'EL SOPAR DELS IDIOTES', AL TEATRE BORRÀS

El sopar dels idiotes. Autor: Francis Veber
Adaptació: Paco Mir. Direcció: Pep Anton Gómez
Teatre Borràs, Barcelona

El sopar dels idiotes de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, París, 1937) és una obra clàssica contemporània que s'atreveixen a fer moltes companyies amateurs, no pas perquè sigui fàcil de posar en escena, sinó perquè des de la primera frase connecta amb el públic. Si la respresenten bons professionals, com en aquest muntatge, l'èxit està més que assegurat malgrat que hàgim d'assistir a la representació amb mascareta, desinfectats de mans i amb el programa de mà al mòbil. La versió catalana de Paco Mir, membre del Tricicle, és del 1998. Entrem a la platea expectants i, just s'inicia la coreografia precisa de la comèdia, ja tenim la trama al descobert: una pinçada a l'esquena de l'amfitrió del sopar,  l'esposa que fuig i l'idiota invitat de torn que entra a l'apartament de luxe. Resulta que el ximplet que els amics invitaran aquesta setmana treballa a Hisenda i té la dèria de reproduir amb mistos monuments insignes del món. L'amfitrió (l'actor David Olivares, manejant bé el conflicte)  posa pegats als seus problemes a cop d'embolic rere embolic a càrrec del senyor curt de gambals convidat (tendríssim, Artur Busquets).  En sortim amb les barres desencaixades de tant de riure. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

'THE OPERA LOCOS', AL TEATRE POLIORAMA

The Opera Locos. Idea original: Yllana i Rami Eldar. 

Direcció musical: Manuel Coves i Marc Álvarez. 

Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona

Espectacle de la companyia Yllana per a tots els públics, en la línia dels diferents espectacles seus que hem vist al Teatre Romea i al Teatre Condal.  Fragments d'òperes clàssiques en clau de comèdia, molt ben cantades en directe amb l'acompanyament instrumental enregistrat. Hi ha dos nivells dramatúrgics que se superposen, per una banda el de les cançons i per l'altra la història de relacions entre els intèrprets.  Qualitats musicals i una posada en escena espectacular. Remarco les habilitats comunicatives de la companyia que fan que l'auditori connecti amb allò que s'esdevé a l'escenari i, des de la primera cançó,  hi participi de bon grat. L'espectacle va ser guardonat el 2019 amb el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria musical. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

'DESIG', AL TNC

Desig. Autor: Josep Maria Benet i Jornet 

Direcció: Sílvia Munt. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

Intèrprets: Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun.  Tenia com a referent d'aquesta inquietant obra la posada en escena dirigida per Sergi Belbel, al teatre Romea el 1991. Amb quatre dels grans intèrprets: Imma Colomer, Àngels Poch (1948-2015), Josep M. Pou i Lluís Soler. El muntatge actual dirigit per Sílvia Munt compta també amb aquesta basa. I, així i tot, no n'hi ha prou per ser un espectacle arrodonit, com correspon als mitjans amb què compta la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

En un espai que recorda la Sala Villarroel —però a l'engròs—, amb les dificultats pròpies d'accedir als seients quan es juga en un escenari central. Un migsostre (inútil) i una il·luminació que els intèrprets campegen com poden per no fer ombra als companys. No apareix cap cotxe en la nit de la protagonista i els fantasmes —Bravo!, Raimon Molins i Anna Sahun —són tota l'estona a escena encara que no els toqui parlar. M'ha estranyat la resolució de l'escena inicial de la parella a la segona residència d'un poble petit.  És la primera vegada que hi han vingut sols perquè les filles són d'excursió. És una escena casolana, Ell poleix una fusta (l'al·legoria d'escultura d'Ella)  en una actitud serena i Ella li recrimina que llenci les serradures a terra. Ho fa amb unes rèpliques tan irades que posen l'auditori en alerta. Ella ja no abandonarà aquesta actitud tensa, per tant, no ens sorprèn gens quan, per fi, s'encari als fantasmes representants dels desitjos incomplerts. El final quadra, però sense entusiasme. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

