Andrea Pixelada. Autora: Cristina Clemente Direcció: Marianella Morena. Sala Beckett, Barcelona
La directora uruguaiana Marianella Morena ha dirigit l'obra Andrea Pixelada, de la dramaturga Cristina Clemente. El muntatge s'ha estrenat primer a Madrid i ara s'estrena a la Sala Beckett de Barcelona, formant part del cicle «Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals».
¿Què és veritat i què és mentida de tot allò que es pot llegir i veure a la xarxa? Una jove youtuber literària superdotada (impressionantment versemblant Roser Vilajosana) compta amb més de tres-cents mil seguidors. Explica al seu públic entusiasta una vida que s'ha fet a mida, atribuint-se una existència sense la germana discapacitada (interpretada per l'actriu Mima Riera). Una alumna adulta (Àssun Planas) que acut al taller particular de literatura s'inspira en la realitat de la noia per escriure una novel·la i n'ha guanyat un premi literari. Amb l'altre alumne adult (Borja Espinosa) discuteixen sobre aspectes literaris, alhora que tots quatre personatges escenifiquen escenes de la història paral·lela que es desenvolupa en la novel·la. Aquests episodis tallen la linealitat de la trama i constitueixen la singularitat compositiva de l'obra. 8/10
El futur. Autora i directora: Helena Tornero Sala tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
El títol ens projecta cap a un temps que no ha passat encara,
però des del principi de l'obra se'ns avisa que ens parlen
des d'aquell temps, precisament, des del temps que no
ha passat, per explicar-nos el temps d'«abans de l'impacte»
TINA VALLÈS. Pròleg a El Futur, Arola Editors, 2019
El futur, de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), és d'aquelles obres que enganxen els espectadors adolescents. Les dues files de nois i noies que hi ha a la nostra sessió s'hi han involucrat de seguida si fem cas de l'atenció amb què seguien les accions. Durant dures hores, en un viatge de Barcelona a Estocolm, la Diana, menor d'edat, amb un acte de rebel·lia, passarà fronteres amb el cotxe robat al seu pare. Acompanya Halim, un refugiat jove la família del qual ha mort en una guerra i l'única persona propera que li queda és la seva promesa. La coneixença que estableixen durant el viatge els canvia, els apropa. Molt interessant la fusió de fantasia, realitat, informacions d'enciclopèdia i comentaris per a la reflexió documentada en els treballs d'una suposada filòsofa. 9/10
Tercets. Dues peces breus de Joan Oliver. Direcció Artur Trias. Escenari Joan Brossa, Barcelona
Enguany es commemora el centenari de la Colla de Sabadell, grup d'intel·lectuals que promovien l'activisme cultural amb humor provocatiu, amb l'objectiu de remoure la monotonia del classicisme predominant. Un dels líders, Joan Oliver (Sabadell, 1899 - 1986) va escriure peces breus de teatre que s'han vist poques vegades representades. Ara Lazzigags recupera dues obres que tenen en comú un trio amorós. La primera, un monòleg d'un escriptor —Tercet en re— disfressat de diàleg amb algú absent, a càrrec de l'actor Santi Ricart. La segona, Gairebé un acte, amb Santi Ricart, Miquel Agell, Gemma Brió i Queco Novell, quatre personatges situats a l'hotel on l'endemà se celebrarà la boda d'una parella. S'hi presenta un amic de l'home que ha tingut una relació amb la dona i n'aporta informacions sucoses. Tot i que el treball dels actors és lloable, les dues peces tenen baixades de ritme, que la posada en escena no pot superar. 7/10
Akelarre. Dones que fumen i canten Idea original: The Feliuettes. Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona
The Feliuettes —les actrius i cantants Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau— agafen com a referència l'insult 'bruixa!' i presenten 'Akelarre', un espectacle de petit format tipus cabaret reivindicatiu, amb humor i autoparòdia. Es posen a la pell de tres dones que han estat feministes i que ara es proposen de ser masclistes. Capgiren el conte de la Caputxeta, desmunten privilegis estereotipats i mostren també, la vulnerabilitat. Alt nivell de qualitat en totes les peces de diferents estils que interpreten, acompanyades en directe al piano per Gerard Sesé, que també interactua amb les actrius. Un muntatge desinhibit, mirall de moltes situacions conegudes. 8/10
Marina Barraso llegint un text que recorda l'arcàdia del seu pare
a l'hort que ha inspirat el conte El jardí de les escales
Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR) [20-03-2019] fragment de la lectura d'El jardí de les escales a càrrec d'Antònia Farré acompanyada dels músics Albert Barraso (fagot), Cèlia Juan (violoncel), Joan Ferrando (guitarra) i Vicenç Vidiella (teclats i violoncel). Al fons, Antònia Farré (esquerra), i a la taula: Lena Paüls (presentadora de l'àlbum), Victòria Rodrigo (autora del text), Teresa Llorach (autora de les il·lustracions) i Alfred Arola (editor).
