu de Sant Jordi.

Ara, a la segona planta del Palau Robert hi ha una exposició màgica, multidisciplinar: Comediants, inventors d'un nou llenguatge, comissariada per Joan Font i Dani Freixes. Tancant la porta del 'temps gris' de la dictadura, ens proposen un recorregut creatiu per 44 anys de compromís amb el teatre popular, del qual hem estat partíceps en múltiples projectes. L'exposició ens fa reviure experiències que van revolucionar la nostra concepció de les arts escèniques i de la festa. Hi retrobarem objectes i documents originals de Plou i fa sol (1976), Sol, solet (1979), Dimonis (1983), Alè (1984), La nit (1987), Nit de Nits (1989), Mediterrània (1991), El llibre de les bèsties (1994), Bi (2001), Boccato de cardinale (2003), L'arbre de la memòria (2004), Les mil i una nits (2005), Iu i els números (2008)... Festivals, fires, en teatres i al carrer en actuacions per a multituds i en escenaris singulars: l’Aqüeducte de Segòvia, l’estació de metro de Times Square o el Battery Park de Nova York, l’Estadi Olímpic o la Pedrera de Gaudí de Barcelona, el parc del Retiro a Madrid, l’estació de Mapocho a Santiago de Xile, l’estadi Maracaná del Brasil, la plaça Simón Bolívar de Bogotà (Colòmbia), l’Òpera House de Sydney (Austràlia), el Palais des Papes d’Avinyó, El Parc Güell...

La transversalitat de les propostes de Comediants (cercaviles, cavalcades, llibres, sèries de televisió, espectacles de teatre, música, pel·lícules, col·laboracions amb d'altres creadors),  la interrelació amb el públic, el discurs innovador de la companyia s'han projectat a tot el món. I a nosaltres ens ha tocat un raig d'aquesta energia i aquesta passió que desprenen. Amb agraïment.

Exposició oberta fins al 28 d’agost.

¿TORNARAN LES FADES A DUESAIGÜES? (D'AQUÍ A 95 ANYS!)

© Carmina Mauri

S'acosta la nit màgica del solstici d'estiu. A Duesaigües, el 2011, pels volts de Sant Joan, van manifestar-se unes fades. No vull dir que es queixessin de res, sinó que, d'alguna manera, van fer-se presents. Els testimonis de l'existència de les fades van ser tres infants del poble. Van seguir una sèrie de pistes que els van deixar les fades d'un herbassar florit i al final van trobar un tresor. Van compartir l'experiència amb la resta de canalla i van lliurar una capsa amb tota la documentació i les proves al Museu de l'avi (a disposició de tothom que ho demani).

Enguany les fades no sortiran, no cal esperar-les. Sembla que surten cada cent anys, segons diuen els avis més grans. Tot i així, els que ho van viure han transmès als petits l'emoció de la llegenda de tal manera que els nous constructors de cabanes confien que d'un moment a l'altre trobaran indicis, senyals, d'aquestes éssers benefactors sorgits de la terra.

Per saber-ne més: 

LES FADES DE DUESAIGÜES

ÉSSERS FANTÀSTICS DE LA NIT DE SANT JOAN

Familiar al cava.  Autora: Lena Paüls Il·lustració: Àfrica Fanlo
Revista «Cavall Fort»Autora: , núm. 1107

Durant la Nit de Sant Joan, surten molts éssers fantàstics per celebrar reunions. Si hi topem, poden espantar-nos, com les cucales, l'Ànima de Cantiret, la feram, la mala bèstia i els gambutzins. També surten ànimes en pena i apareixen els Joanets (manifestacions lumíniques), que guarden tresors i els defensen amb les dents si algú els vol robar.
Per sort, aquesta nit, també surten els amorets que disparen a tort i a dret les seves fletxes. I la Dama Fortuna, tan inaccessible, que cavalca sobre un carro alat. Podem afegir a la llista les goges, les dones d'aigua, els follets, els fameliars eivissencs...
Sense anar més lluny, a Duesaigües,  unes fades es passegen pels herbassars florits i, si els caiem bé, ens poden facilitar el plànol d'un tresor. Comparteixen amb tots els altres éssers fantàstics una invisibilitat que em posa els pèls de punta perquè, encara que només fos per aquesta nit, no els costaria gaire de deixar-se veure.

