CARMEN, DE TÁVORA

Carmen

Direcció: Salvador Távora

Teatre Victòria de Barcelona

La Cuadra de Sevilla ha desembarcat al Teatre Victòria de Barcelona. Fa quinze anys que la companyia que dirigeix Salvador Távora representa Carmen en escenaris de tot el món.  És l'espectacle —refet el 1996—  al qual l'Ajuntament de Barcelona va denegar el permís per actuar a la plaça de toros Monumental perquè la legislació no permetia matar toros fora d'un espectacle taurí. La festa va costar cara a les arques públiques perquè l'Ajuntament va haver de pagar una important compensació a Távora. El resultat és una Carmen estilitzada, sense sang i fetge.
Flamenc, cante, un cavall a l'escenari, en un format d'òpera andalusa amb la Banda de Cornetas y Tambores del Santísimo Cristo de las Tres Caídas i dos guitarristes en directe.  De la música de Bizet només sentim apunts que la recorden; tampoc no n'hi ha gaire de  la  història de ficció que va escriure Meriméé (que li havia explicat la comtessa de Montijo.) La història feta llegenda de la gitana cigarrera de Triana li va arribar a Távora per transmissió oral, a través de la seva besàvia que també havia treballat a la Real Fábrica de Tabacos de Sevilla. Carmen era una gitana disposada a encapçalar les protestes obreres, tenia un temperament lliure i  valent que li va fer saltar les regles morals. Va morir assassinada pel seu amant, José Lizarrabengoa, un oficial basc d'un regiment de cavalleria.
Távora presenta aquesta Carmen reivindicativa i passional en un espectacle esplèndid, electritzant. No li cal matar cap toro.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ELISABETH EIDENBENZ I LA MATERNINAT D'ELNA

"Dilluns, 22 de maig, moria Elisabeth Eidenbenz, la infermera de la maternitat d'Elna. Tenia 97 anys i una gran experiència de vida. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida a 597 infants, fills de dones que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes. L’any 2005, SÀPIENS va explicar per primera vegada la història de la Maternitat d’Elna, un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Amb motiu de la mort d’Eidenbenz recuperem aquell reportatge de la historiadora Assumpta Montellà." SAPIENS

Llegiu-ne l'article d'Asumpta Montellà
i els enllaços del reportatge a la Revista Sàpiens

PASSEJANT NINES I TALLERS

Isabel Marsal de Nines de Drap, amb la seva néta Emma, de 6 anys, amb el ninet Ratolí Pérez,  a l'exposició "Passejant per rodalies", a les Borges del Camp. Foto: © M. José A.

En temps de crisi, tornarem a fer les joguines a casa. Amb retalls i destresa, el plaer del treball manual es pot convertir en estalvi. Es podria començar per aprendre a fer nines de drap. La Isabel Marsal, de Nines de Drap, és autodidacta i, al seu estudi, ensenya el que ha après després de fer tantes i tantes nines. Són el que podríem anomenar tallers de continuïtat perquè tenen lloc durant tot el curs. Les alumnes trien cadascuna els models que volen aprendre a fer, i els realitzen individualment, al seu ritme. Ara, a més, en la mateixa línia de difusió, la Isabel té dos projectes en marxa: els tallers monogràfics i les exposicions itinerants "Passejant per rodalies".

ELS TALLERS MONOGRÀFICS

¿On es fan el tallers monogràfics de Nines de Drap?

Fora del meu estudi. Es fa extensiu allí on hi hagi un grup de noies interessades, com per exemple, una associació de dones d’un poble, una merceria vinculada amb l'ensenyament de labors, o similars.

¿Qui s'hi pot apuntar?

El públic objectiu són senyores que no poden seguir tot un curs de continuïtat, per la raó que sigui, i que volen fer un tastet de nines. Cal formar un grup de 8 a 10 persones, que tinguin nocions de costura i ganes d’aprendre tot jugant.  Com més homogeni sigui el nivell del grup, millor.  Hem d’avançar totes alhora i tenim el temps limitat.  

¿Quant duren?

Són tallers de 6 hores i es poden fer en un mateix dia, entre matí i tarda, o combinar-ho segons necessitats.  És molt indicat un cap de setmana, en dissabte o en diumenge. Són limitats els models que es poden fer en aquest curt temps, però l'objectiu dels tallers és crear afició i ser l’aperitiu que motivi a seguir aprenent.

PASSEJANT PER RODALIES

 
¿Com va sorgir el projecte "Passejant per rodalies"?

