L'Adrià als 9 anys

L'Adrià C. M. té nou anys. És un nen amistós, que escolta amb tranquil·litat els altres. I els respon serè, ponderat. És d'aquelles criatures en qui els adults i els companys de la seva edat poden confiar. Va fer aquest dibuix un caient de tarda d'aquest estiu, al jardí de llicorella del refugi de la Vinyeta. Va venir a casa amb la seva mare i el seu germà Genís perquè els dediqués el conte La draga sense escates.

Avui, quan anava a arxivar el dibuix, m'he adonat que l'Adrià va dibuixar al fons el pont sobre el barranc d'Enseula que dóna nom a aquest blog. Va començar el dibuix pel gerro de flors. El va fer tan gran que no li cabia a la plàtera de postres que li vaig facilitar i el va repetir en aquesta altra plàtera. Un cop dibuixades amb tots els detalls les flors, va dibuixar el paisatge natural que l'envoltava. Mentre el feia, anava dient: aquí faig les plantes del jardí (a la dreta s'hi veu clar un romaní), les orenetes volen, allà dibuixo la serra, el para-sol... Tret de la proporció del para-sol, la resta és prou fidel al que es veu des de la perspectiva de la taula del jardí. El dibuix diu molt de la sensibilitat de l'Adrià, un nen de nou anys que no només sap escoltar, sinó que també sap mirar.

LLENGUATGE BÈL·LIC

M'adono que prolifera cada vegada més el lèxic bèl·lic en els mitjans de comunicació. La majoria es refereixen a la contesa entre partits polítics i de futbol, però també es colen en altres camps. N'he recollit una mostra:

• 14-V-2009 "Primera bala", És el titular de la portada de la publicació BiB Blanc i Blau, del Club de Futbol Espanyol. El club es troba en zona de descens. Interpreto que el titular commina els jugadors a fer un gol al primer xut.
• 11-IX-2008 "L'artillereia teatral s'ha posat en marxa. Un exèrcit d'actors..." Toni Puntí a TV3, informant sobre la Fira de Teatre de Tàrrega.
• Nov. 2007 "Armas contra el frío. Botas, abrigos, faldas tubo... la mejor munición para combatir el frío, destacada en las filas de un frente polar, está en pie de guerra." Text extret d'un reportatge de moda. REVISTA E.
• S/d "Un exèrcit de gent ha fet possible aquest pacte." Frase d'Artur Mas, a TV3. Es referia a l'Estatut.
• S/d "La polèmica dóna munició al PP." Text de Telenotícies, TV3. En ocasió d'una desavinença en el si del govern tripartit català.
• 17-VIII-2006 "Els incendis de Galícia serveixen de munició política al PP." Telenotícies TV3.
• 18-XI-2005 "Els jugadors aviat seran a dormir a les seves habitacions vetllant les armes Telenotícies, TV3. L'endemà jugaven Madrid i Barça.
• 5-X-2005 "Volen més guerra." Diari AVUI. Polèmica sobre la fitxa del jugador del Barça, Lionel Messi.

Minibús

Fa un matí clar i quiet de tardor. A la parada del bus de Duesaigües ens hi esperem l'Àngela, la Magdalena i nosaltres dos. Quan s'hi atura el minibús ja porta un passatger de l'Argentera. El conductor, que s'acosta a la tercera edat, ens acull amable: "1,90 € cada bitllet", diu. No ens té vistos, i s'imagina que no sabem quant hem de pagar. Entre marges de pedra seca, zim-zam, zim-zam, s'empassa els tombs fins a Riudecanyes amb serenitat. Però, concentrada en les giragonses, no em fixo en els pins que la darrera ventada va decantar sobre el pantà. Després, pel pla, la vista i l'ànim s'esplaien en passar entre les oliveres farcides de puntets verds, encara. I entre els ametllers sense fulles i els avellaners carregats, a punt de replanar. Al pas per Montbrió, uns elevadors a la carretera per dissuadir els conductors a córrer sacsegen el passatge. Arribem a la plaça de les Oques després d'unes quantes frenades. Sortim del minibús amb la felicitat remenada.