Llegiu el conte Familiar al cava, de Lena Paüls

Llegiu en aquest mateix blog:
Les fades de Duesaigües

CARTELL DE LA FESTA MAJOR DE REUS 2016

El cartell anunciador de la Festa Major de Reus d'enguany és del dissenyador gràfic Josep Basora (Reus, 1979). No s'ha convocat concurs públic per escollir-lo, sinó que l'ha encomanat la regidoria de Cultura. Es basa en la tipografia i no conté il·lustracions d'elements patrimonials. És un cartell elegant i sobri, amb l'errada (usual) de la majúscula del mes. Posa l'èmfasi en la paraula 'Pere', en majúscules i va reculant en proporció escalada a la paraula 'sant', també en majúscules. Les lletres vermelles estan seccionades per rajos solars o d'un esclat del mateix fons taronja.  Provenen de l'esquerra (el passat, la tradició) i s'obren, majoritàriament,  cap a la dreta superior (el futur). El color remet al foc, a la passió, a la festa. La resta d'informació és a la secció àuria. Enguany he llegit comentaris en el sentit que s'hi troben a faltar lligams gràfics amb la ciutat, potser sí, perquè entre cap i l'excés de l'any passat  hi deu poder haver un disseny que recordi només a cop d'ull que la festa de Sant Pere se celebra a la ciutat de Reus, sense haver de llegir amb lupa de quin municipi es promou la festa.

El sistema de selecció d'autors i disseny dels cartells canviarà per als propers cartells  (Misericòrdia 2016, Sant Pere 2017). A partir d'ara s’alternarà la designació per part de l’Ajuntament i el concurs públic a cada una de les festes. Pel que sembla, doncs, no es refien del resultat que pot comportar fer una convocatòria oberta en tots els casos.

Entre la munió d'actes, destaquen els aniversaris d'enguany: els Gegants Japonesos commemoren els 60 anys, els Xiquets de Reus, 35 anys, el Ball de Cercolets,  20 anys; el Ball de Galeres,  15 anys; el Ball de Cavallets, 18 anys; l’Àliga, 20 anys; l’Esbart Santa Llúcia,  25 anys.

L'escriptora Marta Magrinyà Masdéu, que acaba de publicar La força del vent, serà la pregonera de la festa. L'acte tindrà lloc al Saló de Plens de l’Ajuntament de Reus, divendres, 24 de juny, a les 20:00 h. No ens el perdrem.

ANDREA FRASER: L'1%, C'EST MOI

Andrea Fraser (Billings, Montana, 1965), al MACBA

Al Museu d'Art Contemporani de Barcelona hem vist una exposició singular signada per Andrea Fraser, artista performer que es caracteritza per la crítica a les institucions que promouen o exposen art. Aplega una selecció d'obres realitzades al llarg de trenta anys. Hi qüestiona amb ironia les valoracions superlatives que arrosseguen tanta gent cap al camp de l'art. Des dels seus treballs pregunta a l'auditori «¿Què volem de l'art?» Respon identificant les motivacions d'un ventall ampli d'agents culturals: artistes, col·leccionistes, galeristes, mecenes i públic, a través de vídeos de suposades visites guiades, d'instal·lacions, de cartells, de fulletons de mà i altre material gràfic propi dels formats i llenguatges dels museus.  Els projectes de Fraser s'elaboren en contextos concrets, per consegüent, només existeixen en l'actualitat com a documentació.

