La vall de la matança, Josep Masanés
Cossetània Edicions, 2012
XXIX Premi de narrativa Ribera d'Ebre
Acabo de llegir una novel·la intensa i original sobre la guerra civil espanyola:
La vall de la matança, de Josep Masanés (Barcelona, 1967). És la història d'uns herois anònims d'una unitat de xoc, una ficció que l'autor ancora en multitud de referències de tradició oral, històrica, literària i cinematogràfica.
Ara bé, allò que fa singular aquesta obra, no és la temàtica sinó la forma de transmetre-la. Els fets són narrats en passat i en tercera persona no implicada, amb els diàlegs que actualitzen cada conversa en el present rabiós, sense el guió de puntuació que els introdueixi per reforçar més la immediatesa del relat. Un treball minuciós, del qual destaquen dos trets estilístics, centrats en dues figures retòriques: la polisíndeton i el símil. D'una banda la polisíndeton, repetició de la conjunció copulativa
i, que intensifica semànticament cada paraula o cada sintagma de l'enumeració, a vegades de contingut heterogeni (
vegeu el text del final d'aquest apunt.) I, de l'altra, el símil com a contrapunt lluminós a tanta desferra moral i ambiental, comparacions gràfiques i contundents, de procedència culta: "com el bou de Rubens" aplicat a la visió d'un pres nu lligat pels canells. O de procedència popular: "com una orelleta" comparant un retall de diari prim i fràgil.
Masanés es mostra com un gran creador d'atmosferes en la descripció de fotos fixes. Els espais són poc identificables amb la intenció que el lector pugui situar les accions que s'hi desenvolupen en llocs propis coneguts. Els personatges són presències empeses per l'embat dels esdeveniments, ombres vagues d'uns homes que al final passen la frontera. Les diferents situacions són un calidoscopi amarg que va des dels milicians que saquegen esglésies, l'acció de la voladura d'una presa hidroelèctrica, fins a la retirada desesperada de la sessió d'assalt del capità Creus. I, en tot aquest recorregut cronològic, les situacions particulars s'eleven a universals.
Per explicar el món trabucat, convertit en flames, l'autor s'acull al sentit de l'
Infern de Dant, lectura de capçalera del capità Creus, un intel·lectual que encara creu en l'amistat com un valor segur i que també serà traït. Una traïció de la qual l'autor dóna indicis que aporten sentit històric al conjunt. Potser ens havíem de malfiar de la descripció del "bigotet" que ja surt al primer paràgraf, potser havíem d'interpretar que l'autor no focalitzava aquest element físic del personatge per casualitat.
La vall de la matança és d'aquelles novel·les que un cop llegides tenim ganes de rellegir perquè tenim la sensació que a la primera lectura se'ns ha escapat alguna cosa. En sentim la grandesa, la rellegim i la recomanem.
Ella està despullada i asseguda sobre un matalàs
de llençols blancs i emmidonats i els seus pits
són grossos i una claror granulosa i pol·línica
i afable difumina l'entorn. Creus està assegut
als seus peus sobre una moqueta roja i flonja i lluenta.
JOSEP MASANÉS. La vall de la matança, p. 103