Les Nines de Drap tan sols havien participat en exposicions conjuntes amb grups de patchwork, fins que a l’estiu 2010 vaig fer la primera exposició individual a Salou i va ser molt gratificant.  He preparat per aquest any un petit passeig per rodalies. Per ara són 8 les exposicions que estan programades.

¿Quin tipus d'espai necessita la teva exposició?

Ens podem adaptar al lloc, però l’ideal és que sigui una sala mitjana, amb claror natural, preparada per exposicions, que disposi d’elements mobiliaris, com taules, prestatgeries baixes i tot allò que pugui servir per donar relleu i evitar la uniformitat visual.

Diuen que només es pot estimar allò que es coneix.  

Per això les nines surten de la Casa de les Nines

 i van a fer un Passeig per Rodalies,  perquè

les pugueu conèixer i fer-se estimar. Si us agradaria que 

vinguessin al vostre poble o ciutat, convideu-les. 

ISABEL MARSAL. Nines de Drap

Llegiu en aquest mateix blog els posts:

Nines de drap 
Nines en llista d'espera

Música i silenci per dissenyar nines 

Nines amb certificat d'adopció   

MIDNIGHT IN PARIS, DE WOODY ALLEN

Anem al Cinema Floridablanca a veure Midnight in Paris, de Woody Allen, una comèdia romàntica coproduïda pel català Jaume Roures (Mediapro.)  Rodada íntegrament a París, va inaugurar el certamen del Festival de Cinema de Cannes d'enguany. El cineasta ha retratat en tot el seu esplendor els carrers i molts espais emblemàtics de la capital francesa a diferents hores del dia. En aquesta pel·lícula ha fet un homenatge a la ciutat, cosa que no va fer a Barcelona, quan hi va rodar Vicky Cristina Barcelona. A Midnight in Paris, fins i tot hi surt la primera dama francesa, Carla Bruni, amb un paper anecdòtic, de fet (fa de guia del Museu Rodin.) 

Qui comparteix pantalla i protagonisme amb la ciutat és l'actor Owen Wilson. Hi interpreta un guionista que acompanya els seus futurs sogres i la seva futura dona a París. La ciutat el fascina i s'hi vol quedar a viure. Està intentant escriure la seva primera novel·la i no se'n surt. A mitjanit, la màgia de París el trasporta al temps passat i coneix el París de Picasso, d'Scott Fitzgerald, de Hemingway, de Buñuel, de Dalí, de Degàs... Gertrude Stein s'ofereix a fer-li una lectura crítica del que té escrit de la novel·la. L'aventura es repeteix una nit i una altra i els personatges es van succeint fins a un gag extraordinari que arrenca la rialla de tots els espectadors.

No he volgut ser precís o fidel

a la vida de la ciutat on rodo, 

sinó imaginatiu.

WOODY ALLEN

CONILLETS, PÈSOLS, VEÇOTS...

Montse Francisco caçant fotos de plantes silvestres

Foto: © Paüls, 2011

Improvisem un passeig per una brolla —l'Anna L, la Montse F. i jo— amb l'objectiu de caçar fotos de plantes silvestres. Ens aturem davant de les petites flors de l'herbassar que ara pobla els terrenys de llicorella i els marges arrecerats del voltant de Duesaigües. Ens trobem en un espai erm prop de la via del tren, en un ecosistema verge. El nostre pas espanta una serp que prenia el sol, una sargantana s'encaua entre pedres, els borinots no saben on posar-se, les abelles deixen de feinejar a la ginesta i l'aranya plega d'ensalivar la tela. Intruses, badem aquí i allà. ¿Com en deien els avis d'aquestes plantes?  ¿Quines feien servir per al bestiar? ¿Quines per a usos medicinals? No n'hem rebut gairebé cap nom ni cap ús en herència i la nostra escola —tot i ser d'èpoques diferents—, no s'ha preocupat de restablir la cadena trencada. Ens dolem de no saber ni tan sols els noms de les plantes més comunes que hem vist florir una primavera darrere l'altra. Però, com que només dolent-nos no arribem enlloc, haurem d'aprendre a identificar-les per mitjà de guies fiables, encara que el procés sigui entretingut. Autodidactes en línia.

