CAMPANADES A PUNT

Campana de l'Església de Santa Maria de Duesaigües
Foto: © ASA, 2020

L'única campana del campanar de l'Església de Santa Maria de Duesaigües tocarà les dotze campanades. I entre gra i gra de raïm, anirem canviant d'any i ens desitjarem que sigui millor que el que deixem enrere sense recança.

Aquesta campana solitària tenia abans de la Guerra Civil dues companyes, segons els meus informants, Joan Tarragó "Faio" i Joan Nolla "Trillana", que en començar la guerra tenien 14 i 12 anys respectivament i conservaven de grans una memòria excel·lent. Recordaven que es van presentar a Duesaigües uns milicians amb l'ordre de despenjar les tres campanes per fondre-les i fer-ne canons o municions de guerra. El comitè antifeixista del poble va aconseguir que en deixessin una perquè els pagesos s'hi continuessin guiant des dels camps. Van prendre, doncs, la mitjana i la petita, més fàcils de despenjar i traslladar.

Ara la campana batalla per control electrònic les hores, les repetides i els dos quarts. També de nit, tret de les repetides. També toca toc de missa (mitja hora abans de cada ofici), repic de campanes de festa i toc de morts. El toc de l'Àngelus es va programar a les 12'10, per no barrejar-lo amb el de les 12, m'informa la Nati Mestre.

Actualment ja no hi ha cadena per tocar la campana des de l'església, per tant, un possible toc d'emergència es batallaria manualment des de dalt del campanar. 

Amb el comandament electrònic hi ha la possibilitat de fer el toc normal que és amb el batall sense tomb i també ventar, és a dir, fer voleiar la campana amb tomb sencer (avariat, en el moment que escric aquest apunt). Si es vol ventar, doncs, s'ha de fer manual, amb el risc de retorn que comporta per al campaner.

Des del 2010 el Parlament de Catalunya va declarar el so de les campanes de les esglésies "patrimoni cultural immaterial sonor del país", per tant, el so de les campanes ja no és un soroll —com pretenien alguns urbanites que havien cursat denúncies fins i tot al Síndic de Greuges— és un patrimoni de tothom protegit.

L'ajuntament de Duesaigües no té constància de cap bibliografia sobre les campanes del poble. Els estudiosos poden trobar informació precisa a la secretaria general de l'Arquebisbat de Tarragona i a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

Sobre els tocs, vegeu aquest enllaç de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Andreu de la Barca. Hi trobareu un recopilatori de 8 tocs de la vila que expliquen diferents motius socials i religiosos: toc d'Ave Maria, toc de missa i ofici, repic, toc per la mort del Papa, toc de morts, processó de morts, toc de foc, toc de sometent.

Llegiu en aquest mateix blog: 

LA CAMPANA DE DUESAIGÜES

TOC DE CAMPANA

 

Agraeixo la informació rebuda de

Bartomeu Llebaria, Anna Llebaria, Carmina Mauri Mestre, 

Nati Mestre, Dolores Alberto, Fany Alberich, Joan Nolla, 

Joan Tarragó, Isaïes Giménez, Montse Guasch, 

Sebastià Rabascall i Sílvia Rofes.

Les Campanes 

Poema: Jaume Mariné i Ferré. Rapsoda: Dolors Quintana 

Guitarra: Eva Fraga. Vídeo: Pere Líndez

 

PEL·LÍCULA 'QUÈ VA SER D'EN BRAD'

Què va ser d'en Brad [Brad's Status]
Direcció: Mike White. Estats Units, 2018

El món estimava Brad i ell estimava el món. Què se n'ha fet de tot plegat? Què ha passat entremig? Còmedia agredolça sobre un pare de família sana i feliç que, tot i tenir una sòlida carrera professional s'obsessiona per l'èxit que han aconseguit els seus companys d'universitat. Durant un viatge a la Costa Est per triar una universitat per al seu fill s'enfronta al sentiment de fracàs vital. La pel·lícula conté diversos nivells de reflexió ben matisats i unes interpretacions que els fan versemblants. Filmin 9/10

