'LA PROMESA', DE PATRICE LECONTE

Pel·lícula francobelga (Une Promesse), dirigida per Patrice Leconte,  estrenada el 2015. Basada en la novel·la d'Stefan Zweig Viatge al passat, del 1976.

Drama romàntic que comença a l'Alemanya de principi de segle, abans de la Primera Guerra Mundial. Un noi humil s'enamora de la dona de l'empresari poderós per al qual treballa. Tot i que l'acció va desgranant-se a base de tòpics del desig contingut i de les dificultats que l'amenacen, la cinta manté el relat viu fins al minut final.  Remarcable el retrat que fa de la societat d'entreguerres que desemboca en l'avançada del nazisme. Repartiment encapçalat per Rebecca Hall (Iron Man 3), Alan Rickman (Harry Potter) i Richard Madden (Joc de trons).

'LIBERXINA', AL MNAC

Equipo Crònica. Pim pam pop, 1971 Exposició Liberxina, MNAC

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya presenta 'Liberxina'. Pop i nous comportaments artístics 1966-1971 una mostra d'obres del conjunt que configura la segona avanguarda a Catalunya, procedent d'una quarantena d'artistes que compartien l'afany d'experimentació, la reivindiació de la imaginació i l'anhel de llibertat individual de la persona. 

A través de llenguatges nous com el còmic, el disseny, la performance, el cinema experimental o el videoart, van abordar temes rupturistes: l'anticapitalisme, l'oposició al franquisme, el feminisme, la revolució sexual, la psicodèlia, l'hedonisme, les experiències al·lucinògenes.

Alguns artistes representats en la mostra (amb escassa representació femenina): Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Colita, Jordi Fornas, Silvia Gubern, Robert Llimós, Antoni Miralda, Xavier Miserachs,  Pau Riba, Amèlia Riera, Benet Rossell, Carles Santos, Enric Satué, Zush.

L'exposició pren el títol  de la pel·lícula censurada pel franquisme Liberxina/90, del 1970, que feia una crida a la revolució contra l'ordre establert.

Exposició oberta fins al 22 d'abril.

REPOSICIÓ 'THIS IS REAL LOVE', AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA (ESTRENAT A LA SALA BECKETT)

Thi is Real Love. Creació, intèrprets i direcció: Elena Martín,
Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar,
Sofia Gallarate i Clara Mata. Producció: Col·lectiu VVAA.
Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona

Espectacle de format multidisciplinari que combina el guió dramatitzat amb música en directe, audiovisuals, performance, efectes de llum i so, interactivitat amb els espectadors, merchandising, entrevista televisiva... 

Llegim el decàleg per habitar un espai ampli, sense cadires, amb el terra emmoquetat d'una capa fina de cel·lulosa. Hi entrem i el recorrem amb les sabates enfundades en peücs, amb un gomet de color al jersei segons si tenim parella o no. Podem fer ús del mòbil, fer fotografies i vídeos de l'espectacle, beure cervesa, moure'ns i fer-nos nostre l'espai com vulguem, tot i que, de seguida hi deambulem al ritme que ens proposa la companyia, al voltant d'una plataforma central on els oficiants desenvolupen la història.
Max i l'Elena (els intèrprets Max Grosse Majench i l'Elena Martín) van trencar la relació dos mesos abans de l'estrena de l'espectacle. Reflexionen sobre l'amor de la parella convencional que es basa en el manteniment del patrimoni, diuen. La parella exposa la seva intimitat i crea una atmosfera de versemblança al seu voltant. Rituals amb pregàries per aconseguir els desitjos i fer del moment de la representació una comunió vivencial entre el públic i els oficiants. En una darrera acció de la performance ens estirem a terra i mentre som induïts a entrar en una espiral d'anells, tenim el darrer pensament abans que un flaix i un tro ens avisin que sí, que som vius. I aplaudim pel que han aconseguit de nosaltres, en una hora i mitja. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'VELÁZQUEZ I EL SEGLE D'OR', AL CAIXAFORUM

Velázquez. El Príncep Baltasar Carles a cavall.

L'exposició Velázquez i el Segle d'Or que presenta Caixaforum permet veure la dimensió del Segle d’Or espanyol i el paper gairebé avantguardista de Velázquez pel tractament de la pintura i la temàtica.  Set obres procedents del Museu del Prado,  entre les quals el retrat de Felip IV, L'adoració i Mart, el déu de la guerra,  presideixen una sala acompanyats d’autors espanyols, com ara Ribera, Zurbarán i Murillo, i europeus, com ara Ticià, Il Tintoretto, Rubens, Giordano,  Brueghel el Vell i Van Dyck. 