Exposició oberta fins al 4 de setembre

ETHERIA, DE COIA VALLS

La cita:
Centre d’Amics de Reus, a la Sala d'Actes
Dimecres, dia 15, a les 19:30 h

Presentació del llibre Etheria, de Coia Valls
Amb lectura interpretativa de fragments 

a càrrec del Grup de Lectura i Declamació 

del Centre d'Amics de Reus

 

Etheria és un personatge històric del segle IV, una noble cristiana de Gallaecia. En aquesta època d’enfrontament de religions que comportarà el relleu de civilitzacions, Etheria emprèn un viatge a Terra Santa, esperonada per conèixer l’escenari on va néixer, créixer i patir Jesucrist. Escriu un diari de les diverses etapes del viatge amb l’objectiu de transmetre l’experiència a les seves deixables. Coincideix amb Irene d’Aveleda, una patrícia pagana que fa d’espia i pretén venjar-se de la cristina. En el recorregut que comparteixen, ambdues defensen les seves creences, però la realitat de la qual són testimonis fa que s’apropin cada cop més. Sense oblidar els seus objectius, la topada amb Irene aporta a Etheria una mirada diferent  i elements de reflexió que l’allunyen de fanatismes. Una novel·la ben construïda, excel·lent en les descripcions d’ambient i paisatge.

DIARI D'UNA MILICIANA, A LA SECA ESPAI BROSSA

Diari d'una miliciana. Autor: Jaume Miró.  Direcció: Toni Galmés. 
Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona

Diari d'una miliciana es basa en fets reals. Jaume Miró s'ha inspirat en un dietari d'autoria anònima,  en una fotografia amb cinc milicianes de la FAI (una de les quals autora del dietari) a Mallorca, en múltiples consultes —infructuoses— a arxius i en entrevistes de testimonis.  El destí tràgic de cinc joves catalanes, idealistes,  que el 1936 s'enrolen voluntàries contra els exèrcits feixistes. Les traslladen a Mallorca a primera línia de foc, sense cap mena d'intendència i, discriminades, els encomanen la cuina i després la infermeria. S'espavilen a buscar menjar i roba entrant a les cases esbotzades. L'avançament ràpid de l'exèrcit feixista deixa aquestes dones republicanes catalanes  abandonades a l'illa a mercè dels guanyadors. L'horror no admet oblit.  8/10
  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

ELS MEUS MILLORS PANS DE PAGÈS

El Forn Sistaré de Reus és la meva fleca de referència, compartida amb el Forn Mistral de Barcelona i el Forn Artesà Ca l'Ignasi de Duesaigües. Confirmo que la distinció del Millor Pa de Pagès Català de l’Any per al Forn Cistaré és merescuda. I també, que el Forn Mistral sigui un dels quatre finalistes. M'hi falta el forn de Duesaigües, que no s'ha presentat al concurs i és una llàstima perquè els faria puntetes. Dels tres em costaria dir quin dels pans m'agrada més. El jurat ha valorat el compliment estricte de la Indicació Geogràfica Protegida, per la recepta que ha presentat cada concursat, per l'aspecte, la cocció... Els panarres estem d'enhorabona, amb aquests forners extraordinaris.

Pa de pagès amb denominació d'origen  

LA SÀLVIA

Fulles de sàlvia. Foto: © Paüls

Fa poc que tenim tres mates d'una planta aromàtica que m'entusiasma per la seva resistència: la sàlvia (salvia officinalis). Va sortir de l'ombriu de l'hivernacle esplèndidament florida fins al nostre jardí de llicorella, un jardí calcari, pedregós, gens fèrtil, de secà, rabiosament assolellat. Amb aquest canvi d'hàbitat tan radical no n'esperàvem res de bo. Vam fer un llit de fulleraca i tronquets al voltant de les mates i les hem regades juliol i agost cada dos dies com si els donéssim un biberó. I se n'han sortit. Ara esperem que suportin bé el fred i les mestralades.

La fulla és lleugerament peluda, molt aromàtica. Confirmo que té qualitats aromaterapèutiques. No en faré cap altre ús, tot i que sembla que té virtuts medicinals diverses: cicatritzant, bactericida, estomacal, diürètica... Però les contradiccions són més encara i recomanen un ús extern, com per exemple, en infusió per als gargarismes (si falta la farigola o el romaní, testats ambdós per besàvies, àvies).

