PEL·LÍCULA 'EL VIATGE DE LA MARTA

El viatge de la Marta, 2019. Direcció:Neus Ballús
Guió: Neus Ballús, Pau Subirós

A El viatge de la Marta [Staff Only], la protagonista és la Marta (l'actriu debutant Elena Andrada), una noia de 17 anys que passa les vacances de Nadal amb el seu pare (interpretat pel veterà Sergi López) i el seu germà petit en un resort del Senegal. La noia vol conèixer joves de la seva edat, però el pare, que té una agència de turisme i ha vingut sovint per aquests pobles, no la deixa de petja i li imposa participar en activitats folklòriques i safaris organitzats. El xoc generacional preexistent i la desconeixença dels costums locals quan s'encaterina d'un jove senegalès que enregistra les excursions, serveixen el conflicte. Una història que posa de relleu les desigualtats socials prenent com a pretext el turisme postcolonial. Tot un encert el tàndem pare-filla, amb interpretacions de caire naturalista. Versemblant i agredolça. Filmin. 9/10

NOVETAT EDITORIAL PER A INFANTS: 'QUIN GROC T'HA PICAT?'

 

 

«Fora el groc!», va cridar la reina d'aquell país llunyà. I la gent va obeir l'ordre per por de la repressió dels soldats. Fins que la prohibició va arribar al sol. Però el sol, sense fer cas de l'ordre, continuava sortint cada dia.  La gent del poble va perdre la por, i van decidir en assemblea vestir-se completament de color groc. Entre tots van impedir que continués l'abús de poder. I tot el poble va celebrar els valors implícits de la dignitat humana: l'exigència universal de la justícia,  la cooperació per superar dificultats,  la no violència. 

Quin groc t'ha picat?
Disseny de la historieta gràfica: Pere Prats Sobrepere
Text: Lena Paüls

Però ni aquesta síntesi ni el text sencer no fan el conte singular. ¿Quants contes dels catàlegs editorials de tots els temps tracten temes de despotisme i suggereixen solucions perquè les entenguin els infants? Innombrables. Per tant, ara intentaré explicar —abans que correu a encomanar l'àlbum il·lustrat a la llibreria— què és allò que fa únic el conte Quin groc t'ha picat?  És el contingut gràfic en simbiosi amb el text. Fons i forma presentat amb les arts de Pere Prats Sobrepere, il·lustrador d'excepció, generós i il·lusionat cada vegada que posa imatges a un text que li agrada. I sé que aquest conte li va agradar. El càsting i les accions dels personatges,  la selecció escenogràfica i el vestuari... Tot quadra. És el llibre de contes que fa 77 de la seva bibliobiografia i aquí ha ideat un compendi de la retòrica de la imatge que flueix amb naturalitat al servei del sentit: composició a l'estil d'una gran historieta gràfica, funció comunicativa de la tipografia, simbologia del cromatisme i intertextualitat estètica.

 Intertextualitat estètica: cavallets del seguici festiu de Reus;
els soldats porten bombatxos com la guàrdia suïssa del Vaticà.

Les vinyetes de còmic que ha fet Prats Sobrepere presenten la part hiperbòlica de la història —soldats que persegueixen la gent del poble, cames, mans i orelles tallades...— sense dramatisme, des d'un angle caricaturesc i humorístic. I, malgrat tot, res més lluny de contar una història amable. Al costat dels valors implícits, s'hi troben els contravalors que se'ls oposen per contrast: l'autoritarisme de la reina, l'abús de poder, el conformisme inicial del poble, la visió jeràrquica. Suposo que es nota que m'entusiasma el resultat i per això, ara que el llibre ja està en circulació, després d'haver estar encallat pel confinament, aspiro que faci l'ullet als adults i que tinguin moltes ganes d'endinsar-s'hi i llegir-lo expressivament en veu alta als seus plançons i que, rient plegats, reflexionin sobre el que s'hi explica. En demanar, demana molt.

Quin groc t'ha picat?
Arola Editors, Tarragona

 

¿S'ha d'obeir una llei injusta? 

Aquest conte invita infants i adults 

a pensar-hi junts i a trobar solucions. 

 HEMEROTECA: A l'entorn de Quin groc t'ha picat?

