31 de maig 2011

CARMEN, DE TÁVORA

Carmen
Direcció: Salvador Távora
Teatre Victòria de Barcelona

La Cuadra de Sevilla ha desembarcat al Teatre Victòria de Barcelona. Fa quinze anys que la companyia que dirigeix Salvador Távora representa Carmen en escenaris de tot el món.  És l'espectacle —refet el 1996—  al qual l'Ajuntament de Barcelona va denegar el permís per actuar a la plaça de toros Monumental perquè la legislació no permetia matar toros fora d'un espectacle taurí. La festa va costar cara a les arques públiques perquè l'Ajuntament va haver de pagar una important compensació a Távora. El resultat és una Carmen estilitzada, sense sang i fetge.
Flamenc, cante, un cavall a l'escenari, en un format d'òpera andalusa amb la Banda de Cornetas y Tambores del Santísimo Cristo de las Tres Caídas i dos guitarristes en directe.  De la música de Bizet només sentim apunts que la recorden; tampoc no n'hi ha gaire de  la  història de ficció que va escriure Meriméé (que li havia explicat la comtessa de Montijo.) La història feta llegenda de la gitana cigarrera de Triana li va arribar a Távora per transmissió oral, a través de la seva besàvia que també havia treballat a la Real Fábrica de Tabacos de Sevilla. Carmen era una gitana disposada a encapçalar les protestes obreres, tenia un temperament lliure i  valent que li va fer saltar les regles morals. Va morir assassinada pel seu amant, José Lizarrabengoa, un oficial basc d'un regiment de cavalleria.
Távora presenta aquesta Carmen reivindicativa i passional en un espectacle esplèndid, electritzant. No li cal matar cap toro.

30 de maig 2011

ELISABETH EIDENBENZ I LA MATERNINAT D'ELNA


"Dilluns, 22 de maig, moria Elisabeth Eidenbenz, la infermera de la maternitat d'Elna. Tenia 97 anys i una gran experiència de vida. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida a 597 infants, fills de dones que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. L’any 2005, SÀPIENS va explicar per primera vegada la història de la Maternitat d’Elna, un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Amb motiu de la mort d’Eidenbenz recuperem aquell reportatge de la historiadora Assumpta Montellà." SAPIENS

Llegiu-ne l'article d'Asumpta Montellà
i els enllaços del reportatge a la Revista Sàpiens

29 de maig 2011

PASSEJANT NINES I TALLERS

Isabel Marsal de Nines de Drap, amb la seva néta Emma, de 6 anys, amb el ninet Ratolí Pérez,  a l'exposició "Passejant per rodalies", a les Borges del Camp. Foto: © M. José A.




En temps de crisi, tornarem a fer les joguines a casa. Amb retalls i destresa, el plaer del treball manual es pot convertir en estalvi. Es podria començar per aprendre a fer nines de drap. La Isabel Marsal, de Nines de Drap, és autodidacta i, al seu estudi, ensenya el que ha après després de fer tantes i tantes nines. Són el que podríem anomenar tallers de continuïtat perquè tenen lloc durant tot el curs. Les alumnes trien cadascuna els models que volen aprendre a fer, i els realitzen individualment, al seu ritme. Ara, a més, en la mateixa línia de difusió, la Isabel té dos projectes en marxa: els tallers monogràfics i les exposicions itinerants "Passejant per rodalies".

ELS TALLERS MONOGRÀFICS

¿On es fan el tallers monogràfics de Nines de Drap?
Fora del meu estudi. Es fa extensiu allí on hi hagi un grup de noies interessades, com per exemple, una associació de dones d’un poble, una merceria vinculada amb l'ensenyament de labors, o similars.

¿Qui s'hi pot apuntar?
El públic objectiu són senyores que no poden seguir tot un curs de continuïtat, per la raó que sigui, i que volen fer un tastet de nines. Cal formar un grup de 8 a 10 persones, que tinguin nocions de costura i ganes d’aprendre tot jugant.  Com més homogeni sigui el nivell del grup, millor.  Hem d’avançar totes alhora i tenim el temps limitat.  

¿Quant duren?
Són tallers de 6 hores i es poden fer en un mateix dia, entre matí i tarda, o combinar-ho segons necessitats.  És molt indicat un cap de setmana, en dissabte o en diumenge. Són limitats els models que es poden fer en aquest curt temps, però l'objectiu dels tallers és crear afició i ser l’aperitiu que motivi a seguir aprenent.


PASSEJANT PER RODALIES
 
¿Com va sorgir el projecte "Passejant per rodalies"?
Les Nines de Drap tan sols havien participat en exposicions conjuntes amb grups de patchwork, fins que a l’estiu 2010 vaig fer la primera exposició individual a Salou i va ser molt gratificant.  He preparat per aquest any un petit passeig per rodalies. Per ara són 8 les exposicions que estan programades.

¿Quin tipus d'espai necessita la teva exposició?
Ens podem adaptar al lloc, però l’ideal és que sigui una sala mitjana, amb claror natural, preparada per exposicions, que disposi d’elements mobiliaris, com taules, prestatgeries baixes i tot allò que pugui servir per donar relleu i evitar la uniformitat visual.

