CAMPANADES A PUNT

Campana de l'Església de Santa Maria de Duesaigües
Foto: © ASA, 2020

L'única campana del campanar de l'Església de Santa Maria de Duesaigües tocarà les dotze campanades. I entre gra i gra de raïm, anirem canviant d'any i ens desitjarem que sigui millor que el que deixem enrere sense recança.

Aquesta campana solitària tenia abans de la Guerra Civil dues companyes, segons els meus informants, Joan Tarragó "Faio" i Joan Nolla "Trillana", que en començar la guerra tenien 14 i 12 anys respectivament i conservaven de grans una memòria excel·lent. Recordaven que es van presentar a Duesaigües uns milicians amb l'ordre de despenjar les tres campanes per fondre-les i fer-ne canons o municions de guerra. El comitè antifeixista del poble va aconseguir que en deixessin una perquè els pagesos s'hi continuessin guiant des dels camps. Van prendre, doncs, la mitjana i la petita, més fàcils de despenjar i traslladar.

Ara la campana batalla per control electrònic les hores, les repetides i els dos quarts. També de nit, tret de les repetides. També toca toc de missa (mitja hora abans de cada ofici), repic de campanes de festa i toc de morts. El toc de l'Àngelus es va programar a les 12'10, per no barrejar-lo amb el de les 12, m'informa la Nati Mestre.

Actualment ja no hi ha cadena per tocar la campana des de l'església, per tant, un possible toc d'emergència es batallaria manualment des de dalt del campanar. 

Amb el comandament electrònic hi ha la possibilitat de fer el toc normal que és amb el batall sense tomb i també ventar, és a dir, fer voleiar la campana amb tomb sencer (avariat, en el moment que escric aquest apunt). Si es vol ventar, doncs, s'ha de fer manual, amb el risc de retorn que comporta per al campaner.

Des del 2010 el Parlament de Catalunya va declarar el so de les campanes de les esglésies "patrimoni cultural immaterial sonor del país", per tant, el so de les campanes ja no és un soroll —com pretenien alguns urbanites que havien cursat denúncies fins i tot al Síndic de Greuges— és un patrimoni de tothom protegit.

L'ajuntament de Duesaigües no té constància de cap bibliografia sobre les campanes del poble. Els estudiosos poden trobar informació precisa a la secretaria general de l'Arquebisbat de Tarragona i a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

Sobre els tocs, vegeu aquest enllaç de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Andreu de la Barca. Hi trobareu un recopilatori de 8 tocs de la vila que expliquen diferents motius socials i religiosos: toc d'Ave Maria, toc de missa i ofici, repic, toc per la mort del Papa, toc de morts, processó de morts, toc de foc, toc de sometent.

Llegiu en aquest mateix blog: 

LA CAMPANA DE DUESAIGÜES

TOC DE CAMPANA

 

Agraeixo la informació rebuda de

Bartomeu Llebaria, Anna Llebaria, Carmina Mauri Mestre, 

Nati Mestre, Dolores Alberto, Fany Alberich, Joan Nolla, 

Joan Tarragó, Isaïes Giménez, Montse Guasch, 

Sebastià Rabascall i Sílvia Rofes.

Les Campanes 

Poema: Jaume Mariné i Ferré. Rapsoda: Dolors Quintana 

Guitarra: Eva Fraga. Vídeo: Pere Líndez

 

PEL·LÍCULA 'QUÈ VA SER D'EN BRAD'

Què va ser d'en Brad [Brad's Status]
Direcció: Mike White. Estats Units, 2018

El món estimava Brad i ell estimava el món. Què se n'ha fet de tot plegat? Què ha passat entremig? Còmedia agredolça sobre un pare de família sana i feliç que, tot i tenir una sòlida carrera professional s'obsessiona per l'èxit que han aconseguit els seus companys d'universitat. Durant un viatge a la Costa Est per triar una universitat per al seu fill s'enfronta al sentiment de fracàs vital. La pel·lícula conté diversos nivells de reflexió ben matisats i unes interpretacions que els fan versemblants. Filmin 9/10

PEL·LÍCULA 'M'AGRADARIA QUE ALGÚ M'ESPERÉS EN ALGUN LLOC'

Direcció: Arnaud Viard. França, 2019

La pel·lícula parteix del llibre de relats de títol homònim, d'Anna Gavaldà (Bologne-Billancourt, 1970). L'Aurora és vídua, viu sola en un entorn natural i ara compleix 70 anys envoltada dels seus quatre fills que han arribat a la casa familiar per a l'ocasió. El fill gran, Jean-Pierre ha adoptat el rol de cap de família, Juliette espera el primer fill als quaranta anys;  Mathieu, de 30 anys, s'obsessiona per seduir una companya de feina i la petita, Margaux, fotògrafa que no troba projectes que li interessin. Drama coral d'enfocament melanconiós sobre les relacions fraternals. Filmin. La meva puntuació: 9/10

ART EFÍMER AL CARRER

© BL2A. Creació realitzada a la plaça Castella, Barcelona

Darrere dels treballs signats per BL2A o Baldosa hi ha un artista gironí resident a Barcelona que ha desenvolupat un projecte de rescatar rajoles emprant-les con a suport de les seves creacions de carrer. Vegeu-ne imatges.  Aquests darrers dies, tot passejant, ens ha sorprès i hem gaudit d'alguns treballs d'art que interactuen amb elements del carrer, en aquest cas, aplicats directament a la pedra de les façanes. Entre tantes guixades bandàliques, agraïm aquestes poètiques mostres d'art.

