PEL·LÍCULA 'LA PROFESSORA DE LITERATURA'

La professora de literatura. Direcció: Katalin Moldovai

Hongria i Romania, 2023

A l'institut de secundària d'una ciutat hongaresa, el claustre i els alumnes tenen en gran consideració i estima Ana Bauch, professora de literatura que explica amb metodologia poc convencional i creativa els temes. En parlar de la poesia francesa del segle XIX, llegeix als seus alumnes de disset anys, poemes de Rimbaud i Verlaine i els recomana la pel·lícula Eclipsi Total, d'Agnieszka Holland (1995), que retrata la relació dels dos poetes. Un pare conservador denuncia la professora a la direcció. L'assumpte surt del marc escolar i ha de testificar davant d'un comitè municipal. La condemnen davant la passivitat dels companys funcionaris que creuen que acceptarà la condemna, que ni tan sols defensarà la funció pedagògica i cultural de la pel·lícula per no complicar-se més la vida. Anaven errats. Pel·lícula de poques paraules, desenvolupament lent. Premi de la Crítica a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. Filmin. 8/10

 

SÈRIE 'FINS QUE ET MATI'

Sèrie Fins que et mati. Basada en l'autobiografia de Delia Balmer

Direcció: Julia Ford i Nick Stevens. Regne Unit, 2024

La infermera Delia Balmer és una superivent que va ajudar a fer caure l'assassí en sèrie John Sweeney. El llibre autobiogràfic amb què es basa la sèrie posa al descobert les errades del sistema judicial en els casos de violència de gènere. A la sèrie, Balmer (interpretada per Anna Maxwell Martin) s'enamora el 1991 d'un fuster i artista bohemi (interpretat per Shaun Evans, protagonista d'Endeavour) que coneix en un pub de Londres. Va acceptar l'oferiment de Balmer d'anar a viure plegats i de seguida l'home va mostrar el costat fred i violent. En una baralla, li confessa haver assassinat la seva anterior parella. La policia l'arresta però surt en llibertat per un error dels jutges que consideren que no és perillós. Mentrestant, la policia d'Amsterdam té oberta la investigació sobre un cadàver esquarterat trobat en una maleta al canal. Fins al darrer capítol els dos mons no s'ajunten i, entremig, Delia Balmer martiritzada durant tres anys, un cop i un altre per l'assassí que estava disposat a convertir-la en la seva següent víctima. Filmin. 9/10

Fins que et mati. Minisèrie de 4 epidodis de 45 minuts.

EXPOSICIÓ 'PAZ ERRÁZURIZ', A LA FUNDACIÓ MAPFRE

© Paz Errázuriz
De la sèrie La manzana de Adán

L'exposició que l'espai KBr de la Fundació MAPFRE dedica a la fotògrafa Paz Errázuriz (Santiago de Xile, 1944) és una selecció de les 173 obres de la col·lecció de la fundació. La mostra es basa en l'eix cronològic i la línia temàtica agrupada en conjunts d'imatges. La fotògrafa va iniciar la seva obra als anys seixanta, en el context de la dictadura de Pinochet i continua actualment posant l'èmfasi en la condició humana, en el context d'una societat que ha estat privada de llibertats. Enfoca comportaments singulars i formes de resistència a les normes imposades, fins i tot en democràcia. La mostra inclou sèries de fotografies tan difoses com La Manzana de Adán, que les autoritats militars xilenes van considerar com a subversiva.  El conjunt és una captivadora mostra d'art fotogràfic amb substància informativa que emociona.
Oberta fins al 15 de setembre.

'QUI SOM?', DE BARÓ D'EVEL, AL GREC

Qui som? Autoria i direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias 

Baró d’evel. Festival Grec 2024. Teatre Grec, Barcelona

Des de la carpa de circ a l'esplèndid escenari del Teatre Grec de Barcelona, retrobem dos grans creadors de mons escènics: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias —fill, jove (i la petita Rita), nissaga amb pedigrí dels clows i activistes Tortell Poltrona i Montserrat Trias—, amb treballs que respiren proximitat com en les darreres edicions del Festival Grec.  Qui som? és el primer espectacle de la trilogia que es completarà amb Qui soc? i On som?