Diuen que només es pot estimar allò que es coneix.  
Per això les nines surten de la Casa de les Nines
 i van a fer un Passeig per Rodalies,  perquè
les pugueu conèixer i fer-se estimar. Si us agradaria que 
vinguessin al vostre poble o ciutat, convideu-les. 
ISABEL MARSAL. Nines de Drap

28 de maig 2011

MIDNIGHT IN PARIS, DE WOODY ALLEN


Anem al Cinema Floridablanca a veure Midnight in Paris, de Woody Allen, una comèdia romàntica coproduïda pel català Jaume Roures (Mediapro.)  Rodada íntegrament a París, va inaugurar el certamen del Festival de Cinema de Cannes d'enguany. El cineasta ha retratat en tot el seu esplendor els carrers i molts espais emblemàtics de la capital francesa a diferents hores del dia. En aquesta pel·lícula ha fet un homenatge a la ciutat, cosa que no va fer a Barcelona, quan hi va rodar Vicky Cristina Barcelona. A Midnight in Paris, fins i tot hi surt la primera dama francesa, Carla Bruni, amb un paper anecdòtic, de fet (fa de guia del Museu Rodin.) 
Qui comparteix pantalla i protagonisme amb la ciutat és l'actor Owen Wilson. Hi interpreta un guionista que acompanya els seus futurs sogres i la seva futura dona a París. La ciutat el fascina i s'hi vol quedar a viure. Està intentant escriure la seva primera novel·la i no se'n surt. A mitjanit, la màgia de París el trasporta al temps passat i coneix el París de Picasso, d'Scott Fitzgerald, de Hemingway, de Buñuel, de Dalí, de Degàs... Gertrude Stein s'ofereix a fer-li una lectura crítica del que té escrit de la novel·la. L'aventura es repeteix una nit i una altra i els personatges es van succeint fins a un gag extraordinari que arrenca la rialla de tots els espectadors.

No he volgut ser precís o fidel
a la vida de la ciutat on rodo, 
sinó imaginatiu.
WOODY ALLEN

27 de maig 2011

CONILLETS, PÈSOLS, VEÇOTS...

Montse Francisco caçant fotos de plantes silvestres
Foto: © Paüls, 2011

Improvisem un passeig per una brolla —l'Anna L, la Montse F. i jo— amb l'objectiu de caçar fotos de plantes silvestres. Ens aturem davant de les petites flors de l'herbassar que ara pobla els terrenys de llicorella i els marges arrecerats del voltant de Duesaigües. Ens trobem en un espai erm prop de la via del tren, en un ecosistema verge. El nostre pas espanta una serp que prenia el sol, una sargantana s'encaua entre pedres, els borinots no saben on posar-se, les abelles deixen de feinejar a la ginesta i l'aranya plega d'ensalivar la tela. Intruses, badem aquí i allà. ¿Com en deien els avis d'aquestes plantes?  ¿Quines feien servir per al bestiar? ¿Quines per a usos medicinals? No n'hem rebut gairebé cap nom ni cap ús en herència i la nostra escola —tot i ser d'èpoques diferents—, no s'ha preocupat de restablir la cadena trencada. Ens dolem de no saber ni tan sols els noms de les plantes més comunes que hem vist florir una primavera darrere l'altra. Però, com que només dolent-nos no arribem enlloc, haurem d'aprendre a identificar-les per mitjà de guies fiables, encara que el procés sigui entretingut. Autodidactes en línia.

Conillets (Antirrhinum majus)

Pèsols, guixó articulat (Lathyrus Clymenum)

Veçot (Lathyrus tremolsianus)

Fotos: © Montse Francisco, 2011 

26 de maig 2011

MOLT SOROLL, ANTONIETES


Molt soroll per res
Autor: William Shakespeare. Traducció: Salvador Oliva
Direcció: Oriol Tarrasón. Sala Muntaner, Barcelona 

Al vestíbul de la Sala Muntaner, per escalfar l'ambient, alguns dels intèrprets de la companyia Les Antonietes Teatre ens reben agraint-nos amb aplaudiments que els hàgim triat de veure'ls i sentir-los interpretar Shakespeare.
Han instal·lat la seva versió de la cort de Messina a la sala Muntaner del carrer Aribau. Pere d'Aragó hi arriba procedent del camp de batalla. I comença el conflicte. Una comèdia farcida d'enamorats sense parella, famílies barallades i el triomf de l'amor com a cloenda. A l'escenari hi ha un taulell, andròmines, vestuari per terra...  La companyia juga a fer teatre i s'explica amb el text contundent que ha traduït Salvador Oliva. En aquest muntatge fa brillar la paraula ben dita, sense altre adorn. 

25 de maig 2011

EXPOSICIÓ "NO ES DEIXA LLEGIR"

Centre de Lectura de Reus. Presentació de l'exposició No es deixa llegir. D'esquerra a dreta: Lena Paüls (autora d'aquest blog), Jordi Agràs (president del Centre de Lectura), Cori Torroja (comissària de l'exposició) i Mercè Bessò (presidenta de la secció d'Art.)

L'exposició de vuitanta llibres d'artista No es deixa llegir, a la Sala Fortuny de Centre de Lectura de Reus, és el fruit de la col·laboració entre l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya i la Facultat de Belles Arts de la Universitat  de Barcelona.
Cori Torroja me n'encarrega la presentació. Hi he volgut expressar si fa no fa això:  Cadascuna de les peces de No es deixa llegir és una joia rara que comunica sentiments, emocions. Significats. No comuniquen amb paraules, però suggereixen històries, generen llenguatge. Comuniquen amb el llenguatge universal de l'art. Un llenguatge que no cal traduir,  per això, els infants en són entusiastes. Els adults, en intentar intel·lectualitzar-les, ens hi atansem per camins diferents, segons la enciclopèdia de coneixements de cadascú. A l'hora de sintetitzar-los, a mi, pel procediment artesanal, em recorden  els manuscrits medievals i els incunables. I, pel gènere, em remeten a Joan Brossa, a la poesia visual, als cal·ligrames.
A No es deixa llegir hi trobem el llibre emprat com a objecte matèric, sensual, que convoca idees i creativitat. El referent "llibre" com a suport de les idees acumula múltiples significats a cadascuna d'aquestes creacions personals i úniques.
Exposició oberta fins al dia 31 de maig.


