MONT (SS) ERRAT O...

Mont(ss)errat o la lamentable història del Pare Montiel
Autora: Beth Escudé. Direcció: Marc Chornet
Sala Atrium, Barcelona

La dramaturga Beth Escudé presenta a la Sala Atrium Mont(ss)errat o la lamentable història del Pare Montiel, un text humorístic força original basat en fets històrics. En escena, l'actor reusenc Carles Bigorra (un monologuista tot terreny) conversa amb diversos personatges —interpretats també per l'actor— que surten en un audiovisual projectat a les parets de l'escenari.  Un escolanet de tretze anys fa un treball de recerca i entrevista el Pare Montiel, un antic monjo de Montserrat. La història recula fins a l'any quaranta, amb l'afusellament del president Companys i  el silenci covard de la comunitat montserratina sobre l'assassinat, davant la por de les represàlies del règim franquista i l'empatia malaltissa de l'abat. Per aquelles dates, Heinrich Himmler, oficial nazi, visita el monestir buscant el Sant Greal. Al Pare Montiel se li atribueix el fet d'haver obert els ulls a l'abat Escarré sobre els horrors de Dictadura, cosa que l'empeny a prendre una posició pública, per fi, el 1963, en unes declaracions al diari Le Monde. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

INFANTS QUE DESCOBREIXEN LA SEVA OMBRA

Els infants d'aquest vídeo descobreixen la seva ombra i a nosaltres ens cau la bava.

Em persegueix, ¿què és? La faig anar allà on jo vull. La domino. O potser no, perquè ella depèn d'alguna cosa que es troba fora de mi, ¿el sol, potser? Però mira, mira, jo m'aturo i ella s'atura. Aquesta cosa negra que es belluga a la porta de l'habitació, és el monstre de sota del llit. El mato per sempre, ara que el pare és aquí amb la llanterna. Pam, pam, monstre.

EL CABALLERO DE OLMEDO

El caballero de Olmedo. Autor: Félix Lope de Vega
Adaptació i direcció: Lluís Pasqual
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Els versos de Lope de Vega, els intèrprets vestits de carrer, unes quantes cadires, una guitarra, instruments de percussió. Una posada en escena austera com si es tractés d'una lectura dramàtica. Música i cançons que creen ambients. I el poema d'amor de Lope de Vega. Només em crec la interpretació de l'alcavota Fabia (Rosa Maria Sardà, el talent que no es compra ni es ven). Dels altres, n'entenc un vint per cent. En salvo el combat d'espases. 7/10

Més profunda encara que la metàfora he escoltat la lírica 

elegant i més punyent al servei del gran poema de l'amor 

trencat, un amor que passa de la llum a la foscor, 

de la felicitat de la plenitud al dolor de l'absència.

LLUÍS PASQUAL. Director d'El caballero de Olmedo

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

MONTSE FARRÉS, POETA POETESSA

Montse Farrés. Foto: © Teresa Juan de Lorenzo

Té la bellesa a la mirada i sap transmetre-la per escrit. Em refereixo a la Montse Farrés, una reusenca nascuda a Vigo el 1953. Farrés és una persona generosa que espera molt de la generositat dels altres, cosa que l'enfronta a la realitat i no sempre en surt satisfeta. Però és immune al desànim i reincideix un cop i un altre fins aconseguir el que es proposa.

Acaba de publicar el primer poemari individual: Converses amb ningú (Silva Editorial), prologat per Xavier Amorós,  on Farrés aplega poemes de diverses èpoques. Hi trobem el jo poètic desencisat que s'empara en la casa del llenguatge i que defuig l'afectació. Hi trobem uns poemes de bellesa diàfana, de penetrant tristesa pel pas del temps. Una veu de dona que es desdobla sensible i apassionada per aprofundir en la coneixença de si mateixa, en un  monòleg delicat i sensual, un soliloqui en la majoria de poemes sense destinatari, si fa no fa com l'oxímoron que porta per títol el llibre que ara presenta.

La cita:
Centre d'Art Cal Massó (C/ Pròsper de Bofarull, 7 Reus)
A les 20 hores
Hi intervindran: Manuel Rivera (editor), Maria Pallach Estela (llibretera) i Montse Farrés (autora del llibre).
Actuació musical de Pau Terol. Lectura de poemes a càrrec de Joaquim Sorio, Josep M. Roig, Dolors Quintana i Òscar Ramírez.

