73 RAONS PER DEIXAR-TE, AL TEATRE GOYA

73 raons per deixar-te. Llibret: Guillem Clua. 
Música: Jordi Cornudella. Direcció: Elisenda Roca. 
Teatre Goya, Barcelona

Un musical que explica una història d'amor i de desamor, recomanable als espectadors sensibles a qui no agradi el gènere. És un musical que surt d'aquí, s'ambienta aquí, amb situacions i context històric recents ben reconeixibles. Els protagonistes podrien ser els nostres fills, els nostres veïns, els nostres amics, nosaltres mateixos. A la primera part en to de comèdia romàntica, assistim a l'enamorament, convivència i trencament de dos personatges que s'atrauen pels pols oposats, però mentrestant, s'està covant un altre apropament que, a la segona part, deixa la platea corpresa. Veient una pel·lícula puc plorar, però poques vegades em cauen les llàgrimes al teatre. Doncs bé, ho han aconseguit Abel Folk, Mercè Martínez, Marc Pujol i Mone Teruel. En un musical. 10/10

Potser sí que hi ha setanta-tres raons per deixar-te, 

però potser també n'hi ha només una per tornar a començar.

ANDREU SOTORRA

 Llegiu-ne la crítica sencera a «Clip de Teatre»

L'ANY LLULL COMMEMORA 700 ANYS DE LA MORT DE RAMON LLULL

Fins al novembre de 2016 
Comissari de l'Any Llull: Joan Santanach

L’Any Llull, que commemora el 7è centenari de la mort de Ramon Llull, comença amb un acte protocolari al Palau de la Generalitat. Michela Pereira, experta italiana en filosofia medieval i en l’obra de Ramon Llull, pronunciarà la conferència magistral; el baríton Joan Pons cantarà tres cançons basades en poemes lul·lians, musicats per Antoni Parera Fons. Suposo que l'acte anirà com està previst i que, a partir d'aquesta obertura, se succeiran les activitats per divulgar l'obra i la personalitzat del nostre savi universal.  

De moment, la commemoració arrenca amb Llull: ment prodigiosa, creativitat perifèrica, lliçó inaugural del curs de la Fundació Joan Maragall,  una exposició precisa, amena i profunda del doctor Albert Solè (a qui vaig tenir de professor de Literatura Medieval a la UB), que posa el llistó alt a les conferències i articles de divulgació que vindran. Llegiu-lo a «El Punt Avui», 20-XI-2015.

Aniré difonent les activitats, però d'entrada, hauríem de començar llegint o rellegint l'obra de Llull. Una recomanació: Lectura guiada de Ramon Llull  (començarem per Blanquerna), a càrrec d'Antònia Carré-Pons, a través de la plataforma «Què llegeixes?»

Escolteu aquí el poema 'Cant de Ramon', 

interpretat per Celdoni Fonoll

Per saber-ne més

ANY LLULL

LA NIT DE HELVER, A L'ATRIUM

La nit de Helver. Autor: Ingmar Villquist. Traducció: Xavier Farré
Direcció: Pavel Bsonek. Sala Atrium, Barcelona

Els protagonistes són en un menjadoret humil, a casa seva, però no sabem quina relació els uneix. ¿Són germans? ¿Són mare i fill? Magníficament ajustats en la complexitat dels personatges Karla i Helver: Alba Florejachs i Sergi Torrecilla. Al carrer pinten bastos. ¿Som a Munic, a la Nit dels Vidres Trencats, 9-XI-1938? Tant és. El noi no hi és tot i, sembla, que el manipula un petit capitost —que té el perfil d'un nazi. Pot ser aquest context que m'imagino o un altre d'ara mateix, en qualsevol lloc del món. Teatre que suggereix un univers sencer d'emocions a través la paraula. Innoblidable Herver/Tordecilla, innoblidable Karla/Florejachs. 10/10

     

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

PATETISME IL·LUSTRAT, DE CARLES SANTOS

Patetisme il·lustrat
Creació, composició i direcció:  Carles Santos 
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona

Carles Santos ens ha tornat a sorprende amb l'espectacle Patetisme il·lustrat. Amb accions plàstiques sense piano, performance pertorbadora, percussions obsessives que il·lustren relacions patètiques amb persones i éssers inanimats. Santos, visualment descarat, obcès, oníric. Il·lustrant amb despullament  la decadència. Els espectadors sortim de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya parlant del que hem vist i del que ens ha martellejat: "Necessito temps. Necessito temps per a pensar. Necessito temps per a pensar i entendre el que m'ha passat". Necessito temps per pair aquest espectacle que no m'ha atrapat tret de fugaços instants. 7/10

EN AQUEST MOMENT ÉS DÍFÍCIL PERCEBRE

ALGUNA COSA QUE NO SIGA LA BUSCADA I

INEVITABLE INDIGÈNCIA, SOLAMENT 

COMPENSADA PER LA CONTUNDÈNCIA DEL 

FET BEN FET SENSE VERGONYA.