Autoria dels llibres d'artista, d'esquerra a dreta: 
Cori Torroja, Encarna Romero i Francesca Catalisano.

El símbol es torna matèria 
i es transforma cíclicament 
en un nou símbol
MANUELA CANDINI. 
Coordinadora del projecte No es deixa llegir 
Acadèmia de Belles Arts de Bolonya.

24 de maig 2011

L'AVARIA, DE DÜRRENMATT


La avería
Autor: Friedrich Dürrenmatt
Versió castellana: Fernando Sansegundo. Direcció: Blanca Portillo
Teatre Romea, de Barcelona. Foto: © Son Aoujil 

L'obra La avería es va estrenar amb èxit a Madrid. L'entrada al Teatre Romea ha creat expectació per veure com fan de vells uns actors joves i coneguts pel fet d'haver actuat en diverses sèries televisives. No n'identifiquem cap, perquè porten caretes i es mouen com vells. Sí, són força creïbles. Potser encara ho serien més si afluixessin l'energia a què sotmeten la veu. Massa crits, que no convenen al clima intrigant, de  thriller psicològic, que vol crear l'obra.
Una escenografia realista per situar la sala d'estar del casalot aïllat on viu un jutge vell amb la cuinera de tota la vida, amfitrió de tres homes de la seva edat, que han estat professionals de la justícia. Un vespre un jove viatjant de comerç té pana al cotxe i demana ser hostatjat. L'acullen  a canvi que sopi amb el grup d'amics i jugui a fer d'acusat. ¿"Acusat" de què?, és pregunta l'home. S'hi avé.  La vetllada comença com un joc innocent i acaba en malson per al nouvingut.
A l'hora de la salutació, un espectador veí del meu seient, ha retret que els intèrprets no s'hagin tret les caretes: "No veiem qui són", ha dit. Sembla que havia vingut per veure'ls les cares. I no.


23 de maig 2011

LA GINESTA

Foto: © Montse Francisco
 
L'any passat vaig guardar unes quantes beines plenes de llavors de ginesta (Spartium junceum), pensant que aquest arbust es faria ufanós al nostre jardí de secà i pedruscall. No les he plantades; per tant, hauré d'esperar l'any que ve perquè ara, tocant a les cunetes de les carreteres i pels terraplens secs del voltant de les vies del tren, ja n'hi ha grans mates de brancam flexible de dos metres d'alçària, amb les flors grogues, lluents. Em vénen ganes de fer-ne feixos i emportar-me'ls a casa, però com a planta tallada les flors de la ginesta cauen de seguida.
D'aquestes flors se n'extreu l’essència per tal de fer-ne olis i perfums aromàtics. Pel que sembla, la ginesta és diürètica i purgativa, però pot causar vòmits i, per aquest motiu, és considerada una planta tòxica. La presència de narcòtics i les creences associades a la ginesta porten a pensar que aquesta planta devia ser utilitzada per aconseguir estats d’alteració de la consciència en rituals. Encara avui en algunes les cultures (els quíxues, els aimara) la consideren una planta sagrada. Aquí les flors s'associen a la celebració de Corpus, però, enguany (26 de juny), l'ou com balla i les catifes de flors no en tindran ni l'olor, de la ginesta.

Foto: © Montse Francisco

22 de maig 2011

NINES AMB CERTIFICAT D'ADOPCIÓ

Isabel Marsal deixa a la seva amiga M. José A.
una nina Pepona de peus pintats
"en adopció". Foto: © M. A. Andreu

No tothom sap valorar una peça artesanal feta amb estima i dedicació. ¿En quin receptor pensa Isabel Marsal per les seves nines? Fins ara en tres apunts he recollit (vegeu-ne enllaços al peu) diversos aspectes de Nines de Drap; en aquest, l'autora parla de les destinatàries. De moment, només de les destinàtàries. De tota manera, vist l'interès que susciten les seves nines en les exposicions i les visites escolars també amb nens, no ha d'estranyar que temps a venir comptarà entre els admiradors de les seves nines els nois, els pares, els oncles i els avis. I, si no, ells s'ho perden.

¿Les teves nines són exclusivament per a nenes? 
Llevat de 5 o 6 models concrets, que són marcadamente infantils, diria que són més per a noies, mames, tietes i àvies… que no han deixat de ser nenes.   Realment són nines molt treballades, amb molts detalls i que agraeixen ser tractades per mans menys actives que les dels infants.

¿Has fet nines que representen personatges masculins? 
Si, però molts menys.  Al començament, tret dels nadons que sempre he fet nen i nena, gairebé tot eren nines.  Quan vaig anar ampliant “la familia” vaig començar a dissenyar ninos, i potser la proporció seria d’un 10% i no més.  Decididament, les nines-nenes són la meva debilitat!

Certificat d'adopció de Nines de Drap.

¿Què vol dir que deixes les nines "en adopció"? 
Vull dir amb això que no es pot vendre una cosa a la qual has dedicat tantes hores, tanta atenció, tant de “mimo” i que a l’últim moment, quan ja va vestida i li afegeixo el cap al cos, li pinto la cara, la pentino i li poso colònia infantil, la nina ja agafa “vida” i personalitat singular i, ben segur que en tot aquest procés s’emporta un trosset de la meva ànima.  Posar preu a això i, a més a més, un preu comercial, és imposible. Per això, les meves nines no les venc, les adopten. Fins i tot en diverses ocasions he argumentat en contra perquè no “compressin” una Nina de Drap.