SÈRIE 'LA INFÀMIA'

Sèrie La infàmia. Regne Unit, 2017
Direcció: Philippa Lowthorpe

La infàmia [Three girls], sèrie de tres capítols d'hora sobre els fets que van dur a desarticular a Rochdale (Anglaterra), el 2012,  una xarxa de pederastes paquistanesos que van abusar de 47 adolescents. Se centra en tres noies víctimes d'abusos i la inoperància policial per resolde el cas, tot i les denúncies cursades. La policia del municipi no va donar credibilitat al testimoni d'una de les joves i la xarxa va continuar activa durant tres anys. Norfolk, el periodista que va destapar els fets, ha col·laborat com a assessor del guió de la sèrie. Filmin. 9/10

SÈRIE 'THE SPLIT' 2.ª TEMPORADA

Dir: Jessica Hobbs. Guió: Aby Morgan

La segona temporada de la sèrie The Split, que ens situa en l'àmbit del dret especialitzat en divorcis de clientela d'alt nivell econòmic,  se centra en els problemes de parelles de la filla gran, que no acaba de decidir-se si quedar-se amb el seu marit,  un famós advocat matrimonialista, o amb l'amant des de joves i ara cap d'advocats del seu gavinet. L'assumpte personal ocupa gairebé la totalitat dels episodis i, a diferència de la primera temporada, aquí només es desenvolupa un cas en profunditat i dos o tres més de passada. Ara el gavinet ja és una gran empresa de la qual la família és un dels accionistes i el dirigeix un advocat que el lidera amb justícia i bon ambient de treball. 9/10

2022. Tercera temporada. L'Hanna, advocada de família, ha d'afrontar el seu propi divorci. El marit s'ha enamorat d'una altra i la parella espera un fill.  7/10

L'ONOMASTICON CATALONIAE, CONSULTA EN LÍNIA

Cliqueu la imatge per accedir a l'Onomasticon Cataloniae

L’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Pere Coromines han publicat a internet la versió digitalitzada de l’Onomasticon Cataloniae, obra magna del lingüista Joan Coromines. A partir d’ara, els vuit volums del diccionari toponímic són a l'abast de tothom,  al cercador de l’OnCat (acrònim amb què s’ha batejat aquesta versió en línia). Un recurs lingüístic de primer ordre, rigorós de contingut i amb deliciosos excursos que fan distreta la lectura.  

El projecte és dirigit pel romanista José Enrique Gargallo, professor de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

 

Joan Coromines. Onomasticon Cataloniae: 'Lleida', fragment

'LA NIT DE LA IGUANA', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

La nit de la iguana, de Tennessee Williams. 

Trad. i direcció:  Carlota Subirós. Dramat: Ferran Dordal

Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

L'espai escenogràfic, una mena de selva tropical d'ofegant calor humida, marca l'atmosfera on es desenvolupa el que s'hi explica. Corre l'any 1940. Quatre personatges que expliciten la seva insatisfacció de diferent manera busquen millorar el seu destí, cadascú amb la seva motxilla biogràfica: la vídua alegre —enèrgica Nora Navas—propietària d'un hotel de mala mort a la costa mexicana del Pacífic, una aquarel·lista —Màrcia Cisteró, versemblant, centrada, esplèndida— que malviu dels seus quadres arrossegant per aquests mons de déu l'avi poeta —digne Lluís Soler— en fase de dictar el seu darrer poema, i l'exreverend anglicà i guia turístic —Joan Carreras, matisat— torturat per la beguda i el sexe. L'home que podria ser l'alter ego de l'autor ha tocat fons i, aquesta nit de conversa, li obre els ulls de l'esperança qui ha passat l'experiència i ha sobreviscut, malgrat tot.

Ronden per l'hotel tres turistes alemanys escandalosos. Són nazis que celebren que la ciutat de Londres ha estat bombardejada. No intervenen en el desenvolupament, només són presències alienes a tot, com els dos treballadors de l'hotel, descrits a base de tòpics, i també com si no hi fossin, la menor —una anècdota en les relacions de l'exreverend— i la seva professora de música que viatgen a l'autocar turístic de professores. No oblidem la iguana que ens hem imaginat caçada amb la intenció de formar part d'un plat exquisit i alliberada per l'exreverend, tancant així el cercle simbòlic.