PEL·LÍCULA 'M'AGRADARIA QUE ALGÚ M'ESPERÉS EN ALGUN LLOC'

Direcció: Arnaud Viard. França, 2019

La pel·lícula parteix del llibre de relats de títol homònim, d'Anna Gavaldà (Bologne-Billancourt, 1970). L'Aurora és vídua, viu sola en un entorn natural i ara compleix 70 anys envoltada dels seus quatre fills que han arribat a la casa familiar per a l'ocasió. El fill gran, Jean-Pierre ha adoptat el rol de cap de família, Juliette espera el primer fill als quaranta anys;  Mathieu, de 30 anys, s'obsessiona per seduir una companya de feina i la petita, Margaux, fotògrafa que no troba projectes que li interessin. Drama coral d'enfocament melanconiós sobre les relacions fraternals. Filmin. La meva puntuació: 9/10

ART EFÍMER AL CARRER

© BL2A. Creació realitzada a la plaça Castella, Barcelona

Darrere dels treballs signats per BL2A o Baldosa hi ha un artista gironí resident a Barcelona que ha desenvolupat un projecte de rescatar rajoles emprant-les con a suport de les seves creacions de carrer. Vegeu-ne imatges.  Aquests darrers dies, tot passejant, ens ha sorprès i hem gaudit d'alguns treballs d'art que interactuen amb elements del carrer, en aquest cas, aplicats directament a la pedra de les façanes. Entre tantes guixades bandàliques, agraïm aquestes poètiques mostres d'art.

ART INTERACTIU AL CARRER

(L'apunt conté un vídeo d'art urbà de David Zinn)

SÈRIE TV 'MANHUNT'

Manhunt. Direcció: Marc Evans

Guió: Colin Sutton. Regne Unit, 2019

Sèrie basada en una investigació real. Sèrie de factura realista, amb poques trames paral·leles, meticulosa, sense herois ni tòpics del gènere. L'agost de 2004 la polícia britànica va trobar en un parc públic el cos sense vida d'una jove estudiant francesa. No hi havia testimonis ni, aparentment, mòbil del crim. La investigació va anar a càrrec d'un nombrós equip policial, que va establir connexions amb altres casos i va recollir prou proves per poder detenir l'assassí en sèrie. Per veure des de dins el procés i les tècniques de la investigació, hauria agraït una mica més d'embolcall musical i d'il·lumiació, però així i tot és recomanable. Filmin. La meva puntuació: 8/10

NADALA 'FLORS BLAVES', DE BARTOMEU LLEBARIA

Llibre Bartomeu Llebaria,
entre el serè i el garbí

Bartomeu Llebaria. Flor blava
aquarel·la, 36 x 26 cm

La nadala de l'aquarel·lista i poeta Bartomeu Llebaria ha estat una institució durant molts anys a Duesaigües. Enguany em va arribar més a l'avançada que mai, concretament el juliol, en forma de pintura original emmarcada. Me'n feien present la Maria Rosa Enrich, vídua de l'aquarel·lista, i l'Anna Llebaria, la seva filla.  Es tracta de l'aquarel·la que representa un esplèndid pom de flors blaves (Polygata Calcarea), que em va inspirar uns versos dedicats al Bartomeu i a la Maria Rosa:

Vau descobrir plegats
aquesta primavera
i collíeu flors a desdir.
Encara us sentiu les mans
perfumades.

Vegeu la publicació digital:
Bartomeu Llebaria, entre el serè i el garbí

El regal em va emocionar perquè la família ja no tindrà aquesta pintura irrepetible a la vista i aquest fet la converteix en un objecte d'art únic per gaudir en exclusiva a casa nostra. Em plau compartir-la, encara que sigui virtualment.