Qui som? és bàsicament un espectacle de dansa i comicitat, en un marc excepcional on la companyia ha plantat un enorme monstre d'algues —obra de Lluc Castells— que es contorsiona al ritme de la banda sonora de les onades. A escena, compta amb unes peces de ceràmica acabada de tornejar, toves encara, que ens sorprenen emprades com a joguines de barrets mal·leables. Però no seria un espectacle de Baró d'evel si amb el seu art generós no aportessin materials per a reflexió social i ecològica. En aquest cas, el mar llença a les platges cadàvers de persones que buscaven una vida millor. El mar retorna tota la porqueria que els humans hi aboquem. No s'hi val a encongir-se d'espatlles i mirar cap a una atra banda. Importa el petit gest de cadascú i ens conviden a sortir del nostre confort de l'amfiteatre i afegir-nos a la declaració d'intencions seguint la Camille, agombolada per la fanfàrria de la compayia. Al jardí, uns ceramistes tornegen el fang a la vista dels espectadors i hi ha instal·lada una exposició de peces per tot el recinte. Generositat al servei de l'art i el talent de qui ens recorda optimista que com amb el fang 'tot està per fer i tot és possible'. Gràcies. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

EXPOSICIÓ 'LOUIS STETTNER', A LA FUNDACIÓ MAPFRE

© Louis Stettner. Brooklyn Promenade. Nova York, 1954
Col·lecció Fundació MAPFRE

L’exposició que MAPFRE dedica a Louis Stettner (Nova York, 1922 – París, 2016), recorre la trajectòria del fotògraf que va captar les imatges icòniques del segle XX. Les seves obres remeten tant a l'estètica de la fotografia de carrer novaiorquesa com a la mirada poètica de la fotografia urbana de tradició francesa. Són especialment interessants les dels carrers buits de París, la matinada que França va alliber-se dels nazis. 

Enrolat amb 18 anys com a fotògraf de guerra al Pacífic. Viure la lluita contra el fascisme el va convèncer que la gent popular és heroica i d'aquest tema en va fer una oda com a fil conductor de la seva fotografia de persones individualitzades, que mostren la seva dignitat. Va passar la vellesa a França i als noranta anys va fotografiar la seva darrera sèrie, amb la natura més propera del paisatge de la Provença com a protagonista.

Exposició oberta fins al 15 de setembre 

© Louis Stettner. Col·lecció Fundació MAPFRE
Tornant de la feina amb el tren de la tarda.
Penn Station, Nueva York (1958)

'HAMLET. EN ELS PLECS DEL TEMPS', AL TEATRE LLIURE

Hamlet. En els plecs del temps. A partir de W. Shakespeare

Adaptació i direcció: Christiane Jatahy 

Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Hamlet adaptat i dirigit per Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) referma que els textos clàssics admeten totes les versions ben fetes, amb contextos diferents de l'original, variacions que no afectin el fons i tota mena d'actualitzacions de forma. En aquest cas teatre, projeccions en 3D i enregistraments en directe. Un jove Hamlet amb cos de dona dirà el 'ser i no ser aquesta és la qüestió' amb un sol gest, sense calavera. Està turmentat perquè l'espectre del seu pare li ha anunciat que no va morir per la picada d'una serp sinó que el va enverinar el seu germà, l'oncle que ara es casa amb la seva mare i reina. El context de la festa de casament, continua sent la guerra, ara la de Gaza i la d'Ucraïna. L'Ofèlia torna els regals a Hamlet que, en rebre'ls, s'hi sincera. Després d'aquest fet, ja s'ha dit tot allò important i Ofèlia, la filla de Poloni assassinat, navega per l'escenari i suposem que mor ofegada, encerclada dels gerros amb flors de l'escenari debastat. I, a partir d'aquí el ritme decau i el desenllaç es resol com bonament pot. Aplaudiments discrets. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'DÄMON. EL FUNERAL DE BERGMAN', AL TEATRE LLIURE

Dämon. El funeral de Bergman

Text, direcció, escenografia: Angélica Liddell

Festival Grec 2024.  Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Dämon. El funeral de Bergman arriba a Barcelona avalat pel Festival d'Avinyó, on s'acaba d'estrenar i per molts anys de teatre performàntic de la dramaturga, intèrpret i directora Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano. La desmesura en el fons i en la forma. La desmesura en el silencis, en el crit, en l'ego, en les accions repetides, en l'escatologia, en el monòleg-homília amb preguntes sobre l'agonia de la vellesa. Es riu del mort i dels que el vetllen amb nas de pallasso. El valor de l'espectacle és la gosadia de posar aquest conglomerat provocador a escena. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*     