20 de març. Dia plàcid d'inici de la primavera. Qui conegui el magnífic espai del CIMIR sap que no és al centre de la ciutat i a dos quarts de vuit ja és fosc, tot i així, la sala de la planta baixa s'omple de familiars, d'amics i de coneguts de la Victòria Rodrigo i la Teresa Llorach, les autores d'El jardí de les escales. El poder de convocatòria d'aquestes dues reusenques fa que deu o dotze persones que han arribat a última hora hagin d'estar dretes i no tinguin la postal amb un dibuix del conte que els altres trobaran a la cadira. La poden aconseguir, no obstant, agafant-la de la taula de l'entrada, entre brots de romaní procedents del jardí de llicorella.
Entre els assistents hi ha poques criatures. Aquest fet referma la intenció d'adreçar l'àlbum il·lustrat a lectors de totes les edats. Els que hi ha avui en seran prescriptors o bé el regalaran als fills o als nets, després de llegir-lo amb deteniment buscant-hi allò que hauran vist i sentit a la presentació.
Els dibuixos originals de la Teresa Llorach s'han penjat en estenedors a les dues bandes de la sala, acompanyades de romaní i margarides del jardí de les escales real. Al fons de la sala, la taula dels que hem de parlar: editor, autores i presentadora. A l'esquerra un faristol. En primer terme, els instruments preparats per als músics que acompanyaran la rapsoda en la lectura del conte.
Inicia
l'acte l'escriptora Victòria Rodrigo, que diu que el conte s'inspira en
un jardí real, que la narradora —la marieta Groga— va néixer al roserar
del Mas Iglesias i que ja va protagonitzar una aventura en un conte
publicat al recull Contes de Vilaencanteri (Arola
Editors, 2017), del col·lectiu literari Reusenques de Lletres. Em passa
la paraula i la cedeixo a la Marina Barraso, filla de la Victòria,
perquè ens il·lustri l'aforisme de Novalis: "Tot objecte estimat és el
centre d'un paradís."
Gaudint de la sorpresa de la seva mare, la Marina llegeix un text del seu pare, Josep Manel Barraso, on explica records de la infància feliç al jardí de les escales (vegeu la foto que inicia aquest apunt). Un jardí intensament viscut primer com a infant i després amb la seva companya i els fills.
A continuació faig la presentació (vegeu-ne el text aquí)
i la Teresa Llorach explica que de menuda li agradaven els contes
il·lustrats i que ara és ella qui gaudeix il·lustrant-ne (i fent-ne
gadgets, com el braçalet de la marieta groga, el quadernet per pintar o les postals amb dibuixos del conte que va
regalar als assistents).
L'editor
Alfred Arola diu que admira qui sap crear bons contes per a infants i
invita els adults a transmetre als petits l'afició a la lectura. Es mostra
satisfet per comptar amb un nou llibre de la
Victòria al catàleg de l'editorial i per incorporar-ne per primera
vegada un d'il·lustrat de la Teresa. Amb aquesta intervenció es clou la primera part de la presentació.