Exposició oberta fins al 3 de març.

'POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ', AL CAIXAFORUM

L'exposició Poetiques de l'emoció mostra com les emocions bàsiques—por, pena, ràbia, alegria, tristesa...—  són transformades en emocions estètiques, a partir d'obres d'èpoques, disciplines  i contextos diversos. Un recorregut per set segles d'història de l'art on es destaca la capacitat emotiva de les arts visuals i, alhora, el paper fonamental que tenen les emocions en la regulació de la vida.

Exposició oberta fins al 29 de maig

'DIE 120 TAGE VON SODOM', AL TEATRE LLIURE

Die 120 Tage von Sodom. Creació i direcció: Milo Rau. 

Dramatúrgia: Stefan Bläske i Gwendolyne Melchinger. 

Companyia Schauspielhaus Zürich i Theater Hora. 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

El director suís Milo Rau ha fet una versió teatral de la pel·lícula Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975) de Pasolini, basada en la novel·la Les 120 journées de Sodome, ou l'École du libertinage, de Sade, que il·lustra violacions i rituals sàdics fins a la mort d'un grup de joves a les mans d'un govern feixista.

Milo Rau és conegut per la recerca sobre el límit d'allò que és suportable i representable a escena. En aquest cas, per a dur-la a terme, s'ha aliat amb el Theater Hora, una companyia que tematitza la discapacitat dels seus actors en muntatges aclamats arreu del món.  La tesi és que els discapacitats tenen el mateix dret que la resta de persones a tenir un lloc a la societat, oposant-ho al fet que a Suïssa, el 2005, es va votar a favor de l'avortament si es detecta deficiència al fetus. Actualment un 90% dels embarasssos amb mal diagnòstic opten per l'avortament.

En el muntatge, Rau fa una demostració didàctica de la fantasia escenogràfica —del que se suggereix i del que realment es fa—, en el suposat rodatge d'una pel·lícula, però tot i així, m'han incomodat algunes accions cruels maquillades de reflexió i amparada en referents culturals, utilitzant la fragilitat de joves amb síndrome de Down.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'BECKMANN. FIGURES DE L'EXILI' AL CAIXAFORUM

Max Bckmann. Carnaval. Tríptic, 1943

Primer cap de setmana de cues de visitants a l'exposició Beckmann. Figures de l'exili, al CaixaForum Barcelona. Max Beckmann (Leipzig, 1884 - Nueva York, 1950) és un dels artistes alemanys més rellevants del segle XX. Exposició organitzada en col·laboració amb el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza.

Autoretrat. Max Beckmann

La trajectòria vital i creativa de Beckmann comprèn els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, un període que es desenvolupa a Berlín. Els seus primers quadres mostren la influència dels impressionistes. Aquests primers passos es van veure frenats per la guerra, on va fer d'infermer.

Max Beckmann
 Quappi de rosa, 1933

Després de la guerra es desenvolupa a Frankfurt, on obté una plaça de docent a l'escola d'art de la ciutat. Amb l'ascens del nazisme és expulsat de l'escola i no pot exposar les seves obres en públic. El 1937 els nazis el van assenyalar com a 'artista degenerat' que calia odiar, al costat de Paul Klee, Edward Munch, Max Ernst o Gustave Courbet. Abandona Alemanya i s'instal·la a Amsterdam on pinta en plenitud obres relacionades amb les cicatrius de l'exili, que aquí s'han agrupat en quatre epígrafs:

a) Màscares, centrada en l'experiència de pèrdua d'identitat que s'associa a la condició d'exiliat.

b) Babilònica elècrica, centrada en el vertigen de la ciutat moderna com a capital de l'exili.

c) El llarg adéu, centrada en l'equivalència  entre exili i mort.
d) El mar, metàfora de l'infinit, la seva seducció i el seu estranyament.

Max Bckmann. Els argonautes Tríptic, 1950

El 1947 es trasllada a Washington i ensenya a la University de Saint Louis. Mor a Nova York el 1950, d'un infart, el mateix dia que va  fer les darreres pinzellades al tríptic de gran format Els argonautes, sense haver pogut tornar a Alemanya.