Conillets (Antirrhinum majus)

Pèsols, guixó articulat (Lathyrus Clymenum)

Veçot (Lathyrus tremolsianus)

Fotos: © Montse Francisco, 2011 

MOLT SOROLL, ANTONIETES

Molt soroll per res

Autor: William Shakespeare. Traducció: Salvador Oliva

Direcció: Oriol Tarrasón. Sala Muntaner, Barcelona 

Al vestíbul de la Sala Muntaner, per escalfar l'ambient, alguns dels intèrprets de la companyia Les Antonietes Teatre ens reben agraint-nos amb aplaudiments que els hàgim triat de veure'ls i sentir-los interpretar Shakespeare.
Han instal·lat la seva versió de la cort de Messina a la sala Muntaner del carrer Aribau. Pere d'Aragó hi arriba procedent del camp de batalla. I comença el conflicte. Una comèdia farcida d'enamorats sense parella, famílies barallades i el triomf de l'amor com a cloenda. A l'escenari hi ha un taulell, andròmines, vestuari per terra...  La companyia juga a fer teatre i s'explica amb el text contundent que ha traduït Salvador Oliva. En aquest muntatge fa brillar la paraula ben dita, sense altre adorn. 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EXPOSICIÓ "NO ES DEIXA LLEGIR"

Centre de Lectura de Reus. Presentació de l'exposició No es deixa llegir. D'esquerra a dreta: Lena Paüls (autora d'aquest blog), Jordi Agràs (president del Centre de Lectura), Cori Torroja (comissària de l'exposició) i Mercè Bessò (presidenta de la secció d'Art.)

L'exposició de vuitanta llibres d'artista No es deixa llegir, a la Sala Fortuny de Centre de Lectura de Reus, és el fruit de la col·laboració entre l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya i la Facultat de Belles Arts de la Universitat  de Barcelona.

Cori Torroja me n'encarrega la presentació. Hi he volgut expressar si fa no fa això:  Cadascuna de les peces de No es deixa llegir és una joia rara que comunica sentiments, emocions. Significats. No comuniquen amb paraules, però suggereixen històries, generen llenguatge. Comuniquen amb el llenguatge universal de l'art. Un llenguatge que no cal traduir,  per això, els infants en són entusiastes. Els adults, en intentar intel·lectualitzar-les, ens hi atansem per camins diferents, segons la enciclopèdia de coneixements de cadascú. A l'hora de sintetitzar-los, a mi, pel procediment artesanal, em recorden  els manuscrits medievals i els incunables. I, pel gènere, em remeten a Joan Brossa, a la poesia visual, als cal·ligrames.

A No es deixa llegir hi trobem el llibre emprat com a objecte matèric, sensual, que convoca idees i creativitat. El referent "llibre" com a suport de les idees acumula múltiples significats a cadascuna d'aquestes creacions personals i úniques.
Exposició oberta fins al dia 31 de maig.

Autoria dels llibres d'artista, d'esquerra a dreta: 

Cori Torroja, Encarna Romero i Francesca Catalisano.

El símbol es torna matèria 

i es transforma cíclicament 

en un nou símbol

MANUELA CANDINI. 

Coordinadora del projecte No es deixa llegir 

Acadèmia de Belles Arts de Bolonya.

L'AVARIA, DE DÜRRENMATT

La avería

Autor: Friedrich Dürrenmatt

Versió castellana: Fernando Sansegundo. Direcció: Blanca Portillo

Teatre Romea, de Barcelona. Foto: © Son Aoujil 

L'obra La avería es va estrenar amb èxit a Madrid. L'entrada al Teatre Romea ha creat expectació per veure com fan de vells uns actors joves i coneguts pel fet d'haver actuat en diverses sèries televisives. No n'identifiquem cap, perquè porten caretes i es mouen com vells. Sí, són força creïbles. Potser encara ho serien més si afluixessin l'energia a què sotmeten la veu. Massa crits, que no convenen al clima intrigant, de  thriller psicològic, que vol crear l'obra.

Una escenografia realista per situar la sala d'estar del casalot aïllat on viu un jutge vell amb la cuinera de tota la vida, amfitrió de tres homes de la seva edat, que han estat professionals de la justícia. Un vespre un jove viatjant de comerç té pana al cotxe i demana ser hostatjat. L'acullen  a canvi que sopi amb el grup d'amics i jugui a fer d'acusat. ¿"Acusat" de què?, és pregunta l'home. S'hi avé.  La vetllada comença com un joc innocent i acaba en malson per al nouvingut.

A l'hora de la salutació, un espectador veí del meu seient, ha retret que els intèrprets no s'hagin tret les caretes: "No veiem qui són", ha dit. Sembla que havia vingut per veure'ls les cares. I no.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»