Són poemes intimistes, és cert, però aquesta
no és una poesia hermètica ni esquiva. En la seva
intimitat és oberta i generosa per la gran humanitat
que lliga pensaments i sentiments.
XAVIER AMORÓS. Pròleg a Converses amb ningú

EL QUART PODER

Deadline USA / El cuarto poder, 1952
Director: Richard Brooks

És considerada una de les vint pel·lícules més importants de tota la història del cinema.

El diari «New York Day» és a punt de ser venut per la família propietària.  L'editor de la publicació, Ed Hutcheson (Humphrey Bogart),  per salvar la plantilla i una manera de fer honesta que caracteritza el diari, denuncia les trames i tentacles d'un cap mafiós.

És una pel·lícula a la qual el temps afegeix mèrits ja que es pot veure la passsió dels bons periodistes de fa cinquanta anys. Treballaven sense horaris, amb màquines d'escriure manuals i sense telèfons mòbils. I, malgrat tot, no deixaven cap notícia sense investigar a fons.

Disponible a Filmin.es 10/10

Una premsa lliure, com una vida lliure, sempre està en perill.  

RICHARD BROOKS, guionista i director

UN MOSQUIT PETIT

Un mosquit petit
Autor i director: Marc Artigau i Queralt
Almeria Teatre, Barcelona

Quedem embadalits per la rotunditat del text d'Un mosquit petit, que signa el dramaturg, narrador i poeta Marc Artigau i Queralt. Algú truca a la porta de l'apartament d'una dona (Anna Icobalzeta, una presència hipnòtica), executiva d'una empresa que espera l'amant per sopar. El visitant desconegut resulta ser el pare  (Pep Cruz, la veterania) d'un noi amb disminució psíquica del qual l'executiva ha fet un informe que li ha valgut el comiat de l'empresa. Estira i arronsa. Xantatge. Tornen a trucar. Potser ara deu ser l'amant. I no, és el noi (Isaac Alcayde, tendre i misteriós). Ara en sabrem més coses. ¿Què volen pare i fill? ¿Diners? ¿Volen que l'executiva demani perdó? Sentiments i intriga. Un mosquit pot desestabilitzar la  vida per sempre. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

SANT PAU, RECINTE MODERNISTA

Hospital Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner

Cinc anys d'obres per rehabilitar sis dels dotze pavellons modernistes de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, projectats per Lluís Domènech i Montaner. Pedres, voltes de mosaics, vitralls de colors,  ceràmiques de les façanes i les escultures d'Eusebi Arnau i de Pau Gargallo llueixen com el dia de la inauguració, el 1930. També s'han rehabilitat els jardins, la inspiració dels quals l'arquitecte va treure de l'Institut Pere Mata der Reus.

Hospital de Sant Pau.
En primer terme el recinte modernista,
al fons, l'actual complex hospitalari.

L’antic hospital perd el sentit  per al qual va ser construït però, en canvi, els espais modernitzats mostren als ciutadans aquesta joia  arquitectònica. La rehabilitació dels altres sis pavellons continuarà a mesura que es vagin aconseguint fons.

Ocuparan diàriament el recinte dos tipus d’usuaris: d’una banda, els treballadors de les institucions  internacionals que ja s’estan instal·lant als pavellons acabats, com per exemple, l’Organització Mundial de la Salut, la Casa Àsia, l’Institut Forestal Europeu,  la Xarxa Mundial d’Operadors d’Aigua, i, de l’altra, els turistes que, previsiblement, hi acudiran en massa. De moment, vint-i-sis mil ciutadans del país hem fet cues quilomètriques per visitar els pavellons modernistes en les dues setmanes de portes obertes. A partir d'ara s'hi accedirà pagant vuit euros.

LA RATONERA

La ratonera
Autora: Agatha Christie. Versió i direcció: Víctor Conde
Teatre Apolo, Barcelona

S'ha comès un crim, diu la ràdio. Fa molt de fred, neva. En una mansió victoriana arriben cinc hostes, dels quals els joves hostalers no saben res. A causa de la tempesta de neu no es podran moure del casalot. Podria ser que entre els hostes hi hagi l'assassí i que algú mori abans que no s'acabi la primera part. Tothom és sospitós a La ratonera, d'Agatha Christie.
L'obra va ser en principi un guió radiofònic, després una novel·la curta i finalment una peça teatral. No se n'ha fet cap versió cinematogràfica perquè la creadora d'Hercule Poirot va deixar escrit que no es podia passar al cinema mentre continués representant en teatres i, d'això, ja en fa 62 anys. I continua representant-se amb èxit a tot el món. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

L'ONADA, EN REPOSICIÓ

Torna L'onada al Teatre Lliure. 