'LA CASA DEL DOLOR', AL TNC

La casa del dolor. Autor i director: Víctor Sánchez Rodríguez

Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Una història sobre el dolor contingut. Una família benestant espera amb la taula parada el fill Juli per celebrar que ha acabat la carrera de piano. El xicot no es presenta ni respon el telèfon, i pare, mare i germana bessona se'n senten culpables i busquen sortides íntimes. Però abans han d'entendre què han projectat sobre el desaparegut,  una recerca que fa cadascú a la seva manera. Fragments d'una pel·lícula doblada en espanyol i cançó en espanyol, també, perquè fer-ho en català ens semblaria que el Teatre Nacional de Catalunya s'excedeix en el compromís amb la llengua. L'escenografia grandiloqüent queda enxovada a la Sala Petita i, potser encara bo que l'obra es pot veure en aquest espai perquè entenem alguna paraula de les que diuen els intèrprets, malgrat els finals de frase que acaben a la boca, no a l'aire. En conjunt, la trama explicada verbalment i visual queda diluïda dins embolcalls —inexplicables— de tota mena. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

SÈRIE 'OPERACIÓ BÚFALO'

Direcció: Peter Duncan. Austràlia, 2020

L'acció trancorre a la  base nuclear de Maralinga, a l'interior d'Austràlia, el 1956. Té com a teló de fons les proves amb bombes nuclears, amb el major Carmichael al comandament i uns polítics que amaguen els resultats amb informes falsos. Una sàtira política que recorda que els territoris on es van fer els experiments no estaven desahabitats com el govern australià va voler fer creure. Es van trobar més de vint mil esquelets d'aborígens. 

Sis episodis de cinquanta minuts. Filmin. 8/10

'EL SENTIT DE L'ESCULTURA' A LA FUNDACIÓ MIRÓ

L'exposició temporal que presenta la Fundació Miró, El sentit de l’escultura, incideix en la gran transformació que ha experimentat la pràctica escultòrica el segle XXI, al mateix temps que deixa constància de l’impacte que els orígens de la disciplina continuen exercint en els artistes actuals. Un centenar d'obres de seixanta-cinc artistes d’arreu del món com ara Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Lygia Clark, On Kawara, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist, Marisa Merz i Sarah Lucas.

 David Bestué, comissari de l'exposició

PEL·LÍCULA 'LES CENDRES D'ÀNGELA'

Les cendres d'Àngela. [Angela's Ashes)]. EUA 1999
Direcció: Alan Parker

Basada en el best-seller autobiogràfic de l'escriptor Frank McCourt. En l'època de la Gran Depressió dels anys 30 als Estats Units, el matrimoni Ángela i Malachy i els seus fills abandonen Nova York i tornen a la seva Irlanda, on tenen els pares i germans, amb l'objectiu de millorar la seva situació econòmica. A la Irlanda nadiua es troben amb una classe treballadora empobrida per la crisi que segueix la independència i sobretot amb l'alcoholisme de Malachy que dilapida als bars el poc que guanya. Des de la memòria de Frank, als dotze anys, explica com el pare va abandonar-los. La mare, Angela, (interpretació antològica d'Emily Watson) manté miseriosament els quatre fills amb subsidis migrats i la caritat de la família. Són tan exagerades les dificultats de supervivència que s'hi relaten que resulten inversemblants. I existeixen. Encara avui, a tocar de casa. Filmin. 9/10

'TATUA'M', EN LLIBRE-OBJECTE

Tatua’m brisa,
arrels roents i pètals:
la treva entre ones.