ART INTERACTIU AL CARRER

(L'apunt conté un vídeo d'art urbà de David Zinn)

SÈRIE TV 'MANHUNT'

Manhunt. Direcció: Marc Evans

Guió: Colin Sutton. Regne Unit, 2019

Sèrie basada en una investigació real. Sèrie de factura realista, amb poques trames paral·leles, meticulosa, sense herois ni tòpics del gènere. L'agost de 2004 la polícia britànica va trobar en un parc públic el cos sense vida d'una jove estudiant francesa. No hi havia testimonis ni, aparentment, mòbil del crim. La investigació va anar a càrrec d'un nombrós equip policial, que va establir connexions amb altres casos i va recollir prou proves per poder detenir l'assassí en sèrie. Per veure des de dins el procés i les tècniques de la investigació, hauria agraït una mica més d'embolcall musical i d'il·lumiació, però així i tot és recomanable. Filmin. La meva puntuació: 8/10

NADALA 'FLORS BLAVES', DE BARTOMEU LLEBARIA

Llibre Bartomeu Llebaria,
entre el serè i el garbí

Bartomeu Llebaria. Flor blava
aquarel·la, 36 x 26 cm

La nadala de l'aquarel·lista i poeta Bartomeu Llebaria ha estat una institució durant molts anys a Duesaigües. Enguany em va arribar més a l'avançada que mai, concretament el juliol, en forma de pintura original emmarcada. Me'n feien present la Maria Rosa Enrich, vídua de l'aquarel·lista, i l'Anna Llebaria, la seva filla.  Es tracta de l'aquarel·la que representa un esplèndid pom de flors blaves (Polygata Calcarea), que em va inspirar uns versos dedicats al Bartomeu i a la Maria Rosa:

Vau descobrir plegats
aquesta primavera
i collíeu flors a desdir.
Encara us sentiu les mans
perfumades.

Vegeu la publicació digital:
Bartomeu Llebaria, entre el serè i el garbí

El regal em va emocionar perquè la família ja no tindrà aquesta pintura irrepetible a la vista i aquest fet la converteix en un objecte d'art únic per gaudir en exclusiva a casa nostra. Em plau compartir-la, encara que sigui virtualment.

Gràcies, Maria Rosa Enrich Vidal
Foto: Anna Llebaria Enrich, 2020

 

 

L'HOME QUE FEIA AVIONS DE PAPER

Bruno, l'home dels avions
Reus, plaça del Mercadal, 2022
Foto: © Antonieta Codina

Atureu-vos un instant i mireu el gest de l'infant i la cara concentrada de l'artesà que doblega el full de paper. L'adult escolta atent, sembla que el petit demana un avió que voli molt alt, d'aquells que no cal llepar-los la punta perquè facin diverses tombarelles. La fotògrafa Antonieta Codina ha copsat la placidesa d'aquest instant irrepetible.

Des de de fa anys, el Bruno, que és com es diu l'adult de la fotografia, ha format part del paisatge humà i artístic de la plaça del Mercadal de Reus. Assegut a terra, sempre envoltat de canalla, fent avions d'origami. N'és mestre. Fa de formador de monitors i n'organitza tallers. 

Enguany, per la pandèmia no hi haurà Mercat de Nadal en tot el seu esplendor a la plaça del Mercadal de Reus. Potser el Bruno farà avions sol·licitats per la canalla, amb mascareta, guants i dins d'un tancat de seguretat. Desitjo que no es repeteixi el que va passar fa vuit anys, a la una del migdia del 22 de desembre de 2012. El Bruno va protagonitzar, sense voler, un episodi de desmesura de la força de l'autoritat. A la plaça hi havia les parades del Mercat de Nadal i, el Bruno, com sempre, feia avions de paper entre un núvol de criatures. Uns guàrdies urbans van decidir que feia nosa i li van dir que marxés de mala manera. La cosa es va complicar i van sortir les porres. Vint-i-dos policies entre guàrdia urbana i mossos d'esquadra volien emportar-se'l emmanillat, però unes dues-centes persones que eren a la plaça ho van impedir. Van identificar diverses persones i el Bruno va sortir del Palau Municipal coixejant i amb una denúncia. 

La premsa va recollir l'incident remarcant la forma agressiva amb què havien tractar el Bruno. Vegeu: NacioDigital i ReusDigital. 