El Certificat d’Adopció per les meves nines

porta el nom de la Nina, el de la mare adoptant
que es compromet a tenir-ne cura i
un petit text amb bons desitjos de la iaia Isabel
i  de tota la família de la Casa de les Nines de Drap.
ISABEL MARSAL. Nines de Drap, 2011



Llegiu en aquest mateix blog els posts:

Nines de drap
 

Nines en llista d'espera


Música i silenci per dissenyar nines 


Nines amb certificat d'adopció
 
 
Passejant nines i tallers

21 de maig 2011

EL PATUFET EN UN MUSICAL

Patim, patam, patum
Versió, música i direcció: Jordi Casasampera
Guasch Teatre
Per a espectadors a partir de 2 anys
"Patim, patam, patum, / homes i dones del cap dret, / patim, patam, patum, / no trepitgeu el Patufet." Als primers compassos, tota la sala del Teatre Guasch pica de mans i canta. Aquesta tarda els espectadors són molt petits. Dels més petits. Molts encara no caminen i ja ballen als braços dels progenitors. Cap no ha llagrimejat en tota la funció. Jordi Casasampera ha pensat en els espectadors: gestos amples, no gaire text, objectes ben triats, detalls enginyosos... tot ben clar. Quan es tracta de cridar: "Patufet, on ets?", la concurrència s'esgargamella cridant: "A la panxa del bou on no hi neva ni hi plou!"
El personatge fa entrada en escena com un titella, però per obra i gràcia d'una poció màgica podem veure'l a la mida d'un nen normal i, fins i tot, saludar-lo. Una festa.



20 de maig 2011

OPERETTA DEL COR DE TEATRE

 
Operetta
Dramatúrgia i direcció escènica: Jordi Purtí
Direcció musical: David Costa
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran 
Foto: © Toni León 

La formació del Cor de Teatre, que té la seu a Banyoles, presenta l'espectacle Operetta al TNC. No és un concert davant d'un faristol, sinó que els vint-i-sis cantants-actors barregen música a capella simfònica i arts escèniques. I molt d'humor. Entre esquetxos, van desgranant obertures, àries i cors de Verdi, Rossini, Bizet, Mozart, Wagner, Offenbach. 
El talent expressiu d'aquest cor ha seduït els espectadors de cinc anys fins als besavis. Ovació de llarga durada a peu dret.

Una experiència única, híbrida, fruit de
l'encreuament aparentment impossible 
entre el moviment i l'expressivitat del 
teatre gestual i la delicadesa de l'òpera.
JORDI PURTÍ. Director d'escena d'Operetta 


19 de maig 2011

COSES QUE DÈIEM AVUI


Coses que dèiem avui
Autor: Neil LaBute. Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique. Sala Villarroel, Barcelona
Foto: © David Ruano 

Coses que dèiem avui es va estrenar la temporada passada a la Sala Beckett i va tenir el cartell d'entrades exhaurides durant un mes. Ara torna a La Villarroel i ja es veu que anirà pel mateix camí d'èxit. No m'estranya.  És un treball esplèndid que funciona amb la precisió d'un rellotge suís i manté els espectadors pendents d'aquestes tres parelles en crisi com si fóssim voyeurs de les tres converses apassionades. Els tres textos parlen del fracàs de les relacions en parella. Els protagonistes es troben en un restaurant japonès, en un de mexicà i en un de francès. I, nosaltres,  ens imaginem que som a la taula del costat, amb les orelles ben obertes.  Els aplaudiments se'ls emporta la direcció d'actors. Coses que dèiem avui és el muntatge brillant de tres bombons exquisits.

Els personatges de les tres peces breus que componen 
l'espectacle Coses que dèiem avui són gent ben alimentada. 
Vesteixen roba cara i mengen en bons restaurants. 
Malgrat això, no són feliços. La pregunta és: per què?
JULIO MANRIQUE. Director de Coses que dèiem avui.



18 de maig 2011

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS


Avui és el Dia Internacional dels Museus i fan portes obertes. Enguany, la cita gira al voltant del lema ‘Museus i memòria’. Es poden visitar les exposicions permanents i les exposicions temporals. A més, tots els museus organitzen activitats per acollir els visitants que ompliran les voreres de cues per entrar-hi. Coincidint amb la programació de Barcelona Poesia 2011, XXVII Festival Internacional, en molts museus ens trobarem amb l'activitat "Poemusa-1. Poesia a cau d'orella", on actors i actrius s'oferiran a recitar-nos poemes durant la visita. 
Conec entusiastes d'aquesta diada cultural que comencen a fer cua per entrar a certs museus barcelonins a les vuit del matí.