Exposició oberta fins al 26 de maig

EXPOSICIÓ 'UN SEGLE BREU: COL·LECCIÓ MACBA"

Jean-Michel Basquiat. '"Self Portrait', 1986

L'exposició Un segle breu té per objectiu explicar la història del l'art modern i contemporani a través de la mirada particular, política i temàtica de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), específicament des de la perspectiva de Barcelona i el compromís amb la modernitat. Proposa un recorregut cronològic pel fons del museu des del 1929 —Barcelona va acollia l'Exposició Universal, André Breton escrivia el Segon manifest surrealista, a Nova York s'inaugurava el Museu d’Art Modern (MoMA) i Virginia Woolf publicava el seu assaig feminista— fins a l'actualitat. Inclou moltes de les obres emblemàtiques de la col·lecció i posa l'èmfasi en els formats i experiències canviants de l'art al llarg de nou dècades. Comissariada per l’equip del MACBA, ben documentada i didàctica. 

Exposició permanent.

'L'ÚLTIM ACTE', AL TEATRE GOYA

L'últim acte. Basat en textos humorístics d'Anton Txékhov.
Trad: Anna M. Ricart. Dir: Carles Alfaro. Teatre Goya, BCN

Obres humorístiques de Txékhov que en aquest muntatge no aconsegueixen ni tan sols arrancar un somriure del públic. Sembla que el director hagi treballat en contra dels textos i n'hagi fet partícips intèrprets de primera línia com els indiscutibles Francesc Orella, Nina o Cristina Plazas. Els relats han estat tan mal inserits en el conjunt del muntatge que afecten el ritme. I així trobem un Orella desconegut, una Nina poc valorada en allò que millor sap fer, que és cantar, i una desaprofitada Cristina Plazas en un exercici de metateatre que podia donar molt de joc. Vassili, un actor homenatjat a la seva ciutat nadiua, s'ha quedat adormit al camerino i ningú se n'adona. Sol a l'escenari, rememora grans moments, fins que apareixen tres fantasmes que fan les seves representacions i ell hi té un paper.  «La commedia è finita». Davvero? 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'AL DESCOBERT O D'AMAGAT', AL MACBA

El que ens proposa el Raqs Media Collective 

és imaginar un futur en present continu, un futur 

que ja està recollit en el present.

FERRAN BARENBLIT, director del MACBA

¿Podem percebre d'on venim i cap a on anem? El recorregut de l'exposició Al descobert o d’amagat. La presència rebel d’un futur íntim no té per força un acabament. Pot ser el futur que avança, o el passat que recula. És la tesi que que proposen els curadors Raqs Media Collective al programa, però que no hem sabut copsar en la mostra.

Peces bellíssimes, com els collages de Rohini Devaster o el conjunt d'escrits sobre cuir blanquejat de Bhagwati Prasad, en total total una trentena d'obres connectades pel contingut o per la matèria. El projecte és un diàleg del museu amb la ciutat —diuen— i es preveu plasmar-lo en una col·lecció de cròniques urbanes que es publicaran en línia.

Remarco la tela que fa de cortina gairebé transparent en blau cel que aporta una qualitat de llum de peixera, tènue i neta que fa descansar de tant de blanc. Tant de bo s'hi quedés per acollir altres formats.

Exposició oberta fins al 27 de març

JAUME PLENSA, AL MUSEU D'ART CONTEMPORANI DE BARCELONA

L'escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955) exposa al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) una mostra que conté obres des de la dècada dels 80 fins ara.

Entrar al món de Jaume Plensa és una experiència sensorial —vista, oïda, tacte i olfacte suggerit—  plena de bellesa i poesia, expressada pel contingut i els materials treballats com el ferro fos, el polièster, la fibra de vidre, l'alabastre o la fusta.

El recorregut transcorre en el marc d'un diàleg entre les peces que representen la figura humana i les obres abstractes. 

Obres meticulosament resoltes que plantegen preguntes, —com anuncia el signe d'interrogació que obre la mostra— que generen intriga, incredulitat i que inviten el visitant a fer un tempteig d'interpretació. 

El contrast com a fil conductor del conjunt: peces grandiloqüents i peces diminutes com la gota d'aigua Rumor (1998) inspirada en un poema de Blake; escultures pesants, compactes i peces subtils, lleugeres.

Paraules, números, signes. Sons i silencis. Lletres metàl·liques en cortina, que dringuen en tocar-les, com Glückauf (2004), que conté el text original de la Declaració Universal dels Drets Humans, i lletres callades com a tatuatge d'escultures de mida humana a The Heart of Trees (2007). 

Plemsa embolcalla els visitants amb referències populars, literàries, musicals, cintífiques i  filosòfiques. Enciclopèdic, hipnòtic.

Exposició oberta fins al 22 d'abril.