DRAGÓ COMÚ

Dragó a la paret del Refugi de la Vinyeta. © Paüls

He empaitat un dragó comú (Tarentola Mauritanica) que ha entrat per la porta del rebost. L'he estabornit amb l'escombra i s'ha desprès de la cua per distreure'm. Mentre la cua bellugava, he pensat en la recomanació de deixar-lo viure dins dels armaris de roba perquè mantingui a ratlla les arnes. No li ho permetré. M'estimo més no desar mai roba que no sigui neta del tot i esperar que els saquets d'espígol facin la resta.

Aparador xinès

Davant de la Sala Villarroel hi ha un Xino. És una botiga-magatzem oberta tant a l'hora d'entrada del teatre com a la sortida, siguin les onze o les dotze de la nit. Hi he passat en diumenge i en festius i sempre està oberta. Gairebé barrant el pas de l'entrada, s'hi eternitza una capsa amb espardenyes de pagès amb sola d'espart. N'hi ha de molts colors i de diverses talles. Semblen genuïnes. Però, si m'he fixat en aquest Xino no és per aquest gènere, ben estrany, d'altra banda, en botigues similars. En realitat el que em crida l'atenció de l'establiment són les figures del pessebre que tenen tot l'any a l'aparador. Són figures de guix polsós pintat, que conviuen amb maquinetes de calcular, amb gerros de fals cristall tallat, amb samurais de llautó i amb altres figures que imiten les de la firma Lladró. I amb molts més objectes de qualitat dubtosa, tots a munts i plens de pols. Hi passo sovint per davant d'aquest aparador, i no hi veig res de nou. Avui, però, hi he descobert una anacronia (trentra-tres anys de diferència, a l'avançada) en una menuda establia del naixement: l'artista ha dibuixat una creu en una vidriera, damunt de la menjadora del bou i la mula. De cua d'ull, avaluo les espardenyes. Pots comptar que la sola no és d'espart.

Baladres

Capaltard, el Jordi de ca la Perpètua ens ha portat un baladre, de part de la seva germana Genoveva. Fa mig metre i encara no ha florit. No sabem de quin color farà les flors. Mentre el plantem prop de la portalada, un llampec parteix en trossos la gola de llop del cel. Un tro i gotellada. Corredisses. Resguardats sota el porxo, parlem d'un caminal magnífic de flors verinoses.  

(Foto del baladre jove. © Paüls)

Lectures adolescents

He lliurat a Xavier Fontich, professor de la UAB, la ressenya del llibre Lectures adolescents que em va encomanar per a la revista ARTICLES de Graó. He tingut dificultats per sintetitzar el contingut, atenent els caràcters que imposa la publicació. La qüestió és que m'ha entusiasmat l'enfocament i m'han quedat ganes de parlar-ne més. Vet aquí una nova simplificació:

Teresa Colomer ha coordinat l'edició de vuit articles (Lectures adolescents, Editorial Graó, 2008) que tracten des de diferents angles la pràctica lectora dels adolescents. La situen entre l'evasió i l'obligació escolar, entre la ficció literària i la ficció programada a través de mitjans multimèdia, entre la construcció del jo i la socialització en comunitats cada cops més complexes, entre el final de la infantesa i l'entrada a l'edat adulta.
Però, en el context del profund canvi tant en els hàbits de consum cultural com en els del lleure, ¿què s'ha d'entendre per lectura literària? Les autores —totes especialistes en literatura infantil i juvenil— constaten que la força de la imatge és decisiva en les noves formes de comunicació. Per això, àlbums il·lustrats, còmics i novel·les gràfiques conformen una experiència compartida tot i que exigeixen una competència lectora específica a causa del nivell de complexitat icònica i textual. També cal una alfabetització específica per interactuar en les xarxes socials, els fòrums i els blogs on els adolescents són alhora redactors i lectors.
Les autores proposen als mediadors una actitud desacomplexada davant l'oferta de nous suports en què es presenta la lectura literària. Els proposen que assumeixin, també ara, el paper d'acompanyar la formació lectora dels adolescents, promovent l'accés a productes que els obrin perspectives que els ajudin a créixer i a ser lliures.