Mentre pels finestrals del CIMIR guaita la lluna plena d'un groc rutilant, la rapsoda Antònia Farré llegeix el conte amb veu potent i matisadament cadenciosa, acompanyada pels músics Albert Barraso (fill de la Victòria) i Cèlia Juan que interpreten la Sonata in E Minor (RV 40) de Vivaldi, i Joan Ferrando (fill de la Teresa) i Vicenç Vidiella, que interpreten una melodia original creada pel Joan per a cada personatge del conte. Hem viscut un vespre terrenalment màgic. La literatura i la música ens han fet lliures, un cop més.
Braçalet 'marieta groga'
Quadernet per pintar
Postal, quadernet per pintar i braçalet: Teresa Llorach
Fotografies: ASA, Fina Masdéu, Isabel Moreno i Sheila Shei
Per saber-ne més:
La llum d'El jardí de les escales. Blog «Pont d'Enseula» Text de la presentació del llibre. Centre de la Imatge Mas Iglesias, 20-3-2019
El jardí de les escales (Arola Editors). Victòria Rodrigo (text), Teresa Llorach (il·lustracions)
El jardí de les escales(Arola Editors, 2019) és un conte sobre un espai meravellós escrit per Victòria Rodrigo i il·lustrat per Teresa Llorach. Excel·lentment editat a tot color per Arola Editors en un àlbum de tapa dura, fora de col·lecció, és d'aquells llibres que poden entendre els infants i que gaudim els adults, perquè la bellesa no té idea d'edats lectores i cadascú hi trobarà aspectes de gaudi i reflexió segons el bagatge d'experiències i de lectures. El conte és una declaració d'amor a la natura —concretada en un jardí— i al poder transformador de la música. L'assumpte comença in medias res, en un jardí familiar on sempre hi ha llum. La marieta Groga fa d'amfitriona i, a més de presentar-nos els habitants músics del jardí —el Vid, un saltamartí, i el Treb, una verderola mascle—, ens invita a llegir la llibreta de la Coco, una cuca de llum que explica que la música interpretada al violí i al fagot per aquests dos éssers va vèncer el caos de la Tempesta Negra. D'aleshores ençà el jardí es va transformar en un espai ple de flors i de llum perpètua.
Aquests cinc éssers —el nen, la marieta (que també es manifesta com a protagonista), la cuca de llum, el saltamartí i la verderola mascle— no viuen aïllats en aquest espai tancat, sinó que l'obren a tothom quan fan concerts. La música, doncs, com a mitjà per vèncer el mal i, també, per crear vincles socials.
El jardí de les escales és un locus amoenus. Un paradís a mesura humana —no cap dins una finestra—, un espai idealitzat que es troba en un lloc indeterminat. Ningú ha regalat aquest paradís als que hi viuen, l'han transformat —no va ser cosa d'un dia, ni de dos— fent-hi música i arrencant les males herbes. És a dir, a còpia d'activitat intel·lectual i física. Amb esforç i perseverança, dos valors que s'erigeixen com a fil conductor del conte. El jardí de les escales és un espai conquerit per a la felicitat. Però cal tenir-ne cura permanentment, perquè la Tempesta Negra, l'antagonista, amenaça tornar-lo altre cop gris i fred:
Quan la Tempesta Negra amenaça menjar-se els colors, la Coco aboca la regadora amb raigs de sol i polsim de flors seques trobades en llibres vells. Mentre el Nel per foragitar l'ombra crida: Més música!
Diu la il·lustradora Carme Sole Vendrell que "llegir un llibre narratiu il·lustrat és com assistir a una representació teatral". En aquest sentit, la Victòria Rodrigo n'ha escrit el guió, un text poètic, fantasiós amb animals personificats, ple de simbolismes ben travats en el context, com un llorer les fulles del qual són fulls de llibre, i estris com la regadora que conté rajos de sol i polsim de flors seques trobades en llibres vells. I, les escales —per tocar el cel des del graó que fa camí— com a element facilitador de l'ascens al coneixement, al voltant de les quals viuen els personatges i les plantes.