El contingut no m'ha arribat gaire nítid. Més farciment que gall. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió cinematogràfic. John Huston, 1964

HELIOS GÓMEZ, 'DIES D'IRA', A LA VIRREINA

«Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda» és el títol de l'exposició antològica que La Virreina. Centre de la Imatge dedica a l'artista comunista i gitano republicà Helios Gómez, repressalitat pel franquisme.  Artista de trajectòria singular de parells antagònics: autor d'obres populars i també d'avantguardistes, de treballs realistes i composicions abstractes. Va passar alternativament de la llibertat dels artistes bohemis europeus fins a vuit anys de presó, el vaixell presó Uruguai i el camp de concentració.

L’exposició repassa, per mitjà de 350 obres i documents, la militància i el compromís polític de Gómez durant la República, la Guerra Civil i el franquisme. S'hi mostra l'impressionant domini del grafisme i la tècnica de la xilografia artesanal, les col·laboracions a la premsa i el cartellisme de caire cívic. Vegeu-ne imatges.

Un dels grans murals de Gómez és l'anomenat  ‘Capella gitana’, que va pintar a la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria de la Model de Barcelona, presó on va estar pres durant vuit anys. La pintura representa la Mare de Déu de la Mercè i un grup d'homes d'ètnia gitana als seus peus. La imatge s'ha interpretat com una escena de suport als presos polítics i represaliats. L'espai va fer d'oratori en aquesta galeria dels condemnats a mort. El 1998 la pintura va ser invisibilitzada amb una capa de pintura blanca i no he aclarit si les bones intencions de suprimir-la s'han concretat, ni si s'ha pogut salvar la pintura. En aquesta exposició de la Virreina se'n pot veure una rèpica en blanc i negre. Per saber-ne més, vegeu: Capilla gitana

 

EXPOSICIÓ 'PUBER', A LA VIRREINA

Puber, de Tanit Plana. Palau de la Virreina

L'exposició 'Puber' de Tanit Plana (Barcelona, 1975) s'ha concebut per a les sales de la Virreina Centre de la Imatge, les vidrieres de les quals donen a la Rambla. Es pot veure des de fora, doncs. Però també és important el que s'hi sent, per tant, recomano entrar a l'espai museogràfic, fosc de fons on ressalten les fotografies de mida pòster, fins gairebé al sostre. La proposta explora l'adolescència i les seves pràctiques socioculturals.  D'una banda, 74 retrats de joves que pertanyen a classes i contextos diversos, que es mostren a la càmera de la fotògrafa en zones on la ciutat adquireix una atmosfera inquietant. D’altra banda, al mateix espai, es presenta una selecció de 200 vídeos, feta per la investigadora cultural Estela Ortiz, que es van enregistrar a través de la plataforma TikTok, l’univers sonor de la qual acompanya els visitants amb fragments aleatoris de diàlegs, onomatopeies i música.

Oriol Rosell, expert en subcultures juvenils, proposa tres podcasts temàtics basats en una llista de reproducció, disponible des de l’Spotify de La Virreina Centre de la Imatge amb les cançons més escoltades pels participants en el projecte. 

Exposició oberta fins al 28-2-2021

'ALTSASU', MINISÈRIE DE LA TV BASCA

Altsasu. Creació i direcció: Asier Urbieta. País Basc, 2020

Sèrie coproduïda per Euskal Irrati Telebista (EITB) i Televisió de Catalunya (TVC), amb la participació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. S'ha emès en un polèmic doblatge al català, però també en VOSC en basc i en castellà al dual, segons la llengua amb que s'expressen els personatges, que és com l'hem vista nosaltres.

El 14 d'octubre del 2016, a la localitat navarresa d'Altsasu en un ambient de barrila, a altes hores de la matinada hi va haver una baralla en un bar entre dos agents de la guàrdia civil de paisà i uns joves del poble. Com a conseqüència d'aquest fet, els joves involucrats van estar dos anys en presó provisional, després van ser processats per terrorisme i, actualment, compleixen penes d'entre cinc i nou anys. 

La sèrie Altsasu  posa de manifest que les institucions que havien de vetllar pels drets de la ciutadania van ordir una teranyina infranquejable tergiversant els fets i reconduint-los cap al terrorisme etarra.  En tot el procediment es fa patent l'abús de poder, la vulneració de drets fonamentals com el dret a la pressumpció d'innocència, a tenir un judici imparcial, a tenir les garanties necessàries per a la defensa, i a la proporcionalitat dels càstigs.

