LA MILLOR OFERTA

 Direcció: Giuseppe Tornatore, 2013

Virgil Oldman (Geoffrey Rush) és un home solitari; un excèntric expert en art i agent de subhastes, molt apreciat i conegut en tot el món.  La seva vida transcorre al marge de qualsevol sentiment afectiu fins que coneix una misteriosa jove (Sylvia Hoeks) que li encarrega taxar i vendre les obres heretades dels seus pares. L'aparició d'aquesta jove, que pateix una estranya malaltia psicològica que la manté aïllada del món,  tancada sempre a la seva habitació impenetrable per tothom, transformarà per sempre l'existència grisa de Virgil. Sorpresa espaterrant final per aquesta pel·lícula del director de Cinema Paradiso.  Disponible a Filmin.es 10/10

SOTA EL LLIT, AL TNC

Sota el llit.  Autora: Núria Vizcarro. Direcció: Ricard Soler Sala Tallers
Teatre Nacional Catalunya, Barcelona. Per a espectadors a partir 4 anys

La por, ¿com superen la por els infants? Fent-se grans. O potser jugant amb el monstre que habita sota del llit, com la Mina, la protagonista de cinc anys d'aquesta història adreçada als més petits. Els espectadors, de quatre anys en endavant, asseguts a terra, com si es trobessin sota del gran llit de l'escenari, asseguren —sense cridar gaire— que els monstres no existeixen. No els han vist mai, però no ho tenen tan clar si n'han sentit els sorolls que fan. Però, en fi, miren cap a les grades dels adults amb què han vingut al teatre i tornen a dir que no, que no existeixen, els monstres. Tret d'un espectador que els situa en un planeta llunyà. Potser al planeta de Ningú i Algú, els dos personatges fantàstics que fan de mestres de cerimònia. Un espectacle de llenguatge precís i accions entenedores, acolorit i ben resolt. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

SOMNIS DE SORRA

Somnis de sorra.  Creació i direcció:  Borja Ytuquepintas González
Teatre Poliorama, Barcelona. Per a espectadors a partir 5 any

Un espectacle d'art efímer amb la sorra com a matèria. Històries que es conten amb música en directe,  original de Roc Sala i Sergi Soler, i amb els dibuixos amb sorra sobre tauler i projectats en una gran pantalla, a càrrec de Borja Ytuquepintas Gonzàlez. Somnis de sorra és un espectacle poètic, sobre el recorregut vital del protagonista, des que és una criatura fins que, de vell, torna acompanyat de la seva estimada als paisatges de la infantesa. Un treball exquisit que va directament a les emocions. Per a tots els públics (també la canalla de tres anys ha estat atenta a la pantalla) 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

EQUILIBRISTES

Equilibristes
Dramatúrgia i direcció: Roger M. Puig i Mireia Izard
Almeria Teatre, Barcelona

L'espectacle Equilibristes parla de l'amistat, de les relacions creuades, però allò que el fa interessant és la presentació en escena. En un casament convencional (¿on és el nuvi?), la núvia invita els seus amics d'adolescència. Una de les invitades és un personatge incòmode als altres. No tothom és discret fent equilibris a l'hora de guardar secrets i, això farà que el dia no sigui, precisament, el dia més feliç per a la núvia (¿i el nuvi?) Els intèrprets alternen dos personatges, només posant-se o traient-se unes ulleres i tracten els espectadors com si fóssim els convidats. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

FORMES I TEXTURES DE LA NATURA

Foto: © Albert Masó

¿Són abstraccions aquestes imatges que veiem al claustre de l'Institut d'Estudis Catalans?  Ens hem deixat sorprendre, tot i que el títol de l'exposició ja avisava: Formes i textures de la natura. Hi veiem impressionants macros i paisatges amb elements naturals suggerents. Els fotògrafs que presenten l'exposició són membres de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura. L'excel·lència.