Durant el procés de creació d'aquest llibre d'artista o llibre-objecte pensava en el que ha dit Clarice Lispector: «La realitat és talment una ceba i, a mesura que la paraula n'arrenca les capes, el cor manifesta més i més la seva inaccessibilitat.» I, deu ser així perquè per desenvolupar aquest haiku inèdit no n'he tingut prou en un sol exemplar. He distribuït el material biogràfic en quatre peces, totes amb el poema cal·ligrafiat. En cadascuna hi predomina un color representant un element natural: blau (aigua), verd (terra), violeta (aire) i granat (foc). En cada llibre una aroma: espígol, llorer, eucaliptus, romaní. 

Si us ve de gust, feu-ne un tast en aquest vídeo:

ARTICLE 'LA REPRESSIÓ FRANQUISTA CONTRA LES DONES: EL CAS D'ELISA CARDONA'

Article de Meritxell Ferré Baldrich
Revista del Centre de Lectura, 4-X-2021

Cliqueu la imatge per llegir i/o descarregar l'article en PDF

[...] En els expedients sumaris o sumaríssims s’hi recullen totes les proves inculpatòries com els informes que es demanaven a la policia, a la Falange o a l’alcaldia del poble. També s’hi poden trobar els testimonis recollits, tant dels denunciants com dels que s’anaven a cercar per ampliar informació. En l’expedient d’Elisa Cardona hi trobem testimonis com el de Maria Mestres, que vivia a Tarragona però que era natural de Duesaigües, que no pot afirmar ni desmentir les acusacions que es fan contra la noia. Un altre testimoni és la d’un treballador de l’hotel, Josep Ferré Llop, que manifesta que tots els treballadors de l’establiment coneixien la identitat de les persones assassinades per les milícies antifeixistes, però que ell pensa que Elisa és d’idees «izquierdistas». MERITXELL FERRÉ BALDRICH

Vídeo: "Elisa Cardona i les Oblates", amb Pilar Camarasa i Montse Sans 

Sèrie 'Dones a la història de Tarragona. Tgn Cultura, 2020
  

Vídeo: "Elisa Cardona. L'única dona afusellada pel franquisme a la ciutat de Tarragona"
Entrevistes a Montserrat Duch, Pineda Vaquer, Pilar Camarasa, Montserrat Camarasa, Pilar Poy, Maria Cardona i Josepa Assama.
Sèrie: Inspiradores. La Xarxa. TAC12, març 2023


 Per saber-ne més:

Elisa Cardona Ollé, causa TMT3: 000670
Referència a l'Arxiu Nacional de Catalunya: 50966

* MEMÒRIA DE LES OBLIDADES, VIDEODANSA PREMIAT, «Pont d'Enseula», 14-6-2021

* LA DUESAIGÜENCA ELISA CARDONA, DONA NOM A UN NOU ESPAI SINDICAL, «Pont d'Enseula», 3-3-2019

* EXPOSICIÓ "MEMÒRIA DEMOCRÀTICA A TARRAGONA», «Pont d'Enseula», 26-6-2019

* 80 ANYS DE L'AFUSELLAMENT D'ELISA CARDONA, «Pont d'Enseula», 22-4-2019

* RECORDANT ELISA CARDONA, L’ÚNICA AFUSELLADA PEL FRANQUISME A TARRAGONA, article de Pineda Vaquer «Fet a Tarragona», 15-1-2019

* ¿QUI SIGNA LA REPARACIÓ JURÍDICA D'ELISA CARDONA?, «Pont d'Enseula», 24-11-2017

* ELISA CARDONA OLLÉ, AFUSELLADA EL 22 D’ABRIL DE 1939, «Pont d'Enseula», 1-7-2017

* ESCULTURA "DIGNITAT" PER A ELISA CARDONA, «Pont d'Enseula», 12-12-2010

* A MARINA CARDONA, IN MEMORIAM, «Pont d'Enseula», 6-3-2010

* ELISA CARDONA OLLÉ. Article de la Viquipèdia

* MEMÒRIA DE LES OBLIDADES, obra de teatre

PEL·LÍCULA 'BOILING POINT'