El fet em va inspirar un poema narratiu, que vaig donar a la Íngrid Vila per tal que el llegís la seva filla Paula, que aleshores tenia onze anys per tal que, si l'inspirava l'il·lustrés. La Paula en va fer un dibuix detallista i el vam publicar a les xarxes per Sant Jordi del 2013. Tres anys després, vaig recollir el poema i la il·lustració al llibre digital I tu, què mires? (veg. pàg. 27-29)

Vegeu:
L'home que feia moixons de paper

Aquí n'explico el making of: 

La Paula Vilà dibuixa l'abús d'autoritat

 

El 2016 va tenir lloc el judici i, en aquest cas, els vídeos van servir com a prova que Bruno no havia mossegat ni lesionat cap agent. Va guanyar.
Fins no fa gaire que no he posat cara a l'home dels avions. L'Antonieta Codina n'ha publicat a Fb la foto que encapçala aquest apunt. He estirat el fil. He contactat amb la mare de la nena que va il·lustrar el poema i amb el que sabia una i el que sabia l'altra, he aconseguit contactar amb el Bruno, que ha respost de seguida. Em diu que li havia arribat el poema i el dibuix com un regal.

Gràcies, Bruno, amb els teus avions molts infants han volat de franc. Per molts anys vulguis compartir-los!

MARIA DOLORS VALLVERDÚ, 75 ANYS

M'agrada la clavellina
del teu riure compungit

La poeta reusenca Maria Dolors Vallverdú  avui ha complert 75 anys. Aquest vespre els amics del col·lectiu "Safareig Poètic" li han ofert per sorpresa una jam d'homenatge. L'acte ha tingut lloc a la sala Hortensi Güell del Centre de Lectura, amb aforament limitat. 

I et veig, tendra noieta...

Quan la Maria Dolors i jo ens vam conèixer el 1962 no dúiem mascareta com en aquest homenatge, però era temps de Dictadura, una altra mena de pandèmia que ho atenallava tot.  La poeta tenia disset anys i en feia un que havia guanyat un accèssit al Premi de poesia de la Selva del Camp. Jo en tenia deu i al Col·legi Guarque de Reus (antic Col·legi Cros, on la Maria Dolors havia estat alumna uns anys abans), vaig aprendre a recitar un sonet seu, amb l'entusiasme  del mestre —l'admirat senyor Pasqual Guarque— i les pacients sessions de repetició amb l'autora. No era un fet aïllat, a la nostra escola no ens apreníem només el poemet de Nadal, sinó que fèiem teatre, titelles, imprimíem una revista i recitàvem poesia durant tot el curs. Allí aprenia, sense ser-ne conscient, el gust per la llengua i la força expressiva de la paraula. Però, en l'inici d'aquest fet, es va congriar el meu "trauma poètic."

No sé si el trauma poètic es troba tipificat en psiquiatria infantil, però és segur que existeix. En aquell moment l'objecte del meu desig era el poema inèdit de la Maria Dolors Pastoreta Isabel,  que el mestre havia adjudicat a una altra alumna. Li vaig demanar que me'l deixés recitar perquè jo anava sovint a la plaça de la Pastoreta a jugar, però el mestre no va cedir. Per a mi tenia reservat el sonet La meva joventut, un poema que no em deia res, perquè la meva joventut —als 10 anys—estava ben adormida en el son dels infants. Començava així:  

La meva joventut, que salta i riu,
és una arpa vibrant de cordes fines,
i cada dia sento molt més viu
l'espurneig amagat dintre les nines.

El senyor Guarque hi va dedicar molt de temps explicant-me'l. Sobretot, la segona estrofa i allò del "revolar trement de papallones":

Com un vaixell perdut en l'oceà,

vaig oscil·lant empesa per les ones.

Sense saber per què dono a l'atzar

un revolar trement de papallones.

 

"Revolar trement"? Les papallones tremolaven? No me'n refiava. El mestre em volia encolomar aquell poema de totes totes. Em va convèncer amb el tercet final:

I navegar pel mar brodat d'atzur,

tremoloses les aigües de tan pur,

com naveguen els àngels en el cel.

Aquest tercet em va fer descobrir que es podia navegar plàcidament amb la cadència de les paraules. I, sí, vaig voler aprendre el poema La meva joventut. Però, el mal ja estava fet.

Doncs bé, el 2009, després de quaranta-set anys de no haver parlat amb la Maria Dolors, un vespre em va telefonar a Barcelona per invitar-me a formar part d'un cicle de lectures poètiques. Després de saludar-la, el poema Pastoreta Isabel se'm va disparar convertit en so, com si durant tots aquests anys hagués estat esperant que la Maria Dolors em truqués per manifestar-li que el seu poema m'havia acompanyat.

M'agrada aquesta tendresa

que et circumda dolçament

Li vaig recitar d'una tirada el poema Pastoreta Isabel, és a dir, el poema que no em pertocava de recordar, perquè en realitat, el poema que a mi em pertocava de recordar era el sonet. I, així, recitant el poema objecte del meu desig de menuda, posava punt final al trauma poètic de la meva infància.

Ve de lluny, doncs, la coneixença mútua amb la Maria Dolors i he anat seguint amb interès i admiració les seves publicacions, però des d'aquell retrobament mantenim viu el contacte amb una enriquidora (si més no per a mi) col·laboració literària, reforçada en el col·lectiu literari Reusenques de Lletres del qual les dues formem part. Per molts anys!

 Et veig encesa i molt alta
com un somni diamantí,
amb una rosa a la galta
i a la mà un gessamí.