Fotografies de guerra

Arribem a peu al MNAC, dins d'una riuada de gent, per les escales mecàniques. Al replà del Museu Nacional d'Art ens trobem amb una cua quilomètrica d'aspirants a entrar, com nosaltres, a veure l'exposició de fotografies de guerra dels fotoperiodistes Robert Capa i Gerda Taro. La cua avança de vint en vint persones. Triguem cinquanta-tres minuts a entrar. De Gerda Taro (1910-1937) hi ha la primera gran retrospectiva d'instantànies fetes al front de la Guerra civil espanyola. Les seves imatges transmeten el patiment de la població civil i la dels soldats, tot posant èmfasi en els detalls. Són imatges gairebé d'intimitat entre els protagonistes i la càmera. La fotoperiodista va morir al front, cobrint la Batalla de Brunete, aixafada per un tanc.
L'exposició de fotografies del seu company sentimental, Robert Capa (1913-1954), considerat el mestre del fotoperiodisme modern, se centra en diverses sèries dramàtiques que han donat la volta al món: la Guerra Civil espanyola, el conflicte sinojaponès de 1938 i l'alliberament de Leipzig a la Segona Guerra Mundial. La sèrie d'imatges de la Batalla del Segre i totes les que es presenten aquí de Gerda Taro formen part de l'anomenada "maleta mexicana" que es va recuperar a Mèxic l'any 2007. Baixem de Montjuïc amb el funicular, sense cap altre passatger, impressionats per aquests testimonis gràfics.

M. Carme, des de Rwanda

Hi he parlat un parell de cops, quan era la directora a l'Escola Vedruna de la plaça dels Àngels. Ara és a Rwanda. Coordina projectes escolars a dos camps de refugiats (Kiziba i Gihembe). Les notes al seu blog són colpidores. I també les fotografies que hi acompanya (Foto de la joguina, M. Carme Molist©).

http://www.mcrwanda.blogspot.com/

Em diu en un correu: "Has de pensar que a cada camp on som hi tenim més de 6000 alumnes. No és gens fàcil, sense gent qualificada, que funcioni una escola primària amb 4200 alumnes i essent tots els "mestres" refugiats que no tenen pas massa interès en ésser constants a assistir el treball i cercar mesures per tal que pares i alumnes siguin conscients de la importància de venir a l'escola.

Intentem fer miracles i ben cert que aquí cada dia i cada petita cosa és un miracle. Però la quantitat de projectes que portem a terme fa que a moments et vegis incapaç de poder amb tot. Estic insistint a l'organització que necessito una ajuda disposada a mullar-se. Avui (20-8-2009) deixa el projecte la jove holandesa i necessito algú més. Ben cert però que els refugiats, especialment els nens i àvies m'estimen molt i jo també. Sempre són els més indefensos els qui donen sentit a ser-hi i continuar lluitant."
La M. del Carme, explicant vivències i sensacions, m'obliga a mirar cap endins, cap a la meva indigència d'opulent, que em fa incapaç de fer res més que no sigui llegir-la (i fer-li una mica de companyia, si pot ser.)

Vosaltres en sou testimonis.
Lc 24, 48.

Dervixos giròvags

Una de les experiències visuals que he seguit amb més atenció va ser la representació al teatre Grec de Montjuïc d'un grup de dervixos giròvags, procedents de Konya (Turquia). Devia ser un Festival Grec preolímpic. I crec que era la primera vegada que es veia aquí aquest tipus de manifestació mística. L'escenari estava escassament il·luminat d'ocre. Els participants portaven unes túniques llargues, de color beix, de roba gruixuda, que feien com una campana al voltant de cada cos que giravoltava sense parar. Entraven i sortien imperceptiblement de l'espai on voltaven monòtons. Al final només quedava un únic ballador i, tot i l'atenció amb què observava l'escena, no hauria pogut dir en quin moment havien deixat de giravoltar els altres confrares sufís. Pel que sembla, els espectadors no havíem d'aplaudir, perquè allò no era un espectacle, sinó un ritus —dalt d'un escenari, amb públic i amb caixet, això, sí— d'aquesta branca mística de l'islam. No van sortir a saludar i els espectadors vam anar plegant d'aplaudir descol·locats i avergonyits. Vam buidar a poc a poc l'auditori en silenci, sense renou. Al jardí de mates d'espígol tothom va escampar la boira sense una paraula, ni un fru-fru de roba ni cap arrossegament de sabates pel pedruscall. Ningú no hauria pogut dir en quin moment la nostra confraria havia sortit del recinte. Ni si hi havia entrat, de fet.

