LA NOVEL·LA GRÀFICA DE L'HUGO

La invenció de l'Hugo Cabret, de Brian Selznick.
Traducció de Josep Sampere. Il.lustracions de l'autor.
Editorial Cruïlla / SM. Barcelona, 2007
Per a lectors a partir 12 anys.

L'adaptació cinematogràfica de Martin Scorsese de la novel·la «La invenció de l'Hugo Cabret» ha obtingut cinc premis Oscar.  L'any 2007 una edició singular va sorprendre tothom. Es tractava de la novel·la gràfica de Brian Selznick, La invenció de l'Hugo Cabret, que amb les il.lustracions de l'autor va publicar l'Editorial Cruïlla, en la seva versió catalana, en traducció de Josep Sampere.  Combinava el relat gràfic amb el gènere fantàstic, a més de relacionar la literatura d'imaginació amb els inicis del cinema en una especulació sobre el pioner francès, Georges Méliès. La novel·la va obrir una porta innovadora en l'edició i el llibre de disseny.

Llegiu-ne la crítica a «Cornabou. Revista de Literatura Infantil i Juvenil»:
"Fascinant Méliès a traç de llapis negre", d'Andreu Sotorra

DELACROIX (1798-1863)

El Museu del Louvre i «la Caixa» han organitzat la retrospectiva Delacroix (1798-1983) que es pot veure a CaixaForum. Delacroix és la gran figura de la pintura romàntica, l'autor que matisa la llum sobre les pells i les textures dels objectes, en un treball constant d'experimentació, intentat deixar en cada quadre la impressió d'obra en curs. La mostra consta de 130 obres, entre pintures, dibuixos i gravats. S'hi pot veure el quadre Dones d’Alger, ambientat en un harem privat, una peça que poques vegades ha sortit del Louvre. A més del museu francès, hi han cedit obres importants pinacoteques d’arreu del món, com la National Galleryi el British Museum de Londres, els Uffizi de Florència i el Metropolitan de Nova York.
La mostra és extraordinària, però cal remarcar que l'afluència de visitants la fa incòmoda de seguir. A l'era digital, aquesta mateixa exposició es podria veure a casa en alta definició, amb informacions en tots els idiomes. En època de crisi econòmica, si volem continuar veient restrospectives dels grans mestres de la història de l'art, no hi haurà altra manera d'accedir-hi.
Exposició oberta fins al 20 de maig.

Delacroix. Dones d'Alger a la seves estances, 1834
Oli sobre tela, 180 x 229 cm, Museu del Louvre

MOBILE WORLD CONGRESS, AL DIA

Fins a l'1 de març els ciutadans de Barcelona compartirem la ciutat amb els congressistes del Mobile World Congress, que debatran el futur de la telefonia mòbil. Els trobarem fins a la sopa, perquè seixanta mil persones fan embalum.
En ocasió d'aquest congrés el TERMCAT ha elaborat un díptic de denominacions i definicions sobre telefonia mòbil. Hi ha tan poc material, que és hora de preguntar-se què fa aquesta institució, que bada tant.  A contracor, després de llegir aquest díptic, prenc nota que, els que en saben, han decidit que hem de dir "tauleta tàctil", res de tablet (anglès), tableta (espanyol), tablette (francès). Aquí fem oposicions a confondre-la amb una taula petita. ¿Per què ho fem tan difícil?

Llegiu aquí l'apunt LA TELEFONIA MÒBIL AL DIA
i descarregueu-ne el díptic

CHICO & RITA, NOMINADA A L'OSCAR

Chico & Rita.
Directors: Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando
Guió:Fernando Trueba i Ignacio Martínezde Pisón

Mai cap llargmetratge de dibuixos animats per a adults ha arribat tan lluny. Chico & Rita de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando ha obingut molts reconeixements i ara és candidata a l'Oscar al millor film d'animació. Un gran ventall de professionals ha dedicat talent, hores i emoció a explicar aquesta apassionada història d'amor que s'inicia a  finals dels anys quaranta a l'Havana entre un pianista entusiasta del jazz i una cantant de veu privilegiada.

Em sembla que no falta gaire per veure tot l'equip fotografiat amb l'estatueta desitjada.  
Chico & Rita, made in Catalonia.



PS. L'estatueta ha estat per al 'western' d'animació Rango, dirigit per Gore Verbinski.