Resum de l'acte i àlbum fotogràfic, 

del col·lectiu "Safareig Poètic"

 

 

JOHN LE CARRÉ, L'ESPIA TORNA AL FRED

Els va desitjar bona tarda i rebé una salutació alegre com a resposta. Amb la cara inexpressiva, el cos li bategava de la caminada i les serps d'escalfor que li pujaven per les cames i l'esquena, va donar un últim cop d'ull i pujà les escales. 

El jardiner constant
JOHN LE CARRÉ, pseudònim del novel·lista anglès
David John Moore Cornwell
(Poole, 19 d'octubre de 1931 - Truro, 12 de desembre de 2020)

SÈRIE TV 'ESTOCOLM, ESTACIÓ CENTRAL'

Estocolm, Estació Central

Direcció: Mani Maserrat-Agah 

Suècia, 2020

 

La sèrie sueca Estocolm: Estació Central [Box 21] és l'adaptació de la novel·la homònima d'Anders Roslund i Börge Hellström sobre el tràfic de dones i la venjança d'una jove romanesa forçada a exercir la prostitució a Suècia. ¿Qui és aquesta persona amb qui l'obliguen a parlar quan arriba a Estocolm i n'acaba destrossada? Ho sabrem quan les diverses trames amb què s'inicia la història convergeixin. Remarcable retrat ben estructurat i creïble de cada personatge, en un guió mil·limètric on criminals i víctimes es van canviant els papers. N'esperem una segona temporada. Filmin. 9/10

PEL·LÍCULA 'CROOKED HOUSE'

Crooked House. Direcció: Gilles Paquet-Brenner
Regne Unit, Nord-amèrica, 2018

Pel·lícula de trama coral basada en el thriller homònim d'Agatha Christie de 1949 [La casa torta], tot i que a la pel·lícula l'acció se situa el 1955. Sophia Leonides, neta del magnat empresarial grec i britànic Aristide Leonides, visita al seu despatx l'investigador privat Charles Hayward, de qui havia estat parella fa anys. Sophia vol que Charles investigui la mort d'Aristide, perquè creu que va ser assassinat per un membre de la seva extensa família. Charles va a la mansió on conviuen tres generacions i els entrevista un a un, i en tots troba motius per ser l'assassí. Com sempre passa en les novel·les d'Agatha Christie, el culpable és la persona menys sospitosa. I tot quadra. 9/10

PEL·LÍCULA 'BEETHOVEN'

Beethoven. Direcció: Niki Stein 
Alemanya, República Txeca, 2020

El biopic Beethoven forma part dels esdeveniments que commemoren el 250 aniversari del naixement de Ludwig Van Beethoven (Bonn, Alemanya, 1770 - Viena, Àustria,1827), un dels grans mestres de la història de la música. Mostra l'entorn familiar sòrdid i el context social que va viure el músic des del 1779, que amb vuit anys ja era conegut com a nen prodigi. Apassionat per la música, la llibertat i la veritat, s'enfronta de ben petit a les convencions. Més endavant coneix Mozart i el 1792, estudia amb Haydin a Viena, dos mestres imprescindibles per comprendre la seva música. El caràcter se li agreja al mateix ritme que avança en la sordesa que no permet comunicar-se com desitjaria. Un guió sintètic en excés fa inintel·ligible la vida del geni i el resultat és un aplec d'episodis desdibuixats que no conjunten ni tan sols l'excel·lent ambientació de l'època ni les interpretacions ben ajustades. Res a veure amb la força i la passió d'Amadeus, de Milos Forman. 7/10

PEL·LÍCULA 'SECRETS D'UN CRIM'

Secrets d'un crim. Estats Units, 2014
Direcció: Amy Berg

 Basada en el best-seller de Laura Lippman Secrets d'un crim [Every Secret Thing] és un thriller contundent que ens obliga a anar un pas més enllà en cada gir de guió. Ronnie i Alice van robar una criatura d'un cotxet quan tenien nou o deu anys. Espantades per la dimensió del fet, assassinen la petita. Les tanquen set anys en un reformatori. Quan en surten, desapareix una altra criatura al mateix municipi on viuen les joves. Són les primeres sospitoses i una detectiva estira el fil del que va succeir aleshores, però les dues es refermen en la seva innocència passant la culpa a l'altra. La història s'explica en continus flashback per escatir la desaparició de la nena desapareguda ara. Espectacular
Danielle McDonald, en el paper d'Alice de gran. Filmin. 8/10

SÈRIE TV 'NASDROVIA'

Nasdrovia. Direcció: Marc Vigil. Espanya, 2020

El punt de partida d'aquesta sèrie és la novel·la El hombre que odiava a Paulo Coelho, de Sergio Sarria. Edurne (Leonor Watling) i Julián (Hugo Silva) són socis en un gabinet d'advocats i exparella. Immersos en la crisi dels 40, es qüestionen la vida estressant que porten. Coneixen Franky (Luis Bermejo), un xef especialitzat en cuina russa i tots tres munten un restaurant del qual s'enamora un grup de mafiosos russos.
Edurne adreça sovint confessions al públic i sembla que pretén aconseguir un cert to humorístic. Però ni així s'aconsegueix el punt just entre versemblança i hipèrbole de violència. De gràcia, cap. Movistar. 6/10

OBRES ORIGINALS DE FINA VECIANA. BOTIGA ON LINE

Poesia en cada pintura de la Fina Veciana, 

per regalar per aquestes festes especials (i tant!)