Fins al 20 d'abril.

Llegiu-ne l'apunt de l'estrena

L'ESQUELLA D'EGOS TEATRE

L'Esquella de la Torratxa
Autor: Serafí Pitarra. Creació d'Egos Teatre
Direcció: Francesc Mora. Sala Tallers, TNC, Barcelona

L'Esquella de la Torratxa de Pitarra es representa amb tots els honors al Teatre Nacional de Catalunya de la mà d'Egos Teatre. Un sainet servit amb l'humor fi de la companyia adreçat  als espectadors d'avui. Ho dic perquè una escena que al segle dinou podia fer esclatar de riure avui podria no fer ni pessigolles. Allò que s'entén prou bé és la corrupció del poder: "Tot per al partit!" o el que és el mateix "Tot per aconseguir vots per continuar manant!" A l'escenari hi ha elements festius: capgrossos i gegants plantats a l'alcaldia (el dia de la nostra sessió van estar de cos present, sense ballar) 8/10

La primera, ha de ser un permís doble

per fer un ferrocarril d'aquí a l'Havana

i tres fàbriques grans en aquest poble

de botons, panyo fi i teixits de llana.

SERAFÍ PITARRA, L'esquella de la Torratxa

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LA VIE D'ADÈLE, PALMA D'OR A CANNES

La vie d'Adèle, 2013
Palma d'Or al Festival de Cinema de Cannes

L'Adèle (Adèle Exarchopoulos) és una adolescent de quinze anys que no vol admetre que és lesbiana. S'enamora a primera vista d'una noia de cabells blaus, l'Emma (Léa Seydoux ), per qui sent una atracció absorbent que li desperta el desig i l'ajuda a madurar. A mesura que avança la relació, sent incomoditat pels prejudicis homòfobs dels pares i dels companys d'institut.  La pel·lícula és l'adaptació de la novel·la gràfica Blue de Julie Maroh. Un guió de tres hores de durada, molt ben resolt, unes escenes de sexe explícit acurades d'estil, de narrativitat i d'interpretació, que van valdre a la protagonista el premi a la millor actriu al Festival de Cannes. 9/10

EL VÍDEO DE ‘MIDNIGHT’, de COLDPLAY

Tot i que el seu pròxim nou àlbum no es publicarà fins a l'estiu, el grup Coldplay ha presentat el videoclip de ‘Midnight’, un nou  tema  que servirà com a aperitiu del seu sisè disc  d’estudi. Vegeu el vídeo dirigit per Mary Wigmore, filmat en negatiu:

LA RUTA ESTELLÉS

Burjassot (Horta del Nord), la ciutat nadiua del poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993), organitza una ruta pels indrets del municipi que són importants en la biografia i l’obra del poeta. L’itinerari segueix els seus poemes més representatius i en 13 punts interactius es poden escoltar explicacions, recitals i poemes musicats.

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill...
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS fragment de"Goig del Carrer"

Per saber-ne més:

Fundació Vicent Andrés Estellés

BOIG PER TU, EN REPOSICIÓ

L'espectacle musical Boig per tu, amb cançons de SAU, estrenat al BARTS, 

torna, ara,  al Teatre Borràs.

Vegeu-ne l'apunt de l'estrena

EL VIATGE DE BETTIE

A la pel·lícula Elle s'en va / El viatge de Bettie trobem una Catherine Deneuve desconeguda. La directora, Emmanuelle Bercot, aconsegueix que la dama del cinema francès, sempre tan distant i freda, expressi sentiments. I la història que comença desangelada acaba interessant exclusivament per treball de la protagonista. La Bettie té més de setanta anys quan sap que el seu amant l’ha abandonat i que el restaurant familiar fa fallida. Solució: una escapada. Puja al cotxe amb la idea de fer un tomb pel barri, però el tomb s'allarga i posa distància al present. Un recorregut ple d'imprevistos: una gala d’antigues belleses de França, el retrobament amb la seva filla, la responsabilitat d'un nét, i potser l’amor al final del viatge. Un nou horitzó s’obre davant seu. 7/10

