El vigilant del camp de sègol

"Vam plegar abans d’haver ni tan sols començat. Em segueixes?"
J. D. SALINGER. El vigilant en el camp de sègol

Dijous va morir l'escriptor nord-americà J. D. Salinger, l'autor de la novel·la The Catcher in the Rye (1951), traduït aquí per El vigilant en el camp de sègol. L'editorial Empúries va publicar el 1990 la traducció que van fer Ernest Riera i Josep M. Fonalleras. El relat em va apassionar a la primera lectura i s'ha anat convertit en recurrent, perquè una vegada i una altra hi trobo elements nous per a la reflexió.

Els fets s'expliquen en flash-back, com a catarsi del desencís vital del narrador protagonista, a proposta del seu psiquiatre. Holden Caulfield, un noi de 17, relata el vagareig per Nova York, la seva ciutat, on torna d'amagat després d'haver estat expulsat de l'internat de Pencey. És un noi inadaptat, que ha mantingut una relació incòmoda amb els companys d'habitació. Estima amb devoció la seva germana Phoebe, i Allie, el germà mort de leucèmia, a qui s'adreça amb monòlegs plens de tendresa. Tal com Salinger va aconseguir fer en vida, el protagonista projecta fugir de la societat. Però, en veure que la seva germana vol acompanyar-lo en aquest periple d'aïllament, Holden li promet que no se n'anirà. Com una metàfora de la infantesa feliç i com a al·legoria que la vida continua en cicles inevitables, la darrera impressió que explica Holden és la imatge de la nena donant voltes dalt d'una atracció de cavallets de fira, entre una melanconiosa pluja.
L'ús d'un llenguatge col·loquial, irreverent, i el retrat directe que fa del desfici sexual del protagonista enganxen també els lectors adolescents.

Vegeu-ne aquí una proposta de lectura feta per Biel Ferrer Puig

M de mortal

TNC, Sala Tallers. Companyia T6. M de Mortal, de Carles Mallol

Carles Mallol (Figueres, 1981) ha fet més d’una quinzena de dramatúrgies, n’ha dirigit unes quantes més i fa guions televisius. Ara pot afegir al currículum que ha estat l'autor teatral més jove que dirigeix al Teatre Nacional una obra pròpia: M de mortal.

Ha tingut també el privilegi d'estrenar companyia. Nou intèrprets: 4 actrius i 5 actors que formen, a partir d'aquesta obra, la companyia que treballarà exclusivament per als projectes del T6.

Mallol ha imaginat M de mortal com un text de realisme fantàstic seguint el procediment de Pere Calders, de tal forma que, enmig d’una situació realista, hi apareix l’element fantàstic. D'altra banda, els diàlegs tallants i la seqüencialització sincopada de les escenes fan pensar en els còmics. L'element que capgira la quotidianitat de la parella protagonista és el fet que la dona descobreix que és immortal. El seu home continua essent una persona corrent. L’atmosfera es va fent angoixant, mentre creix el desconcert en dia a dia de la parella. Aquesta superheroïna casolana es va interessant cada cop més per la funció de salvadora de la humanitat —tipus Batman— a què és pressionada de dur a terme. L'autor porta la comèdia al terreny moral, quan enfronta la protagonista a fer la tria entre salvar el món o salvar la seva relació de parella.
Hi ha escenes hilarants molt ben aconseguides i d'altres que provoquen una baixada de ritme, però tot i així els intèrprets fan arribar el text amb notable intensitat al públic.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Tocs de campanes

El so de les campanes de les esglésies té protecció legal, des d'ara. El Parlament de Catalunya l’ha declarat patrimoni cultural immaterial sonor del país.
A partir d’ara, els ciutadans queixosos dels campanars es poden estalviar de dur als tribunals ajuntaments i parròquies. El so de les campanes ja no és un soroll, és patrimoni de tothom, i com a tal estarà protegit, sempre que no superin els respectius límits de decibels establerts per cada municipi.
Les denúncies, fins i tot al Síndic de Greuges, van arribar amb la bombolla immobiliària dels anys noranta. Urbanites gens sensibilitzats per la vida del món rural, es compraven una segona residència en un poble com un cop de puny, que consideraven idíl·lic per la pau i l'entorn "miraculosament" conservat, però se sorprenien que durant la nit les campanes continuessin marcant les hores. Les queixes es van multiplicar, i alguns municipis de la Cerdanya, molt condicionats pel turisme, han acabat sucumbint a les exigències dels forans que, en vista que se sortien amb la seva, han arribat a queixar-se del soroll de les esquelles de les vaques, del soroll dels tractors pels camins sense asfaltar, de la pudor dels fems...

L'any 2003, l’Arxiu Històric Municipal de Sant Andreu de la Barca va patrocinar l’edició de CD on es recopilava el so de les seves campanes i una interessant bibliografia sobre campanes, campaners i campanars, com a exercici de recuperació de la memòria històrica. El disc recull vuit tocs de campana, que expliquen diferents motius socials i religiosos:

• Toc d'Ave Maria
  
• Toc de missa i ofici
  
• Repicar
  
• Toc per la mort del Papa
  
• Toc de morts
  
• Processó de morts
  
• Toc de foc
• Toc de sometent
  
  
  
  Llegiu en aquest mateix blog: "La campana de Duesaigües"
   

Versus 2.24

Al Versus Teatre hi fa estada la companyia valenciana Bramant Teatre, amb l'obra en castellà 2.24, dirigida per Jerónimo Cornelles, que n'és també coautor amb Pascual Carbonell. És una obra que arriba a Barcelona avalada per mitja dotzena de premis. Dos minuts i vint-i-quatre segons és el temps que un home i una dona que no es coneixen de res es troben sense cap altre passatger entre dues parades de metro. Un dia, l'home deixa un full amb la relació d'assumptes que té pendents de fer entre els quals hi ha el de tenir una aventura amb la dona del metro. Ella el recull. A base de notes escrites, diàriament es van coneixent i embolicant, a ritme de tango, sense mirar-se ni dirigir-se la paraula oralment. Però, també podria ser ben bé que aquesta comunicació només evolucionés amb final tràgic en la imaginació del passatger. Un format senzill, ben resolt de llum i efectes sonors i la veritat de les interpretacions de Juan Mandil i de Victoria Salvador fan lluir l'esplèndid text.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa

A la sortida de la funció, tot i ser les 22:35, al vestíbul del Versus Teatre no hi cap una agulla. Els espectadors fan cua, arrambats a un costat, fent-nos lloc per tal que puguem sortir els que hem vist 2.24. No es penediran d'haver-se hagut d'esperar. Van a veure Els malvats (Vegeu comentari en aquest blog 15.1.2010)

Home d'ulls tristos, somnífer

No m'havia adormit mai al teatre. Trobo en les representacions en directe alguna cosa d'ofici màgic, únic, irrepetible. Però, aquesta nit, hi he caigut. L'episodi ha passat a les grades de la Sala Beckett, a la mitja hora final de la funció. Els ulls se m'anaven tancant amb una dolçor quieta, sentia que tot el cos se m'estovava, temia que el cap se'm decantés cap endavant o cap endarrere. ¿Què ha passat abans d'arribar en aquest estat de vigília?

L'obra d'aquesta nit era (Salvatges) Home d'ulls tristos, de Händl Klaus. Segueix el model beckettià de Tot esperant Godot o Fi de partida, teatre al·legòric de l'esperança inútil, amb poca seqüència narrativa i diàlegs repetitius i absurds.
Podríem resumir el contingut així: un metge sense fronteres retorna en tren a casa dels seus pares. Ve d'una missió a Moldàvia amb unes benes infectades a la maleta. Al tren s'hi ofegava i baixa una estació abans de la que havia de baixar. És estiu, a l'andana troba una família sinistra, amb aparença bonhomiosa que el convida a casa seva a refrescar-se. La síntesi del que vaig entendre pinta bé. L'andana solitària i els personatges psicòtics que hi habiten podrien ser un entorn inquietant al voltant d'aquest home que no sap on ha anat a raure. Però, el director Thomas Sauerteig no ha anat per aquí. El metge, des de la primera paraula es presenta histèric. Els altres personatges són plans, i mostren el seu desvari sense matisos, amb uns moviments escenogràfics anodins. Es fa de nit a l'obra —i a l'escenari— i el viatger s'adona que també ha perdut el següent tren i brama desesperat. Ben bé cinc minuts a les fosques bramant. Bé ho suposo: jo ja pesava figues.
Al final he aplaudit no perquè m'hagi agradat la posada en escena de l'obra, tampoc com a compliment. He aplaudit amb convicció perquè els actors i l'actriu d'aquesta nit han treballat amb honestedat per a mi.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Sou d'altíssim càrrec 2010

Els sous dels alts càrrecs de totes les administracions són de domini públic. Uns més exposats que d'altres més difícils de saber. Els del Parlament de Catalunya són transparents. Els sous i els complements del president, de les vicepresidències, de les secretaries, dels diputats, dels membres de les comissions i dels complements per trasllat als que viuen fora de Barcelona, es poden saber ara mateix, amb un clic: vegeu aquí els de l'any 2010. (congelats des de 2008, atenent la crisi. Pobrets!) Són públics, sí. I, per tal com són d'immorals, podem passar a casa la vergonya col·lectiva, llegint-los a internet.

Crec que s'hauria de fer una normativa que obligués a tots els alts càrrecs a portar un cartellet al coll amb l'import del que costa cadascun a la ciutadania. Les càmeres haurien de passejar per les grades del parlament (i dels ajuntaments grans, del parlament i congrés espanyols i d'institucions mil), mostrant el cartellet de qui en plena sessió llegeix el diari, envia SMS, parla de futbol o badalla, en els millors dels casos. Dic en els millors dels casos, perquè sovint fan campana. Em sembla que, ara, anant amb el sou d'incògnit, no els exigim res perquè ens pensem que ostenten —que no és sinònim d'exercir— el càrrec de franc, passejant-se pels despatxos, concedint entrevistes a les televisions, aplaudint els seus i xiulant els de l'oposició.

I el rei i la seva parentela, ¿què costen a l'erari públic? Quina altra!, exigeixen un capítol a banda. O no. Em vénen basques.

La Reina

L'única Reina que conec és la Reina Duarte. És la directora de publicacions de l'editorial Edebé. Ahir al vespre es van fer públics, a l'auditori de l'Hotel Sarrià, els XVIII premis literaris que convoca l'editorial.

• Premi Edebé infantil, 25.000 €, per a la novel·la Mi hermano el genio, de Rodrigo Muñoz (Madrid, 1967)
• Premi Edebé juvenil, 30.000 €, per a la novel·la Paraules emmetzinades, de Maite Carranza (Barcelona, 1958).

Reina Duarte va ser l'amfitriona amb paraules personalitzades per a cadascun dels invitats: comercials de tot l'Estat, jurats dels premis, escriptors i il·lustradors de l'editorial, guanyadors de les anteriors edicions i autoritats. Va acollir tothom càlidament, com sempre. La presentació de l'acte va anar a càrrec del periodista Toni Puntí, sobri i eficaç. A continuació va actuar la coral infantil Vivaldi, de l'Escola IPSI. Un estol de veus blanques que van oferir un repertori de peces curtes de diferents parts del món, interpretades amb precisió musical i amb gràcia escènica. Al final fotografies dels guanyadors i felicitacions amb copa i canapès per a la nombrosa concurrència.
El premi en metàl·lic és important, però els escriptors afortunats valoren també la dedicació amatent i molt professional de l'editorial i el fet que les obres guanyadores d'aquests premis es publiquin simultàniament en català, castellà, euskera i gallec.

Obra Mercedària

Foto: Paüls©, 2009

A la fotografia, feta a la Diagonal, veiem una senyora endreçada que tria roba que algú ha llençat. Per tal com està de concentrada, pensa en algú concret com a destinatari de cada peça que recupera. Potser la rentarà i la portarà a un Armari de Càritas o a alguna altra institució. Si no és per a ella, tal com suposo, encara n'admiro més la valentia.
A les dependències de l'Obra Mercedària de la plaça Castella —al llindar del Raval, carrer Pelai i la Gran Via—, també tenen Armari de roba usada per a gent necessitada. I també hi fan lliurament d'aliments. Sovint hi veig arribar un camió ple de palets d'aliments de primera necessitat, procedent del Banc d'aliments, possiblement. El dia que l'Obra té establert per a les donacions, una gran quantitat de gent hi fa cua amb carrets d'anar a comprar. Cada vegada són més els que van a demanar auxili. Pertanyen a famílies joves, la majoria nous immigrants als quals, tot just arribats de l'altra banda del món, les entitats bancàries els van fer creure que els regalaven una hipoteca. Però també hi va gent vella i gent de mitjana edat d'aquí que s'han quedat sense feina. Viuen en pisos sense ascensor i baixos "de propietat" al carrer Ponent i adjacents i algunes d'aquestes persones estan a punt de ser desnonades. Porten la canalla al CEIP de la Plaça Castella, a l'Escola Vedruna de la plaça dels Àngels, a la Labouré del carrer Elisabets i s'hi queden a dinar. Si més no, fan un plat com cal al dia. A tot arreu es respira neguit i desconfiança en el futur.

L'strappo

Pantocràtor de l'església

de Santa Maria de Taüll.

Original al Museu Nacional d'Art de Catalunya,

a Montjuïc.

Als anys 20 les pintures murals de les esglésies romàniques del Pirineu es van arrencar i es van traslladar a Barcelona. Hi ha encara la controvèrsia oberta de si aquest fet va ser un espoli del patrimoni o una salvaguarda d'obres d'art per a les generacions futures. El cas és que aquesta descontextualització va respondre, d'una banda, a la presa de consciència que hi havia un patrimoni inigualable que calia preservar. I, de l'altra, al fet que les arques públiques que en tenien la responsabilitat no podien garantir-ne la seguretat si continuaven al lloc per al qual havien estat creades.

Ara, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, en motiu de l'exposició de les pintures de la capella de santa Caterina de la Seu d'Urgell, ha aplegat una sèrie de fotografies que il·lustren l'arrencament amb la tècnica italiana de l'strappo, de les pintures murals del Pirineu. Aquest sistema consisteix a aplicar una o diverses capes de tela de cotó enganxades al mural amb un adhesiu (cola de cartílags dissolta en aigua) que, quan s'asseca, té prou força per emportar-se la pintura en estirar la tela. Un cop cada superfície pintada se separa de la paret, s'enrotlla i s'embala per al transport. En el cas de les pintures del Pirineu es van traslladar al palau de la Ciutadella de Barcelona en mules.
En algunes parets de les esglésies pirinenques encara hi ha empremtes dels dibuixos preparatoris i fins i tot part dels pigments originals dels murals arrencats. Esperem que, aprofitant la facilitat d'impressió digital de grans cartells, aviat es podran admirar còpies de les pintures en totes les capelles on van ser creades.
"Most of the time we settle for half "(La major part del temps ens acontentem amb la meitat), diu Arthur Miller, a Panorama des del pont.

Vegeu aquí la tècnica dels arrencaments.

Les pintures de Santa Caterina.

(Cartell de l'exposició de les pintures de Santa Caterina
de la seu d'Urgell. Museu Nacional d'Art de Catalunya)


El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) presenta La princesa sàvia. Les pintures de santa Caterina de la Seu d'Urgell. És una exposició de petit format (tres murals originals i documentació), però de gran qualitat.
Santa Caterina d'Alexandria era patrona de l'orde dominic, nascut per lluitar contra el catarisme. La seva figura es posa com a model de predicació antiherètica. El conjunt de pintures murals de Santa Caterina es relaciona, precisament, amb el patronatge del bisbe Ponç de Vilamur (1230-1257), actiu lluitador contra l'heretgia càtara a la diòcesi d'Urgell. Són un exemple tardà de pintura romànica catalana. Va ser arrencat dels murs de la catedral de la Seu d'Urgell a principis del segle XX i venut en tres parts independents al mercat internacional d'antiguitats. Els fragments es troben en l'actualitat en els següents museus:

Sant Sopar. Museu Episcopal de Vic
Disputa i arrest de santa Caterina. Museu Nacional de Catalunya
Martiri de santa Caterina. Fundació Abegg de Suïssa.

Ara el MNAC ha aplegat aquestes tres parts disperses, de les quals sobresurt la pintura de santa Caterina torturada en una roda de ganivets que se li claven al cos. En commemoració del 75 aniversari adel Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) l'entrada a l'exposició és lliure.

Escenes d'un matrimoni

Escenes d'un matrimoni, amb Mònica López i Francesc Orella

Sarabanda, amb Marta Angelat i Miquel Cors

La funció que avui anem a veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya dura tres hores. S'hi estrenen dues de les obres més emblemàtiques de l'escriptor i director de cinema Ingmar Bergman (1918-2007): Escenes d'un matrimoni i Sarabanda. Són dues obres mestres, complementàries en el temps, que analitzen l'evolució d'una relació de parella. Al cinema van ser protagonitzades les dues parts per Liv Ullman i Erland Josephsson, filmades amb trenta anys de diferència. Al TNC, les ha dirigides Marta Angelat, que també actua com a protagonista de la segona.

A Escenes d'un matrimoni —protagonitzada per Mònica López i Francesc Orella—, l'argument s'endinsa en la crisi i les infidelitats d'un matrimoni en l'edat adulta, mentre que a Sarabanda, —interpretada per Miquel Cors i Marta Angelat en els papers protagonistes, i Francesc Orella i Aina Clotet com a fill i néta, respectivament— ho fa trenta anys després, en una història de retrobament, amb l'aparició de conflictes que ni el pas del temps ni la distància han aconseguit tancar. El matrimoni format per Marianne i Johan estan destinats a retrobar-se malgrat el calvari de desavinences. Qui fa el pas, després de tants anys de separació definitiva, és Marianne. Els dos personatges es troben en un moment crucial de la seva existència, no els queda res on aferrar-se. Són vells, vulnerables i contradictoris. Una reflexió lúcida que deixa un regust agredolç.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Els primers e-books en català

Portades dels llibres
Els silencis de la Boca de la Mina
i El Club dels Caps Rapats,
d'Andreu Sotorra

La institució escolar és la principal reserva lectora i cal tractar-la amb molt de respecte. Ho he constatat en la vintena d'anys que participo en col·loquis amb lectors a escoles de primària i a instituts de secundària. Ara, els adults lectors i els estudiants tenen al seu abast un nou recurs per a una nova manera de llegir: el llibre digital (e-book) de literatura de ficció.

En aquest sentit, dues novel·les de l'escriptor i periodista
Andreu Sotorra (Reus, 1950) són novetat en la plataforma editorial «Leqtor.com» per a descàrrega en lectors digitals (e-reader). Són les següents:

• Els silencis de la Boca de la Mina (Editorial Cruïlla, col·lecció Gran Angular)

Guia de lectura | Distribuïdor digital

• El Club dels Caps Rapats (Columna-Grup62, Col·lecció Columna Jove).

Guia de lectura | Distribuïdor digital

Com a novel·lista i narrador, Andreu Sotorra ha publicat fins ara més de vint-i-cinc llibres. És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital: Carezza en W, publicada exclusivament a Internet i escrita «on line» en temps real, i Llàgrimes de rovell, adreçada als lectors més joves i també accessible només a través d'Internet. Té obres traduïdes a l'italià, al castellà, al gallec i a l'euskera. Ha obtingut una vintena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la curta i el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari.

Ascó, 11:30 hores

"Un fracàs no s'improvisa." Joan Fuster

Monzó, exposat

A Arts Santa Mònica, a la Rambla, hi ha Monzó, una exposició dedicada a la persona i l'obra de l'escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952.
Fins a l'11 d'abril.



Monzó és una magnífica exposició de detalls, perfeccionista, comissariada per Julià Guillamon. Recrea el personatge a partir d'iconografies: dissenys gràfics i ninots de la primera època, una motxilla, gots, copes i més copes, tota una barra de bar, llums de neó, un lavabo permanentment ocupat per una veu masculina i una de femenina. Proposa un recorregut per un bloc cronològic on es contextualitza l'obra. I un altre, per un bloc temàtic: la família, l’amor, la repetició, l’absurd, la malaltia, el sexe, la veritat, la política, l’ordre i la informació.

Quim Monzó protegeix una vegada més la seva intimitat. La subtilesa de la tria fotogràfica i objectual humanitza el personatge sense obrir-lo massa a l'aparador públic. El resultat és una exposició enfocada cap a l'obra literària que dóna indicis —mesuradíssims— de qui l'escriu. La impressió és que no hem descobert, encara, la distància entre el Monzó privat i el Monzó públic; entre la persona i el personatge. Sigui com sigui, llegim i rellegim Monzó, aquest homenot, l'aspecte madur del qual em recorda Hitchckock i que, com el cineasta, no somriu gaire, però n'interpretem la ironia amb la mitja rialla.

La ceba

La recerca ha començat perquè la xeflera de l'àtic de BCN té els primers pugons de la temporada en un lluc nou. No trobava la informació que em semblava haver desat sobre la ceba com a reductora de pugons. El cas és que, buscant aquesta informació, n'he renovat d'altres que fan de bon d'actualitzar, com ara les següents:

Propietats medicinals de la ceba: És diürètica, antisèptica, bèquica, expectorant, laxant, estimulant, aperitiva i digestiva. I, sobretot, rebaixa la tensió arterial. Per tal que tingui acció hipotensora és indispensable menjar-la crua. Vegeu-ne altres propietats a Botanical - on line. Hi ha diversos aforismes de la medicina popular que elogien les virtuts de la ceba, com aquest: «A on entra la ceba no entra el doctor.»

La ceba no té bona consideració: Vegem aquesta locució: Qui no té un all, té una ceba, és a dir, que qui no té un mal en té un altre. D'altra banda, trobo a l'Alcover-Moll que ensenyar la ceba, es diu quan surt un tros de camisa o una altra peça de vestit interior que es mostra per una obertura indiscreta dels pantalons. «Li surt la ceba» o «ensenya la ceba». «¿Dius que és mestre? ¿I què ha d'ensenyar? Si no és que ensenyi la ceba...»: es diu d'un mestre que consideren incompetent (a la Segarra i l'Urgell).
Joc d'arrencar cebes: És el nom d'un joc infantil. Els jugadors s'asseuen a terra, un a la falda de l'altre en cadena, i agafen per la cintura el jugador de davant. Formen així el forc de cebes. El jugador que para es posa dret de cara al forc de cebes i n'intenta arrencar una. Agafa les mans del primer jugador assegut a terra i estira fort per arrencar-lo de les mans del que té darrere. Quan ho aconsegueix, el jugador arrencat ajuda a arrencar cebes. El joc s'acaba quan ja no queden cebes per arrencar.

Per fi, recupero la informació que havia perdut. És aquesta:

La ceba redueix els pugons: Hem de fer una infusió amb la closca de dues o tres cebes en un litre d'aigua. La deixem reposar tapada durant vint-i-quatre hores. Ruixem la planta afectada. Però, ai, llegeixo que no mata els pugons. Sembla que els pugons se'n van. ¿On? A rosegar una altra planta!

NATALE IN CASA CUPIELLO

Pep Cruz i Bruno Oro, pare i fill a 
 Natale in casa Cupiello, d'Eduardo de Filippo
Al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, 2010

"Ci siamo di nuovo! Una altra volta pensado che con il teatro potremo cambiare il mondo... La nostra esistenza è dramatica, a volte comiche e quasi sempre tragica." És un fragment del text del programa de mà, escrit en italià-teatral-inventat, per Oriol Broggi, director de l'espectacle Natale in casa Cupiello, representat per la companyia La Perla, 29.

Aquesta vegada, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya hi ha grades a banda i banda d'un l'escenari enrajolat que representa la casa d'una família modesta. En els tres actes, en format de comèdia de costums, s'hi debaten i s'entrellacen diversos assumptes. És Nadal i cadascú mostra les seves dèries. El pare (Pep Cruz) que només està pendent de fer el pessebre, el fill (Bruno Oro), un xicotàs infantil i gandul, que fa córrer els dits a les butxaques i a les pertinences de l'oncle (Ramon Vila), que viu a l'esquena del germà. La filla (Màrcia Cisteró), que té un amant i està casada amb un empresari adinerat (avui, el personatge l'interpreta Carles Martínez). I la mare (Marissa Josa), tapadora i escarràs de tota la família. Sumem-hi les magnífiques voltes gòtiques de l'espai, l'entesa entre els espectadors-visites de la família Cupiello i un cafè exprés i unes pastes per a les primeres files. "E vasta! Un forte abraccio per tutti."


Llegiu-ne aquí una crítica més completa a «Clip de Teatre»

Cavalcada dels Tres Tombs

(Cavalcada dels Tres Tombs. Carrer Floridablanca, BCN. Fotos: © Paüls, 2010)

La Cavalcada dels Tres Tombs era morta i mig enterrada. Els organitzadors no tenien subvenció ni per comprar els caramels que tiraven. Enguany, amb la mirada posada en les eleccions municipals de la tardor, tocava que l'Ajuntament aviés coets. El carro gros, sens dubte, va ser l'anunci de presentació de la candidatura de la ciutat com a acollidora dels Jocs Olímpics d'hivern el 2020. En la línia pirotècnica, enguany, hi ha hagut una cavalcada dels Tres Tombs d'upa. Aprofitem-nos-en.

Hem vist desfilar llancers (guàrdies del plomall) de la Banda de la Unitat Muntada de la Guàrdia Urbana, un carruatge amb la figura de Sant Antoni, genets i penó de Santa Eulàlia, una quants carros que han estat al servei de la ciutat, com ara el de bombers, el de serveis funeraris, el de repartidors de carn, el d'escombraries..., també una representació de carruatges d'altres municipis, i genets i més genets de diferents escoles d'equitació. Concentrat al barri de Sant Antoni, el seguici ha continuat sorprenent la ciutadania consumista de rebaixes tot passant per la Plaça Universitat, pel carrer Pelai, ha baixat per la Rambla, ha donat el tomb per Colom, ha pujat per l'altra banda de la Rambla i s'ha aturat a la Plaça de sant Jaume. Els mòbils i les màquines de fotos dels vianants bocabadats han acabat les bateries de tanta activitat.
Llegeixo en el díptic de presentació de la cavalcada que l'alcalde de Barcelona diu que "els nostres carrers i places esdevindran testimonis actius d'una de les principals característiques de la personalitat de Barcelona: la seva capacitat per unir modernitat i respecte per la tradició." Deixem-ho així. I esperem a saber qui pagarà una cavalcada com aquesta l'any que ve.

Der Aufhaltsame Aufstieg des Arturo Ui

En entrar al vestíbul del Palau de l'Agricultura, un actor vestit de capellà, des d'un pont de llums, llegeix abrandadament: "Ciutadans i ciutadanes! “Ha arribat el maig”, diu una cançó alemanya." I continua declamant la prosa poètica del discurs d'Adolf Hitler de l'1 de maig de 1933, que parla de fraternitat, de renaixença i de llibertat. De tant en tant, llença quartilles on hi ha escrit el text, sobre els espectadors que fem cua a la taquilla.

Tinc entès que hi ha llista d'espera per accedir a una butaca per veure una de les dues úniques funcions —ahir i avui— de la companyia Berliner Ensemble al Teatre Lliure. La companyia berlinesa estrena per primera vegada a l'Estat espanyol l'obra de Brecht: Der Aufhaltsame Aufstieg des Arturo Ui (La resistible ascensió d’Arturo Ui.) Escrita el 1941, és una sàtira política sobre la formació d’un feixista i reexplica la història de Hitler i del nazisme. L'acció se situa al Chicago dels anys 20. El contrast entre el relat còmic del gàngster que intenta establir el monopoli de la coliflor, i la història d’Alemanya il·lustra la proximitat entre els showmans i els polítics populistes actuals. De les quinze escenes, en destaco una de genial: la sisena, on el líder de la banda, Arturo Ui (l'actor Martin Wuttke) es transforma en polític. També com Hitler, rep classes de declamació i interpretació, per seduir l'auditori.

Heiner Müller, deixeble directe de Brecht, va dirigir aquesta mítica obra el 1995, quan era el director artístic de la Berliner Ensemble. Va ser un dels més grans èxits de la història de la companyia. Müller va morir aquell mateix any, i l'obra, que no s'ha deixat de representar des d'aleshores, s'ha convertit en el testament teatral del director. Dues hores i mitja de teatre polític en alemany, subtitulat en català.
Quan els espectadors sortim de la Sala Fabià Puigserver, encara portem a la mà les quartilles on hi ha escrit el discurs-proclama hitlerià que el capellà ha llençat des del pont de llums. Un model textual de demagògia.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa i vegeu-ne vídeos.

Convidats d'honor al Museu Nacional

Exposició excepcional al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), en commemoració del 75 aniversari de la inauguració del museu al Palau Nacional de Montjuïc, l'11 de novembre de 1934, uns dies més tard del que era previst (i amb més militars) a causa dels Fets d’Octubre.

El Palau Nacional reuneix per aquesta celebració, a Convidats d'honor al MNAC, 75 obres mestres que permeten fer una panoràmica de la història de l'art català. Una mostra representativa d'obres del Romànic, del Gòtic, del Renaixement, del Barroc, del segle XIX i de les primeres avantguardes del XX, ja siguin pintura sobre tela, retaules de fusta, escultura en pedra, marbre, fusta i metall, manuscrits, tapissos, mobles i orfebreria, dibuixos, aquarel·les i fotografies. Han arribat al MNAC procedents de museus de París, de Nova York, de col·leccions privades, de titularitat eclesiàstica. Vegeu el calendari de l'activitat Els convidats, comentats a càrrec d'experts.

L'entrada a aquesta exposició és lliure, perquè no se la perdi ningú, per poc que tingui un parell d'hores lliures. Avui, divendres, a les dotze del migdia, el MNAC bullia de grups d'estudiants de secundària vinguts d'arreu de Catalunya. Oberta fins a l'11 d'abril.

Hip hop per a tots els públics

El Teatre Victòria del Paral·lel és, fins al 14 de febrer, una sucursal del hip hop que es fa al Portal de l'Àngel. Hip hop i art de carrer. Però, aquí, els vianants han pagat entrada per badar en aquest espectacle de la companyia catalana Brodas Bros, dels germans Pol i Lluc Fruitós. La direcció de l'espectacle és a càrrec de Lluc i la direcció escènica, de Joan Gràcia d’El Tricicle, del qual imiten un gag.

És un espectacle fresc i molt variat, sense lligam narratiu entre les parts. Té el mèrit de fer arribar al gran públic aquest tipus de llenguatge, allunyant-lo de la marginalitat. L'espectacularitat de les coreografies, la disciplina i la preparació física dels ballarins ens sedueixen de seguida. Aplaudim cada peça, el joc visual de llums, les entrades fugaces del saxo, les platines esmolades del disc jockey, el repertori del gran percussionista, les sorpreses dels capgrossos en què es converteixen la parella de motxillers, els diferents estils del hip hop, el grafit fet en directe que inunda d'olor de tinta tota la sala. Tothom en sortim amb el ritme enganxat al cos.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Boira inoblidable a la Plana de Vic

Mitjan gener. Passem un dia de boira a la Plana de Vic. A mesura que ens hi apropem, des del tren, veiem, entre via i boscos, una filera de sacs dels que fan servir els paletes per dipositar-hi la runa. Són plens de llenya tallada, de mida mitjana, aptes per a les xemeneies familiars. Aprofitament de recursos, tot sembla en ordre. Ens fixem en l'acollidor baixador del tren, que comparteixen tres pobles: Balenyà, Seva i Tona. Ara l'estan repintant i hem d'entrar a la sala d'espera —que també fa de cantina— entre bastides.

Pels voltants de Tona, els sembrats acaben de treure el cap. Tot el camp té l'aspecte de gespa menuda a l'entorn de les grans masies de teulades de dues vessants. Enlloc hi ha gaire terreny erm i els marges de pedra seca estan ben conservats. Al peu del massís del Montseny, els roures encara conserven les fulles seques als arbres, perquè no ha fet gaire vent que se les emportés. Tot raja d'humitat, avui. Per això ningú treballa al camp i tampoc veiem gaire gent pels carrers del poble. En canvi, a l'institut ens esperen una cinquantena d'adolescents que han llegit un llibre. Tenen moltes preguntes per a l'autor. I les volen fer totes alhora. Després, el ritual de fotografies i de signatura de llibres personalitzada. I, una sorpresa abans d'acabar la sessió: un lector ha fet, in situ, un retrat amb llapis a l'autor. De tornada a BCN, per les finestres del tren, passa durant uns minuts una escenografia silenciosa i quieta, filtrada per la gasa de boira que difumina els contorns i fa les persones i el paisatge inoblidables.
Fa anys, quan la tonenca M. Carme M. se'n va anar de Tona, els amics la van obsequiar amb un poema que s'acabava amb aquest vers: "podria ser que enyoressis la boira". La boira que identifica ara, —en un correu des d'un altre continent—, amb la seva infantesa "quan al pati de l'escola, amb els nassos vermells del fred, amb boira espessa i amb els caramels de glaç penjant dels arbres i teulades, jugàvem a corda, a curses, a palet,... sense sentir el fred que feia." Mitjan gener. Passem un dia de boira a la Plana de Vic. Sense sentir el fred que —segurament— feia.

Ascó, alerta roja

 Mapa dels consells comarcals que han aprovat
mocions en contra del cementiri nuclear.
Font: Coordinadora anticementiri nuclear de Catalunya 

 

El consistori d'Ascó està estudiant presentar la candidatura per acollir el cementiri de residus d'alta radioactivitat de tot l'Estat. No n'hauria sabut res ningú, si no fos per la societat civil que ha aixecat la llebre.
Greenpeace, Ecologistes en Acció i Tanquem les Nuclears han acusat el govern espanyol de "temptar" els alcaldes d'Ascó (Ribera d'Ebre) i de Yedra (Guadalajara) amb diners públics perquè els seus municipis s'ofereixin a acollir el magatzem nuclear.
El que em sobta és que un consistori pugui tenir capacitat legal per ell mateix per presentar-se com a municipi candidat sense tenir en compte les mocions dels pobles del seu entorn, del seu Consell comarcal o la resolució en contra del Parlament, en un tema ambiental d'aquesta envergadura.
Pel que fa a la implicació política, cal tenir present que la resolució al Parlament va ser aprovada amb el suport de Convergència i Unió, el partit de l'alcalde d'Ascó. Per aquest motiu, cal esperar de la federació nacionalista que sigui coherent i que forci l'alcalde a no presentar la candidatura. Catalunya ja supera amb escreix la quota de solidaritat a l'hora de tenir centrals nuclears. D'altra banda, les entitats ecologistes han recordat que la decisió d'instal·lar un cementiri nuclear a l'Estat es va prendre quan el ministre d'Indústria era José Montilla. Ens toquen totes.

Fonts: Reus Digital (19.1.2010), 3cat24 (20.1.2010)
i Coordinadora Anticementiri nuclear de Catalunya

Novel·les catalanes a Hollywood

Unes productores nord-americanes han comprat els drets d'adaptació audiovisual de la novel·la El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i de La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol.
Es començarà a rodar, en primer lloc, La pell freda (Edicions la Campana, 2002), sota la direcció de David Slade. El protagonista d'aquesta novel·la de gènere fantàstic és un irlandès que s'enrola per un any d'oficial atmosfèric en una illa remota de l'Oceà Atlàntic, on l'espera un entorn inquietant i brutal.
D'altra banda, no se sap, encara, qui dirigirà El violí d'Auschwitz (Editorial Columna, 1994), però es parla d'utilitzar el guió que va fer Jorge Semprún i que no es va arribar a rodar. El protagonista és Daniel, un jueu de Cracòvia, que aconsegueix sobreviure a l'infern del camp de concentració d'Auschwitz gràcies a la seva feina de fuster. El comandant, un aficionat a la música clàssica, li encarrega construir un violí que soni perfecte. Anglada parla de la dignitat de les persones al llindar de la resistència física i anímica.

La cinta blanca

La pel·lícula La cinta blanca (Das Weisse Band), dirigida per Michael Haneke, va guanyar la Palma d'Or en el darrer Festival de Cannes. Enregistrada íntegrament en blanc i negre. La trama se situa en un idíl·lic poblet del nord d'Alemanya, l'any 1913, just abans de començar la I Guerra Mundial. El film comença com un conte i acaba com una pel·lícula de terror. Va definint un mosaic d'intriga protagonitzat pel grup d'infants i adolescents del poble, tots amb cara i maneres d'angelets. El mestre narra els fets des de la perspectiva de testimoni impotent dels fets sinistres que succeeixen. El pastor protestant castiga la rècula de fills lligant-los una cinta blanca al braç o al cabell per escarni. Els reprimeix la sexualitat immobilitzant-los al llit. Els fa expiar les malifetes amb càstigs corporals. Però tot plegat només és la façana d'un puritanisme hipòcrita que sembra en els joves la llavor de l'ideal absolut. Uns models inamovibles que es converteixen en inhumans i perillosos. Uns ideals pervertits que aquesta generació covarà durant vint anys i desembocaran en el nazisme. La pel·lícula La cinta blanca té una durada de 141 minuts. Un temps ben aprofitat.

La sardana de l'avellana

(Avellanes torrades al Refugi de la Vinyeta. Foto: Paüls©, 2009)

El pare de la nostra amiga Maria V. de la Pobla de Mafumet avui compleix 101 anys. És un home llegit i culte, interessat per la història del seu poble. Ha dedicat tota la vida a la pagesia, amb conreus de regadiu i de secà. Ell va plantar els avellaners d'aquestes avellanes torrades de la foto. Són avellanes negretes de mida mitjana, amb un gra de qualitat, molt gustoses.

Al seu besnét, l'Ivan, potser li ensenyaran les primeres paraules amb un joc d'equilibri que es diu La sardana de l'avellana. Amb altres menuts farà una rotllana, s'agafaran les mans i giraran tot cantant la cançó:

La sardana de l'avellana
pica de peus i mata la gana.
La sardana de Ripoll
mata la puça i deixa el poll.

Quan diran "pica de peus", picaran de peus; quan diran "mata de gana" s'ajupiran. Quan diran "mata la puça" tornaran a picar de peus i quan diran "deixa el poll" s'ajupiran, però molts es deixaran anar les mans i cauran (o es deixaran caure) de cul per terra la qual cosa els provocarà rialles.
Aquest és un joc molt antic, premonitori: la gent del camp ha hagut de picar de peus moltes vegades per fer-se sentir; s'ha ajupit i ha caigut quan els conreus ancestrals de més de sis-cents anys de tradició, ja no han estat rendibles i ningú els ha estès cap mà. I ha rigut, perquè la gent del camp no es dóna mai per vençuda, com el pare de la nostra benvolguda Maria V., que avui fa cent un anys i té la capacitat esmolada per llegir aquest post i entendre'l.

Estudis Old Records

Aquest vespre, a l'escenari del teatre Tantarantana, a l'obra Old records, un duet femení enregistra l'últim disc en uns estudis que estan a punt d'enderrocar. En aquests estudis de gravació, hi van enregistrar discos llegendàries estrelles de jazz que van donar un estil musical nou al món. Ara, durant aquest darrer enregistrament s'hi manifesta la presència de personatges que van viure a l'estudi una història de gelosia, que es va acabar amb sang. El programa de mà bateja l'espectacle de la companyia marBisho com "una comèdia thriller paranormal musical". Hi falta dir que és un muntatge de qualitat, en tots els sentits. I signat per autors d'aquí: Marc Angelet i Jordi Silva.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

En Joan sense por

En Joan sense por. Teatre Poliorana.
Recomanada a partir de 5 anys

Migdia plujós abans d'entrar al Poliorama on la companyia Egos Petit estrena el conte En Joan sense por, amb titelles, música original i pianista en directe. La companyia es va donar a conèixer, amb molt d'èxit, al Versus Teatre, amb una opereta còmicoterrorífica: Ruddigore o la nissaga maleïda.
Els tres monstres de l'habitació del petit Joan s'avorreixen perquè ja han fet tot el possible per espantar el nen. I no se'n surten. Desesperats, contracten una bruixa, però el nen se'n burla i, enrabiada el condemna a sanglot etern, fins que tingui un ensurt, és a dir, fins que tingui por. El Joan segueix el consell dels monstres de l'habitació i se'n va a un castell encantat (un desplegament del piano molt enginyós) a veure si per fi el fantasma i altres habitants sobrenaturals li donen un ensurt i li para el sanglot. Tal com és propi en el conte popular que van recollir els germans Grimm, no hi apareix la màgia i demostra que els monstres domèstics, el fantasma i la bruixa són enganyifes. Al final el Joan no té por de l'aigua, com és usual, sinó de perdre la seva estimada amigueta. L'abraçada dels dos titelles fa aixecar en clam l'auditori menut.

Aquesta companyia assaja la versió teatral de La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, per estrenar el mes de febrer al Teatre Nacional.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Col·lecció Godia

Oli sobre tela de Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932):

A l'hipòdrom, fragment, 1899-1901. Col·lecció Francisco Godia.

La Fundació Francisco Godia celebra el 10è aniversari de la seva creació. La seu de la fundació aplega el llegat d'aquest empresari en una de les col·leccions d'art privades més importat de l'Estat. La col·lecció Godia està especialitzada en art medieval; en ceràmica, dibuix i pintura del modernisme, i en art del segle XX. La col·lecció permanent ofereix un recorregut per la història de l’art, a partir del gust i la sensibilitat del seu creador.
L'exposició temporal en curs es dedica al pintor xinès Zeng Fanzhi, un autor que combina elements de la tradició xinesa, el realisme socialista i l'expressionisme abstracte. Es podrà veure fins al 14 de febrer.
La visita a la col·lecció Godia i a les exposicions temporals són una excel.lent oportunitat per admirar la magnífica recuperació que la fundació ha fet de la casa Garriga Nogués (antiga seu de l'Enciclopèdia Catalana, al carrer Diputació, 250.)

Sant Antoni dels rucs

(Ruquet de cal Sedó, als trossos de cal Patró, Duesaigües. Foto: © Paüls, 2010)

Dia 17 de gener, sant Antoni Abat, patró dels animals domèstics i de treball. A Duesaigües només queda el ruquet de cal Sedó (vegeu foto), que fa poc va desaparèixer tres dies, i ja torna a ser a l'estable. El seu amo, que té vuitanta anys llargs, el cavalca enfilat en una cadira. Diu Josep M. "Vicari" a Notes etnològiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular, que el poble coneix el sant fundador dels eremites amb diferents noms: "Sant Antoni de gener per distingir-lo del de Pàdua; Sant Antoni del porquet, per la seva iconografia; i Sant Antoni dels ases, pel seu patronatge sobre els animals de ferradura." i que tal dia com avui, "era considerat també dia festiu pels arriers i pagesos."

Explica que "a Duesaigües, com a tots els pobles veïns, el dia de Sant Antoni Abat, els fadrins d'abans, després d'una missa ben solemne, es posaven davant de la porta de l'església per a beneir els animals, bo i cavalcant-los, i els feien lluir els millors arreus i portar un vistós llaç a la cua. [...] Després de la benedicció, s'afanyaven a correr tots, donant un tomb pel poble."
Montse G. recorda que la plaça de l'església s'omplia del veïnat que hi duia els rucs ben raspatllats i amb les morralles noves. La canalla hi anava amb els gats i els gossos sota el braç. En canvi, no recorda el costum de repartir panets o coques beneïdes en record del pa que "segons la tradició, un corb portava cada dia a sant Antoni." Possiblement es tracta d'un costum molt antic i que va deixar pas als panets o galetes de la Candelera, d'aquí a quinze dies.

Figuretes de vidre

A la Sala Muntaner, en sessió de nit, anem a veure Figuretes de vidre, de Tennessee Williams, traduïda pel doctor Bonaventura Vallespinosa. N'hem vist unes quantes versions d'aquesta obra, basada en l'autobiografia de l'autor, i el discurs sempre sorprèn. Qui ens la serveix, ara, és la companyia Fènix Teatre d'Arenys de Mar. El director, Jordi Poins-Ribot, converteix l'autor en protagonista que narra els fets a través dels seus records. Només el text i, al seu servei, una posada en escena austera, la il.luminació i el so que subratllen les interpretacions subtils de Gemma Sangerman (germana minusvàlida), Andreu Banús (l'autor), Lluïsa Sala (mare) i David Ortega (amic i suposat pretendent de la germana.)

Tota la força estructural es concentra en Laura, la germana coixa de l'autor, que reflecteix els somnis en el seu tresor de figuretes de vidre, entre les quals hi ha un unicorn, símbol fàl·lic que es trenca coincidint amb punt zenital del drama. "El drama resideix en l'aparició passatgera i il·lusòria de la felicitat", diu Vito Pandolfi.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA MONEDA D'AMERICAN BUFFALO

Cartell d' American Buffalo,
de David Mamet.
Espai Lliure


 
Sessió de tarda a l'Espai Lliure. Julio Manrique hi dirigeix la tragicomèdia American Buffalo de David Mamet, traduïda per Cristina Genebat. Julio Manrique —admiradíssim com a actor i director d'èxits— va dirigir d'aquest escriptor, guionista i realitzador, Els boscos a la Sala Beckett.

American Buffalo narra la història de l'amo d'una botiga de quincalla que, quan s'adona que ha venut una moneda per sota del seu valor, ordeix un pla per recuperar-la. L'ajuden el seu aprenent i un amic. La pista central que envolten els seients de l'Espai Lliure es converteix en una realista botiga d'antigalles amb un apilament d'objectes heterogenis. Rondant entre aquest garbuix d'objectes, els personatges dialoguen amb una forta càrrega d'ambigüitat, cosa que fa l'obra complexa perquè l'espectador ha d'anar reconstruint-los a mesura que avança l'acció. American Buffalo, diu Manrique, "parla de moltes coses: traïció i lleialtat, amistat i negoci, honradesa i mercat." I calen tres bons actors. Aquí hi són: Ivan Bet (Don), Pol López (Bob) i Marc Rodríguez (Teach.) Els tres saben fer anar les eines que l'autor americà diu que han de tenir els actors: immediatesa, entusiasme i coratge. Al final els objectes van per terra. L'endemà l'amo recompondrà la botiga de quincalla i tornaran tots tres personatges a la seva miseriosa existència. Aplaudiments entusiastes.


Llegiu-ne aquí una crítica més completa a «Clip de Teatre.

Riure de por, a l'Apolo

El Teatre Apolo de l'avinguda del Paral·lel es converteix per unes setmanes en la Mansió anglesa de Mandacrest. L'obra que s'hi representa és un vodevil de misteri que es titula Una pareja de miedo, un clàssic de Broadway i que els dos actors —Josema Yuste (Martes y Trece) i Fèlix Álvarez ( A tu lado Tele 5, Mira quién baila) porten representant durant tres anys per tot l'Estat. Lord Edgar, un eminent egiptòleg de finals del segle XIX, després de la mort de la seva primera esposa en estranyes circumstàncies, s'ha tornat a casar amb una actriu. A la mansió hi viuen amb el criat escocès de sempre i la majordoma enamorada secretament del lord i que no pot veure ni en pintura la nova mestressa. Una nit de llamps i trons la majordoma explica a la mestressa una història terrorífica que va passar a la mansió. L'escenografia és realista i ben realitzada; la il·luminació i la banda sonora aporten una atmosfera torbadora al conjunt; els dos intèrprets fan els quatre papers amb energia i talent. M'hi sobren els afegits escatològics, l'humor ranci i barroer. Però, deu ser precisament això el que han vingut a veure els espectadors que aquest vespre han pagat entrada a platea. Riuen de gust les gracietes que a mi no em diuen res. Amb tots els respectes.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Els malvats, plagiant Hitchcock