Cliqueu la imatge per accedir a la web

 

 

Just abans de començar aquest apunt llegeixo: «la finalitat de l'art és aturar la nostra atenció enmig de la distracció», una definició que em serveix en safata Edward St. Aubyn (Londres, 1960) a la novel·la No tinc paraules.

Sovint aturo la meva atenció en les obres d'art de Fina Veciana, artista reusenca que ara ha fet un pas important de difusió de la seva obra a la xarxa.  El pas es diu finaveciana.com, web personal amb botiga on line. Una galeria virtual on poder aturar la nostra atenció, gaudir plàcidament de les pintures i adquirir-les en un entorn segur. Obres originals de moltes mides i formats, creades sobre suports diversos, amb varietat de preus. 

M'agrada compartir aquesta nova finestra a l'univers artístic de Fina Veciana,  perquè soc una entusiasta de la seva obra, però també perquè qui no la conegui s'aturi —enmig de la distracció—i es deixi corprendre amb el seu art íntimament bategant, que crea llaços emocionals amb qui el gaudeix.

 

 

Per celebrar el nou web, l'artista farà el sorteig d'un lot entre totes les persones que realitzin una compra a la botiga on line durant el mes de desembre. Vegeu-lo:

-1 calendari 2021
-1 llibreta amb coberta original
-1 pack de 12 postals impreses
-1 xapa original amb imant
-2 xapes originals amb agulla 

 

 

PEL·LÍCULA 'LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA'

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Direcció: Mike Newell Estats Units, 2018

 

Ara Llibres

 

Pel·lícula basada en la novel·la best-seller internacional signat per Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, sobre la capacitat de la lectura com a refugi d'un entorn demolidor. La història comença a Londres el 1946, amb la ciutat que comença a recuperar-se després de la Segona Guerra Mundial. La jove escriptora i columnista Juliet Ashton rep una carta d'un habitant de l'illa de Guernsey que li presenta un club de lectura de nom estrany: Societat Literària i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey. Intrigada pels personatges que constitueixen aquesta societat nascuda durant l'ocupació nazi, la Juliet es desplaça a l'illa de Guernsey, sense saber que hi trobarà bastant més que una gran història per ser convertida en novel·la.  Filmin. 9/10

PEL·LÍCULA 'LA PROFESSORA DE PIANO'

La professora de piano [Lara]. Direcció: Jan Ole Gerster
Alemanya, 2019

Pel·lícula que retrata amb meticulositat la frustació d'una mare (convincent, Corinna Harfouch) projectada sobre un fill (Tom Schilling, amb la mirada paga). Lara és una dona exigent que ofega a qui més estima.  Segons el seu vell professor, de petita no tenia talent suficient per ser concertista, per tant, així que té un fill, li dedica totes les energies perquè sigui un bon músic.  Amb el temps, Víctor acaba odiant la seva mare per la pressió de perfecció que exerceix sobre ell. El dia del 60 aniversari de Lara coincideix amb el concert de piano més important de la carrera de Víctor, el qual anunciarà un fet que trasbalsarà els que han seguit de prop la seva enlluernadora trajectòria. Una posada en escena freda i objectiva per als desencontres i tensions contínues mare-fill. 9/10

SÈRIE TV 'ROADKILL'

Roadkill. Direcció: Michael Keillor. Guió: David Hare
Regne Unit, 2020

Minisèrie britànica de sàtira política que explora la relació entre l'ètica personal i el poder. Amb un protagonista ambiciós i mancat de principis: Peter Laurence (interpretat per l'actor Hugh Laurie, l'al·licient de la sèrie), ministre de Transports del govern conservador del Regne Unit. La primera ministra valora la possibilitat d'oferir-li un ministeri important, amb la intenció de tallar-li les aspiracions a ocupar el seu lloc al número 10 de Downing Street. Però Laurence ha tingut i té una vida privada agitada i, precisament ara, comencen a destapar-se assumptes que el comprometen. Al seu voltant, un ventall ampli de personatges estereotipats. Movistar. 8/10

PEL·LÍCULA 'LA TERCERA ESPOSA'

La tercera esposa.Vietnam, 2019 

Direcció: Ash Mayfair

Òpera prima de la cineasta vietnamita Ashleigh Mayfair que aconsegueix un relat estèticament exquisit i cruel de contingut, basat en fets reals. Una adolescent de 14 anys es lliurada en matrimoni a un jove terratinent criador de cucs de seda, que ja té dues esposes i fills i filles, en el marc històric del Vietnam de finals del segle XIX, on encara perviuen els rituals medievals de càstigs a base de bastó. La protagonista passa de la infantesa a la maternitat i viu les conseqüències doloroses del domini patriarcal, començant per l'obligatorietat de mantenir relacions sexuals, de no poder millorar la posició social dins de la família si no infantava un mascle i un llarg catàleg d'abusos. No sabem quina veu tenen els personatges perquè la història es desenvolupa a través de silencis, de mirades i de primers plans.