MAGICAL HISTORY CLUB

Magical History Club
Idea original: Minoria Absoluta i El Cansacio
Direcció: Marc Crehuet. Teatre Coliseum. BCN

Després de La família irreal, la factoria «Minoria Absoluta» estrena un nou espectacle: Magical History Club. Els protagonistes són cinc personatges de diferents èpoques que convoca el físic Stephen Hawking per fer una gira de promoció: l'ex de Jesús, Maria Magdalena (Betsy Túrnez), el genocida Adolf Hitler (Alain Hernández), la reina Cleòpatra (Mireia Portas), el psicoanalista Sigmund Freud (Queco Novell) i el pacifista Mahatma Gandhi (Lluís Villanueva). Hi ha dos plans, el de l'escenari, en primer terme i, al fons,  el del camerino on s'esperen per actuar. En cadascun dels espais els personatges es mostren diferents, més autèntics quan —suposadament— no estan davant del públic i com titelles de la seva caricatura, quan fan la representació del monòleg que els defineix. 

De tots, en remarco el de Gandhi (Lluís Villanueva), que té a les mans un text deliciós, d'un personatge que trenca el tòpic de la resistència pacífica i es baralla amb el tècnic de so, i se'n va enrabiat de l'escena.  

Els espectadors se situen en tauletes tipus cafè-concert, cosa que crea un ambient apropiat per consumir-hi begudes, crispetes i gelats servits durant la funció en un anar i venir constant de cambrers. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

MURAL DE HARING A LA PARET DEL MACBA

L’artista i grafiter nord-americà Keith Haring (Pennsilvània,  1958 - Nova York, 1990) va pintar el 1989 el grafit "Todos juntos podemos parar  el sida",  a la plaça Salvador Seguí, de Barcelona. Haring va morir l’any següent, als 31 anys, arran d’una malaltia agreujada per la síndrome. L’edifici on hi havia la pintura es va enderrocar el 1992 i l'Ajuntament de Barcelona va encarregar un calc del grafit. Vint-i-cinc anys després, el mural de 32 metres de llàrgària torna al Raval, a la vora del MACBA en una reproducció impulsada per l'entitat Raval Cultural i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al costat de l'obra de Chillida. 

© Cristina Calderer/ARA

TORNA 'T'ESTIMO, ETS PERFECTE, JA ET CANVIARÉ'

Vam veure el musical T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré al Teatre Poliorama, ara es pot tornar a veure l'espectacle al Teatre Goya Codorniu.
Fins al 20 d'abril.

Vegeu-ne aquí l'apunt de l'estrena

L'ENCARREGAT, DE PINTER

L'encarregat. Autor: Harold Pinter
Traducció: Ernest Riera.  Direcció: Xicu Masó
Teatre Lliure Montjuïc, Espai Lliure

Una obra que Harold Pinter (Londres, 1930-2008) va escriure el 1959 es presenta ara amb tota la seva complexa contemporaneïtat a l'Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc. La traducció catalana ha adaptat els referents geogràfics a aquí i això la fa més propera, encara. Un treball actoral de primer ordre, amb el protagonisme compartit a tres bandes:  l'indigent (interpretació antològica d'Albert Pérez) que és acollit en una cambra que és més aviat un traster, els dos germans  (interpretats amb profunditat per Carles Martínez i Marc Rodríguez), propietaris d'un immoble que cau de vell i al qual somien fer unes reformes, que no faran mai. L'encarregat parla de la lluita per la territorialitat humana. La direcció de Xicu Masó evita que sigui tòpica.  Una joia. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

TALLERS INFANTILS A CAL MASSÓ

JOSEP M. ESPINÀS, 87 ANIVERSARI

Ha estat bonic viure en l'ampli camí de la incertesa 

i espero continuar-hi vivint fins al final.