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LES MANS', A LA VILLARROEL

Les mans, de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas

Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona

Amb la tria dels intèrprets que facin versemblant una bona història ja hi ha un alt tant per cent guanyat perquè l'obra funcioni. Les mans és una obra de literatura teatral d'alta volada al servei d'una relat intimista que s'encarreguen de fer brillar Raquel Ferri i Ernest Villegas, amb les seves interpretacions. Escrita pel dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981) i dirigida amb mestria Sílvia Munt funciona com un artefacte de rellotgeria, a punt d'explotar en cada escena.
L'Isaac és actor i s'està refent d'una malaltia mental, la seva companya Paula ha escrit el que han hagut de passar i ho ha transformat en un guió cinematogràfic. Serà la primera pel·lícula que dirigirà i l'Isaac en serà l'actor protagonista. Així que s'inicia el rodatge la directora s'adona que l'actor no està preparat per a interpretar el personatge. Acomiadar-lo és un acte de valentia i sobirania en la seva feina, però qüestionable per la parella que entén, per una banda, que la seva pròpia història no la pot representar ningú millor i per l'altra, que ser-ne el protagonista el rellançaria professionalment
Auguro per a Les mans molta vida als escenaris i no m'estranyaria que arribés també al cinema. Ho vull veure. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'FERNANDE OLIVIER', AL MUSEU PICASSO

El Museo Picasso reivindica a l'exposició  Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics la figura de la model i artista francesa Fernande Olivier (París, 1881 - Neuilly-sur-Seine, 1966), parella sentimental i mussa de Pablo Picasso, quan el pintor just començava a despuntar en els moviments artístics d’avantguarda.  S'hi va inspirar per pintar diverses de les seves famoses obres del període cubista i algunes escultures entre 1907 a 1909. Una de les senyoretes d'Avinyó està modelada en Olivier, durant l'estiu de 1909 a Horta de Sant Joan.

 

L'exposició fa un recorregut per la vida de l'escriptora a partir de fotografies inèdites i diversos retrats signats pel seu cercle d'amistats.  Autora de relats i poemes (encara inèdits) que evidencien una gran sensibilitat i interès intel·lectual. És una de les escasses veus femenines que han arribat com a testimonis dels artistes del Bateau-Lavoir,  arran de Picasso et ses amis (1930), les memòries dels set anys de convivència amb Picasso, una relació caracteritzada per la violència.  La sèrie va començar a sortir a «Le Soir», fins que Picasso va bloquejar-ne la publicació. El 1956 Picasso li va passar un petita pensió a canvi de no publicar res més mentre els dos visquessin. Picasso la va sobreviure set anys.

S'hi poden veure obres procedents de diversos museus: Museu Nacional Picasso de París, Museo Bellas Artes de Bilbao, Staatsgalerie Stuttgart, Düsseldorf Kunstsammlung, Museo Reina Sofía i Museo Nacional Thyssen-Bornemisza entre d’altres.

Oberta fins al 6 d'octubre

ESCULTURA 'L'OMBRA', DE JOSEP PIQUÉ ISERTE

L'ombra, de Josep Piqué Iserte, Ca 1992
Barreta de ferro i acer, 42x42x6 cm.
Foto: Fundació Piqué Art

De lluny i amb claror mediterrània, diríem que són dues persones que remen en una direcció, amb el mestral de cara. Ens preguntem si és possible tanta conjunció en un tàndem de matèria diferent. Mentre ens hi anem acostant, no els traiem els ulls de sobre fins que de mirar-les hem passat a veure-les. En són només una i la seva ombra. Àtoms de la mateixa molècula. Substància desdoblada que avança.

***

 Escolteu la prosa poètica a Spotify
Veu: Andreu Sotorra

Música: Milonga I, de Josep Piqué Iserte

 

 

 

En la darrera etapa escultòrica de Josep Piqué Iserte (Montbrió de Camp 1913-2012) la barreta d’acer li dona noves possibilitats i li permet depurar les formes i els volums a la mínima expressió sense perdre dinamisme aeri i imprimint el segell personal de modernitat. 