Per la seva banda, continuant amb el símil teatral, la il·lustradora ha creat amb les seves aquarel·les un plató nítid, una escenografia florida i de composició plàcida, un attrezzo de síntesi, una il·luminació de sol de migdia. S'ha responsabilitzat del càsting dels personatges, de com són de tendres, del vestuari i de les accions que fan, de les proporcions entre els animals i els instruments i els estris que manipulen. I, naturalment, també signa l'acurada composició coreogràfica i el disseny i la seqüencialització d'escenes.
De tot plegat en resulta una atmosfera poètica, de celebració colorista de la natura i de la música com a recurs per millorar el món. En aquest jardí imaginat tot és possible. És possible que no hi hagi llagostes, ni pugons ni llimacs! És possible que el llorer tingui fulls de llibres en comptes de fulles. Tot és possible en un jardí imaginat, fins i tot que hi hagi llum dia i nit. I música, sempre música. Per a tothom.
LENA PAÜLS, text de la presentació d'El jardí de les escales
Vídeo: Un moment de l'acte al Mas Iglesias - Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR) [20-03-2019] amb la lectura a càrrec d'Antònia Farré (esquerra) acompanyada dels músics Albert Barraso (fagot), Cèlia Juan (violoncel), Joan Ferrando (guitarra) i Vicenç Vidiella (teclats i violoncel). Al fons, a la taula: Lena Paüls (presentadora de l'àlbum), Victòria Rodrigo (autora del text), Teresa Llorach (autora de les il·lustracions) i Alfred Arola (editor).
Galetes de Nani Nolla, inspirades en el quadre #mestimo 10, de Fina Veciana
Prosa poètica de Lena Paüls, inspirada en el quadre #mestimo 10, de Fina Veciana. Vegeu-ne el llibre digital
I aquí tinc el petit homenatge a aquesta artista de Reus: unes galetes de pal que són al jardí. Per a fer-les he agafat una recepta que vaig anotar d'una revista francesa que era en una perruqueria de París. Unes galetes amb te matxa i que he col·locat en un entorn oníric, de colors i fantasia com ho fa la Fina. 'Galetes m'estimo la dona que soc: #mestimo'
Blog «La Cuina Violeta», de Nani Nolla, 18-3-2019
L'Acadèmia d'Art CT ART GALLERY de Reus organitza a Duesaigües un taller de pintura de paisatges a l'aquarel·la dirigit per Miquel Bruno (vegeu-ne la galeria d'imatges aquí). L'activitat ha despertat molt d'interès i les places s'han esgotat tan bon punt s'ha començat a fer difusió de l'activitat.
Durant el taller l'alumne desenvoluparà els exercicis de manera tutelada, a partir dels espais seleccionats, que li permetran aprofundir les metodologies plantejades. Es treballarà l'elecció del tema, la motivació, la simplificació, la composició, la perspectiva, el color i les textures.
Lloc: Duesaigües (Baix Camp)
Dissabte, 23 de març
De les 9 del matí a les 6 de la tarda
(inclou dinar en grup al cafè del poble)
Per saber-ne més:
CT Gallery (Santa Anna, 6 43201 Reus)
Telèfon 657 962 834 i 977 345375 artgallery.ct@gmail.com
Exposició Retrats de la modernitat, de la fotògrafa i periodista Berenice Abbott (Springfield, 1898-Monson, Maine 1991), una mostra documental gens artificiosa que bascula entre la fotografia artística i l'autobiogràfica. Uns treballs que prenen més relleu com més temps transcorre. Abbott va desenvolupar la seva professió a Nova York, al costat de Man Ray i d'artistes i intel·lectuals com Mina Loy, Marcel Deschamp o Djuna Barnes.
A més de retrats d'escriptors i intel·lectuals, les seves imatges de ciència, cap als anys 40, il·lustren els resultats de diferents experiments físics que recorden la ciutat de nit.
La presentació d'aquesta antologia a la Fundació Mapfre és dificultosa de seguir pel fet que la majoria són fotografies en mida A4, encara no, i els rètols identificatius sembla que hi siguin de decoració més que per ser llegits. És una mostra ideal per ser difosa en línia.
Un cop hi som, aprofitem per admirar el marc que l'acull, és a dir, la Casa Garriga Nogués, un edifici modernista amb pintures murals, vidrieres i fusteria esplèndids i ben conservats.