Per saber-ne més:

Article Altsasu (minisèrie). Viquipèdia

PEL·LÍCULA 'LAS NIÑAS'

Las niñas. Direcció: Pilar Palomero. Espanya 2020

La directora Pilar Palomero debuta amb aquesta pel·lícula que sembla que estigui ambientada en els anys setanta. El sentit del que s'hi explica és tan fora de temps, que podria ser d'una mentalitat reclosa d'abans de la guerra. Però, encara que sembli increïble, l'acció transcorre en els primers 90, amb els Jocs Olímpics a la porta. Costa de creure que aleshores hi hagués a Saragossa qui portés les filles en una escola religiosa de tarannà franquista. I que existís, encara més. Això pel que fa al contingut, en canvi, un excel·lent per la forma, sobretot per la direcció de les intèrprets adolescents.
Repartiment: Andrea Fandos, Natalia de Molina, Zoe Arnao, Julia Sierra, Francesca Piñón, Ainara Nieto
Guanyadora al Festival de Màlaga i ben rebuda al Festival de Berlín. I ara una de les més nominades als Goya d'enguany. Filmin. 7/10

ACTIVISTES PER LA VIDA, A ARTS SANTA MÒNICA

Guatemala i Hondures són dos dels països més rics del planeta en bens naturals. L’avidesa per l’extracció de les seves riqueses sembla condemnar les seves poblacions a viure en les societats més desiguals i violentes. Aquesta exposició mostra els rostres i les veus d'Activistes per la Vida, homes i dones que lluiten col·lectivament en els seus territoris amb l’objectiu de protegir el medi natural. Una defensa que xoca amb els interessos d'inversors transnacionals que extreuen amb impunitat les matèries primeres d'aquests països per vendre'ls als mercats mundials. El reporter gràfic Gervasio Sánchez ha fotografiat i ha enregistrat videoconferències d'una quarantena de persones que difonen aquestes activitats fraudulentes i, per aquest motiu, són amenaçades de mort per governants corruptes, empresaris depredadors i pistolers sense escrúpols.

Exposició oberta fins al 14 de març.

EL FOTÒGRAF MANOLO LAGUILLO, A LA VIRREINA

Plaça Universitat. Sèrie «Abril 2020. Barcelona»

El fotògraf documentalista Manolo Laguillo (Madrid 1953) presenta a la Virreina, Centre de la Imatge, l'exposició «Projectes 1983-2020», dues-centes cinc fotografies, ordenades en vint-i-set sèries, deu de les quals inèdites. Japó, 2014; Beirut, 2017; Chicago, 2019; l'Estret de Gibraltar, 2019; Centrals nuclears, 2019-2020... 

L'estil lacònic de Laguillo marca tota la seva producció fotogràfica a la recerca de l'única objectivitat possible. Majoritàriament, fa fotografies en blanc i negre, sempre frontals, sense afegir-hi significats de picats i contrapicats. Imatges de ciutats literals i silencioses, d'un silenci que parla. En destaco la sèrie «Abril 2020 Barcelona» realitzada entre Dijous Sant i Sant Jordi del primer confinament. Rondes, avingudes, rambles, carrers i places fantasmals, imatges que parlen del buit, d'allò que no es pot fotografiar. Impressionant.

Exposició oberta fins al 14 de febrer.

PEL·LÍCULA 'PARLA'M DE TU'

Parla'm de tu. Direcció: Hervé Mimran
França, 2018

Parla'm de tu [Un homme pressé], pel·lícula basada en l'autobiografia J’etais un homme pressé, de Christian Streiff, un alt executiu de companyies com Peugeot i Airbus abans de patir un vessament cerebral que li va afectar la memòria i la parla i va acabar perdent la feina. Amb aquest  material de deshumanització del capitalisme es basteix aquesta lluminosa comèdia de superació personal.

L'actor Fabrice Luchini —intèrpret d'Alain, l'arrogant i desagradable protagonista, orador brillant que pateix un ictus—  s'emporta el mèrit d'aquesta cinta. Luchini llueix en la parla trabucada i els embolics i confusions que genera, la paraula com a contrast entre dir barbaritats incomprensibles i la teràpia repetitiva de rehabilitació amb el suport d'una jove logopeda. M'ha interessat sobretot com el personatge afronta sense dramatismes la dislèxia i com es reconstrueix com a persona començant de zero. I, aquest home angoixat que va a la seva, que aprèn paraules que el connectin amb el món, incapaç de parlar amb correcció, ens comunica, per fi, alguna cosa. Final previsible, però no tant. 8/10

L'HUMOR AMABLE DE FER, A ARTS SANTA MÒNICA

Fer (1949-2020) L'humor amable

A l'espai Arts Santa Mònica, visitem l'exposició antològica d'homenatge a l'humorista gràfic Fer, pseudònim que utilitzava Josep Antoni Fernández i Fernández (Mansilla de las Mulas, Lleó, 1949 - Figueres, Alt Empordà, 2020).