Plens de ditades

(20 haikús) Lena Paüls©
Primer premi Jocs Florals de les Corts, 2007

1
A la carena,
es rifa un parc eòlic.
Perdigó a l'ala.

2
Fosc, mestraleja;
molins i auguris giren.
I tot va en dansa.

3
Com qui festeja,
al peu dels eucaliptus,
un pantà a mida.

4
Pels ceps tremola
un escampall de plomes
en aquesta alba.

5
L'esparver torna.
Ales enlaire dansen
els sarments joves.

6
La llum es filtra
entre els pàmpols tendres,
i hi llisca lenta.

7
L'aire és ofrena
de romaní i d'ametlles,
fum i orenetes.

8
El sol s'escampa
pels marges de ginesta.
El camí és tebi.

9
A cada falda
hi ha un infant que terreja
amb llicorella.

10
No és un conte,
hi havia una vegada
un puig fosc que vetllava.

11
Sobre les feixes,
la rabassa enfebrada
tot el sol cova.

12
Una hora d'aigua:
emparrat i torretes
empolistrades

13
Les merles juguen
a la cluca entre raspes
i esventen sofre.

14
Camí de llenya,
en una paret seca,
tres sargantanes.

15
Suspesa en l'aire
hi ha una vaga boirina
com una gasa.

16
Sobre les galtes,
macabeu i garnatxa.
Llum de les cuques.

17
La biga mestra,
el trespol i les golfes
plens d'avellanes.

18
Fa la rateta
un tornasol de fulles,
i ens cau la bava.

19
Pentineu fulles,
munyida d'arbequines.
Les mans untades.

20
Res no és el que era,
ni el paper ni nosaltres:
plens de ditades.

Bricolatge al bosc

Caterina Valriu. Les banyes d'en Cucarell. Il·lustracions d'Àngels Ruiz. Col·lecció EL Vaixell de Vapor, 57. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2007. A partir 6 anys.

El Xec, s'endinsa al bosc al vespre. Alguna en passarà, sembla avisar el mussol de la primera il·lustració. En ser al cor del bosc sent plors que surten d'una cova, una taca fosca, en la interpretació de les imatges: és el dimoni Cucarell, crescudet de cos i amb llarguíssima cua, qui plora desconsodament. ¿El motiu? Falta de banyes i problema de mobbing per part dels col·legues infernals.

Unes il·lustracions estilitzades posen l'èmfasi en l'expressivitat de les emocions del dimoni Cucarell i fan aportacions malicioses al text. Cal que el lector no es perdi detall de la il·lustració de les pàg. 18-19, sobretot pel que fa al posat expectant de Cucarell mirant el nen que trenca una branca per tal de fer-li unes banyes postisses. Segur que té l'esperança que amb una mica de bricolatge, hi posarà remei. Propòsit fallit, perquè la pròtesi floreix i el dimoni ja s'imagina essent el barret de rialles de tots els dimoniets. I s'enfonsa, un altre cop. Així és que el nen n'hi implanta unes altres que són cargols de mar i, més tard, una antena de ràdio i... Sense èxit. Potser la solució és acceptar d'una vegada que no en té i, per dissimular-ho, perquè un dimoni sense banyes no pot anar enlloc, li regala un barret. I llestos. Però, pel que sembla, tot i ser tan refet i cuallarg, tenir unes bones banyes és un assumpte de paciència que, com en qualsevol ésser vivent, es cura amb l'edat.

El dimoni d'aquest conte és un dimoni domesticat, dòcil. Poc dimoni. Només un rampell de dolenteria: no dóna les gràcies i pega un cop de cua al seu benefactor. El nen servicial i el dimoni es fan amics en un final a contranatura, segurament perquè els dos personatges estan sols i dins d'aquest meravellós bosc imaginat de pins i alzines tot és possible.

Paris, mon amour...

Barbara Mc Clintock. L'Elsa i el Max passegen per París. Il·lustracions de l'autora. Traducció de Maria Obiols. Editorial Molino - RBA. Barcelona, 2007. A partir 7 anys.

Les il·lustracions d'aquest àlbum recreen l'atmosfera de la ciutat de París del segle XIX. Barbara Mc Clintock ha fet uns minuciosos dibuixos a la ploma, acolorits amb aquarel.la de tons suaus sobre paper de color crema, que fan pensar en les postals antigues. Mostra amb profunditat fotogràfica diversos escenaris típics de París: l'arquitectura, l'ambient del carrer i dels parcs públics, els interiors dels grans museus, el vestuari dels personatges...