Una obra d'art on també són protagonistes refinats els boscos, el riu, les plantes (verinoses incloses), la pluja fina, la llum que traspassa la boira. Per la trama i el tractament de les imatges m'ha recordat La llanterna roja (1991) i El olor de la papaya verde (1993), dues pel·lícules inoblidables que formen part del cinema clàssic.

Filmin. 9/10

PEL·LÍCULA 'LA NOVA VIDA DE BRITT-MARIE'

La nova vida de Britt-Marie. Direcció: Tuva Novotny
Suècia, 2019

La nova vida de Britt-Marie [Britt-Marie var här] és un relat feminista de superació personal a la tercera edat. El protagonitza l'actriu sueca Pernila August, multiguardonada per les seves interpretacions a pel·lícules com Fanny i Alexander, d'Ingmar Bergman (1982),  la sèrie televisiva de Les Aventures del jove Indiana Jones (1993) i Star Wars Episodi I i II, entre molts d'altres. La Britt-Marie que interpreta amb mestria Pernila té seixanta-i-tants anys i no ha fet altra cosa en els darrers 40 anys sinó dedicar-se a tenir cura de la casa i el marit. Descobreix per casualitat que el marit ha portat una doble vida amb una altra dona. El daltabaix és interior i, sense retrets ni escarafalls visibles, s'organitza per sobreviure, per primera vegada a favor seu, i accepta una feina d'entrenadora de futbol d'un equip juvenil en un poblet. És l'única sortida que té a mà, tot i saber que no està preparada ni poc ni gens per a la comesa. Emprèn un viatge de dubtes i angoixa. Una història realista, explicada sense sentimentalismes, amb desenllaç previsible, però tot i així commou. 7/10

SÈRIE TV 'THE BOOK OF NEGROES'

The book of negroes. Direcció: Clément Virgo
Canadà, 2015

La sèrie adapta la novel·la multipremiada de l'escriptor canadenc Lawrence Hill. Ficciona l'esfereïdora història d'esclavitud d'Aminata Diallo, una dona negra, des que va ser segrestada quan tenia 11 anys, al seu poblat d'Àfrica occidental per una empresa holandesa i venuda com a esclava a Carolina del Sud. Va ser alfabetitzada i va registrar al Llibre dels negres el nom i les característiqus dels esclaus alliberats que, escapant a les línies britàniques durant la Revolució Americana, serien evacuats a Nova Escòcia. Un cop al nou assentament, Aminata ha de superar molts obstacles i fuig a les selves de Sierra Leone, que l'acostaven més al seu lloc d'origen. Les imatges no estalvien el patiment de la protagonista, potenciant un relat de relacions complexes tant amb els blancs esclavistes com amb els negres que es trobaven en la seva mateixa situació. 8/10

PEL·LÍCULA 'MR. JONES'

Mr. Jones. Direcció: Agnieszka Holland
Polònia-Regne Unit-Ucraïna, 2019

Mr. Jones es basa en fets històrics sobre el viatge a Ucraïna del periodista gal·lès Gareth Jones per investigar les barbaritats d'Stalin durant la col·lectivització forçada. Troba el país enfonsat en la fam i la misèria. Jones va comptar amb la col·laboració de la periodista Ada Brooks, del New York Times.  Allò que va veure el periodista i va explicar al món va inspirar la novel·la La revolta dels animals [Animal Farm] a George Orwell.

Història molt potent, però explicada amb una estructura argumental descompensada, massa redundant a l'inici i resolta amb precipitació. Disponible a Filmin.  7/10

FOTOGRAFIES DE BILL BRANDT I PAUL STRAND A LA FUNDACIÓ MAPFRE

La Fundació MAPFRE reobre el centre de fotografia artística, ara a la seu del Port Olímpic (Avinguda del Litoral, 30), amb dues exposicions antològiques de dos fotògrafs que són referent internacional de la fotografia moderna: Bill Brandt i Paul Strand.

© Bill Brandt
Nu, Baie de Anges, França, 1959

La retrospectiva de Bill Brandt (Hamburg, 1904 - Londres, 1983) consta de 186 imatges de reportatges socials, retrats, nus i paisatges. Format al costat de Man Ray, com a ajudant, i admirador de Brassaï. Enfoca allò no habitual, crea atmosferes enigmàtiques, surrealistes. Brand dona més relleu al contingut estètic que a la consideració documental de cada fotografia.

 

© Paul Strand
El Sr. Bennett, Vermont, 1944

Les 110 fotografies de Paul Strand (Nova York, 1890 - Orgeval, França, 1976) seleccionades per a aquesta exposició formen part de les col·leccions de la Fundació MAPFRE. Strand és el creador del que es coneix com a "fotografía directa" pels seus retrats realitzats amb un objectiu ocult a l'hora de fotografiar la realitat dels barris pobres de la ciutat de Nova York. Va continuar el relat social en les incursions al món del cinema. Pel seu compromís polític es va veure obligat a abandonar els EEUU i a exiliar-se a França a l'època de la caça de bruixes. Considerat un fotògaf urbà, a partir de 1950 es dedica a fotografiar el món rural, la cultura popular i la natura.