JOSEP M. ESPINÀS

DOÑA ROSITA LA SOLTERA

Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores
Autor: Federico García Lorca. Música original: Paco Ibáñez.
Direcció: Joan Ollé. Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya

Una obra arqueològica, escrita per Federico Garcia Lorca el 1935. Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores va ser l'última obra que Lorca va estrenar en vida, precisament a Barcelona, i la va protagonitzar Margarida Xirgu. Un drama que s'aguanta per l'arquitectura i el llenguatge esplendorós, que el director Joan Ollé fa lluir en veu de tots els intèrprets. Ara, esclar, és un drama que s'ha de situar en el seu context. Una noia es queda per vestir sants, a la Granada de 1885, any en què la protagonista té vint anys. I, allà es queda dient-se Rosita. A la segona part, cinc anys després, ja serà "doña" i a la tercera, passats deu anys, ja és una vella com la tia i l'Ama que l'han cuidada des de petita. Una arquitectura perfecta de l'amargor: plantejament amb la noia jove, bonica i enamorada que es creu el jurament del promès que se'n va a l'altra part del món; la trama, preparant l'aixovar en espera de l'estimat, veient com les amigues es casen i tenen fills i el desenllaç sense cap altra opció de vida. Intèrprets catalans que es fan creïbles encara que parlin en un espanyol sense accent andalús. El talent. 10/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

GRAFIT DE LA VELLA QUARESMA

Dimecres de cendra, la Vella Quaresma encara té set cames. Grafit pintat a la portalada d'entrada al carrer de la Volta d'en Bufanalla, al barri del Born de Barcelona. Fotografiat en una estona que no hi havia acumulades bosses de deixalles i cartrons.

El que és comú no és de ningú.

Dita popular

TOM SAWYER, DETECTIU

Tom Sawyer, detectiu. Basat en la novel·la de Mark Twain
Dramatúrgia i direcció: Miquel Agell. Música: Marc Sambola. 

Jove Teatre Regina, Barcelona. Per a espectadors a partir 5 anys.

Mark Twain a la novel·la Tom Sawyer, detectiu (Bromera Edicions) va fer aparèixer junts els seus dos personatges més coneguts: Tom Sawyer i Huckleberry Finn, dos adolescents orfes i amb ganes de viure aventures, disposats sempre a ajudar algú i a fer justícia. La companyia Lazzigags n'ha fet un espectacle musical molt ben treballat, on les lletres de les cançons tenen la funció de fer avançar l'acció, no són simples apunts musicals. A l'escenari, cinc intèrprets que es transformen en uns quants d'altres davant dels espectadors. I un cor d'una quinzena de nens i nenes que canten i interactuen en algunes escenes. El conjunt aconsegueix mantenir la intriga i l'interès des del començament fins al final. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

MARCEL·Lí ANTÚNEZ: SISTEMATÚRGIC

Mural Saddi, de Marcel·lí Antúnez. Serp gegant
de dos caps, síntesi de l'exposició. Ocupa des
de l'entrada fins al segon pis, a Arts Santa Mònica

Marcel·lí Antúnez és l'artistà català més reconegut internacionalment en l'ús de les tecnologies digitals en l'àmbit de la performance. A escena, posa el seu cos com a matèria tangible, connectada a recursos tecnològics de tot tipus: pròtesis electromecàniques, dispositius computacionals, interfícies, mòdems, robòtica... Ara es pot veure una retrospectiva dels seus treballs a l'exposició Sistematúrgia. Accions, Dispositius i Dibuixos, a Arts Santa Mònica (La Rambla, 7). S'hi exposa el robot interactiu Joan l'home de carn (1992) i instal·lacions interactives com el mural Metamembrana (2009) o Onomatopeyon (2007/2013). Hem tingut el privilegi que Antúnez mateix ens hagi fet de guia.

Exposició oberta fins al 6 d'abril.
Entrada gratuïta

Per saber-ne més

Marcel·lí Antúnez Roca

OCELLS I LLOPS, DE SAGARRA

Ocells i llops.  Autor: Josep Maria de Sagarra
Direcció: Lurdes Barba
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya

L'any 1948, quan Sagrarra va estrenar Ocells i llops, l'obra no va agradar al públic. La burgesia catalana de postguerra s'hi va veure massa retratada. S'hi exposaven les misèries de cadascú amagades fins aleshores sota l'estora, amb la mare com a tapadora de tot: el fill gran que malversa el patrimoni familiar, el petit que es fa amb homes dels baixos fons i la filla embarassada que aconsegueix amb mentides diners que la mare li dóna per avortar. I la senyora de la casa fent veure que no sap res, com una nina al seu salonet (hi respira Ibsen) escoltant música amb els ocells engabiats, simbolitzant la puresa en contrast amb els llops que són els fills. Després de seixanta-sis anys Ocells i llops s'aguanta i es fa universal. El mèrit és també de l'equip que l'ha posat dempeus sense complexos. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»