Carles Santos. Creador de Patetisme il·lustrat


Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

LA BERTA I EL SEU ROBOT, AMB LA COMPANYIA LAZZIGAGS

La Berta i el seu robot
Basat en En Ricard i el seu robot, d’Esteban Martín
Dramatúrgia, lletres i direcció: Lídia Linuesa
Jove Teatre Regina, Barcelona

Recomanat per a espectadors a partir de 3 anys

Suposem que la Berta, protagonista d'aquest conte representat al Jove Teatre Regina, és una nena solitària (interpretada per Marta Fíguls, belluguí, excel·lent animadora del públic) que li apareix un ésser articulat de mida humana entre les joguines. El robot (interpretació de Lluís Garrido que tot i l'estaticitat del personatge aconsegueix volantins reeixits) que li ha construït el pare es converteix en el millor amic de la petita. Aprèn ràpid el que li ensenya la nena.  Un espectacle ben acabat tant pel que fa a les interpretacions, a les projeccions com a les cançons enregistrades (en la nostra sessió, la cantant Anna Extremera va oferir la peça principal en directe). 8/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

CANTA'M UN CONTE, AL ROMEA

Canta’m un conte. Idea: Xuel Díaz. Dramatúrgia 
i música: David Anguera. Direcció: Juanjo Marín.
Teatre Romea, Barcelona

Recomanat per a espectadors a partir de 3 anys

Canta'm un conte és un espectacle musical on Xuel Díaz i David Anguera expliquen, cançó va i cançó ve, tres contes: La rateta que escombrava l'escaleta, Les set cabretes i el llop i Patufet. Tres versions lliures actualitzades de contingut que permeten que sigui la rateta la que demana per sortir als diferents pretendents, que el llop hagi de fer un curs de cant si vol enganyar les cabretes simulant la mare Cabrallé o que el Patufet faci provatures abans de fer rimar allò de «Patim, patam, patum...» Precisament amb aquesta cançó arriba l'instant màgic de l'espectacle: un cop consensuat el que dirà el Patufet per tal que no el trepitgin, l'actriu Xuel Díaz calla i tota la platea de menuts canta a cor què vols la tonada. A cor, de cor. 8/10

  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

HUMOR HUMÀ, AMB CARME PLA

Humor humà. Intèrpret: Carme Pla.  
Direcció: Marta Pérez. El Maldà, Barcelona

L'actriu Carme Pla es fa seves unes quantes històries que explica des del realisme màgic que emana de la tria. Deu contes de Pere Calders,  un relat breu de Santiago Rusiñol, un de Jesús Moncada i un de Josep Carner i, rubricant cada relat, uns aforismes de Joan Fuster. Came Pla és una de les actrius de T de Teatre, i per aquest muntatge ha comptat amb la complicitat de la resta de la companyia —la dirigeix Marta Pérez, la vesteix la Mamem Duch— Humor subtil, que provoca somriures d'aquells que fan massatges als músculs facials.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

NOVETATS LITERÀRIES, SUPLEMENT DE TARDOR

L'article Les balances del temps d'Andreu Sotorra radiografia
la situació actual de la literatura infantil i juvenil.
El podeu llegir al «Suplement  de novetats literàries
de Cornabou, tardor 2015.»

Descarregueu el suplement aquí

RESSENYA DEL POEMARI 'TEMPS DE PENYORA'

Cliqueu la imatge per llegir l'article de Carme Andrade

Temps de penyora és un llibre digital. Recull cinc poemaris dels quals sóc autora (tres de premiats, un de publicat en edició col·lectiva i un aplec de haikus i tankas publicats a internet). Fa dies que corre per la xarxa i no confiava que cap lector –si és que n'hi ha hagut cap— en fes ressenya. M'ha sorprès, doncs, agradablement,  el comentari de lectura que m'arriba de Carme Andrade, per la novetat del fet, però, sobretot, perquè la filòloga i escriptora Andrade és una lectora atenta i incisiva. S'ha endinsat en el primer poemari, del qual pren el títol el recull.  En propers apunts, en comentaré aspectes.

Cliqueu la imatge per
descarregar el poemari

ELS VEÏNS DE DALT, REPOSICIÓ AL TEATRE ROMEA

Torna al Teatre Romea,  Els veïns de dalt, de Cesc Gay.