EXPOSICIÓ 'STANLEY KUBRICK', AL CCCB

Staley Kubrick. La taronja mecànica (1971)

Stanley Kubrick (Nova York, 1928 – Harpenden, Regne Unit,  1999), el geni del cinema que ha llegat obres mestres com Espàrtac (1960),  Lolita (1962), 2001: una odissea de l'espai (1968), La taronja mecànica (1971), Barry Lyndon (1975), The Shining (1980)  o Eyes Wide Shut (1999) té una exposició de gran format al Centre de Cultura Contemporània que repassa els dotze llargmetratges que va dirigir en els seus quaranta-quatre anys de carrera cinematogràfica.

Staley Kubrick. Lolita (1962)

Vista la trajectòria creativa de Kubrick es fa patent la minuciositat amb que treballava, des del guió  fins a la producció de cadascuna de les obres, i la diversitat de gèneres cinematogràfics (cinema bèl·lic, de terror, fantàstic, eròtic...)

A més de fragments, sinopsi i títols de crèdit de cadascuna de les pel·lícules,  l'exposició mostra una selecció de més de sis-centes peces, entre guions, correspondència, maquetes, càmeres i objectius, fotos fixes, storyboards, vestuari, utillatge original, com ara la disfressa de l'home-simi de 2001: una odissea de l'espai, els vestits de les bessones de The Shining  o les màscares de Eyes Wilde Shut, procedents dels arxius personals del director. Informativa i didàctica.
Molt recomanable (durada del recorregut: una hora pel cap baix).

Exposició oberta fins al 31 de març

EXPOSICIÓ 'NO BORDERS ART SOCIAL'

Vegeu-ne la programació d'activitats

Galeria Miscelanea (C/ Guàrdia, 10- 08001 Barcelona) presenta l'exposició NO BORDERS ART SOCIAL, amb obres cedides per més de tres-cents artistes amb l'objectiu de recaptar fons per a associacions d'ajuda als refugiats. Làmines a la venda  (5€).

Pintura que Nené ha cedit
 per aquest projecte solidari

Exposició oberta fins al 3 de març:

De dimarts a dijous de 16:30h a 23h 

Divendres de 16:30h a 24h 

Dissabte de 12:30h a 24h 

Diumenge de 12:30h a 20h

MUSICAL 'BED & BREAKFAST', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Bed & Breakfast. Autora: Laia Fort. Música i lletres:
Els Amics de les Arts. Direcció: Jaume Viñas i Laia Fort
Teatre Gaudí Barcelona

La companyia Epidèmia Teatre presenta al TBG un musical de petit format, cosmopolita, molt ben resolt, que pren com a referent cançons del grup musical Els Amics de les Arts.  Sis personatges joves volen conservar l'amistat d'adolescents. Somien viure l'amor lliure i mantenen relacions poc compromeses, que s'entrecreuen dins del grup i el tensionen. El punt àlgid de gelosies i malentesos arriba en un sopar d'aniversari. Energia i talent en un escenari on el parament i els intèrprets es fan nosa mútuament. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA DONA PANTERA', A L'ESCENARI JOAN BROSSA

La dona pantera. Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart
Direcció: Marc Chornet Artell. Escenari Joan Brossa

La companyia Projecte Ingenu ha construït un collage a partir del recull de les cinc peces del Teatre de Don Joan de Josep Palau i Fabre. Ha desdoblat en un home (interpretat per Xavier Torra, concret i efectiu) i una dona (l'actriu Roser Tàpias, esplèndida) el personatge llibertí clàssic. Cada espectador fa la composició pròpia de l'espectacle perquè pot triar veure com es justifiquen els personatges a l'escenari o bé en dues projeccions d'imatges fragmentades. Joan explica el desfici de seducció en una sessió de psicoanàlisi i Joana es defensa de la seva addicció sexual en un judici sumaríssim. Teatre experimental, molt treballat, el missatge del qual continuem rememorant en sortir al carrer. Bravo! 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE, AL TEATRE BIBLIOTECA DE CATALUNYA

La reina de la bellesa de Leenane. Autor: Martin McDonagh
Traducció: Vicky Peña. Direcció: Julio Manrique
Teatre Biblioteca de Ctalunya, Barcelona

Excepcional  muntatge de La reina de la bellesa de Leenane, amb les actrius Marissa Josa i  Marta Marco com a protagonistes, acompanyades per Ernest Villegas i Enric Auquer. Magnètics els quatre. El muntatge fa puntetes a l'inoblidable del 1999, estrenat a la sala Villarroel, dirigit per Mario Gas, encapçalat per les actrius Montserrat Carulla i Vicky Penya, mare i filla a la vida real.

A la granja de Lennane, a l'Irlanda rural on la pluja ho enfanga tot, en un nucli aïllat on els esdeveniments no sovintegen, hi nia la ironia feridora per la frustació del pas del temps. Amb escassíssims diàlegs, però d'una violència verbal esfereïdora, l'autor mostra la relació de dependència entre mare-filla, Mag Folan i la seva filla Maureen. Quan Maureen s'aferra a un home per sortir de la seva situació, tot es capgira. El director Julio Manrique ha valorat tots els matisos dels personatges i el resultat és una interpretació realista, de tal manera versemblant, que els espectadors ens sentim testimonis del que passa a la cuina de les Folan de Leenane. Electritzant. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA DANSA DE LA VENJANÇA', A LA SALA VILLARROEL

La dansa de la venjança. Autor. Jordi Casanovas
Direcció Pere Riera. La Villarroel, Barcelona

Versemblants, Pablo Derqui i Laia Marull, en els papers protagonistes de la Clàudia i el Roger a La dansa de la venjança.  Han estat parella i tenen un fill en comú. Ella ha tingut problemes mentals i troba que ell no li ha donat suficient suport. Ara coincideixen al dominili que van compartir i s'insulten i es fan retrets sense aturador. La trama, per repetitiva,  es va fent a poc a poc insulsa, pesant com una llosa.  I, de sobte, zas!, un terratrèmol a través de les paraules. I l'acció fa un gir que salva tota la resta. La venjança es consuma.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

FINA VECIANA, REINTERPRETACIÓ INFINITA

Diàlegs callats i Muralles són els títols de dues pintures de Fina Veciana que m'han inspirat paraules. Dues proses que conformen microrelats. Com sempre (ja en portem més de quaranta), he passat els text a Veciana i m'ha respost —aquest fet, sí, que és una novetat!— interpretant les meves paraules. 

No ho faré, però les seves paraules me'n podrien generar d'altres. O potser el text reinterpretatiu que n'ha sorgit li podria inspirar una nova pintura. I jo posar-hi paraules, en una interpretació-reinterpretació sense fi. Hi intervindrien l'emoció puntual i tantes circumstàncies alienes a l'obra que no em sé imaginar si acabaríem abraçades o bufetejant-nos de cansament.

Per tal de justificar aquesta impressió, vegeu en primer lloc la captura de la publicació al blog de creació «Punt i a cap» de les imatges acompanyades dels textos i, a continuació, el comentari interpretatiu de cada text que ha generat Veciana.

Diàlegs callats és una manera contundent de presentar una realitat. Tu has fet jugar l'espectador, imaginant aquests possibles diàlegs, que tot i ser muts, hi són presents. Trobem parets abandonades... amb ganes de parlar, i que potser esperen sense saber-ho «les pessigolles d'un bes, el perfum d'un jardí, un bocí d'alba», per despertar l'acció desitjada però adormida.
«Afinar les reixes», i encara afines més, «de dins i de fora». Sembla com si les partícules de la llimadura siguin el desenllaç per a encetar el diàleg callat de les parets i desxifrar els jeroglífics.

(Fina Veciana)

A Muralles sols presentava un dibuix «darrera la paret de la muralla». Tu em presentes, crees una acció, ubicada en un temps remot (camp semàntic ric en connotació) descrivint totes les trifulques fins arribar a plantar l'estendard. Una acció heroicament individual que passa a ser poètica, sobretot per la tràgica i bella frase de «llences als terrenys erms les bombes de llavors» (imatge que impressiona i encara es veu més reforçada per la càrrega emotiva de «que has dut a coll»). 

Una visió dràstica i molt sensorial de «Te les mires com rodolen entre la confusió de paneroles i cucs de terra», per acabar amb un final rodó: «Així s'inicia un conte en flor». 

Sí, s'inicia una aventura personal amb final obert, que invita a seguir creant.

(Fina Veciana)

CHARLOTTE SALOMON, AL MONESTIR DE PEDRALBES

Al Monestir de Pedralbes de Barcelona hem pogut veure Vida? O teatre? de Charlotte Salomon (Berlín, 1917 - Auschwitz, 1943), una exposició excepcional dins el marc de 'Dones silenciades',  amb una presència multitudinària de visitants.  A les Sales del Rebostet, dos vídeos introductoris emmarquen la figura i l’obra de Charlotte Salomon: la seva vida a Berlín (fins el 1938) i a França (1938-1942).

En el periple que comença amb el nazisme, Salomon va canalitzar a través de l'art i les paraules, amb el suport de referències operístiques i cançons populars, el trauma  personal amb diversos suïcidis de dones de la seva família, i per l'altra, el drama del col·lectiu jueu al qual pertanyia. 

L'exposició és un aplec únic i corprenedor de 237 guaixos (del conjunt de 782) on descriu diferents seqüències de la seva vida des de la infància, on combina elements de ficció amb la interpretació plàstica dels fets que recupera de la memòria. El conjunt és una autobiografia dramatitzada en tres actes (pròleg, cos i epíleg), que va realitzar durant el seu exili a França, a la vigília de l’Holocaust. L'artista jueva va ser deportada i va morir assassinada a Auschwitz. Es conserven al Jewish Historical Museum d’Amsterdam. 

Exposició oberta fins al 17 de febrer.

Per saber-ne més:

Obra completa de Charlotte Salomon 

'KINGDOM', AL TEATRE LLIURE

Kingdom. Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal.
Música Nico Roig. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure
Foto: © Vicenç Vilaplana

Reposició al Teatre Lliure del muntatge Kingdom que la Companyia Agrupación Señor Serrano va presentar al Festival Grec. Una història amb esperit didàctic servida per mitjà d'una performance bàsicament tecnològica.  La tesi: la comercialització dels plàtans explica el sistema capitalista. Fa cent anys els plàtans no existien al mercat d'Occident i, a partir d'aquest fet constatable, s'inicia a escena una reflexió lúdica que arrenca a Costa Rica el 1870.  S'hi creen  espais i ambients amb maquetes, objectes, vídeocreació, performance, música en directe i una esplèndia coreografia  final d'homes-goril·la.  El resultat és una original combinació de crítica i humor. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

SÈRIE 'INSIDE Nº 9', DE LA BBC

Reece Shearsmith i Steve Pemberton, a Inside nº 9

Hem vist les quatre temporades de la sèrie britànica d'humor negre Inside nº 9 i ja estem esperant el cinquè lliurament. Mai se sap de què anirà el capítol que han creat Reece Shearsmith i Steve Pemberton. En són els actors protagonistes de cada episodi, però tota la resta és impredecible, ja siguin els intèrprets, l'argument, el format, el to, l'espai, etc. Tots els capítols tenen en comú que es desenvolupen en un espai que s'identifica amb el número 9 i amb la picada d'ullet d'una llebre d'adorn (en el darrer capítol de la quarta temporada concedeix 3 desitjos).

Els guions mil·limetrats comencen sempre en escenaris identificables on les accions transcorren en el temps real dels trenta minuts de durada del capítol, amb registre de comèdia i on té cabuda el terror psicològic, el drama, l'enjòlit amb girs macbethians que ens agafen sempre per sorpresa. Brillant. 10/10

El capítol 'Sardines'  justifica la recomanació 

de veure la sèrie sencera. Transcorre íntegrament 

en un armari. Vegeu-ne el tràiler:

El realitzador català Guillem Morales va dirigir 

la tercera temporada i ha dirigit també 

la cinquena que s'estrenarà enguany.

'COLD WAR', FILM DE PAWEL PAWLIKOWSKI

Cold War.  Pawel Pawlikowski 2018

El cineasta polonès Pawel Pawlikowski ha enregistrat en blanc i negre una apassionada història d'amor amb la guerra freda com a teló de fons. En els anys durs de l'estalinisme, des del 1940, Pawlikowski refà deu anys d'una relació impossible entre Wiktor, un madur músic i compositor de talent (interpretat per Tomasz Kot), i Zula, una joveníssima magnètica cantant i ballarina (interpretada per Joanna Kulig). Passió i tragèdia que es congria en el context d'un cor popular entre coreografies espectaculars i més tard evoluciona a l'exili a París, envoltats per la música de jazz sensual. Premi al Millor Director a la sessió oficial de Cannes 2018. 9/10

'ALI AND NINO', FILM D'ASIF KAPADIA

Ali and Nino. Asif Kapadia, 2016

La història d'Ali and Nino  es basa en la novel·la de Kurban Said del 1937. El drama romàntic i èpic se situa el 1914, a l'Azerbaidjan i a Turquia. Bakú és una capital cosmopolita amb una àrea estratègica disputada per les grans potències a causa de les explotacions de petroli. Ali és un aristòcrata  musulmà xiïta  amb antepassats guerrers i Nino és una princesa cristiana ortodoxa de Georgia, criada amb costums europeus. Es volen casar malgrat les diferències culturals. Azerbaidjan lluita per la independència i Ali és el líder del moviment. Esclata la Primera Guerra mundial i la revolució russa i  Bakú es converteix en un polvorí. Paisatges impressionants, una excel·lent ambientació, però el guió no acaba de transmetre el sofriment dels personatges ni explica amb claredat el moment històric que el sustenta. 7/10

'NORMANDIE NUE', FILM DE PHILIPPE LE GUAY

Normandie nue. Philippe Le Guay (2018)

Els ramaders d'un poblet de Normandia es veuen afectats per la globalització de mercats. Amb l'alcalde (interpretat per François Cluzet) com a líder, busquen la manera de salvar econòmicament el poble. Casualment, un  fotògraf famós especialitzat a fotografiar masses de persones despullades s'interessa per fer un muntatge en un camp. L'alcalde hi veu l'oportunitat de cridar l'atenció per la causa i intenta convèncer els ciutadans a participar-hi. Una història tendra i àcida on he trobat a faltar una mirada femenina sobre l'assumpte i la manera de resoldre'l. Interessant pels prejudicis socials —inamovibles, sembla—amb què cada persona justifica ser-hi o no. El to de comèdia dilueix el conflicte. 7/10

'LA BONA PERSONA DE SEZUAN', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

La bona persona de Sezuan, Bertolt Brecht. Trad: Feliu Formosa
Música: Joan Garriga. Direcció: Oriol Broggi. TNC Sala Gran 

Una versió de La bona persona de Sezuan per recordar. És la que hem vist a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el segell artesà d'Oriol Broggi i la companyia La Perla 29. Aquesta vegada, tant és que el final no acabi d'estar arrodonit, com el mateix dramaturg assumia. No vull oblidar l'experiència com a espectadora de veure i sentir Clara Segura en una Xen Te d'antologia i al seu voltant tota la indigència de Sezuan i l'aiguader Wang i el pretendent Sun i la música de Joan Garriga i les cançons amb veu de Rambo-Francisco Batista. I per sobre de tot les paraules de Brecht servides en safata per Feliu Formosa. Per tenir-me més que una impressió apassionada, us remeto a la crítica documentada d'Andreu Sotorra. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

PASSEIG DE LA NOVA ESCULLERA, A BARCELONA

Nova escullera, Barcelona . Foto: © Paüls

El passeig de la nova escullera de Barcelona és un mirador privilegiat. Una  passarel·la de 400 metres de formigó, de paviment rugós i antilliscant que s'endinsa en la mar oberta. Un espai lluminós i protegit del batent de les onades per malacons i una barana alta, lliure d'obstacles físics (ni mobiliari ni plantes), en diàleg amb els blaus, el port i la ciutat. Sense publicitat, es va inaugurar fa un mes i tot ha estat passejar-hi i enamorar-me'n, cosa que he compartit amb molta ciutadania.

El passeig arrenca de la plaça Rosa dels Vents, al peu de l'Hotel W i del passeig Trencaones. S'hi gaudeix d'una panoràmica de 360º. Cap a la banda del Besós, el Maresme; mirant cap a la banda del Llobregat, seguint la línia de les terminals de creuers i, més enllà, els molls amb contenidors de mercaderies i les grans grues portuàries. La silueta de Montjuïc, al fons.

El nou balcó s'endinsa a la mar oberta. © Paüls

Molls de la Marina Vela. Al fons, Montjuïc. Foto. © Paüls

Mirador a l'estrem sud, tocant els molls de lleure nàutic. Foto: © Paüls

Previsiblement a partir d'ara se celebraran esdeveniments ciutadans en aquest magnífic passeig. A més, a finals d'any s'obrirà al públic un passeig elevat a l'altra banda de la Marina Vela, del qual també estic disposada a enamorar-me així que hi passegi.