Dragó de gel a Jokullsarlon. ©Joaquim Reberté

Exposició oberta fins al 28 de febrer

Entrada gratuïta

EL CARTELL DEL CARNAVAL DE REUS, 2014

Autors: J. Andreu Velasco i J. M. Figuerola

El cartell del Carnaval de Reus d'enguany és una litografia ancorada en l'ara i aquí. Perquè faci una mica de gràcia cal saber qui són els dos personatges que ocupen el 50% de l'espai del cartell. D'aquí a res, aquest cartell serà del tot incomprensible, fins i tot per a la gent de Reus. ¿Qui devien ser aquells personatges, diran, els estudiosos?

Ara bé, sabent qui són, no entenc que qui aguanti la nena Alegret (del PP) sigui l'adult Pellicer (de CIU). En realitat, qui no s'ha fet prou gran, és a dir, que no ha pogut governar en majoria, és l'alcalde Pellicer, o sigui que hauria de ser el nadó nen Jesús; en canvi, Alegret, la tutora, hauria de ser la mare de Déu. Potser el canvi es pot justificar perquè és temps de joc i de transgressió. Deixem-ho així i sortim de gresca, sense fixar-nos gaire en la composició, la tipografia i la qualitat d'impressió. Ni amb el lema. ¿"Amable i familiar" ha de ser el Carnaval de Reus? Hem tocat fons.

ESTÚPIDS

Estúpids
Dramatúrgia: Blanca Bardagil i Ferran Rañé
Direcció: Blanca Bardagil
La Seca Espai Brossa, Barcelona

El contingut filosòfic d'aquest espectacle s'ha elaborat a partir de l'assaig Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana, de Carlo Maria Cipolla. Els espectadors esperem que l'eminent professor ens il·lustri amb la seva conferència i, mentrestant, el seu ajudant, l'esborrapissares —que és com l'anomena el despòtic professor—, que se sap la conferència perquè el professor l'ha repetida en múltiples bolos, ens en fa cinc cèntims. Des de la seva sensibilitat, des de la seva biografia. Amb sorpresa final. Una delícia. Bravo Ferran Rañé. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

CISCO "CARRASCLE", IN MEMORIAM

Foto: © Paüls, 2007

Moltes gràcies, Cisco, per tot el que hem après de tu.

Aglans d'una alzina del Cisco. 
Foto: Paüls

Selecció d'apunts:

Cisco "Carrascle" i l'home dels nassos

El cirerer empeltat

L'alzina del Cisco

Nius de tupí

El boix

L'altre espígol i els "nostres" pugons

Rocs del terme

Pedallassos

LA NOVA PLAÇA DE LES GLÒRIES

El projecte guanyador del concurs per a la remodelació de la plaça de les Glòries de Barcelona inclou el soterrament de la Gran Via i el pas del tramvia de la Diagonal per la superfície. La nova plaça serà un gran espai verd on l'ecologia tindrà un paper central i no només decoratiu, i inclourà un passeig elevat, un mirador amb vistes a la ciutat, com Montjuïc, la Sagrada Família o la torre Agbar.  A partir de l'eliminació del trànsit es crearan uns punts concrets en els quals es potenciaran activitats ecològiques. Pinta bé.

UN BÚNQUER A LA SECA

]

Harket. Protocolo

Dramatúrgia i direcció: Juan Pablo Mendiola.

La Seca Espai Brossa, Barcelona

L'actriu i coreògrafa Cristina Fernández es posa a la pell d'una dona voluntària a protagonitzar un experiment singular. Es compromet a estar-se un mes tancada en un búnquer, seguint les ordres d'un sistema artificial anomenat MAP#2. Interrelaciona amb la veu, que li va exigint més i més esforç físic i de memòria matemàtica.  Però els mesos van passant i res fa pensar que el martiri s'acabi. No se'n pot escapar. La intèrpret construeix un espectacle físic, enèrgic, amb molts matisos. L'escenografia de color blanc, canvia amb l'aplicació de dissenys videogràfics. Un espectacle original, que fa reflexionar sobre la dependència dels humans a les tecnologies. 10/10