Els objectes conten la meva història
Lema del Dia Internacional dels Museus, 2011

17 de maig 2011

EL MISANTROP, EN PROSA, AL TNC

 
El misantrop
Autor: Molière. Traducció i versió en prosa: Sergi Belbel
Direcció: Georges Lavaudant.
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

El Misantrop, de Molière, un clàssic. L'havíem vist dirigit per Fabià Puigserver (1982) per Josep M. Flotats (1989) i per Oriol Broggi (2005). La versió del TNC és en prosa. El mateix director del Teatre Nacional n'ha reescrit els versos per aquesta superproducció.
Un repartiment de luxe —Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Lluís Soler, Marta Marco, Rosa Novell, Carles Martínez, Jordi Martínez, Anna Icobalzeta...— per explicar la història d'Alceste, l'home que s'enamora bojament de Célimène, una dona que, segons ell, té els pitjors defectes que ell no suporta: la hipocresia, la pedanteria, la frivolitat de les relacions. I ell, que diu que no s'avé amb l'èsser humà, aquest amor li desmunta tot el seu món, és la seva feblesa.
Una comèdia irònica, sense esquetxos humorístics, per sentir el text gairebé nu, amb dicció acurada, en alguns moments trasmès mecànicament, fins i tot.
Amanit el conjunt per un vestuari femení elegant, poc convincent el poti-poti en el vestuari masculí que remarca la hipèrbole del que representa cadascú; emmarcat per una escenografia freda on una Célimène (Marta Marco) contemporània s'emporta la complicitat del públic. Avui, la cultura ens ha fet suavitzar tant les formes en les relacions socials, que ja no ens creiem la puresa intransigent d'Alceste, tot i que sigui interpretat per Jordi Boixaderas.

16 de maig 2011

COPENHAGUEN AL TNC

Copenhaguen. Autor: Michael Frayn
Traducció: Llorenç Rafecas. Direcció: Ramon Simó
Teatre Nacional de Catalunya, Sala petita.
Foto: © David Ruano 

Aquest vespre al Teatre Nacional de Catalunya hi ha un públic que no acostumem a veure com a espectador de teatre. És un públic majoritari "de ciències". Ha vingut per l'obra Copenhaguen, de Michael Frayn.
Werner Heisenberg i Niels Bohr, dos premis Nobel de física, es van trobar el 1941 a Copenhaguen. ¿De què devien parlar? Aquests dos científics havien estat amics i entre tots dos havien formulat els principis de la física quàntica, tots dos estudiaven la fissió nuclear. Però, ara, la història els ha situat en bàndols contraris. La conversa que van mantenir va acabar per sempre amb l'amistat de molts anys. El mestre en surt horroritzat de pensar que els seus estudis nuclears poden servir per fabricar una arma de destrucció massiva, però, anys a venir, serà el mateix Bohr qui col·laborarà en el projecte de la bomba atòmica dels Estats Units.
Només intèrprets de solvència reconeguda podrien haver defensat amb nota alta aquesta obra: Rosa Renom (en el paper de Magrethe, esposa de Bohr), Lluís Marco (Bohr) i Pere Arquillué (Heisenberg), extraordinaris.
L'autor, Michael Frayn, és conegut per una comèdia esbojarrada que s'ha representat amb molt d'èxit: Pel davant i pel darrere (ara en cartellera al Teatre Borràs.) Res a veure amb l'obra Copenhaguen.
El públic "de ciències" del vespre de la nostra representació no es deu haver interessat per la durada —2 h i 35 minuts, amb entreacte inclòs—; ho demostra el fet que a la mitja part el petit taulell de begudes i entrepans del vestíbul s'ha omplert de gent assedegada i famolenca. Nosaltres hem anat a Copenhaguen sopats.

Si juguem amb foc,
som responsables de controlar-lo?
RAMON SIMÓ, director de Copenhaguen


15 de maig 2011

MÚSICA I SILENCI PER DISSENYAR NINES

Pinotxo, un titella en contrucció. Isabel Marsal, 2011
Foto: © J. Morgades 

Una música pot suggerir un paisatge, un record, tot un món. També pot suggerir el disseny d'una nina. Isabel Marsal, de Nines de Drap, té  associada la música de It’s a small world de les Nines del Món d’Eurodisney-París a la seva passió de confeccionar nines. La va vincular des del primer moment al primer taller, ara fa 5 anys, també serà el fons musical a la web i a les exposicions itinerants. Vegem com enfoca la creació d'aquestes peces.

¿D'on treus les idees per dissenyar les nines de drap?
La meva primera nina de drap va sorgir d’un kit que casualment va venir a les meves mans, fa uns 10 anys.  No és gens fàcil trobar publicacions amb cert nivell.  Potser perquè no hi ha tradició ni prou afició per fer-ho comercial. Llavors cal anar cap a la formació autodidacta, això requereix dedicar-hi molt de temps, i jo l'hi he dedicat.  Un primer disseny que es va polint, va millorant, va evolucionant i serveix de punt de partida per un segon disseny…
Pel que fa a les nines dels personatges de Contes clàssics, per ara: la Caputxeta Vermella i la seva àvia,  el Hansel i la Gretel de La Caseta de Xocolata i la Ventafocs, van inspirar-me'ls un llibre de contes de Perrault, molt ben il·lustrat que vaig regalar a la meva primera néta.

¿Què en fas dels patrons després d'utilitzar-los?
Necessariament, els tinc organitzats pel nom de la nina i la mida. No els tinc comptats, però poden ser uns 100 patrons diferents els que tinc actualment. I estan en evolució constant.  La dedicació als Tallers que imparteixo a noies que volen aprendre a fer nines, em permet i m’obliga a mantenir-los en perfecta vigència.
 Nina puntaire en construcció. Isabel Marsal, 2011
Foto: © J. M. Antón 

¿Com tries els materials?
Gairebé sempre s’utilitzen teixits de cotó, llisos i estampats de mil models diferents. I la varietat de complements de merceria, sabateria, ferreteria, pintures i un llarg etc. és molt ampli.  Compro a Catalunya i per Internet.  També assisteixo a les Fires sectorials.  Amb el temps he anat fent un fons de material força ampli. 