Per saber-ne més: Fundació Piqué Art

 

 

 

 

LA GRAN NIT DE DAGOLL DAGOM, AL TEATRE GREC

La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys. Idea i creació: Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó. Direcció: Daniel Anglès. Amfiteatre Teatre Grec. Festival Grec 2024. Barcelona

La Companyia Dagoll Dagom ha celebrat 50 anys a l'amfiteatre Teatre Grec, com a preàmbul de la reposició de Mar i cel, aquest setembre al Teatre Victòria. Un centenar d'artistes entre intèrprets convidats, orquestra i cor. Una festa irrepetible on s'han enllaçat espectacles musicals amb una sensació de comiat d'una generació i alternança cap a una de nova que rep un llegat immens. La generació que se'n va després de 50 anys de teatre musical de qualitat, mostra peces dels grans muntatges, un catàleg molt treballat i agombolat en tots els detalls.  El públic d'avui coneixem els espectacles, en sabem les cançons i n'hem fet patrimoni cultural propi: Antaviana, El Mikado, Poe, Els pirates, Boscos endins, Nit de Sant Joan, T'odio amor meu, Bye Bye monstre, Cop de rock, Glups, Cacao, Aloma, Maremar, Scaramouch, T'estimo si he begut, Mar i cel o L'alegria que passa... Tot un goig haver-hi participat com a espectadora.

Després de 34 espectacles, 23 dels quals són musicals; més de 8.500 funcions i a prop dels 5 milions d'espectadors...  un arlequí ha obert altre cop la capsa dels somnis. Aquest espectacle antològic de llum i màgia explica per què. No ens deixarem perdre el nou espectacle musical Mar i cel. La nova companyia ha baixat per les escales del Teatre Grec cap a l'escenari. I que sigui per molts anys. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

La gran nit de Dagoll Dagom. Vídeo d'un assaig

 

EXPOSICIÓ 'CARLES SANTOS. I ARA, QUÈ?', A LA FUNDACIÓ JOAN BROSSA

Carles Santos. I ara, què? Comissària de l'exposició: Ona Balló.
Oberta fins al 21 de juliol

La pregunta que el poeta i dramaturg Joan Brossa va fer a Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940-2017): «Ja saps tocar el piano, i ara què?» va ser l'espurna que va portar Santos a trencar els límits de la música. A la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts es pot veure l'exposició Carles Santos. I ara, què? que és el primer intent de posar ordre en un arxiu que està escampat i no està catalogat, de manera que el recorregut està ple de troballes inèdites, des de partitures originals farcides d'anotacions i dibuixos, fins a esbossos escènics o gravacions desconegudes.

Santos va ser un dels artistes més originals, transgressors i polifacètics del nostre temps.  Combinava rigor i mètode amb una gran la llibertat creativa. Un animal escènic, inclassificable, que va explorar totes les disciplines, des de la performance amb pianos (cremats, destrossats) fins a la música per a quinze pel·lícules de Pere Portabella i muntatges fets amb la figurinista Mariaelena Roqué, amb qui va compartir companyia escènica durant 25 anys, que el van catapultar a l'escena internacional, passant per la banda sonora de la clausura dels Jocs Olímpics del 1992, amb la qual va portar la fanfàrria tradicional a una altra dimensió.

Hem buscat entre costures què hi ha darrere del músic 

provocador. Rere aquelles imatges anecdòtiques 

del piano al mar, el piano cremat, el piano a les 

Rambles, que des de fora es veien com rampells, 

hi ha un compositor de primer ordre, rigorós, 

treballador, incansable.

Ona Balló, comissària de l'exposició

 

Mariaelena Roqué i Carles Santos, 1994.
Arxiu Lliure del Teatre Lliure

'L'ÚLTIM DIA', A LA SALA ATRIUM

L'últim dia. Autora: Lluïsa Cunillé. 

Intèrpret: Alejandro Bordanove. Direcció: Xavier Albertí. 

Festival Grec 2024. Sala Atrium, Barcelona

El protagonista explica un dia de la seva vida, que el títol ja augura quin dia serà. Té vint-i-cinc anys, és bon jan i l'entorn se n'aprofita. Se n'aprofita l'avi, la mare, el germà, els amics. És conscient del tracte abusiu, però no es rebel·la. El narrador explica en veu alta un dia de la seva vida des del jo, un narrador que dona més del que rep, amb una feina incerta, un xicot solitari que encara busca la conversa amb el bidell de la seva escola, potser l´única persona que no li demana res a canvi.  Després de l'adagio de l'última sonata (DV960) de Schubert, que en la nostra sessió va interpretar el director Xavier Albertí, el monòleg d'Alejandro canvia a tercera persona, és a dir, es mira des d'una altra dimensió, amb els seus ulls. Basat en elements biogràfics de l'intèrpret Alejandro Bordanove. Brillant. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'ELISABETH COSTELLO', AL TEATRE NACIONAL

J. M. Coetzee, “Elizabeth Costello: Set lectures i cinc contes morals. Text basat en «Elizabeth Costello, Slow Man i Moral Tales», de J. M. Coetzee. Adaptació: Krzysztof Warlikowski, Piotr Gruszczyński. Festival Grec 2024. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran.