El marc expositiu que ara inauguren aquestes dues exposicions no té l'al·licient arquitectònic que tenia la casa Garriga Nogués, les sales ni tan sols aprofiten la llum ni l'obertura al mar que donaria l'edifici situat a tocar del Port Olímpic. La disposició del material en aquest tipus de sales asèptiques no és gaire amena i la majoria de fotografies massa petites, però l'excepcionalitat dels treballs d'aquests artistes fa que les dues exposicions seguin del tot recomanables.

Exposicions obertes fins al 24 de gener de 2021.

SÈRIE TV' L'ART DE L'ENGANY'

L'art de l'engany [The Deceived]
Direcció: Chloe Thomas
Irlanda, 2020 

Thriller psicològic contemporani que transcorre en un casalot amb enigma. Ophelia, una estudiant d'anglès a Cambridge, manté una relació perillosa amb Michael, el seu carismàtic professor casat. Mor l'esposa de Michael en un incendi al casalot i la jove s'hi trasllada a viure i ocupa el lloc de la difunta. Comencen a augmentar les sospites sobre la mort accidental de la dona. 

Disponible a Filmin. 9/10

SÈRIE 'THE SPLIT'

The Split. Direcció: Jessica Hobbs
Guió: Aby Morgan. Regne Unit, 2018

A Londres, tres advocadesses matrimonialistes —mare i filles—, intenten trobar la millor opció per a la seva clientela d'alt standing immersa en tràmits de divorci. Enfrontades a vegades i  amb relacions personals complicades, sobretot amb el pare que torna després de trenta anys d'haver-les abandonat.  Disponible a Filmin. 9/10

'AIXAFEM EL FEIXISME', AL PALAU ROBERT

Visitem al Palau Robert  Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Cataluya 1936-1939, una exposició de petit format que explica per mitjà de cartells les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil i per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals.

El títol de l’exposició fa referència al cartell més popular que va editar el Comissariat de Propaganda i un dels més famosos de la Guerra Civil, el del fotògraf publicitari Pere Català Pic, on es mostra una espardenya esclafant una creu gammada. Se’n pot contemplar un original en una de les sales.

Una mostra molt ben contextualtizada.

Exposició oberta fins al 5 d'abril

MONTSERRAT CARULLA, IN MEMORIAM

Montserrat Carulla Foto: © David Ruano

Ahir va morir Montserrat Carulla (Barcelona 1930-2020), l'actriu que s'autodefinia com a catalana i independentista. Els mitjans de comunicació catalans se n'han fet ressò, però no tant com la grandesa de l'actriu es mereixia. Carulla ha aixecat teatres sencers de la butaca, recitant Maragall, i ha emocionat amb els seus personatges els espectadors de telenovel·les Secrets de família (1995), Dones d'aigua (1997) o El cor de la ciutat (2000). No la vaig descobrir fent els Pastorets ni en els doblatges de pel·lícules ni al cinema en blanc i negre. No la recordo haver-la vist a les pel·lícules Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn ni a El vicari d'Olot (1982) de Ventura Pons. 

La primera impressió d'excepcionalitat que retindré per sempre va ser la seva interpretació a El temps i els Conway (1992) de J. B. Priestley. Després vindrien Guys & Dolls (1998)  i el duel mare-filla a La reina de la bellesa de Leenane (1998) dirigides les dues obres pel seu gendre Mario Gas. Després he seguit les seves intervencions en recitals i actes multitudinaris fins a l'obra Iaia! (2013), que el seu fill Roger Peña va escriure especialment per a ella. Amb vuitanta-sis anys s'acomiadava amb aquesta obra dels escenaris i del públic amb més de sis-centes representacions en tres anys. Montserrat Carulla aportava a cada treball aquelles sensacions de versemblança i seguretat que només es troben en les grans personalitats. Inoblidable.

La Carulla: una obrera del teatre
article d'opinió i entrevista a l'actriu, d'Andreu Sotorra

EXPOSICIÓ 'FEMINISTA HAVIES DE SER'

Al Palau Robert: Un recorregut pels masclismes del segle XXI. Materials per a la reflexió.Una mirada al món que ens envolta ens descobreix que les reivindicacions de les dones són justes i necessàries.

Exposició oberta fins al 8 de desembre 

 

WORLD PRESS PHOTO 2020, AL CCCB

© Yasuyoshi Chiba

Fotografia 'Veu directa' guanyadora del World Press Photo 2020.

 

Il·luminat pels mòbils, un jove recita poemes

 de protesta a la capital del Sudan enmig dels crits 

 dels manifestants que coregen consignes

contra el règim de 30 anys d'Omar al-Bashir expulsat

per un cop militar. Kartum, 19 de juny de 2019. 

 

Els problemes mediambientals, l’odi i les qüestions de gènere completen el relat fotogràfic del 2019. Els jurats han avaluat 73.996 fotografies de 4283 fotògrafs de 125 països. Admirem el testimoni conscienciador de la fotografia documental, de la mirada ètica que ens ofereixen els fotoperiodistes, sobre la vida que s'obstina a emergir un cop i un altre, sobre un món que demana ser entès i no entenem mai prou.