¿Totes les parts es cusen a mà?
Les parts que no són de lluïment, és a dir, les parts interiors, costures que no aporten valor afegit a la labor, tot allò que no veu ningú es cus a màquina.  La resta, va cosit a mà. També hi ha alguna part pintada, sobretot les cares.  Alguns models de nines porten els peus pintats, simulant unes sabates, o unes mitges de ratlles. A vegades també la pintura aporta detalls concrets a la roba d’un vestit, com reflexos metal·litzats, o floretes d’un color adient que no he trobat a la roba.  

Escolto un repertori variat de música,
de tots els estils, fins i tot salsa.
També la ràdio.  A casa -tot cosint-, a altes hores
“sento” la tele, però no la “veig”.
Al taller, també hi ha espai pel silenci.  
El silenci en el meu cas és molt creatiu,
per tant li concedeixo importància i espai.
ISABEL MARSAL. Nines de Drap, 2011


Llegiu en aquest mateix blog els posts:

Nines de drap
 

Nines en llista d'espera


Música i silenci per dissenyar nines 


Nines amb certificat d'adopció
 
 
Passejant nines i tallers


14 de maig 2011

CANTS D'OCELLS EN CD


La meva primera guia d'ocells
Autor: José Luis Gallego
Enregistrament dels cants d'ocells: Eloïsa Matheu
Editorial La Galera, Barcelona
Per a lectors a partir 5 anys.

Ara mateix sento una merla que alimenta els pollets del seu niu al jardí de llicorella. El cel amenaça pluja, i el merlot (plomatge negre i bec groc) vigila des de la branca més alta de l'alzina els núvols de tempesta que s'acosten per la Serra de l'Argentera. Enumero els pocs ocells que puc distingir visualment: colom, tudó, gavina, esparver, puput, pit-roig, pardal, estornell, oreneta, falciot, garsa, cotorra, lloro, periquito, cigonya, pardal, mussol,  ànec collverd, flamenc... no gaires més.
"Si tens el cap ple de pardals i et quedes embadalit mirant el vol dels estornells i escoltant el cant de l'alosa, has trobat el llibre que buscaves!", llegeixo a la contraportada de La meva primera guia d'ocells, elaborada per José Luis Gallego,  naturalista i periodista ambiental. Aquesta col·lecció de guies s'adreça a infants, però, si tenim en compte la ignorància vergonyosa dels adults en ornitologia bàsica, faríem bé els interessats a conèixer i observar els ocells que ens envolten a donar un cop d'ull a la guia i escoltar amb atenció els trenta refilets al CD que conté.
Amb aquest material sonor i amb el que va editar l'Ajuntament de Barcelona (Ocells de Barcelona) espero reconèixer més cants a banda dels del gall, dels d'aquesta  merla del jardí i dels escatainejos de les gallines.

13 de maig 2011

LA PALLASSA PEPA PLANA AL CIRQUE DU SOLEIL


La pallassa Pepa Plana s'enrolarà durant dos anys amb l'equip del Cirque du Soleil.  El nou muntatge de la companyia quebequesa s'estrenarà el 2012 al Canadà, farà gira pels Estats Units i, probablement, pel continent asiàtic. Els números a la pista que hi farà Pepa Plana, davant de 2000 espectadors, seran  el fil conductor de l'espectacle.  La pallassa vallenca no ha participat a cap dels càsting que fa la companyia, sinó que s'hi van posar en contacte a partir dels seus espectacles. Estic segura que als assajos amb el Cirque du Soleil, a l'hora de crear el seu personatge,   Pepa Plana hi farà aportacions personals, encara que no hagi escrit el guió ella mateixa.
Em compto entre el públic admirador del talent de Pepa Plana.  Durant dos anys ens toca abstenció de la seva manera de fer-nos riure, però confio que l'experiència que aquesta artista inicia a començaments d'any ens reverteixi quan torni als escenaris de casa.

12 de maig 2011

ROSES INTERGENERACIONALS

Tres generacions fan roses de cel·lulosa per Sant Jordi, a Duesaigües. 

A Duesaigües tres generacions han fet roses per Sant Jordi. De color crema, de color morat, de color salmó. Darrere del treball manual en equip intergeneracional hi havia un objectiu: obtenir fons per a les activitats de l'AMPA de l'Escola Puigmarí. Aquest era l'objectiu dels adults, però l'estímul dels petits era estar al costat de mares i àvies, en un espai lúdic i de treball en comú per al bé comú. Han participat en les converses  al mateix nivell mentre construïen el món on tothom aprèn de tothom. "Perquè l'escola som tot", deien els membres de l'AMPA en un article a «Duesaigües. La Revista, núm. 7», Duesaigües sap què s'hi juga a l'escola i en l'educació dels seus infants.
Aquestes roses de cel·lulosa a mi m'emocionen perquè representen el valor pel gust de les coses ben acabades i perquè posades entre verd natural, cada peça mostra els cinc sentits de la comunitat que treu de les pedres pans.
Pans de les pedres,
pensa amb les mans feineres: 
dels papers, roses.
LENA PAÜLS. Haikú salmó 

11 de maig 2011

EL RAÏM DE MORO, GRAN COM UN ALONSO

Raïm de moro (Phytolacca americana), al canyar 
del Barranc de l'Argentera, de Duesaigües. Foto: © Paüls.