El director i dramaturg polonès Krzysztof Warlikowski, fundador del Nowy Teatr de Varsòvia, debuta a Catalunya amb aquesta adaptació de l'obra de l'escriptor John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940), Premi Nobel del 2003. D'entrada s'hi desvela que la tal Elizabeth Costello, una escriptora de gran prestigi i reconeixement internacional a qui sentirem parlar durant tota la representació —de gairebé quatre hores de durada— no és un personatge real sinó que és un personatge de ficció. 

Teatre d'idees, relat filosòfic estructurat en conferències de l'autora de ficció en diferents etapes de la seva trajectòria com a defensora de la vida. Parla del genocidi de l'Holocuast i el compara amb la mort d'animals per a l'alimentació i proposa escorxadors amb parets de vidre. La primera part manté la tipologia textual d'assaig, que es desenvolupa visualment amb escàs moviment coreogràfic. La segona part s'anima amb l'acció d'un conte explicat per la suposada autora.  Si tenim en compte que el dens text original es diu en polonès i els espectadors hem hagut d'estar pendents del sobretitutalt (anglès i català), en conjunt la representació ha estat bastant feixuga de seguir. Hem valorat les interpretacions amb aplaudiments entusiastes, dempeus. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'THE SECOND WOMAN', AL TEATRE LLIURE

The second woman. Creació i direcció: Nat Randall i Anna Breckon. 

 Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Festival Grec 2024.

Durant 24 hores ininterrompudes, l'actriu María Hervás (Madrid, 1987) es posa a la pell de Virgínia, una dona que rep en un cubicle la visita d'un home durant uns minuts. D'un home darrere l'altre, fins a cent. Invariablement, tots arriben al cubicle amb la intenció de fer-se perdonar alguna cosa. Porten una bossa amb menjar per compartir amb la Virgínia. Ella insinua que els ha de comunicar una cosa. Beuen, ballen i, de sobte, l'home és acomiadat sense contemplacions. Quan són fora, la dona deixa com una patena el cubicle. I es disposa a esperar el nou visitant. Els espectadors entrem i sortim de la platea. Hervás aguanta hores i hores desperta, rep homes que porten l'energia d'algú que arriba descansat. Totes les escenes segueixen el mateix esquema, amb les improvisacions que formen part del joc. Cada visita masculina manifesta la seva personalitat amb pocs minuts. A la platea, que s'omple i es buida contínuament, riem, badallem, fem alguna capcinadeta, ens estirem i aplaudim cada escena. Una experiència teatral singular. 9/10. 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'EL MÓN D'AHIR'

El món d'ahir. Direcció: Matej Chlupacek
República Txeca, 2023

Cinema txec de denúncia que tracta la sexualidad a través de la mirada de 1937. Thriller social protagonitzat per Helena, estudiant de medicina,  embarassada, que descobreix el cadàver d'un nounat intersexual a la fàbrica del seu marit. Analitza  actituds i arguments que persisteixen avui. En un recorregut detectivesc descobreix que la criatura ha nascut morta, possiblement del part d'una treballadora. S'enfronta a una maniobra de la directiva que culpa els comunistes del succés. Els personatges de l'època parlen d'éssers monstruosos, de curiositat anecdòtica. La història que s'hi presenta és interessant perquè té voluntat humanista i fa comprendre la complexitat de la realitat. Filmin. 7/10

'MOLT SOROLL PER RES', DE PARKING SHAKESPEARE

Molt soroll per res, de William Shakespeare. 

Traducció de Salvador Oliva. Adaptació: Jaume Viñas. 