La presència de la ciutat és imponent, en canvi, l'anècdota és prima: L'Elsa, una nena de pocs anys, va a recollir el seu germà petit a l'escola. El nen és entremaliat i sovint s'escapa del control de la germana. A més, va perdent objectes personals pels diferents llocs on passen. Per al lector menut, pot ser un al.licient localitzar en cada làmina el llapis, la bufanda, el dibuix del gat o els llibres que ha perduts el Max.

Els dos infants protagonistes van sense cap adult des de la Rue des Écoles, prop del Panthéon, fins al Boulevard Saint Germain, passant pel Jardin des Plantes, el Jardin de Luxembourg, Palais du Louvre, Pont Neuf i Nôtre Dame. Només s'entén que els trobem fent un recorregut tan llarg i sols, perquè són un pretext per mostrar com eren en aquella època espais molt coneguts de la ciutat de París i les formes de vida que han desaparegut, com ara els venedors ambulants de llenya, els carruatges i les mainaderes uniformades als parcs, entre d'altres.

Al final hi unes explicacions amb dades de força interès sobre cada làmina. El conjunt és un magnífic àlbum que farà que els lectors s'endinsin en l'emoció que comporten els grans espais viscuts amb autonomia pels infants protagonistes.

Conèixer per comprendre

Florence Cadier. Qui és la Núria? Il·lustracions d'Stéphane Girel. Col·lecció Ala Delta. Sèrie roja. Editorial Baula. Barcelona, 2007. A partir 5 anys.

¿Qui és la Núria d'aquesta història? Pel que ens relata en la seva pròpia veu, sabem que és una nena afectuosa, que té un germà i una germana i uns bons pares que es preocupen per ella. És una nena a qui li agrada anar a la seva escola. A vegades, però, es posa trista perquè li agradaria llegir com la seva germana, que, tot i ser més petita que ella, ja en sap. També li agradaria fer altres coses, com per exemple, anar a l'escola amb els seus germans. La Núria s'adona que la gent es gira a mirar-la quan va pel carrer. Sap que és una nena diferent. Els grans, d'aquesta diferència, en diuen síndrome de Down.

Des de la mirada realista i tendra de la Núria, coneixem el germà, que s'avergonyeix d'ella quan està amb els seus amics. Per contra, la seva germana s'enfronta a les seves amigues i posa en evidència que són ignorants, quan se'n riuen. El relat en primera persona permet reflectir els sentiments de la protagonista i transcriure les converses que els altres tenen davant d'ella, com si no hi fos. I, també, les que escolta d'amagat.

En el procés d'integració a l'escola reglada, la Núria, en una sortida al centre hípic, avantatja els altres alumnes muntant en poni. Triomfa perquè els altres tenen dificultats a pujar i a mantenir-s'hi, en canvi, ella ja n'havia après a la seva escola. A partir d'aquell dia ja no se sent rebutjada. La vida de la Núria en l'entorn escolar normalitzat és tan important per a ella com per als altres companys. Conviure i créixer plegats els farà adonar que les limitacions se superen —cadascú al seu ritme— amb l'aprenentatge.
Unes il·lustracions sedants propicien que el lector concreti visualment la lectura d'aquest text potent. Defineixen la imatge i les situacions que viu la protagonista des de fora, aportant-hi matisos de contrast.

Totó és Rodari

Gianni Rodari. Qui sóc jo? Traducció de Cinta Massip. Il·lustracions de Miguel Tanco. Col·lecció Ala Delta. Baula. Barcelona, 2007. A partir 5 anys.

És coneguda de Gianni Rodari, escriptor i pedagog, la seva metodologia que consisteix a potenciar l'esperit investigador en els infants. En aquest relat de tipus acumulatiu, trobem el petit Totó que inicia el camí de recerca de la pròpia identitat. Però no li resulta fàcil esbrinar qui és, ja que la resposta és diferent segons a qui ho pregunti. En un sol dia ha descobert que és una col·lecció de persones: fill, germà, cosí, alumne, vianant, passatger, telespectador, ciclista, ciutadà, client, lector... L'endemà, just començar el dia, ja sap que que és una altra cosa: dormilega! Es lleva de seguida, perquè vol ser moltes coses més. Un llibre la lectura del qual dóna idees comunicatives d'aplicació pràctica en la quotidianitat dels infants. El relat, molt ben editat, es completa amb unes il·lustracions de personatges caricaturescos. Mostren l'alegria del protagonista cada vegada que coneix nous aspectes d'ell mateix que afavoreixen la seva autoestima.

Qüestió de mides

Salvador Comelles. El pirata i la princesa. Il·lustracions de Francesc Rovira. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2007. A partir 6 anys.

La trama d'aquest conte, que es pot qualificar de deliciós, presenta diverses situacions amb pinzellades còmiques i té un desenvolupament àgil i ben encadenat. Comença com una aventura de pirates en alta mar; se centra en una història d'amor, en el marc d'un fet quotidià: un bany amb joguines, animades per la imaginació de l'autor.
El conte arrenca com ho fa l'obra teatral 'Mar i Cel', d'Àngel Guimerà, amb el capità dels pirates que s'enamora de la princesa segrestada. Quan en el viatge troben una illa de color rosa que resulta ser un sabó i després uns aneguets de plàstic, el lector reconeix l'aclucada d'ull i s'adona que el mar ple de perills dels pirates és la banyera. Després d'un temps de separació, es retroben en un circuit de Fòrmula 1, a l'habitació del propietari de les joguines i, a partir d'aleshores, els destins dels dos protagonistes correran paral·lels.
Tret de la il·lustració de la portada, les interiors no són gens tòpiques i reflecteixen vivesa. Francesc Rovira interpreta els personatges posant èmfasi en l'expressivitat. A més, l'il·lustrador mostra en aquest llibre la seva força creant espais i sensacions. Vegeu, si no, com el lector o lectora també sent l'olor de rosa que sent el pirata quan olora la pastilla de sabó (pàg. 19). I com aconsegueix les proporcions, en consonància, del tros de sabó a la bodega del vaixell, de la pàgina següent. O l'emoció que desperta en el capità la presonera adormida.
Un conte que permet ser ampliat i modificat a la banyera de cada lector.

Bestiari personificat i poètic

Pere Rosselló Bover. La vaca sàvia i altres contes en vers. Il·lustracions de Sergio Mora. Col·lecció Els Flautats. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2007. A partir 8 anys.

El poeta illenc Pere Rosselló presenta en aquest llibre vuit deliciosos contes en versos heptasílabs, amb rimes encadenades i apariades. Una versificció de la qual l'autor ha aconseguit un rendiment excel·lent tant pel que fa al ritme com a la narrativitat.
Hi trobem la història de vuit animals: la vaca llesta, de l'ovella pencaire, de l'ànec que vol ser mediàtic, del gat dictador, les granotes marejadores, els grills mal avinguts, la cigonya que no està per la feina i el lloro que perd el do de la paraula. Històries escrites en tercera persona, amb un to de facècia i un final de faula moral que les acosta a l'il·lustre precedent de les Sàtires de Jaume Bofill i Mates. Les il·lustracions —animals personificats, tal com proposa el text—, tiren cap a l'esbòs de dibuix de còmic.
En conclusió, una lectura recomanable tant pel bon gust de les històries i per l'humor que desprenen, com pel domini de la llengua i pels mecanismes de versificació amb què estan explicades.

Saviesa universal

Eva Ibáñez. Flors d'Orient. Col·lecció Els Flautats. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2007. A partir 8 anys.

Aquest recull de pensaments, dites i proverbis de la cultura d'Orient inviten a la reflexió pausada i poden ser un excel·lent recurs per crear models mentals de saviesa universal. La majoria es basen en la descoberta personal, en la perseverança, en la mirada esperançada en el futur.
A causa del públic lector al qual s'adreça, la tria d'aforismes d'aquestes Flors d'Orient és molt exígua i el tast resulta un pèl genèric. Però, si d'una banda el recull queda curt, de l'altra, hi ha algun proverbi que sobra per ser de díficil comprensió, com ara "No dir NO a menjar arròs bullit si és sota la lluna". D'altres, potser arriben amb una traducció no prou ajustada, com ara: "Fora de la teva ment, res no existeix; que l'ull vegi les muntanyes, tampoc."
Remarco l'edició acurada, amb els textos ben distribuïts en l'espai, que permeten la lectura plàcida. Em dol que, per desconeixença, no sàpiga el significat de les cal.ligrafies kaisho i hiragama, però en tot cas, afegeixen un marc exòtic a la filosofia del sentit comú. Hi ha algun dibuix barroer (la granota, el mico) que trenca la poètica del conjunt.
En resum, és un tipus de llibre que no abunda i que cal agrair de la millor manera: llegint-lo amb atenció. També crec que, donada la riquesa i la tradició d'on parteixen els materials, la tria es podia afinar més. Si, a sobre, l'edició inclogués referències per a aquells que hi volguessin aprofundir, aquestes Flors d'Orient haurien obert, més encara, la porta a una sensibilitat que fins ara era closa per als lectors menuts.
En el panorama de llibres per a infants hi falten llibres d'aquest estil que reflecteixin la saviesa, l'humor i que il.lustrin les part més positives del tarannà de la gent d'aquí. Joan Amades, va deixar la feina feta per als adults, ara, falta transmetre-la sense complexos, als més joves.

Un lleó a l'hora del conte

Michelle Knudsen. El lleó de la biblioteca. Il·lustracions de Kevin Hawkes. Ediciones Ekaré. Barcelona, 2007. A partir 7 anys.

Aquest llibre parla de convivència i de l'alegria que proporciona compartir les coses bones amb éssers molt diversos. A la biblioteca tothom hi és benvingut, si respecta les normes. Per tant, si es comporta, no hi ha cap llei que digui que no hi pot entrar un lleó. Deixen, doncs, que passi de llarg pel taulell de prèstec i que es passegi per la sala de lectura. Aquí cal remarcar la cara que s'imagina l'il.lustrador que fan els lectors menuts que en aquell moment es trobaven a la bilbioteca. De primer, sorpresa continguda, i, després d'una estona, amistosos amb l'animal. El dia que arriba abans de l'hora del conte, col.labora en la neteja de la pols dels llibres amb la pelussa de la seva cua, i deixa pujar al seu llom els petits que no arriben a les prestatgeries. Si un dia fa un terrabastall de rugits, com en qualsevol cas de transgressió de les normes, el sentit comú s'imposa. Si els rugits estan justificats com és el cas, ja que els ha fet per demanar ajuda, se li aixeca la sanció i pot tornar a entrar a la biblioteca.
La història és atractiva, però les il·lustracions són d'aquelles que fan caure la bava als petits i als adults. L'il·lustrador presenta un espai i uns personatges realistes, del quals destaca el lleó entotsolat i, alhora, content quan és útil a la biblioteca. Un animal que comunica emocions amb el gest i l'expressió entenimentada. Una delícia.

La biblioteca salvada

Jeanette Winter. La bibliotecària de Bàssora. Il·lustracions de l'autora. Editorial Joventut. barcelona, 2007. A partir 7 anys.

La història commovedora que explica aquest àlbum il·lustrat és real. Una història potent, ben explicada pel que fa al text i eficaç pel que fa a les imatges. Els fets van succeir a Bàssora, una ciutat d'Iraq fortament castigada per la iinvasió de les tropes nord-americanes i els seus exèrcits aliats. Alia Muhammad Baker era la bibliotecària de la Biblioteca Central i, en veure perillar els llibres, va demanar al governador permís per traslladar-los en un lloc segur. El governador li ho va denegar i ella va actuar d'amagat. Cada nit s'enduia a casa seva els llibres més valuosos, carregats al seu cotxe. Uns dies després, les oficines del govern es van traslladar a la bilbioteca i l'edifici anava ple de soldats armats. La guerra arribava a Bàssora i els funcionaris i els soldats van bandonar la biblioteca. Aleshores, durant la nit, amb l'ajuda d'amics, veïnat i botiguers va traslladar els llibres al restaurant d''un veí. Al cap de nou dies, les bombes van destruir la biblioteca amb el trenta per cent de volums que no va a ser a temps de rescatar. Però, tot i l'incendi, no van poder destruir els llibres incunables ni els de més valor, ni l'esperit de compartir coneixements i el respecte per la lectura pública.

Després d'aquella destrucció Alia va patir un atac de cor i va haver de ser intervinguda, explica l'autora en una nota al marge de la història il.lustrada. Però, no va claudicar, i va organitzar un altre trasllat dels trenta mil llibres, per tal de posar-los a resguard, Ara, del restaurant a casa seva, amb un camió. Ha viscut, doncs, amb trenta mil llibres, el setanta per cent dels volums que hi havia a la Biblioteca Central de Bàssora.

La mateixa autora signa les il·lustracions, que van més enllà del text, sobretot pel que fa a la presència de la guerra: focs creuats, destrucció, corredisses, la por de la societat civil..., però també mostra la seva faceta d'observadora i imprimeix a cada làmina un toc poètic, en un ambient de desesperada supervivència.
L'Alia s'està recuperant i espera amb il.lusió veure que la reconstrucció de la biblioteca és una realitat. Una part dels beneficis procedents de la venda d'aquest àlbum es destinaran a reparar-ne el fons malmès.

Cadascú a casa seva

Christian Morgenstern. La ratera. Il·lustracions de Peter Schössow. Editorial Joventut. Barcelona, 2007. A partir 5 anys.

L'àlbum il·lustrat La ratera es basa en un poema narratiu ple de tendresa del poeta i escriptor alemany Christian Morgenstern (Munich, 1871 – Merano, 1914). L'autor va morir jove de tuberculosi i la seva esposa va editar, pòstumament, moltes de les seves obres i va reordenar el seu llegat literari. És molt conegut el seu poema Die unmögliche Tatsache, la darrera frase del qual s'ha convertit en una dita popular a Alemanya: "El que no pot ser, no pot ser"
El poema de Morgenstern és amistós amb un toc de malícia, que l'il·lustrador Peter Schössow amplifica en la creació dels personatges. Un home alt com un sant Pau anomenat Palmström té un ratolí a la seva masia. El visita el seu amic Korf, baixet i esquifit, i li soluciona el problema amb enginy. Construeix una ratera tan gran que hi cap el Palmströn. L'home hi entra i toca el violí. El ratolí complagut pel concert també hi entra. Korf s'encarrega de tancar la parella dins la gàbia i trasllada amb un camió la gran ratera amb el seu amic i el ratolí fins al bosc. El ratolí, que es veu que no hi havia estat mai, s'hi sent molt bé i el Palmströn se'n pot alliberar.

La parella vermella

Lola Casas. Vermell tacat. Il·lustracions de Miguel Ordóñez. Col.lecció Ales de Paper. Lynx Edicions. Bellaterra, 2007. A partir 5 anys.

Lola Casas ha escrit un conte molt treballat per a primers lectors, uns lectors que l'autora coneix bé per la seva vocació de mestra, convertida en dedicació professional. La protagonista és la Berta, una marieta estimada i valorada pels que la veuen, però que li falta alguna cosa per ser feliç del tot. "El que trobava a faltar era una companya, una amiga... una parella tan vermella i bonica com ella!"

Quan la Berta es decideix a buscar la parella que li falta, intenta fer un apropament a diferents candidats i candidates amb qui sempre coincideix en el color vermell (el sol, el semàfor, una cirera, una rosa, un bitxo...) El color només és una afinitat externa, però, a diferència de la Rateta Que Escombrava l'Escaleta, la marieta no es posa cap llacet per agradar i, a més, pren la iniciativa de sortir a buscar parella, no espera que els pretendents passin per sota de casa seva.

Casas fa un de desplegament adjectival molt interessant, sobretot del color vermell. Hi veiem matisos sensuals que passen per la vista, per l'oïda, pel gust, pel tacte, per l'olfacte: vermell-de-foc del sol, vermell-encès del semàfor, o el vermell-madur de la cirera, el vermell-perfum de la rosa, el vermell-picant del bitxo, vermell- disbarat del pallasso.
En el seu recorregut, la marieta s'adona que no és tan fàcil trobar amb qui compartir la vida. Per exemple, amb el sol, no pot comptar-hi perquè va darrere de la lluna; el semàfor no sempre és vermell i, quan canviaria de color, l'espantaria; la cirera és massa dolça i podria empatxar-se'n; amb la rosa, es cansaria de viure sempre com si fos festa... Per sort, quan ja anava a plegar, coneix una marieta que té el color vermell-bonic-simpàtic-eixerit-divertit com la pateixa protagonista,.
L'autora ha fet avançar, doncs, amb estructura de conte popular aquesta història que l'il.lustrador Miguel Ordóñez acompanya amb uns personatges expressius, i amb una poètica de síntesi, molt acurada en el detall (vegeu a la làmina final, la marieta mascle, sense pestanyes!)
L'edició compta amb l'apartat de coneixements "Vull saber nés...", amb curiositats ben referenciades i adaptades a l'edat dels lectors.