'UN AMOUR IMPOSSIBLE, AL TEATRE LLIURE

Un amour imposible. Autora:  Chirstine Angot. 
Direcció: Céline Pauthe. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure

Adaptació al teatre de la novel·la autobiogràfica de Christine Angot, realitzada per la mateixa autora.  L'obra recrea diàlegs de diferents etapes de la vida de dues protagonistes, mare (l'actriu Bulle Ogier) i filla (l'actriu Maria de Medeiros). Els progenitors es van separar abans del naixement de la Christine, a l'adolescència és víctima d'incest i la mare confon tots els indicis i no se n'adona. La Christine se sent desprotegida i reverteix en odi l'estimació a la mare. Quan la mare és vella —i encara encaterinada per aquell amor enyorat— reprenen la relació, i la Christine li fa veure que l'abús que va patir d'adolescent era perpetrat com a últim esglaó per humiliar la seva classe social, tal com va fer en no voler-s'hi casar. Maria de Medeiros supera amb un excel·lent l'evolució del personatge des de la infantesa fins a la maduresa, sense canvis de vestuari, només amb l'actitud i la veu. Bulle Ogier, amb vuitanta anys, destaca per la sobrietat i fa creïble amb l'exquisidesa de les grans actrius el seu personatge.  Espectacle en francès sobretitulat en català. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA CAIXA' A LA INTEMPÈRIE

 «La Caixa».  Mercat de Sant Antoni, Barcelona, 31-1-2019

Mig matí, cauen quatre gotes. Una parella de vells ha sortit a comprar el pa i a treure uns quants diners del caixer de «La Caixa». La seva oficina de tota la vida no és un "store", aquells espais on la clientela s'atura davant d'un faristol i hi fa cua fins que l'empleat no li destini una taula on fer la visita. No, aquesta oficina no és un "store",  és un "business" que sempre està buit. En canvi, la clientela hem de fer cua als caixers de fora, als únics caixers que hi ha a l'oficina, adosats a la façana, a l'intempèrie. I avui, malgrat la pluja hi ha cua, com sempre.

«La Caixa» fa un any que no és una entitat d'estalvi catalana. I, ara, es va traient de sobre els  petits estalviadors. No som rendibles, ja podem entomar la pluja. 

Cap ferida no es cura sense el bàlsam del respecte.
HARUKI MURAKAMI, Balla, balla

'LA TENDRESA', AL POLIORAMA

La tendresa, d'Alfredo Sanzol. Trad: Joan Lluís Bozzo
Teatre Poliorama. Foto: © David Ruano

La tendresa és una enrevessada comèdia romàntica que transcorre en una illa deserta, a finals del segle XVI. Els protagonistes que hi coincideixen són un pare (l'actor Jordi Rico) i els seus dos fills (els actors Javier Beltrán i Ferran Vilajosana) i una reina màgica que destrueix l'Armada Invencible a cops de vent i llamps (l'actriu Marta Pérez) i les seves filles princeses (les actrius Laura Aubert i Elisabet Casanovas). Fa vint anys, el pare i el fill gran hi van buscar recer fugint de relacions nefastes amb dones, el fill petit tenia quatre anys i no recorda haver vist mai cap dona. Les dones hi acaben d'arribar per protegir-se de casaments forçats per interessos d'estat.

El tema de la impossibilitat de prevenir el mal d'amors es presenta nítid des de la primera paraula, però el que fascina —i ens clava al seient del Poliorama amb el somriure instal·lat durant gairebé dues hores— d'aquest espectacle és de quina manera els sis personatges hi arriben amb recursos imaginatius, sense prendre mal. El muntatge s'emmiralla en diverses obres shakespearianes, unes implícites i d'altres explícites, fent-ne un homenatge tendre més que una còpia barroera.  9/10

Llegu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA', A LA SALA BECKETT

El chico de la última fila, de Juan Mayorga. 
Direcció: Andrés Lima. Sala Beckett

Tot va alhora en aquesta producció d'El chico de la última fila de Juan Mayorga. El text ja és potent, però, a més, brilla magnífic en mans d'Andrés Lima i dels sis intèrprets que, a més de dir-lo, el coreografien. S'emporta la palma, l'actor Guillem Barbosa (Claudio, l'alumne prodigi) que interpreta per la banda inquietant el jove protagonista. Inquieta si fa no fa com la redacció que li encomana el professor i les que escriu successivament, afegint elements de terror, gairebé.
Sergi López i Míriam Iscla (en els papers del professor de literatura i la seva esposa), David Bagés, Anna Ycobalzeta i Arnau Comas (família objecte del desig de Claudio) estan al seu punt just afegint cadascú expectatives per a una relació electritzant. Els espectadors ens veiem obligats a afegir-hi la resta. No sabem res de l'alumne tret que s'asseu a la darrera fila de la classe i que no es relaciona amb els altres, tampoc sabem si els relats de les visites a casa del seu amic s'ajusten a la realitat o se'ls inventa. Tot plegat ens alerta i ens fascina, si fa no fa com al professor que rep els textos. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

El realitzador francès François Ozon es va basar

 en aquest text de Mayorga per Dans la maison (2012)