Vegeu-ne el comentari de l'estrena, en aquest blog

Vegeu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CONILLET', OFRENA DE CLARA SEGURA, A L'ESPAI LLIURE

Conillet. (El conejito del tambor de Duracell), de Marta Galán Sala
Traducció, adaptació i direcció:  Marc Martínez
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

És mare i n'exerceix tots els minuts del dia, tret de catorze.  S'explica, ens relata l'experiència de la maternitat des de l'ofrena total amb l'alletament fins ara que el fill gran ja té vuit anys i rep una carta de l'escola que l'avisen que el nen llegeix llibres rars. A partir d'aquest fet, descabdella la seva filosofia de vida i la pedagogia particular que aplica a casa.  I els espectadors sentim punxades al cor per la veritat escènica que desprèn l'actriu que ens interroga amb la retòrica del seu monòleg realista. ¿Què hi fa que la seva memòria es materialitzi en un gran dipòsit del qual només veiem la boca? Clara Segura, en enèrgica i poètica ofrena. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

PARAULES D'AMOR, DE JOAN OLLÉ

Paraules d'amor. Autor:  Joan Ollé. Amb Cristina Arenas, 
Blanca García-Lladó i Laura Pujolàs. 
Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona

Buenas. Aquesta nit abarrotaran el teiatru de L'Eixuta. I serà perquè tres actrisses de cupo i un director que li resbala la llengua els lijarà un remendo llinguístic que els farà caure de cul del susto. Si vostès tenen a bé abutxear la companyia durant l'hora i picu —no gaire picu— que dura l'espectàcul, no s'amodorrin als seus assientus i aixequin l'os del respaldu. El derrotxe d'aplausos cura els juanetes si piquen de peus i reforça la munyeca si piquen de mans. Un ruego: retxassin qualsevol trucada que rebin al telefonu mòbil i, desde luego, siguin testics del jaleo i del lio que la companyia ha preparat tan en serio que ha sudat fins al sobaco. I si ha sigut del seu agrat, no tanquin la mui i no tinguin cap reparo a fer-hi anar també en sutano i en mangano i, si volen, algun fulano. Per part de la companyia, es donen el lujo de rissar el rissu i rematxen el llavero ni que per quatre quartos que els paguen no puguin ni posar el lletreru. 

ANDREU SOTORRA

Fragment de la crítica de l'espectacle Paraules d'amor

Llegiu-ne la crítica sencera a «Clip de Teatre»

CAÇATIONS ALS BOSCOS D'ESCORNALBOU

Després de saber —i de tenir-ne proves— que al subsòl de Duesaigües hi viuen fades, ja no ens estranya res. ¿I dels follets que viuen en minijardins al jardí de llicorella? Ni cas! Ara hem sabut que hi ha tions de Nadal amagats als boscos d'Escornalbou. Només cal buscar-los. Ara bé, si bé ningú s'ha interessat per tornar a connectar amb les fades, hi ha una organització —gens secreta—que ha pres la iniciativa de facilitar la feina de recerca i captura de tions.

Així, els boscos d'Escornabou (Baix Camp) s'afegeixen a d'altres boscos on es troben tions caganers i es converteixen en referent de les comarques del sud de Catalunya. La iniciativa pren el nom de Caçations. Fem la reserva a la web www.caçations.cat, escollim el lloc i el dia de novembre o de desembre que volem anar a trobar el tió  rebrem per correu electrònic un pergamí amb un mapa i les coordenades GPS per tal que grans i petits gaudim de la recerca, amb el mapa o amb el Google Maps del telèfon mòbil. El tió estarà amagat enmig del bosc. Tindrem la cacera assegurada, pagant 32 euros per tió.

L’oferta del Caçations es complementa amb la possibilitat de reservar el dinar a establiments adherits de la zona, amb menús especials per a adults i infants.  A Duesaigües, s'hi ha sumat el Restaurant Cunirri, que rebrà amb una sorpresa els infants que hagin trobat un tió.

Reserves de CAÇATIÓ 

als boscos del castell d'Escornalbou

CAMINS SENSE RETORN, DE JOSEP MASANÉS

Camins sense retorn, de Josep Masanés
Col·lecció «DeLite», 1, Llibres del Delicte, 2015

La novel·la Camins sense retorn de Josep Masanés, va obtenir el 25è premi Joan Saperas i inaugura amb contundència la col·lecció DeLite, de l’editorial Llibres del Delicte.

L’acció comença a la Irlanda rural i miseriosa del 1780. En una primera escena corprenedora, que imagino cinematogràfica, els germans Willie i Austin Tibbets espigolen en un camp aliè i són segrestats i forçats a servir a bord del Temerary, navili de guerra de la Royal Navy, a les ordres d’un despietat contramestre. La nau arriba a les costes de Menorca, que es troba sota el domini del govern britànic, però l'exèrcit espanyol comandat pel duc de Crillon, vassall de Carles III, es disposa a conquerir-la (1782) i el Temerary entra a la lluita per defensar la fortalesa de l'illa. Els dos nois coven la venjança pels maltractes rebuts i aprofiten el caos dels atacs per passar-se a l'esquadra espanyola i formar part del batalló d'irlandesos. La informació que els dos germans aporten a la flota atacant és valuosíssima i ajuda l'últim assalt i rendició de l'illa, a la qual seguirien setze anys de dominació espanyola.

¿Què m'ha atrapat d'aquesta novel·la històrica? L'aventura vital dels dos germans, els somnis de tornar a l'escalfor d'una llar del petit i els somnis inabastables del gran, les descripcions de les estratègies bèl·liques, hereves de Tirant lo Blanc, la descripció paisatgística de l'illa que l'autor coneix bé. Sí, també. Però com en altres novel·les que he llegit de Masanés, —alguna en estat inèdit, encara— hi ha l'aspecte lingüístic del qual em sembla que l'autor no és conscient. Fa seva la frase de Mercè Rodoreda: «Una novel·la són paraules» Com si d'un barret de mag es tractés, en treu relats versemblants a partir de diversos nivells de formalitat, juga les cartes d'una llengua ben assentada, dúctil, patrimonial, que es desplega formidable als ulls del lector. 

Josep Masanés (Barcelona, 1967), al port de Maó,
on transcorre bona part de l'acció
de Camins sense retorn.

Camins sense retorn és una novel·la de gènere, amb tots els elements que exigeix el cànon. Recomanable a un ventall molt ampli de lectors, tant pel que fa a l'edat com als interessos. Els valors que emanen del propi cànon: l'heroisme, el triomf del bé, la cooperació per superar dificultats, la fermesa moral, la fan recomanable per a lectors a partir de catorze anys, per tant, seria una bona notícia que entrés als instituts de secundària. A més, no m'estranyaria que aviat tinguéssim notícia de l'elaboració d'una ruta literària pels espais menorquins de la novel·la. Temps al temps.

LA DRAGA SENSE ESCATES, AL PROGRAMA «SUPORT A LA LECTURA»

Lectora de l'àlbum La draga sense escates del qual
sóc autora dels textos. Il·lustracions: Àgata Gil.
Vídeo 'Vols que llegim junts?' Ajuntament de Barcelona, 2015

L'àrea d'educació de l'Ajuntament de Barcelona promou un programa de suport a la lectura destinat a infants de 7-9 anys. "Per ajudar-los a entendre millor els llibres i a gaudir-los", diu Ildefonso Rodríguez, coordinador de l'activitat. Hi col·laboren diferents biblioteques de la ciutat. 

He conegut la notícia pel vídeo informatiu '¿Vols que llegim junts?', i ha estat una agradable sorpresa veure-hi una lectora que llegeix la primera edició de l'àlbum La draga sense escates (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008 i 2a ed. a la col·lecció Petits Insòlits, 2011), del qual sóc autora del text i Àgata Gil de les il·lustracions. Premi Mercè Llimona 2008 i distinció The White Ravens 2009 (Internationale Jugendbibliothek de Munic).

Cinc-cents deu infants d'entre 7 i 9 anys es beneficien 

d'aquest programa educatiu a Barcelona, a càrrec de 100 voluntaris.

Per saber-ne més:

Programa de voluntariat educatiu per a la lectura

BIBLIOTECA PERE ANGUERA, DE REUS

Edifici de la Biblioteca Pere Anguera.
Joan Salvat-Papasseit, 14 (zona Mas Iglesias)

Inauguració: dimecres, 18 de novembre, 17:30 h

Els barris de la zona sud de la ciutat de Reus disposaran, a partir de dimecres, dia 18, d'un nou equipament cultural: la Biblioteca Pere Anguera. Serà la segona biblioteca pública municipal de Reus, inclosa dins la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya.

La nova infraestructura s'inaugura coincidint amb l'aniversari de naixement de l'intel·lectual i historiador Pere Anguera (Reus, 18 de novembre de 1953 - 4 de gener de 2010), i acollirà la seva biblioteca personal, llegada a la ciutat. Hem de desitjar que l'espai aplegui sinergies i difongui l'obra historiogràfica,  de creació i de crítica d'art de Pere Anguera i, alhora, que es converteixi en motor de cultura al servei, sobretot, dels ciutadans de l'entorn i de tota la ciutat. La combinació de biblioteca especialitzada i els serveis bibliotecaris usuals seran el millor homenatge a l'activisme polític i cultural d'aquest reusenc il·lustre.

Horaris  de la biblioteca:

de dilluns a dijous de 16:00 a 20:00 h 

divendres de 10:00 a 14:00 h

'PATUFET. EL MUSICAL', AL COLISEUM

Recomanat per a espectadors
a partir de 3 anys

Amb el patró d'El Patufet s'hi poden fer transformacions múltiples perquè és un dels primers contes populars que s'expliquen als petits. Coneixen bé el protagonista i s'hi senten identificats. Potser el Patufet no està preparat per portar sol el dinar al pare, però cantarà la cançó perquè no el trepitgin: «Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...» I quan se'l mengi el bou, els pares vinga afartar el bou i el Patufet en sortirà de la panxa d'aquella manera tan divertida. La versió que hem vist al Coliseum, ha agradat als espectadors de vuit / nou anys i també als adults acompanyants. L'acció transcorre en un medi urbà ple de perills: el pare treballa en una oficina al centre de la ciutat, no pas al camp, el Patufet haurà d'esquivar cotxes, caurà al clavegueram, farà cap a un abocadors de deixalles. Però no farà el recorregut sol, l'acompanyaran una marieta, un click i una tecla. I, al final,  no són els pares que cridaran allò de «Patufet on ets?» al xicotet perdut, sinó que són uns lladregots que suposen que  el nen té diamant de la reina. El text de les cançons fa contínues picades d'ullet als adults. Un espectacle d'excel·lent factura, tant pel que fa a la  interpretació de les cançons, la coreografia o els enregistraments multimèdia. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'AL NOSTRE GUST', CREACIÓ D'ORIOL BROGGI

Al nostre gust. Creació i direcció: Oriol Broggi
Dramatúrgia: Marc Artigau i Oriol Broggi
Biblioteca de Catalunya, Barcelona

La Companyia La Perla 29 preparava Al vostre gust, de Shakespeare, però,  jugant, jugant, van configurar Al nostre gust, una obra al seu gust, un recital de monòlegs i frases d'obres d'autors diversos (Shakespeare, Ibsen, Salvat-Papasseit, Foix, De Filippo, Espriu, Dant, Sòfocles, Gomila, ...) que s'entrellacen imperceptiblement. Tot i ser dispars, els textos tenen un nexe en comú: la passió per la vida, amb diversos subtemes com ara la malaltia, la mort, la passió pel teatre o el poder de les paraules que poetitza el conjunt.

En la nostra sessió, els intèrprets van arrencar una mica mecànics, però a mesura que l'obra avançava és van escabellar i van aconseguir que els espectadors entrésssim a la proposta i ens hi emocionéssim. Laura Aubet, Jordi Figueras, Toni Gomila, Montse Vellvehí, Ramon Vila i Ernest Villegas, quina troupe! 8/10

Descobreixen textos, fragments d'obres. I conviden a 

un viatge per la paraula, les paraules. Les susciten, les

ressusciten, són posseïts, assaltats per elles. N'exploren

 la força, se n'alimentn, les viuen, les reviuen, les traspassen.

RAMON VILA, actor de Al nostre gust

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'ZONA FRANCA', AMB PAU VINYALS I LLUÍS MARCO

Zona Franca (Almacenados). Autor: David Desola
Tradució: Jordi Casanovas. Direcció: Israel Solà.
Sala Muntaner, Barcelona

Tot esperant Godot, de Beckett seria, en aquesta obra Zona Franca de David Desola, 'Tot esperant... un camió!'  A la Sala Muntaner la interpreten dos actorassos de diferents generacions: Lluís Marco i Pau Vinyals. Jubilen el senyor Mañé, encarregat d'un suposat magatzem de màstils de vaixell. Ocuparà el seu càrrec un jove que en un sol dia troba solucions a aspectes de confort que l'home ha suportat durant anys. La conversa que dura els cinc dies  —de dilluns a divendres— que falten per deixar la feina anirà derivant cap a l'absurd. Els dos protagonistes tensen, desenfeinats, les petites accions de cada dia. Les formigues que transiten pel magatzem seran l'únic element que mostra que la vida continua malgrat que ells estiguin estancats en aquell cau. Una reflexió del que estem disposats a fer per un sou miserable, suggerida amb humor agredolç. Un bombó per als intèrprets i per als espectadors. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

TUT-TURUTUT... LA PRINCESA!

Tut-turutut... la princesa! Creació d'Helena Escobar,
Jordi Palet i Pere Hosta. Direcció: Pere Hosta
Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona

La Bleda —l'actriu Helena Escobar— és una pallassa de nas vermell. Es posa el públic a la butxaca abans d'aconseguir sortir del seu fabulós armari. És el primer dia que fa de princesa, diu. Remarquem la precisió: no és que ho sigui, en fa. La Bleda porta un vestit de tul i lluentons damunt d'un faldó rosa, unes sabates per anar a ballar i té un armari multiús amb acumulació de materials d'altres contes, però, ara, ha perdut el tresor. I emprèn un viatge a la ventura per mirar de trobar-lo. Sense que la demani, rebrà ajuda a crits dels espectadors menuts, que ja s'hi troben, anant amunt i avall, de castell en castell. El tresor, però, no són joies, és la gavardina de l'avi,  una manteta, unes ulleres, una espasa de fusta, una sabata de vidre com la que va perdre la Ventafocs i diverses corones de joguina per disfressar-se. Espectacle recomanat per a espectadors a partir de 3 anys. Picada d'ullet als espectadors més grandets que també s'hi han enganxat. La gràcia natural de la Bleda ha deixat els adults bocabadats. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'VILAFRANCA', DE JORDI CASANOVAS

Vilafranca. Autor i director: Jordi Casanovas
Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Dinar familiar de festa major a Vilafranca. Al menjador de la casa on s'han reunit tres generacions es filtra la festa del carrer. D'entrada, el dramaturg i director Jordi Casanovas ens presenta un quadre de costums identificable, assumible. La foto és del 30 d'agost de 1999, però aviat ens adonarem que el quadre no és estàtic, sinó que, quinze anys després, els interessos i les circumstàncies de cadascú han variat i en l'actualitat bull de traïcions petites i grans, de malentesos, de tensions. Teatre que ens retrata ara i aquí (i com hi hem arribat), teatre cent per cent local, per tant, completament exportable, universal.
Interpretacions antològiques per versemblants de Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Vilafranca. Un dinar de festa major és una joia rara, que fa puntetes a Dissabte, diumenge, dilluns d'Eduardo De Filippo. Desitjo per a aquest espectacle i la companyia una temporada llarguíssima (brindem amb cava del Penedès!) 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

REOBRE EL MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA

S'acaba de reinaugurar el Museu Etnològic de Barcelona, que es troba al Parc de Montjuïc (Pg. de Santa Madrona, 16).  Fins ara era un museu sinistre. Ha canviat de dalt a baix, lluminós. Hem pogut veure un nou recorregut expositiu, un diàleg actualitzat entre els objectes, la proposta d'una lectura contemporània. El lema "Un museu on comparar és entendre" s'ajusta al que hem vist i interpretat en aquesta nova visita, que recomano. El museu compta amb dues exposicions temporals: El Sagrat, el profà i la festa i Terra de canterers. Disposa d'un catàleg d'exposicions per ser cedides a entitats i institucions que les vulguin exhibir als seus espais. Es tracta de materials dissenyats per ser transportats i instal·lats fàcilment.

Entrada gratuïta fins al 4 de desembre

Per saber-ne més:

UNA ALTRA PEL·LÍCULA, AL TEATRE BORRÀS

Una altra pel·lícula (Speed-the-Plow). Autor: David Mamet
Traducció: de Cristina Genebat i Julio Manrique
Teatre Borràs, Barcelona

Competència agressiva en un ambient d'una gran productora de Hollywood.  En cada nova pel·lícula poden guanyar-hi molts diners o enfonsar el negoci i no es permeten sentimentalismes. Dos personatges que mantenen una amistat interessada i que es comuniquen neguitosos, impacients al límit, ens sorprenen i ens angoixen cada vegada que parlen. ¿Qui trairà la confiança de qui? En aquests estudis cinematogràfics poden fer una pel·lícula amb els tòpics de sempre o poden arriscar-se a explicar una història de més calat. I una noia de bona fe, secretària substituta— però també amb ambicions, fa una proposta d'una altra galàxia. Al final veurem el tràiler de la pel·lícula que han produït i sortirem de dubtes. I somiurem.  La millor nota per als intèrprets: Mireia Aixalà, Julio Manrique i David Selvas. El conjunt, 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

SER-HO O NO, AMB JOSEP MARIA FLOTATS

Ser-ho o no. Autor: Jean-Claude Grumberg
Dramatúrgia i direcció: Josep Maria Flotats
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona

"Teatre polític en clau de comèdia", diu Josep M. Flotats de Ser-ho o no. Per acabar amb la questió jueva, text que acaba d'estrenar en primícia al Teatre Lliure de Gràcia.  Els espectadors som testimonis d'un seguit de converses més o menys fugaces entre dos veïns d'escala. Els actors que interpreten els veïns protagonistes són el mateix director de l'obra, Josep M. Flotats, i Arnau Puig. Hi ha, però, un tercer protagonista absent, es tracta de l'esposa d'un dels veïns, una dona atrapada a internet que investiga en webs inadequades que és el judaisme.  El tema gira entorn de la identitat religiosa d'un dels veïns i de la transformació fanàtica de l'altre. Encara que no siguem practicants o fins i tot crítics cap a la cultura de naixença, tenim el dret de sentir que hi pertanyem o no. El contrast entre la superficialitat de la situació quotidiana i la profunditat del que s'hi planteja, crea distensió i comicitat en el transcurs d'un crescendo emotiu, molt ben resolt. Chapeau! 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

XAVIER MISERACHS, DECONSTRUÏT EN BLANC I NEGRE

Festes de Gràcia, 1964. © Xavier Miserachs

Les fotografies de Xavier Miserachs són relats visuals. Personatges, eix espai-temps i punt de vista del fotògraf fan de cada fotograma una obra d'art que es pot interpretar narrativament segons l'enciclopèdia de cada espectador. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) presenta una exposició en homenatge a Miserachs, a partir de les fotografies del seu fotollibre més destacat Barcelona, blanc i negre (1964).

Entenc que el tema hauria de ser: la ciutat de Barcelona segons Miserachs. «Bé, doncs, posem-hi tot el que sabem fer», devien dir els dissenyadors de l'exposició (dels quals no tinc cap interès a saber-ne el nom).  I van i deconstrueixen les fotografies de l'autor en peces, de tal manera que persones i espais retallats formen un nou relat. El cas és saber si aquesta intervenció desmesurada a base de fragments, estructures i projeccions expliquen el mateix que volia explicar Miserachs, és a dir: ¿Miserachs s'hi sentiria identificat? ¿Es fa homenatge a Miserachs o a la grandiloqüència del/s comissaris de l'exposició?

Amb el que ha costat aquest muntatge, es podria reeditar el llibre Barcelona, blanc i negre i posar-lo a la venda a un preu assequible per més gent. O regalar-lo a la porta del museu.

Exposició oberta fins al 27 de març de 2016

Per saber-ne més:

Flickr: Fons Xavier Miserachs

L’arxiu Miserachs, al MACBA

ANIMALS I FARAONS, A CAIXAFORUM

Estàtua d’ibis assegut ©Museu del Louvre.
Dist. RMN-GP / Benjamin Soligny

Visitem l'exposició de gran format al CaixaForum: Animals i faraons. El regne animal a l'antic Egipte. Més de quatre-centes peces cedides pel Museu del Louvre que expliquen la relació entre persones i bèsties a les ribes del Nil, en l'època dels faraons. S'interrelacionen les creences religioses i els costums ancestrals amb la natura salvatge i la domesticada. Animals temuts o admirats per la seva força representaran els faraons en múltiples estàtues, animals sagrats que s'han trobat momificats com a persones. No adoraven els animals, ans eren la seva font d'inspiració, diu Hélène Guichard, comissària de l'exposició: Els egipcis no adoraven els animals: triaven acuradament les formes animals per convertir-les, per comparació o assimilació, en manifestacions de l'essència divina accessibles per als humans.

En aquesta època d'escassedat generalitzada, aquestes exposicions magnes m'inquieten. I m'actualitzen dubtes de viabilitat econòmica que en l'era digital sembla que ningú vol resoldre: ¿no hi ha un altre sistema de difusió del patrimoni que no comporti el transllat de peces voluminoses i fràgils?, ¿què costa la instal·lació d'aquest tipus d'exposicions?, ¿quin rendiment social n'obtenim? Mentrestant, resumeixo: la recomano vivament.

Exposició oberta fins al 10 de gener
De franc, amb targeta de la Caixa.

TERESA FELIP I URBAN SKETCHERS REUS

Dripping als rentadors, de Teresa Felip, 2015 Foto: © LAURETART

Segueixo amb molt d'interès els treballs de l'aquarel·lista Teresa Felip (Reus, 1952), especialment des del març,  quan va fer una instal·lació corprenedora a l'espai Antics Rentadors del Casal de les Dones de Reus, uns dibuixos sobre llençols estesos, en homenatge a les dones que havien rentat tant si l'aigua de les basses era una penca de gel com si hi feia una calor sufocant.

A partir dels treballs que publica a les xarxes socials, entenc que aquesta artista plàstica no deixa gairebé mai el seu quadern on pren notes gràfiques de la seva ciutat i d'altres espais viscuts.

Estació Enològica, detall. Aquarel·la de © Teresa Felip

L'estrella del quadern és sens dubte la ciutat de Reus, de la qual Felip suggereix la versió més activa. En capta els colors dels exteriors, amb detalls d'edificis públics i privats, establiments emblemàtics,  el mercat dels dilluns... També reflecteix fragments de vida quotidiana en espais tancats, com la magnífica sèrie de la pelu de la Maite Cotano o els tallers i rebotigues. Felip interpreta la ciutat i l'energia de la seva gent a través de l'emoció artística, sempre subjectiva. I ens en proposa un relat poètic, contemporani.

Ara retrobo Teresa Felip liderant, amb altres amants de l'art, el grup Urban Sketchers Reus (del suec: 'paròdies urbanes'). Difonen amb aquest text l'activitat: "Urban Sketchers Reus és un grup obert de gent de totes les edats que ens trobem cada dissabte pel matí per dibuixar, independentment del nivell, la tècnica o l'acabat. L'important són les ganes de gaudir del fet de dibuixar, entès en un sentit ampli» Vegeu el vídeo on mostren treballs diversos sobre el passeig de la Boca de la Mina, el Mas Carandell,  les parades del Mercat del Carrilet, l'estació de la Renfe, l'Institut Pere Mata,  la Palma, les carpes del Circ Raluy, el port de Cambrils, entre d'altres. Totes les peces amplien la nostra percepció sobre la relació de les persones amb els espais que habiten. Bravo!

 

ARRÒS BULLIT, ARRÒS BLANC, ARRÒS DE POLL

 

Arròs blanc, arròs de poll. Foto: © Paüls

L'arròs fa el ventre gros i la panxa llisa, i no cal camisa, diem a Reus. En dic 'arròs blanc'. 'Arròs de règim', 'arròs de pobre', en diu Catalina Coll Marí, per tradició de la mare eivissenca. Coincidim: aigua bullint, un polsim de sal, un grapat d'arròs i un gra d'all pelat.  Hi fem variants mil, sempre valorant la senzillesa: més o menys caldós, una fulla de llorer, un ou esclafat,  un grapat de pèsols, un pensament de canyella... El coem a foc lent, altrament, l'arròs es beuria en un tres i no res tota l'aigua i quedaria una pasterada. Més val deixar-lo poc fet perquè té tendència a inflar-se. Un raig d'oli d'oliva verge, i a la taula.

A Duesaigües tothom en diu 'arròs de poll'. M'informa Rosa M. Ciurana, filla de Conxita Nolla, que antigament les cases que tenien aviram —és a dir, la majoria—, feien una gran caldera d'arròs bullit,  en menjava la família i, la resta, es portava fred al galliner. Dir d'aquesta menja 'arròs de poll' hauria de tenir una connotació negativa, per indicar una menja de poca categoria, però, precisament, era una manera de disfressar que menjaven el mateix persones i animals. Ho confirma Joana Sales, filla de Joana Llauradó. A Barcelona, quan era petita, la seva mare li feia triar entre arròs blanc i arròs de poll i, triava, esclar, arròs de poll perquè —sense conèixer el referent esmentat— li semblava que era un arròs amb tall. 

TANCA LA PASTISSERIA SOLER PONT, DE REUS

Pastisseria Soler Pont a Reus Foto: © Isabel Martínez

L'endemà de Tots Sants, la Pastisseria Soler Pont, de la plaça de la Llibertat de Reus, tancarà després de quaranta-tres anys d'activitat artesana. El 2010 la Generalitat de Catalunya va concedir a Roger Soler Pont el títol de mestre artesà pastisser, un document que premia l'excel·lència.

A la Soler Pont treballaven amb productes de proximitat de primera qualitat. Em consta que els artesans feien servir ametlles Marcona per fer els panellets. Durant uns anys, els proporcionava aquesta matèria primera un familiar seu, el pagès duesaigüenc, amic nostre,  Joan Tarragó Aymamí (1922 - 2014) de cal Faio, segons el testimoni oral que en tenim d'ell mateix. Els nostres ametllers que durant més de trenta anys han fet flor i fruit al Refugi de La Vinyeta van ser empeltats dels seus ametllers veïns, gràcies a les arts de Cisco Aragonès de cal Carrascle.
Encara bo que els dolços de la Soler Pont podran adquirir-se al nou local de Botarell. A 13 Km de Reus. A Botarell estan d'enhorabona.

Vegeu aquí aspectes de la producció de 

l'ametlla Marcona a Duesaigües.

Ametlles Marcona. Foto: © Paüls