Boiling point [Hierve]. Regne Unit, 2021
Direcció: Philip Barantini

Món laboral en el marc d'un restaurant londinenc d'alta cuina. La pel·lícula es va enregistrar en pla seqüència, és a dir, d'una tirada. L'imponent actor Stephen Graham es posa a la pell d'Andy, un carismàtic xef que té una vida complicada fora de la cuina, i reverteix la crisi personal a la feina en una nit que tenen l'aforament del restaurant al límit. El protagonista i els intèrprets secundaris ballen una meticulosa coreografia conjuntament amb les càmeres que els enregistren. Mentre preparen el sopar en temps real, aconsegueixen fer viure l'angoixa als espectadors. Filmin. 9/10

'FUEGO, FUEGO', AL TNC

Fuego, Fuego. Direcció: Manuela Infante

TNC Sala Tallers, Barcelona

Fuego, fuego. Teatre en castellà al Teatre Nacional de Catalunya. És la segona obra de la temporada en castellà i n'hi ha més de programades.  I, a sobre, la publicitat enganyosa diu que és un espectacle 'bilingüe'. Es veu que hi feien falta, tant una obra en aquesta llengua com l'espectacle Fuego, fuego, mateix, per allò de complir el lema 'obrir-se al món', de la nova direcció. ¿Ens hem de creure que els muntatges que es produeixen aquí voltaran món?

La no-acció se sustenta en els  diàlegs surrealistes de Fuego, fuego. Veient l'espectacle no hauríem de saber, necessàriament, el context de creació (la dramaturga Manuela Infante parteix de la tragèdia d'un incendi forestal de grans dimensions al municipi xilè de Santa Olga, on van morir vuit persones en l'extinció.) Costa d'entrar-hi. Els dos intèrprets voguen per fer-se entendre. 6/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

SÈRIE 'ELS LARKIN'

Els Larkin. Regne Unit, 2021

Direcció: Andy De Emmony

Sèrie de sis capítols de tres quarts. Del creador de la sèrie Els Durrell, que s'enfronta a l'adaptació de la novel·la The Darling Buds of May, de H. E. Bates.  El tractament de to caricaturesc dels personatges i la comicitat de les situacions la fa ben diferent d'aquella tendra i inoblidable sèrie.  Em va costar entrar en les solucions surrealistes que adopta quotidianament la família Larkin, però després del segon capítol li vaig començar a trobar la gràcia i no hauria volgut que s'acabessin. 

L'acció se situa en un idíl·lic poble rural del comtat de Kent dels anys 50. Els Larkin són una família de grangers liderada per Pa i Ma, una parella enginyosa que adopta actituds i solucions poc ortodoxes en la criança dels sis fills. Reverteixen qualsevol dificultat en festa acompanyada de grans tecs. Fins i tot es posen a la butxaca el recaptador d'impostots! Sempre estan disposats a ajudar la comunitat, tot i les travetes de dos veïns insuportables. El Ma i el Pa han de fer front a la notícia que la seva filla gran, Mariette (Sabrina Bartlett), vol veure món i decideix anar a París a estudiar. Els pares pensen que si troba un noi a qui estimar, es quedarà al poble. De pretendents, no n'hi falten.  Els arguments de cada capítol són primaris, però de resolució tan poc previsible que la perícia n'acaba sent l'incentiu. Filmin. 9/10

2a Temporada (desembre 2022) Els Larkin venen un casalot que cau a una parella rica i despòtica que tenen un nen i una nena tan robotitzats com increïbles. Rehabiliten la propietat amb tot luxe i s'alien amb els Norman, que volen aparentar el que no són.  Junts preparen una trampa a Pa i és empresonat per lladre. És condemnat i no se'n surten fins que la Ma no aconsegueix desemmascarar el jutge corrupte. Filmin. 9/10

Un capítol especial de Nadal (de la temporada 1, és a dir, amb la filla gran que torna d'estudiar de París). Divertidíssim per les solucions originals (el poble es queda a les fosques i fan la representació del pessebre a l'estable dels Larkin, l'única casa que té generador elèctric). Filmin. 9/10

'LOLA RUIZ PICASSO', AL MUSEU PICASSO

Pablo Picasso va pintar la seva germana des de molt menuda. Com si es tractés d'un perfil d'Instagram, les seves activitats quotidianes han quedat reflectides en els llenços que el pintor va donar a la ciutat de Barcelona el 1970. Ara al Museu Picasso presenta l'exposició Lola Ruiz Picasso (Màlaga, 1884 - Barcelona, 1958) en homenatge seu i en reconeixement al seu zel en la conservació de l’obra del seu germà. La vida de Lola està íntimament lligada a la de l'artista. En els anys de formació, va ser la seva principal model femenina i, després de la partença de l’artista a París, van mantenir el contacte a través d’una nodrida correspondència que permet albirar la gran estima que es professaven. Lola també es va iniciar en la pràctica artística. En aquesta exposició es mostren els dibuixos que va realitzar entre el 1896 i el 1900.

Exposició oberta fins al 27 de febrer

LLIBRES D'ARTISTA, LLIBRES-OBJECTE...

¿Com podria anomenar aquests objectes d'art? Llibres desplegables, llibres-objecte, llibres enrotllats, escultures de paper, poemes envasats..., un espai d'intimitat on bolcar l'univers subjectiu de pensaments i emocions.

Al voltant d'una idea —que fins ara ha estat un poema preexistent— combino elements i materials que interaccionen i provoquen un diàleg inesperat. Situo, doncs, el poema com a punt de partida, com a desig de representació de l'escriptura i la memòria, per crear una peça orgànica independent. Sensible.

Segurament que ja havia vist llibres d'artista en exposicions de Brossa, Zush, Tàpias, Miró i Barceló, però en realitat els vaig descobrir el 2010 de la mà de la reusenca Cori Torroja, artista gravadora, galerista i professora d'art. Un any més tard, va comissariar l'exposició No es deixa llegir, al Centre de Lectura, de Reus, i em va oferir de fer-ne la presentació. 

De la 'descoberta' de llibres d'artista, van sorgir petites peces úniques que vaig aplegar en diversos acordions poètics, creats com a obsequi als membres del Grup de Lectura i Dramatització del Centre d'Amics de Reus, en ocasió del recital  «Espiral»,  amb una antologia de textos meus.

En paral·lel, vaig rebre l'impacte inspirador de 'Sara' de l'artista reusenca Fina Veciana, que transformava un llibre en una enlluernadora obra d'art. Des d'aleshores, he seguit amb interès les novetats a les mostres ArtsLibris, de  Barcelona, i he incorporat els llibres d'artista al meu territori de recerca i experimentació estètica.  

Em plau continuar compartint en aquest entorn virtual els llibres d'artista i totes les variants innominades que sorgeixin.  La majoria de les creacions compten amb un enregistrament en àudio amb la veu d'Andreu Sotorra, un vídeo i fotografies en entorns naturals que hi sumen significació. 

Vegeu-ne exemples de procediments:

* Poema envasat 

* Acordió

* Escultura de paper

* Llibre desplegable

* Llibre artesanal, amb estampació botànica

* Escultura mòbil 

* Llibres enrotllats 

 

DUESAIGÜES, 80 ANYS DE RENTADORS PÚBLICS

Rentadors de Duesaigües. Canella. 2022 © ASA

Els rentadors de Duesaigües són un espai patrimonial que torna a estar a punt de bugada. Des de finals dels anys 70 els rentadors són innecessaris, però amb la seva persistència rendeixen homenatge a l'esforç de les dones que hi han rentat per a tota la família i, fins i tot, per encàrrec.

Fotos: © ASA 2022

Els rentadors complien una funció social com a punt d'informació i com a espai de llibertat. S'hi conversava, s'hi comentaven els assumptes del poble des de tots els punts de vista, s'hi cantava, s'hi explicaven acudits. Allí les dones intercanviaven coneixements, transmetien d'una generació a una altra els remeis casolans i es donaven suport mútuament. La darrera dona que hi anava a rentar va ser la duesaigüenca d'adopció Dolores Alberto Llombart (Horta de Sant Joan, 1931- Reus, 2019), que en aquesta sèrie de fotografies hi va reconstruir, el 2012, els passos d'una bugada: mullar, ensabonar, fregar, esbandir, esprémer:

 Fotos: © Fany Alberich Alberto

 Per a la Dolores i les meves àvies Munda i Filomena, aliades del sol

 

Còmplice, aliada del sol,

començaves la dansa dels braços al matí

quan la canalla era a l'escola i l'home al tros.

Una força oculta et feia

remullar, ensabonar, fregar, esbandir,

i esprémer, esprémer, un cop i un altre la roba...

Tu, aliada del sol, bugadera per als teus
i també per encàrrec,
acabaves la bugada amb el cor a mil,
els cabells enganxats al front, a l'estiu
i les mans vermelles, insensibles, a l'hivern.

«Si demà plou no aniré als rentadors»,
deies, tu, bugadera,  aliada del sol.
I, l'endemà al matí, bufava aquell mestral
que fa volar les pedres, però tot i així,
emprenies el camí de baixada, amb la roba al coll,
i el tornaves a pujar amb més pes al ribell,
perquè amb el vent furiós no havies pogut
estendre a les canyes del barranc
ni al filferro de la bassa del Quelo.
Avui no. I t'emportaves la roba rajant.

«Hauré d'escórrer-la més, encara», et deies.
I tornaves a fer una passada a les tovalloles
 i als llençols retorcent-los fins a escurar
tanta aigua com la teva força et permetia.

Sí, començaves la dansa dels braços de bon matí
quan l'home anava al tros i la canalla era a l'escola.
Sí, no saps quina força oculta et feia
remullar, ensabonar, fregar, esbandir
i esprémer la roba fins perdre l'alè.

Però, quan algú els preguntava si treballaves,
deies un «No» avergonyit i t'imaginaves que eres
com la poma beneïda que s'anava arrugant a l'armari.

I, ara que hi penses, en la distància,
anar als rentadors i compartir-los
estiu i hivern amb altres dones,
cantants de boleros, aliades del sol,
remeieres,  cuineres, sàvies naturals...
va ser la teva escola de vida.
Als rentadors hi vas viure les millors hores de cada dia.

© Lena Paüls

Rentadors de Duesaigües. © ASA 2022

Apunts d'història, en els 80 anys dels Rentadors:

El 1942, l'Ajuntament de Duesaigües presidit per l'alcalde Joan Mestre Mestre va encomanar la construcció dels rentadors  a Ramon Calderó,  als afores del poble al camí del barranc Reial o de l'Argentera. Aquesta infraestructura pública va ser un avenç important, perquè les dones passaven de rentar agenollades a l'aire lliure a tenir un safareig cobert.  L’edificació rectagular amb obertures laterals amb barrots i teulada inclinada cap a dues basses connectades. El safareig petit, que toca a la canella, era el de l'aigua neta d'esbandir i el gran, que era el de rentar,  comunicat per mitjà d'un rebaix de la paret que sobresurt un pam del nivell de l'aigua.

Cap a la dècada dels vuitanta, l'Ajuntament presidit per l'alcalde Sebastià Bondia va restaurar aquest espai patrimonial. I també es van desbrossar i recuperar els safarejos després de l'aiguat de 1994. La reconstrucció de biguetes i teulades va anar a càrrec del constructor duesaigüenc Cosme Rius.