Gràcies, Maria Rosa Enrich Vidal
Foto: Anna Llebaria Enrich, 2020

 

 

L'HOME QUE FEIA AVIONS DE PAPER

Bruno, l'home dels avions
Reus, plaça del Mercadal, 2022
Foto: © Antonieta Codina

Atureu-vos un instant i mireu el gest de l'infant i la cara concentrada de l'artesà que doblega el full de paper. L'adult escolta atent, sembla que el petit demana un avió que voli molt alt, d'aquells que no cal llepar-los la punta perquè facin diverses tombarelles. La fotògrafa Antonieta Codina ha copsat la placidesa d'aquest instant irrepetible.

Des de de fa anys, el Bruno, que és com es diu l'adult de la fotografia, ha format part del paisatge humà i artístic de la plaça del Mercadal de Reus. Assegut a terra, sempre envoltat de canalla, fent avions d'origami. N'és mestre. Fa de formador de monitors i n'organitza tallers. 

Enguany, per la pandèmia no hi haurà Mercat de Nadal en tot el seu esplendor a la plaça del Mercadal de Reus. Potser el Bruno farà avions sol·licitats per la canalla, amb mascareta, guants i dins d'un tancat de seguretat. Desitjo que no es repeteixi el que va passar fa vuit anys, a la una del migdia del 22 de desembre de 2012. El Bruno va protagonitzar, sense voler, un episodi de desmesura de la força de l'autoritat. A la plaça hi havia les parades del Mercat de Nadal i, el Bruno, com sempre, feia avions de paper entre un núvol de criatures. Uns guàrdies urbans van decidir que feia nosa i li van dir que marxés de mala manera. La cosa es va complicar i van sortir les porres. Vint-i-dos policies entre guàrdia urbana i mossos d'esquadra volien emportar-se'l emmanillat, però unes dues-centes persones que eren a la plaça ho van impedir. Van identificar diverses persones i el Bruno va sortir del Palau Municipal coixejant i amb una denúncia. 

La premsa va recollir l'incident remarcant la forma agressiva amb què havien tractar el Bruno. Vegeu: NacioDigital i ReusDigital. 

El fet em va inspirar un poema narratiu, que vaig donar a la Íngrid Vila per tal que el llegís la seva filla Paula, que aleshores tenia onze anys per tal que, si l'inspirava l'il·lustrés. La Paula en va fer un dibuix detallista i el vam publicar a les xarxes per Sant Jordi del 2013. Tres anys després, vaig recollir el poema i la il·lustració al llibre digital I tu, què mires? (veg. pàg. 27-29)

Vegeu:
L'home que feia moixons de paper

Aquí n'explico el making of: 

La Paula Vilà dibuixa l'abús d'autoritat

 

El 2016 va tenir lloc el judici i, en aquest cas, els vídeos van servir com a prova que Bruno no havia mossegat ni lesionat cap agent. Va guanyar.
Fins no fa gaire que no he posat cara a l'home dels avions. L'Antonieta Codina n'ha publicat a Fb la foto que encapçala aquest apunt. He estirat el fil. He contactat amb la mare de la nena que va il·lustrar el poema i amb el que sabia una i el que sabia l'altra, he aconseguit contactar amb el Bruno, que ha respost de seguida. Em diu que li havia arribat el poema i el dibuix com un regal.

Gràcies, Bruno, amb els teus avions molts infants han volat de franc. Per molts anys vulguis compartir-los!

MARIA DOLORS VALLVERDÚ, 75 ANYS

M'agrada la clavellina
del teu riure compungit

La poeta reusenca Maria Dolors Vallverdú  avui ha complert 75 anys. Aquest vespre els amics del col·lectiu "Safareig Poètic" li han ofert per sorpresa una jam d'homenatge. L'acte ha tingut lloc a la sala Hortensi Güell del Centre de Lectura, amb aforament limitat. 

I et veig, tendra noieta...

Quan la Maria Dolors i jo ens vam conèixer el 1962 no dúiem mascareta com en aquest homenatge, però era temps de Dictadura, una altra mena de pandèmia que ho atenallava tot.  La poeta tenia disset anys i en feia un que havia guanyat un accèssit al Premi de poesia de la Selva del Camp. Jo en tenia deu i al Col·legi Guarque de Reus (antic Col·legi Cros, on la Maria Dolors havia estat alumna uns anys abans), vaig aprendre a recitar un sonet seu, amb l'entusiasme  del mestre —l'admirat senyor Pasqual Guarque— i les pacients sessions de repetició amb l'autora. No era un fet aïllat, a la nostra escola no ens apreníem només el poemet de Nadal, sinó que fèiem teatre, titelles, imprimíem una revista i recitàvem poesia durant tot el curs. Allí aprenia, sense ser-ne conscient, el gust per la llengua i la força expressiva de la paraula. Però, en l'inici d'aquest fet, es va congriar el meu "trauma poètic."

No sé si el trauma poètic es troba tipificat en psiquiatria infantil, però és segur que existeix. En aquell moment l'objecte del meu desig era el poema inèdit de la Maria Dolors Pastoreta Isabel,  que el mestre havia adjudicat a una altra alumna. Li vaig demanar que me'l deixés recitar perquè jo anava sovint a la plaça de la Pastoreta a jugar, però el mestre no va cedir. Per a mi tenia reservat el sonet La meva joventut, un poema que no em deia res, perquè la meva joventut —als 10 anys—estava ben adormida en el son dels infants. Començava així:  

La meva joventut, que salta i riu,
és una arpa vibrant de cordes fines,
i cada dia sento molt més viu
l'espurneig amagat dintre les nines.

El senyor Guarque hi va dedicar molt de temps explicant-me'l. Sobretot, la segona estrofa i allò del "revolar trement de papallones":

Com un vaixell perdut en l'oceà,

vaig oscil·lant empesa per les ones.

Sense saber per què dono a l'atzar

un revolar trement de papallones.

 

"Revolar trement"? Les papallones tremolaven? No me'n refiava. El mestre em volia encolomar aquell poema de totes totes. Em va convèncer amb el tercet final:

I navegar pel mar brodat d'atzur,

tremoloses les aigües de tan pur,

com naveguen els àngels en el cel.

Aquest tercet em va fer descobrir que es podia navegar plàcidament amb la cadència de les paraules. I, sí, vaig voler aprendre el poema La meva joventut. Però, el mal ja estava fet.

Doncs bé, el 2009, després de quaranta-set anys de no haver parlat amb la Maria Dolors, un vespre em va telefonar a Barcelona per invitar-me a formar part d'un cicle de lectures poètiques. Després de saludar-la, el poema Pastoreta Isabel se'm va disparar convertit en so, com si durant tots aquests anys hagués estat esperant que la Maria Dolors em truqués per manifestar-li que el seu poema m'havia acompanyat.

M'agrada aquesta tendresa

que et circumda dolçament

Li vaig recitar d'una tirada el poema Pastoreta Isabel, és a dir, el poema que no em pertocava de recordar, perquè en realitat, el poema que a mi em pertocava de recordar era el sonet. I, així, recitant el poema objecte del meu desig de menuda, posava punt final al trauma poètic de la meva infància.

Ve de lluny, doncs, la coneixença mútua amb la Maria Dolors i he anat seguint amb interès i admiració les seves publicacions, però des d'aquell retrobament mantenim viu el contacte amb una enriquidora (si més no per a mi) col·laboració literària, reforçada en el col·lectiu literari Reusenques de Lletres del qual les dues formem part. Per molts anys!

 Et veig encesa i molt alta
com un somni diamantí,
amb una rosa a la galta
i a la mà un gessamí.

Resum de l'acte i àlbum fotogràfic, 

del col·lectiu "Safareig Poètic"