Companyia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord, Barcelona

La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys amb Molt soroll per res. Des de fa uns anys ofereix cada juliol una versió d'alguna de les obres de William Shakespeare, a la rotonda de grades, a l'ombra dels til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona.
L'adaptació que Jaume Viñas ha fet de Molt soroll per res situa l'acció en un hotel de vacances amb relacions i conflictes entre hostes enamorats que volen i dolen i empleats de l'establiment. Però, tot i que es permet anacronismes amb referències d'artilugis contemporanis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del bard, amb duel d'espases inclòs. Amb un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte, els intèrprets inviten a interactuar els espectadors de totes les edats.  Una festassa. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'TIRANT LO BLANC', AL TEATRE ROMEA

 

Tirant lo Blanc. Text: Màrius Serra (a partir de Joanot Martorell)
Música original: Judit Neddermann. Direcció: Joan Arqué
Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona

De la versió del Tirant que va escriure Màrius Serra (Barcelona 1963) aquest espectacle desenvolupa els capítols de la declaració de l'heroi defensor del Cristianisme a Carmesina, filla de l'emperador de Constantinoble i el gruix de la campanya africana (capítols 296-413). El cavaller Tirant —i Plaerdemavida i el senyor d'Agramunt— surt de Constantinoble en vaixell per ajudar el cristians en lluita contra els turcs, però naufraga a les costes nord d'Àfrica i, un cop establert mostra el vessant més sanguinari i bateja, sisplau per força, musulmans a tort i a dret.  Espectacle que excel·leix en les interpretacions, en la coreografia, en la música original en directe i en l'estètica minimalista tant d'escenografia com de vestuari. Bravo! 9/10

Gràfic: Esther Utrilla. Diari Ara.

Andreu Sotorra esmenta en la seva crítica, «les versions de 1971 i del 1976, que va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya.» 

Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
   Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA LLAMADA', AL TEATRE POLIORAMA

La llamada. Guió i direcció: Javier Ambrossi i Javier Calvo

Teatre Poliorama, Barcelona

L'espectacle musical La llamada porta deu temporades seguides en escena a Madrid i ha girat per molts teatres. L'han vist dos milions d'espectadors. A Barcelona s'hi ha pogut veure en dues ocasions i ara hi torna. L'acció se situa entre 1978 i 2005, coincidint amb el pontificat de Joan Pau II, segons l'indici del retrat que es mostra. La trama és nítida: una de les noies adolescents d'un campament d'estiu regentat per monges sent la crida mística al mateix temps que una de les novícies eternes es desenganya de la vida monàstica i penja l'hàbit. La proposta té un fons carca, malgrat que les protagonistes portin roba d'avui i tinguin mòbil, escoltin cançons a Spotify —una anacronia que no modifica res—, facin acivitats esportives,  ballin amb gràcia i cantin fent gala de veus excel·lents. Però la idea de submissió i el càstig que a l'obra estan a l'ordre del dia, avui no les acceptaria ningú. ¿Com és que aquesta proposta connecta amb l'auditori d'avui? Segurament pel tractament amable, còmic a voltes, d'una història iniciàtica que ja entenem que és d'un altre temps. I, a més d'estar ben resolta escenogràficament, els intèrprets broden matisos i contratos sense anar més enllà del tòpic. Deu ser això. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

 

'BILLY'S VIOLENCE' I 'BILLY'S JOY', AL TEATRE LLIURE

Billy’s Violence i Billy's Joy.
Text: Victor Afung Lauwers. Direcció: Jan Lauwers.
Teatre Lliure Montjuïc. Festival Grec 2024

La companyia flamenca Needcompany, de Jan Lauwers, un dels cofundadors, amb seu a Gant (Bèlgica) torna a Barcelona amb dos espectacles en sessió contínua. Quatre hores de festassa escènica. Teatre multidisciplinar, que ens recorda algunes accions de la Fura dels Baus, des del físic, a la música, la coreografia i també el text clàssic filtrat pel contemporani a base d'esgarips. A Billy's violence disseccionen la violència contra les dones que hi ha en les deu tragèdies de Shakespeare:  Marina (Pèricles), Cleopatra, Desdèmona, Júlia (Romeu i Julieta), Pòrcia (Juli Cèsar), Lavínia (Titus Andrònic), Cordèlia, Ofèlia, Imogènia (Cimbelí) i Gruoch (inspiradora de Macbeth) i acaben amb un bany de sang. L'excés controlat.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

Retrobem l'estil a Billy's Joy, el segon espectacle, endolcit per la part més còmica d'El somni d'una nit d'estiu i d'altres peces del bard. Aquí la fantasia, el conte, el somni, la disbauxa de la festa. Els dos espectacles compten amb la participació de l'actor Nao Albet, que hi fa un treball excepcional de caracterització. Tota la companyia brilla en aquest grandiós espectacle que té un punt de sobreexplotació física dels intèrprets que, segurament, no seria tan evident vist per separat.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY