Foto: © Paüls, 2010
Coneixen el Jaume des que era un nen no gaire més gran del que és ara la seva filla Mariona. Ha triat ser pagès, amb el que això comporta de dificultat tot i tenir terra pròpia. S'espavila amb les possibilitats que té a l'abast, sense estalviar esforços i dedicació. Ara és un home sensat, honest i emprenedor. Penso per exemple, en la Terreny d'acampada Puigmarí. Però, quan era menut, era un trapella, que ens va llançar ous dins del refugi, quan encara estava en obres. El Jaume té les claus del nostre jardí de llicorella i fa anys que ens retalla els coprers de la tanca. Fa el que ha vingut a fer sense badar i ho deixa tot recte i el terra polit de branques. Tant si hi som com si no hi som. Després li hem d'anar un mes darrere perquè ens cobri la feina. Donem veus a la Montserrat, —la seva dona—, a l'Àngela —la seva mare—, al Jordi —el seu pare. I, enguany, fins i tot al seu germà Joan i a la seva tieta Genoveva! "Pregunteu-li quant li devem", els diem. Però ni cas. El Jaume no té mai pressa a cobrar.
El seu avi ens va plantar, fa trenta-quatre anys, el primer arbre al jardí de llicorella del refugi de la Vinyeta. Una perera. Durant vint-i-cinc anys no va fer ni una pera perquè les arrels dels coprers no la deixaven respirar. Un cop els vam treure, va començar a donar fruits i vam descobrir-ne la qualitat excel·lent, desconeguda. Ara és un arbre que just arriba als dos metres, però fa tantes peres que no donem l'abast a menjar-ne.