Victòria Rodrigo i Teresa Llorach, autores del conte, presentaran el llibre molt a prop del roserar on va néixer la marieta Groga. Després de la glossa que faré amb molt de gust, la rapsoda Antònia Farré llegirà el conte amb acompanyament musical d'Albert Barraso, Cèlia Juan, Vicenç Vidiella i Joan Ferrando.
Ànsia [Crave], de Sarah Kane. Traducció: Chap Rodríguez Rosell Direcció: Loredana Volpe. Sala Àtrium, Barcelona. Foto: Manuel Romero
Els diàlegs es basen en l'intercanvi de missatges alternativament entre persones, poden ser rèpliques que aporten informació, que rebaten o que assenteixen el que ha dit l'interlocutor. A l'espectacle Ànsia [Crave] quatre personatges anònims parlen, sense escoltar-se mútuament. Una comunicació fallida entre aquests personatges i un violinista. Diuen frases inconnexes que traspuen desesperació, paraules que ningú replega i queden allà vagant perquè els espectadors les recomponguem a les fosques, tant en sentit metafòric com en el literal. El muntatge no és especialment distret i els actors no brillen, tret de Chap Rodríguez Rosell que interpreta un monòleg declaratiu adreçat a diverses persones del públic i deixa tothom corprès per la precisió i la veritat. 6/10
Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, Jean Marboeuf
Trad: Joan Casas. Dir: Guido Torlonia. Teatre Akademia, BCN
Carme Elias i Vicky Peña Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?
¿Que va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, recrea la relació epistolar entre les dues dives des del moment que Crawford passa el guió a Davis de What Ever Happened to Baby Jane? fins després del rodatge de la pel·lícula que va dirigir Robert Aldrich el 1962. Estaven de tornada de la seva carrera, en un moment que no rebien ofertes dels grans estudis de cinema americans. La pel·lícula va tenir un èxit esclatant, però les dues dives van quedar enemistades per sempre.
Aquí s'enfronten en duel dues intèrprets de gran volada, Carme Elias (interpretant Bette Davis (1908-1989) i Vicky Peña (interpretant Joan Crawford (1905-1977), en camerinos encarats. Seductores, fascinants. Inoblidables. 10/10
Incògnit. Autor: Nick Payne. Traducció i direcció: Mònica Bofill. Espai Lliure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Incògnit, obra del dramaturg anglès, Nick Payne (1984) es basa en un fet real. El metge patòleg Thomas Harvey, que va fer l'autòpsia al cadàver d'Albert Einstein, el 18 d'abril de 1955, es va quedar el cervell del científic per estudiar-lo. Va fer conferències de divulgació amb fragments del cervell. Ara per ara, cap descoberta informa que fos un cervell diferent d'un cervell estàndard. Sense solució de continuïtat, sense referents, les tres històries situades en la mateixa escenografia i el mateix vestuari resulten confuses. Transcorren al llarg de seixanta anys, amb dinou personatges a càrrec de quatre intèrprets, que s'emporten la palma del muntatge, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès. 7/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
Lehman Trilogy. Autor: Stefano Massini. Adaptació i direcció: Sergio Peris-Mencheta. Teatre Lliure Montjuïc
Una nova posada en escena de Lehman Trilogy, d'Stefano Massini (Florència, 1975), aquest cop adaptada i dirigida per Sergio Peris-Mancheta, al Teatre Lliure de Montjuïc, Sala Fabià Puigserver. Hi anem amb el record viu d'una versió del 2016, que ens va fer estremir, a La Villarroel, sense gairebé escenografia ni atrezzo, només amb la paraula irònica, eficaç. (Vegeu-ne aquí un comentari)
La versió musical de Peris-Mancheta dura tres hores, distribuïdes en tres actes de cinquanta-cinc minuts i dos entreactes. Fa de bon seguir amb un ritme mesurat, l'ascensió i caiguda de la nissaga Lehman, jueus procedents de Baviera que arriben als Estats Units el 1844. El relat s'inscriu des dels inicis de la botigueta on els germans Lehman venien cotó fins a la fallida el 2008 de Lehman Brothers, un dels bancs d'inversió que va desencadenar la més gran crisi financera mundial, passant esclar, pels anys àlgids on dominaven el món dels negocis i el diner. Les accions se subratllen amb cants espirituals i altres músiques populars, els intèrprets es caracteritzen en molts personatges. Molt bé. La paraula mordaç per explicar el capitalisme salvatge hi és, però queda diluïda en la posada en escena distreta, fins i tot divertida que, tot i fer païble el tema, el banalitza. (8/10)
Madame Bovary, de Sophie Barthes, estrenada el 2017. Desena versió cinematogràfica del drama que repassa els amors i les passions d'Emma Bovary, una dona jove que intenta suplir la insatisfacció matrimonial i les aspiracions d'ascens social amb amants i dispendis desmesurats. Flaubert va saber captar-ne la complexitat de la vida interior i les circumstàncies asfixiants que la van menar a la seva conducta. En el film només està esbossat aquest enrenou interior de la protagonista i en resulta un personatge sense matisos (sense filla!), sense dramatisme.
Casal de les Dones, Reus, 6-3- 2019. Foto: Isabel Martínez D'esquerra a dreta: Cori Pedrola, M. Pilar López, Núria Naval, Carme Simó, Soraya Àvila, Lena Paüls, Antònia Farré, Victòria Rodrigo, l'editor Alfred Arola, Gisela Alcón, Romana Ribé, Adelaida Amigó, Fina Masdéu i Fina Grau.
Casal de les Dones, Reus, 6-3- 2019.Foto: Isabel Martínez D'esquerra a dreta: Lena Paüls, Gisela Alcón, M. Pilar López, Núria Naval, Cori Pedrola, Carme Andrade, M. Dolors Vallverdú, Ció Munté, Fina Masdéu, Carme Puyol.
S'acaba de presentar Veus, el sisè llibre del col·lectiu Reusenques de Lletres. Una publicació intensament treballada i acaronada des del disseny del projecte fins a la presentació en societat i les activitats que el col·lectiu en programarà a l'entorn. La presentació formal, al Casal de les Dones, ha anat a càrrec d'Adelaida Amigó, autora del pròleg; han llegit fragments dels textos les rapsodes Soraya Àvila, Carme Simó i Antònia Farré, que fins i tot ha cantat a duet amb la Patti Smith.
La singularitat del llibre Veus comença a la coberta. La fotografia de la figura femenina despullada —la dona, mesura de totes les coses— que versiona el dibuix Home de Vitruvi (1492) de Leonardo da Vinci és obra de la fotògrafa i filòloga reusenca Cori Pedrola. Simetria del cos, metàfora de les creacions dels set relats dobles, escrits per catorze autores a quatre mans: Gisela Alcón, Carme Andrade, Marina Barraso, Meritxell Blay, Fina Grau, M. Pilar López, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Lena Paüls, Carme Puyol, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, M. Dolors Vallverdú. Amb la coordinació, com en els altres cinc llibres del col·lectiu, de les escriptores Fina Masdéu i Victòria Rodrigo, curadores de l'edició, activistes culturals i impulsores de la difusió amb tallers, fòrums amb lectors, rutes literàries, etc.
Veus conté relats amb alguns trets biogràfics de les autores passats pel sedàs de la literatura. Missatges telefònics, cartes, text d'una conferència, correus electrònics... El jo narratiu de cadascuna de les set primeres parts s'adreça a un tu que, alhora, es converteix en el jo narratiu de la segona part del relat. El resultat són monòlegs interrelacionats amb diferents graus de formalitat que inclouen la referència d'una cançó com a fil conductor que dona unitat al conjunt, a banda de la forma.
Com a creadora ha estat una experiència molt productiva. Ara esperem que el llibre tingui bona acollida de lectors i que el gaudeixin tant com l'hem gaudit les reusenques de lletres escrivint-ne les històries.