L'any 2021, l'Ajuntament presidit per l'alcaldessa Noèlia Tarragó va encomanar els treballs de restauració de les parets originals i la impermeabilització de les basses als treballadors municipals Isaïes Giménez i José Luis de Haro. També van adossar a l'exterior un seient procedent d'un malacó del pont d'entrada del poble.

Els rentadors de Duesaigües ens recorden d'on venim, són testimoni viu de la duresa del dia a dia de les àvies i besàvies. Ens honoren també a les generacions d'avui, cada cop que demanen manteniment i l'hi proporcionem, i en tenim cura continuada.

 

PEL·LÍCULA 'MISS MARX'

Miss Marx. Itàlia, 2020
Direcció: Susanna Nicchiarelli

Eleanor Marx (Londres, 1855-1898) era la filla petita del filòsof Karl Marx, una filòsofa militant feminista que va treballar per aconseguir el sufragi femení. La pel·lícula, protagonitzada per l'actriu Romola Garai, recull l'època de la seva biografia des que mor el pare i es dedica a difondre en múltiples fòrums els plantejaments socials fins als darrers dies. Va ser una de les primeres dones activistes que va relacionar el feminisme amb el socialisme i va lluitar per l'abolició del treball infantil a les fàbriques. L'any 1883 va conèixer Edward Aveling, portaveu popular de l'evolució darwiniana i de l'ateisme, amb el qual va viure una història d'amor que li va representar un estímul i alhora la seva destrucció. Filmin. 7/10

'EL GRAN COMEDIANT', AL TEATRE GOYA

L'actor i director teatral Joel Joan encarna en clau d'humor un gran comediant de ficció, Llorenc Tortosa, en contrast amb un actor poc sol·licitat, amic de l'actor exitós,  interpretat per Xavi Mira. Quan, sobtadament, la sort professional canvia de mans, l'enveja fa estralls en l'amistat que els unia. Rient, rient, els dramaturgs han posat de manifest la precarietat no merescuda de la professió teatral d'aquest país. L'espectacularitat del número final no ens fa oblidar que darrere de la comicitat hi havia la veritat i la injustícia i sortim del teatre amb regust agredolç. 9/10

Llegiu-ne la críticia d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

LES FALQUES VOLEN, POEMA I ESCULTURA

Poema mòbil envasat. © Paüls

Solemnitats de música corcada. 

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS 

 

A la ràdio les falques volen,

m'imposen un ritme trepidant.

Sovint en podria repetir la música,

però no sé què diu la lletra.

Demà —que me'n recordi—

escoltaré de nou aquell missatge fugaç

del qual fa dies que intento treure l'entrellat:

em sembla que ofereixen

felicitat sense fisures

o freixures sense liquiditat.

A veure què... 

 

© Lena Paüls. 'Amb un peu rosegat', dins Temps de penyora.

PEL·LÍCULA 'PLAYLIST'

Playlist. Direcció: Nine Antico. França, 2021

Una impressionant òpera prima de la il·lustradora i autora de còmics Nic Antico. Explica un tema dolorós per mitjà d'una refrescant comèdia romàntica que sorprèn sobretot per com manipula el cànon del gènere, pel treball de la nova estrella del cinema francès Sara Forestier i per un guió admirable al ritme de les melanconioses cançons de Daniel Johnston i Serge Gainsbourg. Estètica en blanc i negre, reflexions en off. Sophie té 28 anys fa de cambrera a París, però la seva vida es veurà trasbalsada per dos fets que coincideixen en el temps. Per una banda, és contractada per una feina que somia, tot i no estar-ne preparada per exercir-la i, per l'altra, trenca la relació sentimental tòxica que manté,  precisament quan sap que espera un fill. La veritat cruel dels malentesos en les relacions i la lluita per mantenir les aparences. Filmin 9/10

PAPER FET A MÀ

Paper artesà. © Paüls

Diaris, revistes, factures i extractes bancaris ja ens arriben en format digital, però encara ens cau a les mans una gran quantitat de paper. Fins ara anava directament al contenidor blau, però he trobat la manera de recuperar-ne una bona part per fer-ne paper, una elaboració artesanal que ha resultat ser molt gratificant. Ha estat una dedicació relaxant d'aquelles que proporcionen emocions positives.