Ara sé que aquesta planta ufanosa que creix entre canyars és un raïm de moro (Phytolacca americana), una espècie originària d'Amèrica Central.
Una primavera de fa uns anys, al jardí de llicorella va sortir una planta arbustiva, que va créixer uns dos metres en un dir Jesús. Tenia unes fulles ovalades, grans i lluents. N'estàvem entusiasmats perquè ens pensàvem que, per fi, una de les moltes llavors d'alvocat que sempre enterrem per aquí i per allà havia pres a la terra. Ens va desil·lusionar el nostre amic Joan R. que, quan va veure la planta, va dir secament: "Això és una herba que es fa gran com un alonso." No ens el vam creure i vam continuar regant-la amb la fal·lera de qui no vol ser avisat. Les investigacions posteriors ens van fer obrir els ulls en el sentit que era una planta invasora si les flors menudes de color blanc arribaven a ser fruits carnosos negre lilós, tòxics, que antigament es feien servir com a colorant (d'aquí ve el nom d'Arbre de tinta, com se l'anomena, també). Ens va costar d'arrencar l'arbust del raïm de moro perquè havia fet una arrel com si es tractés d'un arbre.
Continuem plantant llavors d'alvocat. Un fracàs, per ara.

10 de maig 2011

Хорошее утро, UNIÓ DE BOTIGUERS


Participants al curs d'atenció en rus, a la Unió de Botiguers de Reus. 
Foto: © reusdigital.cat

A Reus hi arriben molts turistes russos. Хорошее утро. Tenen una economia sanejada i compren als comerços de la ciutat. Els hem d'atendre bé. Хорошее утро. Els botiguers s'han posat d'acord i han organitzat un curs d'iniciació per atendre els possibles clients russos. Хорошее утро. La meva cosina Magda M. P. segueix el curs que s'imparteix a les instal·lacions de la Unió de Botiguers de Reus, s'hi esforça i alguna expressió n'aprendrà. Salutació, numeració, comiat... Dirigeix el curs la professora Valentina Mironova, llicenciada en Llengua i Literatura Russa per la Universitat de Moscou.
En la comunicació humana un inici de somriure hi fa molt, mentre diem: Bon dia o Хорошее утро, tant és.

09 de maig 2011

FLORS AL PALADAR

Croquetes de formatge i calèndules, de Iolanda Bustos
Restaurant La Calèndula, de Girona.
  Des de fa cinquanta-sis anys, Girona fa un homenatge a la primavera. Repartides en composicions arreu, les flors i les olors s'apoderen de la ciutat. Enguany, vint restaurants s’han sumat a la festa i han dissenyat menús especials i han incoportat flors als seus plats, com han fet altres anys. Uns exemples, que proporciona la revista Cuina: Tempura d’herbes i flors aromàtiques, fideuada de raps, ceps i musclos amb allioli de safrà, foie d’oca amb melmelada de pètals de rosa, galtes de vedella amb Parmentier de romaní i ceps, tagín de xai com al Marroc amb aigua de roses, flors de carbassó farcides de peix i marisc arrebossades amb sèsam daurat, tulipa de gelat de pètals amb Hypnotic o cítric, i herbes i flors en textura.
No faltarà a la cita el restaurant La Calèndula, de Iolanda Bustos, "la noia de Girona que cuina amb flors", tal com es defineix.  El maig, quan la capital del Gironès celebra el Temps de Flors, és un bon mes per conèixer-la. Fins al 15 de maig.

Llegiu l'article Al plat, flors! al blog "La salut al cistell", de TV3

Vegeu la recepta de croquetes de formatge i calèndules de Iolanda Bustos

08 de maig 2011

NINES EN LLISTA D'ESPERA

La Caputxeta vermella i l'àvia, amb la seva autora, Isabel Marsal.
Foto: © M. J. Antón 

L'ànima de Nines de Drap, Isabel Marsal, deixa de fer moltes coses per dedicar-se a dissenyar i a cosir una nina de drap, la seva "afició/passió", segons diu. La Isabel genera projectes constantment, però administra els somnis amb serenitat i saviesa perquè no vol de cap manera que se li escapi de les mans el que més li agrada.

¿Has reflexionat sobre el que representa per a tu fer una nina? 
És una immensa sensació de llibertat creativa que té poc a veure amb una simple manualitat o un joc i que és molt gratificant i… gairebé addictiu.   No ho considero un retorn a la infantesa, m’ho prenc molt seriosament i amb un suau vernís de professionalitat.

¿Quin lloc ocupen ara les nines en la vida diària?
Un lloc destacat, compartit amb les meves 4 nines de veritat, les meves nétes. Sóc una “iaia-militant” i els ho poso fàcil perquè toquin les robetes, que enredin els fils, que juguin amb les ninetes a mig fer... M’encantaria que alguna d’elles mostrés afició per aquest petit món.

¿Cap a on creus que pot evolucionar aquesta passió?
El repte és aconseguir el punt d’equilibri per portar endavant els projectes que m’il·lusionen i em motiven i fer-los compatibles amb una vida familiar i social. Tot sovint em faig aquesta reflexió, perquè el risc que aquest equilibri es perdi és constant. I penso:
—No hi ha res publicat —de cert nivell— de com es fa una nina de drap.
—Fer tallers per infants, potenciant capacitats d’expressió plàstica i manual.
—Patentar un model concret de nina i desenvolupar-lo àmpliament.  
—La nina i el nino que tinc “en llista d’espera” relacionats amb la meva ciutat, donar-los forma en tres dimensions, o com un conte, o en kits preparats, o…
Podria intentar-ho!, però quan deixo de somiar, llavors la realitat es fa present i torno a pensar en l’equilibri que t’he comentat. Per portar endavant tot plegat caldria comptar amb un equip que no tinc i que potser tampoc he buscat.