Anem al Versus Teatre a veure la comèdia Els malvats, de Biel Perelló, a càrrec de la companyia Viuda de Iguana e Hijos. L'obra és una paròdia (el programa de mà en diu "plagi") dels guions de Hitchcock i les pel·lícules d’intriga i misteri dels anys cinquanta, amb gestualitat i encarcarament inclosos. La ironia directa que es produeix en el contrast de paraula i accions, aconsegueix des del primer moment la complicitat dels espectadors. Una quarantena de personatges tòpics a càrrec de vuit intèrprets que fan un extraordinari exercici de fregolisme, una història laberíntica de veritats a mitges, un ritme trepidant en un escenari gairebé buit, una acompanyament musical intrigant, una caracterització eficaç i sòbria. Tot plegat, una entretinguda joguina teatral de petit format servida amb habilitat professional.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Almeria Teatre, a Gràcia

Un nou teatre a Barcelona: Almeria Teatre. És al carrer Sant Lluís, 64 al barri de Gràcia, a un pas de la boca de metro Joanic. Als magatzems s'hi va establir la Casa de Almería (d'aquí ve el nom) i, últimament, hi havia un bingo. La sala és moderna i ben equipada. En canvi té problemes d'accessibilitat a causa d'un tram d'escales dretureres que, de moment, no tenen baranes ni cadira de rampa per a minusvàlids.
L'inauguren amb un musical: The Black Rider, una òpera no lírica signada per Wilson, Waits i Burroughs, presentada amb les cançons en anglès i alemany i les introduccions parlades en català. Tracta el tema clàssic de Faust, amb un protagonista que es ven per amor l'ànima al diable, amb la contrapartida tràgica inevitable. Aquí el diable és una mena de showman de cabaret (vegeu foto) que té darrere el luxe de tres músics en directe. La traducció al català és de Lluís-Anton Baulenas que ha fet uns rodolins molt creatius, dits per tot l'equip amb la malícia justa. De fet, la interpretació tant pel que fa a la part actoral com a la musical de tot l'elenc són afinadíssimes i fan mantenir el públic amb el somriure permanent. Però, tot i això, la resposta final només ha estat d'aplaudiments de compromís. Goso dir que l'espectacle podria comprimir-se en un quart de menys. I, aleshores, perfecte.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Apunts a Internet

Deu universitats de Catalunya i la Universitat Jaume I de Castelló han publicat a la xarxa nou-cents documents de reflexió i pràctica docents produïts a les universitats. MDX (Materials Docents en Xarxa) es presenta com "un repositori cooperatiu que conté materials i recursos digitals resultants de l'activitat docent que es porta a terme a les universitats membres. La finalitat d'MDX és augmentar la visibilitat i la difusió de la producció docent de les institucions participants, tot contribuint a la innovació educativa, d'una banda, i a l'accés lliure al coneixement, de l'altra." Entesos. L'objectiu és potenciar la publicació i l'edició de la producció docent en suport electrònic i aquests nou-cents documents en són la primera pedra: una pedreta.

ESTACIÓ DE TREN DUESAIGÜES-L'ARGENTERA

Vint anys de reclamacions  Entre les dues fotografies superiors i les dues inferiors hi ha vint anys de reclamacions a tots els estaments. Cartes, correus electrònics, instàncies... No només nostres, ens consta que d'altres persones també han fet palanca. Finalment vam rebre un correu d'ADIF, en resposta a un últim correu on incloíem fotografies de l'estat lamentable de l'estació. El correu d'ADIF deia que en breu es concretaria una rehabilitació de l'estació. No ens ho vam creure, és clar.


Al cap d'uns mesos vam rebre, també per correu electrònic, un pressupost d'ADIF. Amb el detall del que es faria a l'estació. Insòlit. Potser sí que ara anava de debò. I, efectivament. Un any i mig d'obres. L'estació fa goig.

Objeccions a la rehabilitació

L'estació fa goig, però als usuaris no ens cau la bava. D'entrada, vam haver d'aixecar el crit al cel, perquè ara que hi havia la sala d'espera amb condicions, estava tancada amb l'excusa "per tal que no gixin les parets." Assumpte s'ha resolt. Però, ara, si els usuaris callem, els responsables es pensaran que no ens adonem:

• Que hem perdut l'ombra de les moreres.
• Que a les papereres no hi ha bosses de plàstic i que per tant hauran de treure a mà les deixalles (que ara ja puden.)
• Que les papereres no són d'aquelles que giren (i, si un cas giressin, no tenen el lloc suficient, perquè estan massa arrecerades a la paret.)
• Que falta un banc dins de la sala d'espera.
• Que han caigut dues plaques del sostre de la sala d'espera tot just acabades de posar.

Ara, el sentit comú

Ara esperarem que el sentit comú dels responsables dels dos ajuntament valorin posar —o demanar a qui en tingui la responsabilitat— al final de les escales un rètol lluminós (per menut que sigui) que indiqui quin poble hi ha a cada banda de carretera (no hem de suposar de cap manera que només arriben en tren viatgers que ja saben on van!)

Ara esperarem que, qui correspongui, prengui el compromís de la neteja de les escales amb periodicitat regular, no cada vegada que algú estigui a punt de trencar-se l'espinada perquè no hi ha possibilitat de posar els peus als esglaons de tanta brutícia acumulada.
Ara esperarem que, qui correspongui, atengui la sol·licitud que, amb bon criteri, ha fet una persona de Duesaigües. Demana encimentar o posar en condicions de transitar un vehicle el camí dreturer, per tal de poder arribar amb cotxe fins dalt de l'estació. Per sentit comú. I, perquè hi tenim dret. A veure.

Tatuant les ciutats

Grafit en una casa okupada, carrer comte d'Urgell, cantonada Floridablanca. Foto: Paüls©, 2009

Grafiters i plantillers somien convertir la ciutat en un mosaic. Són artistes artesanals que tatuen la ciutat amb tècniques i formats diversos. Si no existissin, les ciutats serien més grises. N'hi ha de compromesos amb l'art i el civisme i n'hi ha que no. Tenen el sentit de l'art i/o tenen objeccions a fer al món i saben com projectar-ho. Però hi ha un problema: el suport sobre el qual pintar. Per això cal pactar-hi.

La majoria dels ajuntaments de ciutats mitjanes de Catalunya ja s'han posat les piles. Cedeixen murs als grafiters per tal que hi pintin i n'organitzen pintades amb totes les facilitats. D'altra banda, hi ha galeries d'art que n'exposen obres. Segurament que molts artistes del grafit s'exclouen d'aquests projectes perquè deuen pensar que són iniciatives per domesticar-los. Però, les energies artístiques es van canalitzant cada cop més i, sovint amb la iniciativa dels propis grafiters. Per exemple, pels voltants del Mercat de Sant Antoni, quan els botiguers han plegat, s'hi pot veure una esplèndida exposició de pintures fetes sobre les persianes metàl·liques. El compromís a tres bandes dels ajuntaments, dels botiguers i dels artistes del grafit només pot donar satisfaccions.