EL CIRC RALUY AL VIDEOCLIP DE GEORGE MICHAEL

El compositor i cantant anglès d'origen grec Georgios Kyriacos Panayiotou (Londres, 1963), conegut amb el nom artístic de George Michael, guanyador dues vegades dels premis Grammy, ha convertit el Circ Raluy en l'escenari del seu nou videoclip, que ell mateix ha dirigit. Situa en les pistes i caravanes del Raluy la història de 'Let her down easy', una balada nostàlgica que forma part del disc Symphonica. George Michael ha triat la rotunditat del blanc i negre i suaus moviments de càmera que aporten sensualitat als contrallums bellíssims de les imatges.

LIZZIE VELASQUEZ

¿Què em defineix?, es va preguntar un dia Lizzie Velasquez, que ara té vint-i-quatre anys. ¿Em defineix la meva aparença? No. Em defineix el que jo vulgui. Em defineixen les accions que faig, les coses positives, el que ha après, com per exemple ser una magnífica oradora ("motivacional", en diu, la Lizzie) Comproveu-ho.  Amb quina gràcia i desimboltura explica la seva biografia, marcada per una estranya malaltia. Gràcies Lizzi, per la lliçó de vida.

Transporta un grapat de terra cada dia 

i construiràs una muntanya.

CONFUCCI

TRANSLATIONS

Translations. Autor: Brian Friel
Traducció: Joan Sellent. Direcció: Ferran Utzet
Biblioteca de Catalunya, Barcelona

Translations parla del procés pel qual l'invasor imposa la llengua.  I ¿de qui rep suport? Sempre d'algú dels de dins.  No ens passa desapercebut el missatge perquè en tenim massa exemples en la nostra quotidianitat. Ara mateix amb sentències del propi Tribunal Superior de Justícia de Catalunya manant que tota la classe passi per l'adreçador de la llengua de l'imperi només que una família ho hagi demanat. L'enemic sempre és a casa, si fa no fa com  el van tenir els irlandesos tal com explica Translations de Brian Friel. I, no ens podem arribar a imaginar el que hem d'arribar a veure... Ah, Translations, una joia que fa homenatge al llenguatge ancestral, que conté en la seva essència la cultura d'un poble.  Un deu en posada en escena, un deu per a cada actor i cada actriu. Un treball fet amb amor i talent. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

NI TAN ALT NI TAN DIFÍCIL

A l'Araceli Segarra (Lleida, 1970) se la coneix sobretot com a alpinista, però en realitat és una dona polifacètica, sense ínfules, quan comparteix el que ella vol de les seves experiències. De les que ha gaudit i dels que li han deixat solcs profunds. L'any 1996 va ser la primera dona de l'Estat espanyol a coronar el cim de l'Everest, tot rodant un documental amb càmeres IMAX, després de formar part del rescat de la tragèdia més gran de la historia del cim més alt del món, on van morir tretze persones.

En el llibre que acaba de publicar, Ni tan alt ni tan difícil, els lectors hi descobrim una dona sàvia. L'Araceli no té res a veure amb la superficialitat. Ha elaborat el text a foc lent.  Parteix de l'expedició al sostre de la terra i de la seva faceta d'alpinista i relata les experiències personals en aquest camp. Ventila les grans emocions amb la profunditat d'una frase. Hi reflexiona sobre la realitat privada i del grup i explica com va encarar els moments difícils i com els va superar a través del pensament positiu. Hi fa una combinació equilibrada d'acció i reflexió, en un format d'entrenament personal. És un llibre dens de contingut, que demana una lectura distesa, sense presses. No crec que cap lector que no sigui alpinista es llanci a practicar esports de muntanya després de llegir aquest llibre, però hi aprendrà aspectes de la gestió de recursos personals, amb exemples vius, cosa que el fa recomanable per a tot tipus de lector adult.

 Podria escriure en majúscules, a l'altura dels seus mèrits, 

i posar música de fons. Podria fer-ho, però no ho fa. 