Mata de sàlvia al jardí de llicorella.
Refugi de la Vinyeta, Duesaigües © Paüls

Per saber-ne més:

Menuda natura

'TRÀNSIT', DE PÉREZ OLIVÁN, A SITGES

Per saber-ne més:

www.perezolivan.com

www.nene.cat

TERRES DE PENOMBRA

La història del llibre  A Grief Observed (Un dol observat), de C. S. Lewis i del matrimoni de Gresham i Lewis és la base de la pel·lícula Shadowlands (Terres de penombra), un drama romàntic biogràfic, guionat el 1993 per William Nicholson, amb dos protagonistes en estat de gràcia: Anthony Hopkins i Debra Winger.

En començar l'acció, C. S. Lewis (Anthony Hopkins), professor de literatura a Oxford, és un escriptor de renom, solter gran, lliurat completament a la vida acadèmica.  Viu una apassionada història d'amor amb la poeta americana Joy Gresham (Debra Winger), admiradora de l'escriptor, divorciada. Un relat subtil des del primer encontre de la parella, amb el dolor i l'amor creixent junts, a causa de la malaltia de Joy. Des del primer diagnòstic i després amb el dol per la mort de l'estimada, Lewis, profundament creient, reformula la seva fe i increpa el seu Déu pel silenci amb què respon.

Ningú no m'havia dit mai que el dol s'assemblava tant a la por. No tinc por, però la sensació és de tenir-ne: el mateix bellugeig a l'estómac, el mateix neguit, els badalls. No paro d'empassar.
Altres vegades sembla com si estigués una mica borratxo o com si m'haguessin estabornit. Hi ha una mena de llençol invisible entre el món i jo.
C. S. LEWIS. Un dol observat
Traducció: Joan Mateu i Besançon
Columna Edicions, 1994

LA TORRE DELS LLIBRES 2016

La plataforma per al foment de la lectura Xim i Xesca, impulsa el projecte «La Torre dels llibres 2016», adreçat a totes les escoles que hi vulgueu participar. Consisteix en un joc per incentivar la lectura. En 10 setmanes els nens i nenes de 6 a 12 anys hauran de llegir tants llibres com l'alçada de la Sagrada Família. Això suposarà llegir entre tots 8.500 llibres.

És el primer any que s'organitza aquesta iniciativa a Catalunya. «Bücher Türme» (Torre de Llibres) es va posar en marxa fa cinc anys a Hamburg, promoguda per l’escriptora alemanya de literatura infantil i juvenil Ursel Scheffler. Amb més d'un milió de llibres llegits, ha assolit l’alçada de diferents torres i edificis emblemàtics de diverses poblacions d’Alemanya.  Ursel Scheffler, fa el seguiment de la Torre de Llibres de la Sagrada Família a través de la seva pàgina www.büchertürme.de

Per participar-hi, caldrà que l'escola s'inscrigui al projecte «La Torre dels llibres 2016» a través del web Xim i Xesca  Hi ha temps fins al 15 de juny!

ELS POBLES DEL BAIX CAMP A LA POESIA

El Grup de Lectura i Declamació del Centre d'Amics de Reus

 presenta el recital “Els pobles del Baix Camp a la poesia”.
Presentació: Josep M. Rull
Arxiu fotogràfic: Narcís Martí
Suport tècnic: Xavier Guarque

Hi participo amb aquest poema:

Agost, revetlla a Duesaigües
© Lena Paüls
del poemari Temps de Penyora
Premi Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona, 2003

Des de bona hora, els operaris munten l'espectacle,
un empostissat fràgil, una filera humil de bombetes,
uns altaveus insistentment comprovats.
Diuen que, per distreure el dolor, valen orquestra i rom.
La canalla, en representació familiar,  ronda
el parament de fer veure que tot ajuda a viure
i, per això, avui tothom vetllarà.
Tu també hi ets, i no saps ben bé per què
avui no fas córrer els gats al llarg de la paret del jardí.
A boca de fosc, la música dels assajos s'escampa desfibrada
i, perquè la lluna és aquell globus que vaig perdre a la fira,
tu udoles en nom meu enfilat a la pila de llenya.
Potser aquesta nit, sobre la plaça de llambordes irregulars,
algú es torçarà el turmell ballant la conga
i s'haurà de retirar a fer companyia al fanalet de la taula.
D'altres aniran a veure sortir el sol a la platja més propera
i tornaran just quan un cercavila amb gralles i dolçaines
meni tothom a fer el vermut,
i una xiqueta assenyali un punt que fumeja al bosc.
(¿I, tu, d'on surts, maca?)
L'endemà passat, els paperets de colors, les garlandes,
i les serpentines seran una pasta informe amuntegada
al voltant d'un escombriaire foraster que badalla.
Amb l'artifici enlaire, el dolor se la camparà sense traves.
I, mentrestant,  la calitja també anirà fent.

TORNA EL MONÒLEG 'ACORAR' A LA SECA ESPAI BROSSA

Torna Toni Gomila (per tercera vegada, a l'Espai Brossa) 

amb aquest text esborronador. 10/10

Del 15 de juny al 3 de juliol

¿Com es transmet el patrimoni cultural 

quan ja no hi ha res que el sostingui, 

ni la llengua ni el paisatge?

Vegeu-ne el comentari de l'estrena

REPOSICIÓ DE 'SHAKING SHAKESPEARE', AL MALDÀ

Repeteixen els bons espectacles. Aquest cop, qui no hagi vist i sentit el concert de petit format Shaking Shakespeare té una altra oportunitat per entusiasmar-s'hi. Comença el 10 de juny i acaba el 3 de juliol.

Vegeu-ne el comentari de l'estrena

EL TERRENY D'ACAMPADA PUIGMARÍ

A Duesaigües hi ha des de fa uns anys el Terreny d'acampada Puigmarí. Vegeu-ne el blog que ara presenten els propietaris: la Montse F., una emprenedora eficaç, col·lega meva en diversos projectes culturals, i el seu home, Jaume R., que conec des que era un marrec de pocs anys.

El terreny d'acampada té una capacitat per a 80 persones i compta amb tots els serveis que requereix l'espai, però, a més, és a cinc minuts a peu del nucli del poble, amb tots els avantatges que això representa.

Està tot encerclat amb tanca, té una sortida al barrancó dels Masos, un racó de somni on salta l'aigua netíssima entre còdols, fent-se pas entre la vegetació salvatge.

Tal com podeu veure a la fotografia, a la clotada s'hi entolla mig metre l'aigua i, tret que sigui un estiu de sequera, s'hi poden refrescar petits i grans i imaginar-se que es troben en el riu màgic d'una selva de conte, però sense cocodrils, ni cap altre perill que els assetgi.

L'acampada es fa al ras, però hi ha alguns campistes que s'estimen més plantar la tenda entre els presseguers del terreny. Un altre somni, sobretot quan estan florits o carregats de fruits, uns dies abans de fer la collita.
Qui sàpiga de què parlo, sap que no mitifico el Terreny Puigmarí, aquest lloc envoltat de boscos i de conreus propis (albercoquers, presseguers, avellaners, pereres...) i conreus del voltant (olivers i horts, bàsicament) que es troba passat el pantà de Riudecanyes. Un espai per gaudir de la natura, a tocar de l'imponent viaducte dels Masos, un monument petri, declarat Patrimoni Industrial per la Generalitat de Catalunya, que conserva marques de l'explosió que va fer la resistència republicana per evitar l'avançament cap a l'est de les tropes franquistes. A més, el municipi de Duesaigües es troba al peu del castell d'Escornalbou i els seus habitants mantenen en bon ús molts elements patrimonials com ara els pedrissos davant de les cases, els nius de tupí o la col·lecció que es recull al Museu de l'avi, de titularitat privada, per ressaltar-ne alguns aspectes.
Els joves propietaris del Terreny Puigmarí, potser sense proposar-s'ho, estan fent d'aquest terreny d'acampada un nucli de regeneració econòmica del municipi, perquè hi estan implicant diversos sectors. Es mereixen tot el suport del món.

BALNEARI MALDÀ: EL PODER

Balneari Maldà 3: el poder
Dramatúrgia: X. Morató, A. Pastor i A. M. Ricart.
Direcció: Adrià Aubert. El Maldà, Barcelona

Balneari Maldà 3 - el Poder és la darrera peça de la trilogia de cabarets temàtics (1: La identitat i 2: L'educació) que hem pogut veure al Maldà de la mà de la Companyia Els Pirates. Aquí tots els estaments passen pel sedàs de la crítica: personatges històrics, polítics de tots els temps, el poder judicial, la professió teatral... Homenatges, caricatures i picades d'ullet que tenen com a referent pel·lícules, personatges coneguts, models textuals i gags. Els espectadors que hem seguit aquestes obres de petit format estem satisfets i ens cau la bava davant de tant de talent concentrat. Estigueu alerta: la companyia reposa els tres espectacles aquest estiu. 10/10

   

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

AN INSPECTOR CALLS

 An inspector calls. Director: Aisling Walsh. Anglaterra, 2015

El 1954 el cineasta Guy Hamilton va dirigir An inspector calls, un guió elaborat a partir de la novel·la de gènere negre de John Boynton Priestley.  El 2015 ens arriba una versió dirigida per Aisling Walsh, adaptada per Helen Edmundson per a la BBC. Una estructura perfecta per a un desenvolupament d'intriga social del primer al darrer minut. L'acció comença el 1912, en un sopar d'etiqueta de la família Birling, on se celebra el compromís de l'hereva de la casa amb l'hereu d'una altra acabalada estirp britànica. Just després del lliurament de l'anell preceptiu i quan el pretendent i el sogre es queden sols i fan plans de futur per unir les dues empreses, truquen a la porta. Un inspector els comunica que una noia coneguda de la família s'ha suïcidat. ¿Com havia passat de treballadora d'una fàbrica dels Birling a viure al carrer? Els ensenya la fotografia, un a un,  i amb preguntes directes els pressiona a reconstruir en flash back els esdeveniments en cadena que van empènyer la noia al suïcidi.

N'havíem vist, el 2011, la versió teatral de Joan Sellent (Truca un inspector, Teatre Goya,  Barcelona) dirigida per Josep M. Pou, que n'interpretava el misteriós inspector. Vegeu-ne aquí el comentari de l'estrena.

SEMPREVIVA BORDA, FLOR DE TOT L'ANY

Sempreviva borda, maçanella, flor de tot l'any,
ramell de sant Ponç (Helichrysum stoechas)

Foto: © Paüls

Proliferen els ramells de sempreviva borda (Helichrysum stoechas) en els camps perduts assolellats que hi ha prop de la via del tren, prop del pont del barranc d'Enseula a Duesaigües. És una planta humil, de perfum càlid, dens i perdurable que forma part dels matollars secs. D'ara fins a final d'estiu fa flors daurades que no es panseixen un cop tallades i per això n'anem a collir cada any. Són valorades per les seves propietats terapèutiques: en infusió, per a les malalties respiratòries, per a combatre la febre i en compreses sobre pells irritades. Nosaltres, però, només les utilitzem com a ornament i, a més, perquè el sol covat a les flors perfuma casa.

M'aclame a tu mare de Terra sola, 

arrape als teus genolls amb ungles brutes, 

invoque un nom o secreta consigna, 

mare de pols, segrestada esperança. 

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. M'aclame a tu, fragment.

RAMON LLULL, A LA CAPELLA DE SANTA ÀGATA

En commemoració dels 700 anys de la mort de

Ramon Llull (1232/3 - 1316) 

Per saber-ne més

ANY LLULL

FRANCO NEUTRAL? EXPOSICIÓ AL MEMORIAL DEMOCRÀTIC

Trobada diplomàtica entre Franco i Hitler a l'estació de tren 
d'Hendaia. 23 d'octubre de 1940. Agència EFE

Quan el Memorial Democràtic ocupava el magnífic edifici de  la Via Laietana de Barcelona gairebé s'havia de fer cua per veure les exposicions que s'hi presentaven. Va canviar d'emplaçament a causa —oficialment— de la falta de seguretat  (de seguida s'hi va establir, amb l'adequació mínima, un hotel!) Ara ocupa l'antiga seu d'Edicions 62 (c/ Peu de la Creu, 4, Barcelona) i no s'hi veu mai ni una ànima que recorri les dependències. No en sé el motiu, però cal que els responsables del centre es posin les piles i publicitin adequadament les activitats que s'hi impulsen perquè aporten materials inèdits d'estudi i reflexió  molt vàlides per entendre el present.

Hi hem entrat —i la recomano— per  l'exposició Franco neutral?, una mostra de petit format, ben documentada i amb informació impresa de qualitat a l'abast del visitant. S'hi explica per mitjà de retalls de diaris de l'època, fotografies i vídeos la col·laboració estreta —ajut militar, econòmic, espionatge contra els aliats i de propaganda a favor de l'Eix— del règim franquista amb l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista i el Japó. 

[L'exposició] refuta el mite programat pel règim
de la "neutralitat" de Franco en la Guerra Mundial.
Un mite els ecos del qual arriben fins avui i que
cal refutar una vegada més a la llum de les
investigacions històriques més recents.
JOAN M. THOMÀS ANDREU
Professor d'història a la Universitat Rovira i Virgili


Per saber-ne més:
MEMORIAL DEMOCRÀTIC

 

'QUI BONES OBRES FARÀ', AL TNC

Qui bones obres farà. Autor i director: Pep Tosar.
Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, Barcelona

Pep Tosar (Artà, Llevant, Illes, 1961) interpreta Anton Txèkhov a Qui bones obres farà. Ha escrit l'obra i l'ha dirigida. En tots tres aspectes excel·leix. Es referma un altre cop com a actor de primer nivell i com a lector en profunditat que 'diu' els textos dels altres, ben assimilats.

El dramaturg pren el títol de l'espectacle de la dita "El disset és Sant Antoni / i el vint és Sant Sebastià;/ qui bones obres farà/ no tindrà por del dimoni." Hi destil·la influències i homenatges per la concepció vivencial del fet teatral: Txèkhov,  Tadeusz Kantor i les companyies que han apostat la vida a favor del teatre que fuig de la banalitat.

La companyia s'ha tornat a reunir per assajar l'última peça que representarà en aquest teatre. Ofegats de deutes, fidels als orígens, han triat La gavina, de Txèkhov, l'obra amb què van triomfar vint-icinc anys enrere. Ara, en la nova versió,  cada personatge comptarà amb un ninot que li fa de mirall. L'assaig es converteix en pretext per debatre l'estat actual de la professió teatral des de la sensibilitat i l'experiència de cadascú. 

Pep Tosar ha construït una obra coral que ens remet a l'esfondrament d'una família i el canvi d'època de L'hort dels cirerers. Tots els intèrprets, inclosa la pianista, tenen el seu moment de glòria, però hi trobem el personatge de l'encarregada del vestuari, Catarina, afectada d'una demència senil en progressió, que de tan acostat a la realitat de l'actriu que l'interpreta (la veterana Imma Colomer,  broda el personatge amb mil matisos) ens entendreix. Obra de reflexió i denúncia, agredolça. Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

EN VEU BAIXA, A L'ESPAI LLIURE

En veu baixa. Autor: Owen McCafferty. Traducció: Joan Sellent.
  Direcció: Ferran Madico. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc

En veu baixa (Quetly), un espectale commovedor sobre la reconciliació. L'acció transcorre el vespre del 28 de març de 2009 en un pub de Belfast, Irlanda, regentat per un immigrant polonès (Xisco Segura, la complexa distància). Els equips de futbol d'Irlanda i de Polònia juguen la final de la copa del món. Dos homes que tenen un passat en comú s'han citat al pub per parlar d'un assumpte pendent de fa trenta-sis anys, aliens als aldarulls dels hooligans que arriben a les portes de l'establiment. Durant tres quarts d'hora Jimmy (Francesc Garrido,  la gestió dels silencis), irlandès catòlic i víctima, que va perdre el pare en l'atemptat en aquest pub on es troben i Ian (Òscar Rabadan, la contenció), irlandès protestant, el botxí que va executar l'ordre de l'IRA d'incendiar-lo, es tantegen i fan evident el mur de violència muda que els separa des que eren adolescents.  Sabrem que hi ha la voluntat de reconciliació però els fets són una llosa que costa aixecar. 8/10

   

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»