Paper amb incrustacions vegetals. © Paüls

No n'explico aquí el procediment perquè la xarxa en va plena. De la pila que n'he fet, fulls d'aspecte rústic,  resistents, però poc flexibles, m'agraden especialment els de textura de gra mitjà i els  acabats irregulars de les vores dels fulls. Les rugositats vegetals —amb fulles de romaní i flors d'espígol— se'm resisteixen a sortir com voldria, però si més no fan bona olor.

Targetes amb estampació botànica. © Paüls

Aquests papers artesans han estat un regal sostenible d'aquestes festes. Els he emprat com a suport per cal·ligrafiar-hi versos, per postals i targetes de felicitació de l'Any Nou, i els restants són a punt per formart part de minillibres objecte (un nou projecte que espero mostrar aviat.)

EXPOSICIÓ 'EL MUSEU EN PERILL!', AL MNAC

L'exposició El Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la guerra civil dona a conèixer un sorprenent episodi històric: el trasllat de les obres d'art cap a dipòsits de tot Catalunya i el retorn al Museu després de la guerra. Fotografies i filmacions dels moviments de les obres, cartografia dels itineraris, llistat d'obres, catàlegs i cartells d'una gran força visual.
El Museu Nacional d’Art de Catalunya va ser creat l’any 1934, amb el nom de Museu d’Art de Catalunya, gràcies a l’impuls de Joaquim Folch i Torres, executor d’un ambiciós pla de museus per a Catalunya. Des de bon començament, va acollir les grans col·leccions del patrimoni artístic català, des del romànic fins als olis de Picasso. El material exposat és un tresor que permet veure en quines condicions de precarietat van haver de treballar els responsables, els tècnics i els peons per poder salvaguardar el patrimoni artístic.

Per saber-ne més:

Programa de mà 'Museu en perill!

 

Exposició oberta fins al 22 de febrer de 2022

 

'LA MÀSCARA NO MENTEIX MAI', AL CCCB

© CCCB. Javier Aristu

L'exposició combina una àmplia selecció de material documental i recursos audiovisuals que permeten entendre la polisèmia de la màscara (passamuntanyes del grup rus de punk-rock Pussy Riot, caputxes de protestes feministes, màscares de lluitadors mexicans, màscares antigàs, màscares Perchta del folklore austríac…), així com la singularitat dels diversos contextos en què l’ocultació del rostre ha adoptat un caire polític, social i cultural. 

Una mostra magnífica que estudia el paper de la màscara des del Ku Klux Klan passant per Fantômas, fins ara marcada per la pandèmia que ens ha obligat a viure-hi darrere. Un repertori heterogeni de rostres emmascarats rere els quals s’amaga no només una identitat, sinó també l’origen d’alguns fenòmens que defineixen el nostre present. 

 

«Les màscares serveixen per comunicar-nos amb el que és invisible, però també posseeixen un component subversiu i clandestí. Darrere la màscara, a l’empara del que no es veu, la nostra identitat queda en secret i som capaços de fer realitat els desitjos més prohibits amb una certa seguretat. La màscara no és passat, com tampoc no menteix». 

SERVANDO ROCHA, comissari de l'exposició

Exposició oberta fins a l'1 de maig.

BON ANY 2022: 'FELIÇ QUI'

Acordió 'Feliç qui'. © Paüls

 

 

Gosa poder ser fort, i no t’aturis.
GABRIEL FERRATER

Feliç qui es troba en una clariana
amb cruïlles per triar i remenar.

Feliç qui vol poder estar atiant fruitar;

feliç qui vol estar amerant:
feliç qui ja n’està.

 

© Lena Paüls, 2022 

 

En el centenari del naixement del poeta, traductor i lingüista 

Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972)