No voldria perdre la tranquil·litat 
que em dóna la dimensió que ara
té la meva "afició/passió" i córrer 
el risc que es convertís en una 
"afició/obsessió."
ISABEL MARSAL, Nines de Drap, 2011 



07 de maig 2011

SABÓ, SABÓ...

Sabó amb aroma d'espígol, 
elaborat per Arnau Ferré Alberich, de Reus. 
Foto: © Paüls, 2011

En les darreres setmanes m'han arribat dos regals de sabó natural fet per escolars. El que es pot veure a la foto superior és de l'Arnau F. A. que va a l'escola Dr. Alberich i Casas, de Reus. Me'l va guardar perquè sabia que m'hi havia interessat en escriure un article per al Museu de l'avi de Duesaigües. L'avia materna de l'Arnau, la Dolores Alberto, feia sabó amb les morques de l'oli, en fred (Llegiu aquí l'article, hi trobareu les proporcions i el procediment). A l'escola, l'Arnau ha fet sabó amb aquesta recepta:

Ingredients:
1 litre d'oli d'oliva usat
1 litre d'aigua sense clor
200 g de sosa càustica
Essència de llimona, romaní, espigol
Material:
Guants, ulleres de protecció i davantal.
Recipient de plàstic, d'acer inoxidable o de vidre (no l'usarem d'alumini ja que reacciona amb la sosa càustica i es desfà.)
Cullera de fusta, batedora i motlles.
Procés:
Dissolem la sosa càustica a l'aigua. Recomanem fer-ho 6 hores abans de fer el sabó. Anem tirat l'oli, sense deixar de remenar en el mateix sentit (1h a mà o 10 minuts amb la batedora.)Hi afegim l'essència i ho remenem una mica més. Aboquem la mescla als motlles, passades 24 hores (o quan observem que ha quallat) , el traiem dels motlles o el tallem. El sabó s'ha de deixar "madurar" un mes en un lloc fosc, fresc i sec abans d'utilitzar-lo.

L'altre sabó té una textura gelificada espessa. Em va arribar després d'un fòrum amb lectors d'una Escola Verda (Ceip la Noguera, de Balaguer.) També fan sabó amb oli reciclat a l'Institut de Bellvitge i a molts altres centres, ja sigui perquè segueixen el programa d'Escola Verda,  ja sigui com a exercici dins del temari de química  o perquè el centre considera que és un element de cultura patrimonial.

Foto de l'esquerra: paradeta de sabons naturals de l'IES Bellvitge. A la dreta: ampolleta de sabó per a les mans, del CEIP la Noguera, de Balaguer, 2011

04 de maig 2011

BIOGRAFIA DE L'ANDREUET A «DUESAIGÜES. LA REVISTA»

Apunt biogràfic de l'Andreuet del pa publicat a «Duesaigües. La Revista», núm. 7, abril 2011. Si el voleu llegir a mida original, cliqueu la imatge i engrandiu-la (ctrl+)

03 de maig 2011

TANNKA ALS MARGES


És primavera.
Pels marges de pedra seca,
grapats d'espàrrecs,
aspror de llicorella,
perfum de terra tendra.


Tannka: © LENA PAÜLS
Fotografia: © MONTSE FRANCISCO

01 de maig 2011

NINES DE DRAP

 Nines de drap, d'Isabel Marsal

Amb la Isabel Marsal (Reus, 1952) ens coneixem de petites. D'adolescents vam ser amigues inseparables, junt amb la seva cosina M. Dolors M. i la Fina C.  La vida ens ha fet anar per camins diferents i, ara, veure-la en un reportatge a «Duesaigües. La Revista», núm. 7, m'ha empès a difondre una afició singular que li desconeixia.
La Isabel fa nines de drap. És aviat dit. Ara bé, l'afició pren caires inusuals si les nines, com és el cas, s'acosten al miler! Les crea de cap i de nou. A totes les il·lumina amb un aire familiar; la cara, l'aspecte general, són l'estil de la marca de La Casa de Nines. Té una pàgina web Nines de Drap, on en parla, té una exposició permanent de 200 nines al seu estudi, en té programades exposicions itinerants (avui n'inaugura una a les Borges del Camp), n'imparteix cursos al seu estudi i en fa tallers monogràfics on la demanen.

En vull saber més, vaig dir-li. I, entusiasta com és, va respondre el qüestionari que li vaig fer arribar. Entenc, pel que argumenta (part de les respostes es podran llegir aviat en aquest blog) que fer nines de drap no és una regressió a l'estat infantil, sinó que la seva afició, convertida en passió, té un plantejament tirant a professional. Possiblement, si la Isabel comencés ara la vida laboral, s'hi dedicaria de ple. Combinaria talent creatiu amb rigor empresarial. Es reservaria espais de calma per a la creació personal i controlaria de lluny que rutllés una indústria artesana. Un oxímoron que només pot dur a terme un esperit emprenedor, amb dots de comandament i facilitat per inventar nous itineraris de seducció. Ara, però, aspira a gaudir fent aquestes nines de drap en privat i ensenyant-les a qui s'hi interessi, i s'il·lusiona —secretament— imaginant que alguna de les seves quatre nétes s'hi vol dedicar. Temps al temps.

Suposo que notaràs que aquest
petit món on visc actualment,
em té totalment atrapada i feliç. 
Amb el cap ple de fantasia
i els peus a terra.

ISABEL MARSAL. Nines de Drap, 2011


Llegiu en aquest mateix blog els apunts:

Nines de drap
 
Nines en llista d'espera
Música i silenci per dissenyar nines 
Nines amb certificat d'adopció 
 Passejant nines i tallers