***
Vegeu imatges de la presentació de Veus al Casal de les Dones,
en el marc dels actes del Dia Internacional de les Dones 2019
Arma de construcción masiva. Direcció: Sílvia Ferrando Teatre Tantarantana, Barcelona
Per parlar d'educació, unes cadiretes d'escola bressol com a attrezzo. Però no es parlarà d'educació només a l'escola al muntatge Arma de construcción masiva, sinó la importància del que s'ha viscut a la família i el que transmet arreu la societat capitalista. Els sis intèrprets, Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera, que suposem que coincideixen amb l'edat dels protagonistes, comencen asseguts amb l'esquena ben recta i cames juntes i acaben amuntegant les cadires a punt de fer-ne una foguera. Remarcable per versemblants els relats monologats per cada personatge. En sortim convençuts que tot el que envolta cada individu l'educa, el construeix. No és fàcil que algú es lliuri d'armes massives d'aquesta tipologia. 8/10
Bartolomé de Cárdenas, conegut per l'àlias Bermejo (Còrdova, c. 1445 - Barcelona, c. 1501) va ser el pintor més cotitzat de la seva època. Va ser víctima de la persecució religiosa per la seva condició de judeoconvers. La seva obra es troba dispersa en museus d'Europa i dels Estats Units. Ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) en presenta una exposició antològica, organitzada conjuntament amb el Museu del Prado de Madrid. Són una cinquantena de peces procedents de la col·lecció del MNAC, del Prado, de la National Gallery de Londres i d'altres institucions, com la Catedral de Barcelona, d'on prové la seva obra mestra, la Pietat Desplà, pintada a l'oli, que a finals del segle XV era una tècnica revolucionària.
Bermejo. Pietat Desplà. 164 x 178
La Pietat Desplà s'emmarca en el gòtic tardà, influïda per la pintura flamenca. Datada el 1490, va ser un encàrrec de l'ardiaca
Lluís Desplà i d'Oms. Es conserva al Museu de la sala capítular de la
Catedral de Barcelona, on també es troba la làpida sepulcral de Lluís
Desplà. Es va restaurar el 2017, gràcies al mecenatge de la Fundació Banc de Sabadell.
Al
tema clàssic de La Pietat —Maria amb Jesús a la falda, davallat de la
creu—, Bermejo hi afegeix el retrat del donant Lluís Desplà (1444-1524),
que apareix agenollat. A l'esquerra, Sant Jeroni vestit amb hàbits
cardenalicis i amb un lleó adormit als peus. A més del paisatge minuciosament treballat, s'hi han identificat una setantena d'espècies de fauna i flora pintades amb exactitud. Al final de l'exposició, els animals microscòpics vistos sota la lupa, ens ofereixen un espectacle visual imprevist.
El llibre Veus(Arola editors, 2019) és el sisè treball literari del col·lectiu literari Reusenques de lletres. Consta de 14 relats escrits a quatre mans. Set autores vam elaborar un text redactat en primera persona i, posteriorment, altres set hi van donar una rèplica, completant-los. El resultat ha sorprès les mateixes autores i augurem que engrescarà molts lectors.
Black Velvet, okupa i lladre (Lena Paüls i Romana Ribé)
Tot el que hauríem pogut dir i mai no vam dir…
(Ció Munté i Carme Andrade)
Simplement enamorada (Núria Naval i Gisela Alcón)
Necessito entendre-ho (M. Pilar López i M. Dolors Vallverdú)
Paradís obscur (Marina Barraso i Meritxell Blay)
Sense un perquè (Victòria Rodrigo i Carme Puyol) No et defraudaré (Fina Masdéu i Fina Grau).
Coordinació:
Fina Masdéu i Victòria Rodrigo
Pròleg:
Adelaida Amigó
Coberta:
Cori Pedrola
Veus es presentarà al Casal de les Dones (6 de març, a les 7 del vespre) i comptarem amb Adelaida Amigó, que en farà la glossa. Ens acompanyarà l'editor Alfred Arola i la regidora Montserrat Flores. Llegiran diversos fragments dels textos Meritxell Blay, Antònia Farré i Carme Simó.
Una publicació que neix tan ben acompanyada i tractada amb tant d'afecte, segur que arribarà a molts lectors que trobaran fonts de gaudi i reflexió en els relats. Imprescindible.