Fer va ser un dels ninotaires satírics més importants de la premsa catalana.  Tot i que va estudiar Història, Antropologia i  Periodisme, es va dedicar sempre a l'humor gràfic. Va publicar dibuixos a «Oriflama» i a «En Patufet». Els primers dibuixos de personatges baixets com taps de barral i tot nas que recordo de Fer eren publicats a la revista satírica «El Papus», de la qual va ser director, i més endavant a «El Jueves», tinc present la sèrie d'historetes de castells medievals i soldadets. Però on esperava cada dia la seva mirada punyent sobre el món era a la seva vinyeta del diari «Avui i a «El Punt Avui», des que el 1987 va succeir Cesc, un altre dels grans ninotaires especialista captant acudits de l'actualitat política i social del país. 

La mostra exposada a Arts Santa Mònica és un tast de l'extensa obra de Fer i en el recorregut fem memòria amb un somriure instal·lat als llavis, encara que sigui sota la mascareta. L'exposició és oberta fins al 14 de febrer, però podem continuar gaudint dels seus acudits ironics i tendres aplegats en llibres d'historietes i en múltiples llibres il·lustrats. O bé anant al Museu del Futbol Club Barcelona on té una exposició permanent. 

  

PEL·LÍCULA 'EL COLLAR VERMELL'

El collar vermell. Direcció: Jean Becker
França, 2019

El collar vermell, pel·lícula basada en la novel·la de Jean-Christophe Rufin, ens atrapa des de la primera escena. Conta amb profunditat una història de lleialtat i  d'antibel·licisme en un context rural. El 1919, just acabada la Primera Guerra Mundial, un jutge militar (François Cluzet: "Intocable") s'encarrega d'investigar i jutjar l'únic empresonat en un petit poble, per un delicte de rebel·lia que no aclarirem fins al desenllaç. Fora del calabós de la caserna hi ha un gos que borda sense parar esperant l'amo. No gaire lluny, una pagesa jove amb un fill de pocs anys es deleix pel xicot. La conversa que el jutge manté amb l'acusat s'il·lustra amb escenes bèl·liques, com a marc del melodrama, amb el gos sempre protagonista que fa avançar la trama. Entranyable. De conte. Filmin. 10/10

DE LA POESIA, TOT SE N'APROFITA

© Marc Pérez Oliván
Miquel Martí i Pol. Gouache i tinta xinesa

L'artista plàstic Marc Pérez Oliván és un lector assidu de poesia i sovint les lectures inspiren els seus quadres. Diu que li 'convé' la poesia perquè li transmet la duresa i, alhora, la fragilitat del vidre: sorra i aire. Amb la seva interpretació del retrat i del poema de Miquel Martí i Pol ens recorda que necessitem ben poca cosa... 

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d’estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

MARTÍ I POL, Miquel (1972): Vint-i-set poemes en tres temps. Barcelona: Edicions 62

Ramon Muntaner interpreta 'No demano gran cosa',

dins el disc Presagi (1976)

SÈRIE BRITÀNICA: L'ÚLTIMA BASE

L'última base. Regne Unit, 2017
Direcció: Miranda Bowen, Jonny Campbell

L'última base [The last post], potent sèrie de sis episodis d'una hora de durada cadascun, creada per Peter Moffat (Espies de Cambridge), sobre la vida de la policia militar britànica desplaçada al protectorat d'Adén (actual Iemen), el desembre de 1963. Els oficials del destacament intenten contenir una insurgència d'un grup de nacionalistes del Front d'Allibertament Nacional (NLF), mentre que les seves esposes es migren d'avorriment. Una sèrie de la BBC molt cuidada en tots els aspectes: guió, intèrprets, localitzacions... i la mirada sense concessions que posa de manifest el contrast entre la misèria dels pobles del desert i les instal·lacions d'oci dels colonitzadors.  Acaba amb un episodi d'aquell Nadal, però la insurrecció va continuar i els britànics van evacuar el destacament tres anys després, abans del que havia planejat Harold Wilson, el primer ministre. Filmin, 9/10