La seva narració és més sincera, més íntima, més 

"normal". I, a més, de tant en tant s'atura per treure 

petites/grans conclusions que valen més que 

deu llibres d'autoajuda plegats.

ANDREU BUENAFUENTE. Pròleg a Ni tan alt ni tan difícil 

ELS ENCANTS DE BARCELONA

Foto: © Paüls 2014

Anem als Encants de Barcelona, fira de Bellcaire, el nou mercat de vell de Barcelona. El primer que impressiona del nou emplaçament, encara que l'hàgim vist en múltiples imatges a la televisió, és la coberta luxosa, grandiloqüent, del joc de miralls.   Hi anem un dimecres al matí i el mercat està ple de gent, un formiguer que intenta trobar alguna cosa que li faci l'ullet,  a la plaça de les subhastes. Hi ha un desfasament entre les coses que s'hi venen —moltes recollides dels contenidors del carrer— i la magnificència de l'edificació. A més, em sembla que no és un lloc còmode, ni per als paradistes, o, si més no, no per a tots. Hi ha una part que no està protegida. El pendent de la coberta fa que tota una banda estigui a mercè de la pluja. La seva inutilitat fa pensar que  és una construcció que l'Ajuntament de BCN devia contractar en un altre temps, quan els poders públics es pensaven que podien estirar més el braç que la màniga. Qualsevol dels paradistes de peu, agrairia una ajuda per estendre-hi la manta i no tanta parafernàlia per no res.

DONES COM JO

Dones com jo
Autor i director: Pau Miró
Teatre Romea, Barcelona

El muntatge Dones com jo, de Pau Miró, té el mateix to que el d'Els jugadors, del mateix dramaturg. Allà hi havia quatre homes d'una seixantena d'anys, fracassats, amics que se'n surten amb un estirabot.  Ara les T de Teatre interpreten quatre dones que ratllen la cinquantena, decebudes sentimentalment,  amb carrera i infravalorades pel mercat de treball. Històries dins de la història, cada personatge amb la seva motxilla de problemes: una és biòloga però treballa en un peatge, l'altra és arqueòloga, però neteja pisos. Hi ha la mestra que ha perdut la feina i una arquitecta a l'atur que ha decidit amagar-se una temporada, apartar-se de tot. ¿Què li passa? ¿Què ha fet? El públic ho sabrà al mateix moment que les amigues. L'argument, doncs, no té res d'humorístic. L'única cosa que recorda l'estil de les T de Teatre són les explicacions de cadascuna de les protagonistes, però de baix to. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

UN JETA, DOS JEFES

Un jeta, dos jefes. Autor: Richard Bean.
Adaptació: Paco Mir. Direcció: Alexander Herold
Teatre Victòria, Barcelona

Es va estrenar a Broadway el 2011, basada en El servidor de dos amos, de Goldoni. Aquí s'ha presentat amb estètica dels anys seixanta. El "jeta" fa dies que no ha menjat. És desmemoriat i sembla poc intel·ligent. Té l'oportunitat de servir un amo i un altre al mateix temps. I ho aprofita. Ara sí que menjarà, per fi! Però cal que mantingui els dos amos a distància. L'embolic està servit. Gags que fan esclatar amb rialles tot l'auditori, intervencions musicals en directe,  alguns moments estel·lars amb monòlegs d'embarbussaments. Extraordinari l'actor Diego Galan, tendre i picaresc.  Un espectacle rodó. 10/10

  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

TALLERS DE RECICLATGE A CAL MASSÓ

PER UN SÍ O PER UN NO

Per un sí o per un no. Autora: Nathalie Sarraute
Traducció i direcció: Ramon Simó
Sala Muntaner, Barcelona

Vam veure, el 1986, l'obra Per un sí o per un no interpretada per Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé. Ara la veiem de la mà de Lluís Soler i Xavier Boada, sòlids i versemblants. Els protagonistes són amics de tota la vida i potser els separarà per sempre el to d'una frase. "Tà bé... això!"  Una obra curta (tres quarts justets) i densa, on un i l'altre van desgranant una visió del món incompatible per a l'altre. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

TORNA «MAR I CEL» DE DAGOLL DAGOM

És el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s'inflaran, el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.
XAVIER BRU DE SALA. Himne dels Pirates

El musical Mar i Cel de Dagoll Dagom, basat en l'obra d'Àngel Guimerà, tornarà renovat al Teatre Victòria a partir de l'11 de Setembre. La companyia ha obert convocatòria per a un càsting de cara a la reposició del musical mític de la casa. L'última versió es va fer fa deu anys, al Teatre Nacional de Catalunya, amb Elena Gadel i Carlos Gramaje, en els papers de Blanca i Saïd.
La primera versió del 1988 estrenada al Teatre Victòria va representar un dels èxits més importants del musical català i va tenir com a protagonistes Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje. Ara, Dagoll Dagom, amb motiu del 40è aniversari de la companyia, opta per tornar amb l'espectacle mític del seu repertori, de cara a una nova generació d'espectadors. Una alegria.

EL CRÍTICO. SI SUPIERA CANTAR...

El crítico. Si supiera cantar, me salvaría
Autor: Juan Mayorga. Direcció: Juan José Afonso
Teatre Borràs, Barcelona

Intèrprets d'El crítico (Si supiera cantar...): Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce.  Un duel entre dos dels grans actors catalans afincats a Madrid, en un espectacle en llengua castellana.  L'assumpte de l'obra comença en media res, la nit que el crític teatral (Juanjo Puigcorbé) rep la visita del dramaturg (Pere Ponce), autor de l'obra que aquella nit s'acaba d'estrenar i sobre la qual el crític és a punt d'emetre la seva opinió. Ha estat un èxit clamorós, però el crític hi veu aspectes discutibles. És la primera vegada que parlen personalment, el crític durant molts anys ha opinat de les estrenes d'aquest dramaturg el qual, com si d'un mestre es tractés, sempre n'ha tingut present les recomanacions en escriure la següent obra.  Ara, però, la que acaba d'estrenar amaga alguna cosa tenebrosa, massa personal, que fa mal al crític. Potser no és tan imparcial com diu. Una arrencada brillant de l'obra es dilueix en excursos (com la mitja hora que l'autor explica el combat de boxa al crític) i acaba amb una sorpresa que ens deixa sense entendre la metàfora visual. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

DER RÄUBER

La pel·lícula Der Raüber / The Robber / El lladre (2010), dirigida per Benjamin Heisenberg, va ser seleccionada a les sessions oficials de Berlín i Chicago;  a la Vienal de Venècia va ser guardonada pel millor actor i pel millor director. Basada en la biografia de Johann Rettenberger,  un ciutadà austríac que combinava la seva activitat de corredor de maratons amb els robatoris a entitats bancàries. No es va desfer de la seva obsessió patològica ni quan es va enamorar. Un protagonista insensible quan es posa la careta per robar uns diners que, simplement, guarda sota el llit. No en sabem l'historial clínic que el porta a aquest desfici. És una pel·lícula tensa fins al darrer instant. Estimulant. Disponible a Filmin.es 8/10

BAMBI, UNA VIDA AL BOSC

Adaptació i direcció: Joan Sors.
Teatre Poliorama, Barcelona

La factoria Disney va crear Bambi (1942) fidel al text original de Felix Salten. La mare del cervatell moria. És el drama de Bambi. L'adaptació que n'ha fet Joan Sors s'adreça als més petits, a partir de dos anys. Posa l'èmfasi en el canvi d'estacions, les alegries del bosc i els perills. Però... en cap moment surt la mare. Autocensura. Qui mor és el germà de la parella de Bambi, un trapella. Per tant, és una mort llunyana i previsible perquè aquell cervatell desobedient sortia del bosc. En canvi, Bambi, alertat pel misteriós Vell Príncep, aprèn que no s'ha de refiar dels caçadors. Hi falta alguna cosa, en l'adaptació d'aquest conte. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Bambi i Falina, jugant al bosc