MAGÍ PUIG EXPOSA A LA SALA PARÉS

Riuet Vermell, oli sobre tela 81 x 81 cm.
© Magí Puig. Sala Parés, 2012

Fa vint anys que Magí Puig (Palou, comarca de la Segarra, 1966) va guanyar el Premi de Pintura Jove organitzat per la prestigiosa Sala Parés de Barcelona. Des d'aleshores ha anat afermat el seu estil mostrant obres en diverses galeries i a fires d'art internacionals. Ha rebut premis i de tant en tant el tornem a trobar a la Sala Parés. Ara hi exposa uns treballs de base realista amb enquadrats fotogràfics escapçats, composicions des de punts de vista contrapicats i picats amb figures que naveguen ingràvides sobre fons uniformes i densos, formant part de paisatges que qui mira el quadre ha de reconstruir a la memòria. Hi veiem fragments d'escenes de mercats, de ciutats, de vaixells, de gimnastes, de dones a la platja, personatges sense rostre concret, anònims. Una mirada de colors sobre la humanitat.
Exposició oberta fins al 21 de març.

Vegeu obres de Magí Puig a la galeria d'imatges de la Sala Parés

 

 

COCK (POLLA)

Cock (polla)
Autor: Mike Bartlett
Traducció: Violeta Roca i Joan Sellent
Intèrprets: Pau Roca, Albert Triola, Mar Ulldemolins i Blai Llopis
Direcció: Marta Angelat
Club Capitol, Barcelona

Sentim uns quants tòpics a Cock (polla), la primera obra que es veu aquí del dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980), codirector de la Shapeshifter Theatre Company. El tema és la lluita per l'exclusivitat de la parella. Els que es debaten per la mateixa parella són un home i una dona. I entremig, la persona cobejada, un feix de dubtes a l'hora de decantar-se per un o per l'altra. La tesi sembla que va en la direcció que el desig sexual es produeix entre persones i no cal buscar-hi la genètica ni gran cosa més.
Els diàlegs arrenquen amb to de comèdia, però aviat el gest es va assentant i la tendresa dels personatges que formen el triangle ens fa entendre els seus arguments i es posen els espectadors a la butxaca.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA VELLA QUARESMA, VISTA PER PICASSO

La Chumbera, Pablo Picasso, 1963

Pablo Picasso va dibuixar la mainadera dels Dominguín-Bosé (la Reme), representant-la com la Vella Quaresma. Ho va fer durant les vacances que la família passava a Cannes a casa de l'artista. El 2008, Lucia Bosé va subhastar a Londres aquesta obra i altres que l'artista els havia regalat. Va vendre el dibuix per més de cent noranta mil euros.

Em sabria molt de greu que un amic meu
fes negoci amb un dibuix que jo li regalo.
ADRIÀ C. M. (Reus, 2001)

LLEPAFILS, AL REGINA

Llepafils
Autor:  Jordi Palet.
Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey
Música: Jordi Riera
Direcció: Joan Maria Segura Bernadas
Jove Teatre Regina, Barcelona

Espectacle en català. Per a espectadors a partir 3 anys. Maliciosament poètic, molt ben resolt. L'espectadora de cinc anys que tinc a la vora troba a faltar un microones a la cuina de l'escenari. És una llepafils teatral. Aplaudeix, aplaudim: 9/10

Llegiu-ne una crítica més (molt més!) completa a «Clip de Teatre»

EMILI TEIXIDOR, DOCTOR HONORIS CAUSA

El Patronat de la Fundació Universitària Balmes ha acordat investir Doctor Honoris Causa a Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933) per la seva vocació pedagògica i el valor inqüestionable de la seva obra literària. La Universitat de Vic qualifica Teixidor com un dels clàssics moderns de la literatura, tant per a infants i joves com per a adults. L'escriptor mantenia fins fa poques setmanes un article setmanal, entre altres col·laboracions periodístiques, en el Suplement de Cultura del diari «El Punt Avui», columna que ha deixat temporalment a causa del seu estat de salut.
Acte d'investidura: Aula Magna, 12 h

  

A Roda de Ter una escola porta el meu nom 

i ho trobo genial: l’escola ha estat la meva vida.
EMILI TEIXIDOR. 
Entrevistat per Carles Capdevila al diari «Ara»

DÒRIA, A L'ATLÀNTIC NORD

Dòria
Autor: IVan Campillo
Direcció: Teresa Devant
Sala Muntaner, Barcelona
Foto: © Miquel Monfort

Enguany farà cent anys de l'enfonsament del Titànic. L'efemèride s'ha recordat molt vivament amb l'embarrancada del Costa Concòrdia. Ara, l'obra Dòria, del dramaturg Ivan Campillo enfoca un altre accident, el del transatlàntic Andreu Dòria, que el 1956 va topar amb un vaixell suec, a l'Atlàntic Nord. Els protagonistes són cinc supervivents que han aconseguit ajuntar-se en un bot salvavides que va a la deriva. En aquest espai reduït, les relacions es fan viscerals, les febleses i els punts forts de cadacú es mostren descarnats, apassionats, en el que podrien ser les darreres hores de vida dels cinc passatgers. Els intèrprets estan ajustats en els seus personatges, els defensen amb intel·ligència i els fan versemblants.

Un espai conceptual, allunyat de tota convenció
posa de relleu la lluita per la supervivència
TERESA DEVANT, directora de Dòria

 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA GASTERIA VERRUCOSA

Gastèria, abans de les gelades © Paüls, 2012

La gastèria (Gasteria verrucosa)  és una crassa petita, amb les fulles de vores romes que tenen uns punts com granets de sal grossa, una mena de berrugues  de les quals pren el nom la planta: "verrucosa" en llatí. És (no tant!) una planta resistent i de creixement lentíssim.  La planta que viu (vivia) al jardí de llicorella fa (feia) més de cinc anys que la tenim (teníem) i no arriba (arribava) al pam d'alçària. Sempre ha estat (havia estat) a l'exterior, entre sol i ombra; ha patit (havia patit) setmanes de temperatures sota zero i neu; ha passat (havia passat) per les calorades de l'estiu sec. I se n'ha sortit (fins ara). Aquesta primavera l'hauríem canviat de torreta i l'hauríem adobat. Potser hauria somrigut.

I de l’advers renasc. I amb tants de brots. 

J. V. FOIX 

SI EM PERDO...

Si em perdo, busqueu-me en una papereria. Per exemple a Conesa papereria, del carrer Petritxol de Barcelona.
Treballen el paper, el tallen, l'imprimeixen, el manipulen amb dissenys originals. Tenen materials per als aficionats a l'scrapbooking (entre els quals no em compto.) A mi, el que m'agrada d'aquesta botiga és aturar-me a mirar la composició artística amb què exposen els mil detalls singulars de l'aparador i, si vaig amb temps,  entrar-hi i passejar-me entre l'artesania de targetons, capsetes, llibretes de regal, punts de llibre, embolcalls i papers fets a mà... Si em perdo, comenceu a buscar-me per aquí.

EL CARNAVAL DELS ANIMALS

El carnaval dels animals
Autor: Josep Maria Sala-Valldaura
Il·lustrador: Subi
Orientacions pedagògiques: Eugènia Arús
Bellaterra Música Editorial. Barcelona, 2011
Per a lectors a partir 5 anys

Recull de poemes basat en l'obra més popular del compositor francès Camille Saint-Saëns (París, 1835—Alger, 1921) L'enregistrament en CD ha comptat amb l'adaptació musical per a grup de cambra de Francesc Prat.

Una paròdia humanitzada del regne animal, amb tocs d'humor i llicències musicals com per exemple manllevar cançons populars franceses, tonades d'altres compositors i incloure-hi peces frívoles com un cancan.   Així, per exemple, després d'engegar amb la pomposa Marxa Reial del Lleó, no hi falta tota la representació zoològica possible:  gallines, galls, hemions —una mena d'ases procedents de Mongòlia—, tortugues, un elefant, cangurs, taurons d'aquari, cucuts, ocells de bosc... Sembla que Camille Saint-Saëns incorpora els  ases d'orelles llargues en una dedicatòria als crítics musicals, cosa que demostra l'estat d'ànim del compositor i com es va despatxar a gust amb el gremi a partir de la seva pretesa broma musical.

ANDREU SOTORRA 

fragment de la crítica publicada a «Cornabou»

 Llegiu-la sencera aquí

REPÚBLICA BANANERA

República Bananera
Autor:  Joan Yago. Idea: Companyia La Barroca.
Música: Gori Matas.
Intèrprets: Mercè Boher, Cinta Moreno i Arnau Puig.
Direcció: Israel Solà.
Versus Teatre, Barcelona

Tres en una illa deserta. Intent de fer una constitució basada en el sentit comú. La vida és un vodevil. Moments antològics. Espectacle en català. 8/10

Llegiu-ne una crítica substancialment més completa a «Clip de Teatre»

TRES ASPIRANTS A...?

La lengua de las corbatas
Autora i directora: Sophie Gazel
Teatre Tantarantana, Barcelona

Espectacle en espanyol. Surreal, humorístic. 8/10

Llegiu-ne una crítica bastant més completa a «Clip de Teatre»

CANTAVAL REUS 2012

"Editarem un petit cançoner amb versions de cançons populars catalanes que cantarem en diverses places i carrers de la ciutat acompanyats d’una banda de música inèdita, la deBlassis Donimus Tecum, que ha preparat les versions de les cançons. També ens acompanyarà durant el recorregut la batucada Tocatrons del ball de Diables de Reus." Cantaval Reus 2012

Impulsen el Cantaval: AMCA, Aula de Sons, Ball de Diables de Reus, Bou de Reus, Carrutxa, Casal Despertaferro, Esbart Reus Dansa, Ganxets grallers del Baix Camp, Òmnium Cultural i Punt 6 Ràdio.

Per saber-ne més, visiteu el blog:

Cantaval Reus 2012

AL MENJADOR DEL SIMÓ

Sé de un lugar
Autor i director: Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló.
Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez.
Sala Tallers, La Seca Espai Brossa, Barcelona

Som espectadors-voyeurs al pis del Simó, que després de trencar amb la seva parella, decideix no moure's de casa. Assistim al trentament i a l'acostament continu. El títol fa referència a la cançó de Triana amb la qual van connectar amb un fil invisible les seves vides. Text cinematogràfic. Espectacle bilingüe català-espanyol. 9/10

Vull deixar d'estimar,

però no puc i com més estimo,

més mal em fa.

IVÁN MORALES, Sé de un lugar

Llegiu-ne una crítica més completa impossible a «Clip de Teatre»

AQUÍ L'OMBRA DEL VENTDESDIBUIXA EL TEMOR DELS ANYS

Lena, 1952

Un regal per compartir avui: 

tornar a escoltar Embruix de lluna (LLUÍS LLACH, "Porrera", 1995) 

Més enllà del desig

compartit i esperat per tots

hi ha la terra i la gent

i el goig de no sentir-se

mai sol en el camí

on aprenem a estimar

MIQUEL MARTÍ I POL- LLUÍS LLACH

LES TRES GERMANES (DECONSTRUCTING TXÈKHOV)

Les tres germanes (Deconstructing Txèkhov)
Autor: José Sanchis Sinisterra.
Traducció i direcció: Raimon Molins
Sala Atrium, Barcelona

A la Sala Atrium, José  Sanchis Sinisterra deconstrueix, Les tres germanes de Txèkhov. En fa una lectura personal amb intent de fer surar el que hi ha en el subtext d'aquesta obra clàssica de la dramatúrgia universal. Hi deixa l'essencial de la trama, que expliquen les mateixes protagonistes: l'Olga, la Maixa i la Irina, de cara a un auditori imaginat. No hi podia faltar el pas del temps, que mata les il·lusions, i que en aquest muntatge es representa per mitjà d'uns quants rellotges de paret, i un de peu que fa de diferents personatges. Tres personatges que en aquest espai íntim es deixen conèixer i es fan entranyables. Surto amb la impressió que públic i actrius hem reconstruït Les tres germanes. Sanchis Sinisterra i Raimon Molins hi han posat els maons.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EL MERCADER DE VENÈCIA

El mercader de Venècia
Autor: William Shakespeare
Traducció de Joan Sellent
Direcció: Rafel Duran
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran

Shakespeare va escriure El mercader de Venècia per ridicularitzar els jueus, tot  agafant-ne els estereotips. L'avarícia del jueu Shylock arriba al màxim quan es venja del mercader Antonio, el seu enemic, en establir per contracte que es cobrarà el deute amb una lliura de la seva carn, com més a prop del cor millor.

La lectura que d'aquesta obra es fa després de l'Holocaust no pot ser l'original. No la hi va fer Sergi Belbel en la seva versió al Poliorama i la hi fa encara menys ara Rafel Duran, que proposa un final sense paraules, deixant un epíleg per a tothom: la filla del jueu desconsolada perquè fugint del pare avar ha caigut en mans d'un home que la desitjava per la seva herència; Pòrcia (espectacular Anna Ycobalzeta) ballant sola i decebuda veient que el seu estimat Bassanio (Roger Coma, la versemblança) festeja insinuant amb Antonio (irreconeixible Àlex Casanovas) i Shylock enfonsat, en imatges projectades, com a colofó de l'admirable interpretació de Ramon Madaula, amb barba, quipà, posat retret, expressant les intencions amb tot el cos des de la primera aparició a escena.

La ficció d'El mercader de Venècia se situa al segle XVI, però la presa de compromisos econòmics que no es poden satisfer, m'ha semblat una metàfora de la crisi contemporània: teníem tots els vaixells en alta mar, navegant entre pirates. 10/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EL PETIT ELEFANT

El petit elefant
Autors: Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé
A partir del conte de Rudyard Kipling
Direcció: Joan-Andreu Vallvé
Teatre Tantarantana, Barcelona
Espectacle recomanat a partir de 3 anys

Fa un fred siberià i, posiblement anar al teatre Tantarantana serà l'única sortida que faran aquest diumenge els pares i els seus plançons de cinc anys en avall. Ple absolut. L'espectacle del Centre de Titelles de Lleida s'ho val, només el nom dels productors ja és una garantia de qualitat.
Sobre un taulell mòbil, funcional, dues titellaires contacontes manipulen uns titelles artesans d'acurat disseny en fusta, roba, tubs de plàstic. Amb un lèxic sense concessions als més petits, entenedor pel context, expliquen el conte de l'elefantó que sempre preguntava: El petit elefant,  un conte d'aprenentatge.  "Què menja el cocodril?" pregunta, i tots els animals consultats en fugen cametes ajudeu-me. Va avançant cap al riu i, per fi, descobreix que el cocodril menja costelles d'elefantó. Retorna a casa més savi. Les peces musicals són enganxadisses i tothom les tenim als llavis quan sortim del teatre, tapats amb la bufanda fins a tocar dels ulls.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

OXIGEN

Oxigen
Autora i directora: Mar Monegal
Teatre Gaudí Barcelona
Foto: © Josep Aznar

La vida de les parelles canvia amb l'arribada d'un fill, tant si és desitjat com si arriba sense demanar-lo. L'autora i directora d'Oxigen, Mar Monegal, és una mare jove i, a més, ha treballat d'infermera a urgències pediàtriques a l'Hospital del Mar, per tant,  sap de què parla. En aquesta obra de teatre ha mostrat la mateixa voluntat d'explicar sentiments i emocions com la d'expressar-los literàriament. El públic se sent reflectit en el contrast d'arguments, sobretot els espectadors que ara es troben en l'edat de procrear. Hi reconeixen les angoixes del pares protagonistes, atents obsessius per tot el que fa referència al petit de la casa. Tot i que l'obra és una comèdia, hi ha tons amargament poètics, que posen de manifest la pèrdua de llibertat i les retallades d'intimitat quan arriba un fill i, en especial,  mostren la implicació total no sempre compartida per l'altre membre de la parella. Es clou en un joc teatral molt ben aconseguit, quan els fills ja grans expliquen la història d'amor dels pares. I reprenen el cicle.

L'Ona i el Roger. L'Àlex i la Marta.
Dues històries d'amor diferents
plenes de passió i de desesperació.
Respira, agafa aire i respira.
Així molt bé, respira...

MAR MONEGAL

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

BLANCANEU

Blancaneus i els 7 nans
Basat en el conte dels Germans Grimm.
Adaptació: Oriol Bores
Direcció: Albert Pueyo
Guasch Teatre, Barcelona
Recomanat per a espectadors de 3 anys en endavant.

Els menuts se saben el conte de la Blancaneu. A l'escenari del Teatre Guasch, la reina és al palau parlant amb el seu mirall màgic, que li respon com sempre: "Vós sou la més bonica del món." Hi ha també el fill de la reina, un jove que s'avorreix, sense pretensions amoroses, de moment. Hi ha dos bufons al servei de la reina i el palau ple de pols. Necessiten una minyona amb urgència. La candidata, sisplau per força:  la Blancaneu, una noieta desperta, sense pèls a la llengua i mandrosa a més no poder. S'escapa del jou reial i es posa a viure a cals nanets, al bosc. El mirall diu la veritat: no és la reina la més bonica. Etc. Els menuts se saben el conte i criden i s'esgargamellen quan la Blancaneu és a punt de mossegar la poma. "No, no la mosseguis!" Catracac, la noia cau enverinada! Arriba el príncep: petó i aplaudiments. Aplaudiments merescuts per la interpretació i per la selecció verbal acurada.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre

WORLD PRESS PHOTO PER A SAMUEL ARANDA

World Press Photo 2011. Autor: Samuel Aranda. HANDOUT | Reuters

El fotògraf català Samuel Aranda (Santa Coloma de Gramenet, 1979) ha obtingut el premi World Press Photo 2011, el guardó de fotoperiodisme més important del món. La foto, publicada a  «The New York Times», va ser elegida entre més de 100.000, realitzades per 5.247 fotògrafs de 124 països.
La imatge mostra una dona tapada amb un niqab consolant un jove desemparat. Són mare i fill i l'escena va ser captada el 15 d'octubre a Sanà, en una mesquita reconvertida en hospital pels opositors al president Ali Abdul·là Salih. L'home estava intoxicat pels gasos llançats contra els manifestants i havia estat ferit a la cama per un franctirador.
La fotografia de Samuel Aranda, col·laborador de «La Vanguardia» i «The New York Times», emociona perquè transmet un moment d'intimitat, difícil d'explicar amb paraules.

Espero que el premi serveixi perquè
es dirigeixi la mirada cap al Iemen.
L'important en aquesta història és la dona
i el que passa al Iemen. Nosaltres
documentem. No som artistes.
SAMUEL ARANDA. Declaracions a l'agència EFE

LA LAIA, FESTA PETITA DE BARCELONA

Diu la tradició que santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, va morir als 13 anys clavada en una creu en forma d'aspa, després de ser torturada, posada dins d'una bota plena de vidres que els botxins van fer rodolar carrer avall, del que ara s'anomena Baixada de Santa Eulàlia. 
La gegantona Laia que representa santa Eulàlia va ser dissenyada per l'artista plàstica Carme Solé i passada a escultura per Xavier Jansana. Porta una corona de flors que simbolitza la puresa de la noieta, a les mans sosté la creu i la palma del martiri. És una figura menuda (2,70 m d'alçària i 16 kg) que porten nens i nenes acompanats per un grup de flabiols i violins que interpreten el 'Ball de la Laia', de Daniel Carbonell. Va ser estrenada el 1998.

Enguany el cartell de la festa és de l'il·lustrador i dissenyador osonenc Eudald Palma i es basa en la imatge de la gegantona.  L'he vist penjat als aparadors i es fa mirar. Sobre un fons sèpia que suggereix un gravat antic, la Laia fa una crida a la festa i del so del timbal en surten gegants, ball de bastons, dracs, diables... Un treball dinàmic,  amable i molt ben acabat si no fos que la intervenció d'algun follet hi ha colat una lletra majúscula de més.

Visiteu el blog d'Eudald Palma

EL CISUS O PARRA D'INTERIOR

Heura de vinya (Cissus rhombifolia “Ellen Danica”)

al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2012

La parra d'interior o heura de vinya (Cissus rhombifolia “Ellen Danica”) és sensible a les gelades. Per sort d'adapta bé als interiors, fins i tot en racons amb llum escasssa. N'havíem tingut unes mates penjants de més d'un metre plantades en jardineres a l'ombra, però no van resistir la duresa d'un hivern amb massa dies sota zero. Aquesta darrera tardor vam plantar d'esqueixos els exemplars joves que tenim ara al jardí de llicorella. Van arrelar i han crescut força ràpid. Si se'n surten, d'aquestes fredorades, a la primavera els trasplantarem en torretes més grans. Provisió per un estiu frondós.

Doncs, està vist:
fer miracles és pas cosa de sants
ara com ara.
PERE QUART. Vacances pagades

GRAFITS DEL CARRER AURORA, 11

Grafit a la façana del carrer Aurora, núm 11, BCN
Autors: Eduard Arranz Bravo i Rafael Bertolozzi

Els carrers de les ciutats i dels pobles són museus a l'aire lliure. Per gaudir-ne, només cal tenir una mica desenvolupat el sentit de l'observació.
A tocar de la Rambla del Raval de Barcelona hi ha la façana admirable del carrer Aurora, número 11bis. Els pintors Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi són els autors dels grafits que la decoren. Ara és un edifici d'habitatges, però va allotjar durant anys el Centre Internacional de Fotografia. Els retrats corresponen a fotògrafs de tot el món de diferents èpoques des de l'inici de la fotografia: Niepce, Man Ray, Agustí Centelles, Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs, Colita... Els originals van ser realitzats  el 1978 i restaurats fa uns anys amb l'impuls de l'Institut del Paisatge Urbà i Qualitat de Vida. Amb el patrocini del Gabinet de Restauració d'Obres Catalogades SL. (GROC) i Crhysler Jeep Iberia, S.A.

Els grafits es troben en bon estat de conservació com es pot veure a la fotografia, en canvi, el retòl que indica el nom dels fotògrafs està en estat de deixadesa.
Reformulo: Els carrers de les ciutats i dels pobles són museus "vius" a l'aire lliure. Per gaudir-ne, només cal tenir una mica desenvolupat el sentit de l'observació, que la ciutadania els respecti i que algú es preocupi de mantenir-los.

HEDDA GABLER, AL LLIURE DE GRÀCIA

Hedda Gabler
Autor: Henrik Ibsen. Traducció i versió de Marc Rosich
Direcció: David Selvas
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona

Ibsen va escriure Hedda Gabler a finals del XIX. I, encara avui, es mostra com un text vigorós, provocador, absolutament contemporani, amb els mínims retocs d'actualització. Laia Marull sembla que hagi nascut interpretant aquesta protagonista complexa, destructiva i sibel·linament salvatge, tot i que l'acció no se situï en la foscor d'un casalot d'Oslo sinó en el que podria ser un luminós xalet mediterrani d'última generació. També es mereix un aplaudiment el conjunt dels intèrprets, amb David Selvas, el director, que s'ha posat a la pell de Brack a causa d'un accident de Francesc Orella. Hedda Gabler és una de les obres cabdals del repertori universal i, aquí, al Lliure de Gràcia, la fan lluir i n'aconsegueixen la nota més alta.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ANTONI TÀPIES, IN MEMÒRIAM

Antoni Tàpies, dibuix per la portadella d’Art and its Places
(dins Collected Essays (Complete Writings Volume II), 2011.
© Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / Vegap, 2011

TORNEM DESPRÉS DE LA PUBLICITAT

Tornem després de la publicitat

Autor: Carlos Mallol

Direcció: Marc Angelet

Sala Beckett, Barcelona

Foto: © Duna Fotografia

"Tres, dos, u... som dins." ¿Assistim a un enregistrament en un plató de televisió? Carles Mallol (Figueres, 1981), l'autor de Tornem després de la publicitat, l'obra que veiem a la Sala Beckett, ha fet de guionista i deu estar familiaritzat amb l'ambient d'un enregistrament. El protagonista ha escrit una carta al director d'un diari i l'hi han publicada. No sabem de què es queixa, però un programa dels anomenats d'escombraries hi veu possibilitats de sucar-hi pa i augmentar l'audiència i li proposen entrevistar-lo. La trama es va concretant a partir d'escenes breus, molt ben interpretades, que exigeixen moviments coreogràfics precisos sobre les ratlles marcades al terra i els paravents transparents de l'espai escènic. Potser li sobra un quart d'hora, però, tot i així:  "Talleu, és bona!"

Llegiu-ne una crítica més completa a Clip de Teatre»

EL DARRER TRIANGLE, DE JOAN BROSSA

El darrer triangle
Basat en textos de Joan Brossa
Dramatúrgia i direcció: Adrià Aubert
La Seca Espai Brossa, Barcelona

Anem per segon cop al nou teatre La Seca, Espai Brossa i també plou, com l'altra vegada. En entrar al carrer dels Flassaders, només se sent la pluja sobre les llambordes medievals i sentim com el temps recula, quan entrem a l'edifici rehabilitat de l'antiga casa de moneda.
El darrer triangle és un espectacle pluridisciplinar que conté l'esperit poètic de Joan Brossa. A l'escenari, en un empostissat gairebé a peu pla, tres actrius i un actor joves interpreten textos breus de l'autor, peces que respiren comicitat en els flaixos surrealistes, en les accions musicals, en el fregolisme, en la poesia escènica, en l'strepteasse, unides totes per un personatge creat per l'autor. Brossa en essència. Una delícia.

El carrer és tortuós i estret;

té un teatre, dos cabarets i trenta cafès.

Un home reparteix fulls clandestins.

JOAN BROSSA. Un home reparteix fulls clandestins

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

Llegiu la darrera entrevista concedida per Joan Brossa:

 "Sóc com sóc i no vull ser model de res"

Andreu Sotorra, diari AVUI, 26.7.1998

ESPERIT DE LLUITA

José Ignacio Wert, ministre d'educació espanyol, amenaça amb una "estricta vigilància de l'ús de la llengua a l'escola." Ho fa assenyalant amb el dit a Catalunya, és clar.  De cap manera vol dir que en una classe majoritària de criatures magribines es garanteixi que la llengua vehicular serà l'amaziga; en cap cas no vol dir que en una classe majoritària de paquistanesos es garanteixi que la llengua vehicular sigui l'urdú. Un altre cop espases a punt contra la immersió lingüística que ha donat resultats mesurables. Estem dormint amb l'enemic. No esperem que l'enemic es posi de banda nostra (ho diu Shakespeare a l'obra El mercader de Venècia.) Sense opció a dialogar-hi, ¿què ens queda? Creure en nosaltres mateixos, en els bons mestres, i en la clandestinitat, si cal. Se'ns gira feina.

Vet aquí un vídeo que encomana optimisme:

ELS AMANTS, D'OVIDI MONTLLOR

Avui fa setanta anys que va néixer Ovidi Montllor (Sueca, 04.02.1942-Barcelona 10.03.1995), enyorat poeta, actor, cantant, músic, rapsoda... El vídeo que podeu veure a continuació és una joia. L'Ovidi hi recita Els amants, de Vicent Andrés Estellés, sense acompanyament musical, en un sopar d'homenatge a  Joan Fuster, el 27 de març de 1993. Li havien anunciat que s'acabava de morir el poeta de Burjassot. S'hi respira l'emoció del moment.

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.


No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Els amants 

QUITT, AL LLIURE

Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció
Autor: Peter Handke.  Traducció: Feliu Formosa
Direcció: Lluís Pasqual
Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Foto: © Ros Ribas

Peter Handke va escriure Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció el 1973. Vista l'obra avui podem pensar que el dramaturg era un visionari, que va intuir la crisi econòmica actual. Però és que el 1973 ja hi va haver un daltabaix financer, amb la pujada del preu del petroli. Handke assenyala com a causants d'aquest enfonsament els grans especuladors que van propiciar la situació en benefici propi. L'espectacle es basa en el discurs de contingut conceptual, amb voluntat de tesi, sense gairebé acció. Uns intèrprets de primera línia han treballat el text a consciència, frase a frase, i eviten el mecanicisme, però, tot i així,  les dues hores que dura la funció es fan costerudes. En sortim amb la idea que la història és cíclica i que l'ètica poques vegades hi triomfa.

Es converteixen en pols les pròpies situacions 
teatrals i la pròpia idea del personatge —potser la del 
propi actor—,  incapaç de sobreviure ell mateix com a 
representant dels espectadors i intèrpret 
dels seus anhels al teatre.
LLUÍS PASQUAL. Director de Quitt

 

*

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS

Res no tornarà a ser com abans
Dramatúrgia i direcció: Carol López
La Villarroel, Barcelona

Compartim platea a La Villarroel amb parelles que just ratllen la trentena. L'espectacle que hi presenta Carol López, Res no tornarà a ser com abans, es basa en un guió d'influència cinematogràfica que han anat elaborant la directora i els intèrprets. Els protagonistes són dues parelles d'uns 40 anys, que van iniciar la relació amb la idea que era per a tota la vida i ara els trobem immersos en una cruïlla plantejant-se un canvi de ruta. Es mouen en un interessant espai escènic obert format per elements de quatre llocs d'un habitatge: cambra, menjador, bany, sala d'estar. Al fons, en una pantalla, es mostren imatges on els personatges amb el nom real de fonts dels actors que els interpreten (Dolo, Olalla, Andrés i Andrew), es confessen en una mena d'entrevista. Parlen en passat. El present és ara mateix, a l'escenari. La trama va prenent consistència progressivament al mateix ritme del trencament agafat pel costat humorístic. Un epíleg amb pinzellades del futur viscut sense amargor, amb voluntat optimista.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»