 

Entre les fotografies guardonades, hi ha les de dos fotoperiodistes catalans: 

© Ramon Espinosa 

 

Tercer premi en la categoria de notícies

d’actualitat per una fotografia dels estralls 

de l’huracà Dorian, a l'illa de Gran Bahama.

© Ricard Garcia Vilanova

 

Tercer premi en la categoria de temes d’actualitat, 

per la fotografia d’un manifestant que n’assisteix 

un altre que va quedar inconscient durant 

la Revolució de Tishreen, a Bagdad, la tardor passada.

 

A causa de les restriccions per la pandèmia, el recorregut per la Mostra Internacional de Periodisme Professional més important del món, al Centre de Cultura Contemporània, ha estat més corprenedora que mai. Tot i tenir cita prèvia, per la reducció d'aforament, hem hagut de fer cua a l'entrada i per accedir a algunes sales i a les projeccions d'audiovisuals. Hem alleugerit el recorregut tant com hem pogut (tot i així, no ha durat menys de dues hores) i hem complementat la visita guiada online a través de Filmin.

Un dels grans protagonistes de l'edició de l'any que ve serà la pandèmia de covid-19. No sé quines imatges es podran veure perquè els fotoperiodistes professionals han estat vetats d'accedir als hospitals i a les morgues improvisades col·lapsats. Ha estat una tragèdia censurada.

Exposició oberta fins al 20 de desembre de 2020

EXPOSICIÓ 'MODERNISME, CAP A LA CULTURA DEL DISSENY'

El Museu del Disseny vol aportar amb aquesta exposició una interpretació nova del Modernisme en clau de “cultura del disseny” és a dir, repensant els objectes des de la idea, les tècniques de producció i els materials, la promoció, la difusió i la funció.  En aquesta mostra s'emmarca el Modernisme en el context europeu i en destaquen els nexes i la singularitat catalana partint del protagonisme que hi van tenir les arts decoratives i aplicades, artesanes i industrials. 

Tres-centes setanta peces, entre elements arquitectònics, mobles, papers pintats, gerros de ceràmica, joies, estampats, projectes de marqueteria i de vitralls. Algunes peces emblemàtiques de Gaudí, de Jujol, de  Gaspar Homar, procedents sobretot de les col·leccions pròpies del museu i d'altres col·leccions municipals, del Museu d’Història de Girona i d'alguna de col·lecció particular.

Una mostra recurrent, amb peces exposades com en els museus d'altres temps, poc original (la majoria de les peces s'han exposat en d'altres ocasions i no hem vist enlloc «el disseny com un procés que engloba des del concepte fins a l’ús i fins i tot el desús» ). La visita no ens ha compensat les cues que hem hagut de fer, tot i portar cita prèvia. Prescindible.

AL CCCB, WILLIAM KENTRIDGE, EL QUE NO ESTÀ DIBUIXAT

Al Centre de Cultura Contemporània, l'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955), testimoni i cronista artístic de l’Apartheid, presenta El que no està dibuixat, una selecció representativa de la seva obra de dibuixos animats i audiovisuals que combinen tècniques i disciplines. Planteja reflexions sobre els reptes del postcolonialisme i la dialèctica entre el poder, els marges i l’exclusió en l’actualitat. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques d'aquest artista polifacètic.

Instal·lació More Sweetly Play the Dance, 

hipnòtica processó ritual de persones desposseïdes. 

40 m de llargària i 8 pantalles  

 

Tapissos de gran format. Mostren persones amb càrregues

que per a l’autor simbolitzen les crisis, les guerres

 i els problemes que assolen Sud-àfrica i la resta del món.

Les creacions de William Kentridge fan referència a la seva ciutat d’origen, Johannesburg, a la història de Sud-àfrica i a l’apartheid, però, sobretot, toquen qüestions universals: la naturalesa de les relacions humanes, la memòria, la dominació i la culpa o la dissecció del poder.

Exposició oberta fins al 21 de febrer de 2021

Fris audiovisual More Sweetly Play the Dance, al CCCB fins al 17 de gener, després es podrà veure a la Fundació Sorigué, de Lleida

EXPOSICIÓ 'EL COS VESTIT'

El cos vestit és una exposició permanent del Museu del Disseny, de la qual havíem fet un tast quan es va inaugurar el museu, el 2015.  Ara ens hi ha tornat a menar el circuit tancat del museu, al qual hem acudit per visitar l'exposició 'Modernisme' i ens n'ha impressionat l'esplèndida presentació que en 650 m2 repassa la història de la moda i de com ha modelat el cos femení des de l'any 1550 ençà. Consta de cent setanta peces, la majoria procedents de l'antic Museu de la Indumentària. 

Vestit cua de paó (1958)

© Cristóbal Balenciaga

Cristóbal Balenciaga (1895-1972) és considerat un dels creadors més importants de l'alta costura. Com a simpatitzant del govern de la II República, després de l'esclat de la Guerra Civil es va exiliar a París, on va desenvolupar una carrera plena d'èxits. Va ser contemporani a Hubert de Givenchy, Coco Chanel o Christian Dior, que l'anomenava "el mestre de tots nosaltres".