Màrqueting olfactiu

El sentit de l'olfacte evoca records. Sentim olor de la terra mullada, la de la goma d'esborrar, l'olor del pa calent, la del salobre, la de les crispetes, la del cafè acabat de fer, la de les mandarines, la d'un perfum que reconeixem com el d'algú conegut... i ens sentim transportats a un altre moment. La part del cervell que regeix l'olfacte és l'inconscient i ens mou a fer respostes instintives, automàtiques. A més, la memòria olfactiva és més duradora que la visual. Per aquest motiu, l'estimulació del sentit de l'olfacte té possibitats en el màrqueting. El Llenguadoc-Rosselló s'ha anunciat a París en panells publicitaris amb aroma de romaní. També Caixa del Penedès, per seduir els clients, té un aroma corporatiu (que possiblement aportarà com a patrimoni intangible a la fusió amb Caixa Laietana.) I el PSC i les ciutats de Barcelona i de Lleida, i l'exposició itinerant de la Creu Roja i el programa radiofònic "Via Lliure", de RAC 1. Com a resultat d'aquesta tendència, s'han creat empreses especialitzades en el disseny d'odotips, és a dir, de fragàncies que s'associen als valor d'una marca. Si tenim en compte que els humans podem reconèixer més de deu mil aromes diferents, aviat haurem de parlar de contaminació odorífera.

Carles Riba, 50 anys després

Sempre darrera
els ocells invibles
de l'esperança,
¿fins on ha anat aquesta
vegada, que no torna?
CARLES RIBA

En ocasió dels cinquanta anys de la seva mort de Carles Riba (poeta, traductor dels clàssics, humanista, crític i intel·lectual cívic), l'Institut d'Estudis Catalans va programar un cicle de diàlegs a l'entorn de qui va ser durant els anys de la postguerra el gran referent intel·lectual i cívic del país. També la Universitat de Barcelona es va sumar al record de Riba i va inaugurar el curs acadèmic 2009-2010 amb Carles Riba i la Universitat', a càrrec de Carles Miralles, catedràtic de filologia grega.
Dimecres d'aquesta setmana es va cloure el principal acte commemoratiu: el Simposi Carles Riba. Més d'una vintena d'escriptors, traductors i estudiosos han participat en les ponències i en les taules rodones. Aquest magne seminari ha estat organitzat conjuntament per la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut Cambó, la Fundació Bernat Metge, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona. Però, malgrat que s'hi han implicat tantes institucions, el personatge és un desconegut 50 anys després de la seva mort. ¿Quin institut de secundària llegeix poemes de Riba, sense ser-ne lectura obligada? ¿Quantes vegades a TV3 n'han parlat? ¿Han servit tots aquests actes per apropar el poeta a algú que no el conegués? ¿De què ha servit tanta faramalla? Dóna la resposta el mateix autor en aquest poema:

Tot navega: cada vaixell, és tot el mar
que li fa força i l’arrossega.

CARLES RIBA Estances II

Cèrvols sobre una tomba

El Teatre Lliure, en dues úniques funcions, ha programat La casa del cèrvol, un espectacle en francès, anglès i neerlandès, creat i dirigit per Jan Lauwers i Needcompany. Els intèrprets sembla que representin el seu propi paper, en un garbuix textual que dóna, per contrast, un resultat surrealista. La vida privada de cadascú es va esmunyint dins l'espectacle. Mentre feien una representació, el 2001, van saber que el germà fotoperiodista d'una actriu de la companyia havia estat abatut a trets a Kosovo. Fent de testimoni d'una guerra que no era la seva guerra. "El teatre va néixer antigament sobre una tomba", diu l'escriptor albanès Ismaïl Kadaré, en un assaig sobre la tragèdia grega d'Èsquil.

I una constatació, després de reflexionar sobre el que he vist a l'estrena (2.XII): amb les imatges dels conflictes servides pels mitjans de comunicació, la guerra s'ha instal·lat en el nostre univers simbòlic.

TRAUMA POÈTIC

Lena Paüls, al col·legi Guarque.

No sé si hi ha tipificat en psiquiatria infantil el trauma poètic, però és segur que existeix. El poema Pastoreta Isabel que vaig recitar a la M. Dolors Vallverdú quan fa uns mesos em telefonava després de quaranta-cinc anys de no haver contactat, no era el que em pertocava recordar. Possiblement, recitant-l'hi a la impensada, vaig treure'm l'espina del damunt. Vaig recitar-li les estrofes del poema Pastoreta Isabel que podeu llegir en un apunt d'ahir.
En realitat, el poema que a mi em pertocava de recordar era el sonet inèdit que em va atorgar el nostre admirat mestre, senyor Guarque, el que es titulava La meva joventut, també de la M. Dolors. Em pensava que ja l'havia oblidat, però estava arraconat en algun lloc del cervell:

La meva joventut, que salta i riu,
és una arpa vibrant de cordes fines,
i cada dia sento molt més viu
l'espurneig amagat dintre les nines.

Com un vaixell perdut en l'oceà,
vaig oscil.lant empesa per les ones.
Sense saber per què dono a l'atzar
un revolar trement de papallones.

Sols aspiro en un jorn, potser llunyà,
sens temença de res, poder abastar
l'esperança blavosa d'un estel.

I navegar pel mar brodat d'atzur,
tremoloses les aigües de tan pur,
com naveguen els àngels en el cel.

Efectivament, és un poema més madur que no pas Pastoreta Isabel que, aleshores, era l'objecte del meu desig. Però en aquell moment "la meva joventut" encara estava adormida en el son dels infants. El senyor Guarque hi va dedicar molt de temps explicant-lo. Sobretot, la segona estrofa i allò del "revolar trement de papallones." No me'n refiava. Em volia encolomar aquell poema de totes totes. Em va convèncer amb el tercet final: es podia navegar plàcidament amb la cadència de les paraules. I, sí, el vaig voler aprendre. Però, el mal ja estava fet.

Aquell curs, la companya que recitava Pastoreta Isabel (Josefina C.) i jo, recitant La meva joventut, vam tenir un èxit esclatant en les festes escolars. També vam participar en un recital al Centre de Lectura i en un programa de ràdio local. Entre repeticions en veu alta, assajos davant la M. Dolors perfeccionant la dicció i recitacions diverses, potser la meva companya també es va aprendre el poema que jo recitava...

Poetitzant la Pastoreta

 Lena Paüls, amb el seu pare. 
Plaça de la Pastoreta, Reus, 1954

La poetessa M. Dolors Vallverdú va escriure el poema Pastoreta Isabel quan tenia divuit anys. Hi apuntava la dimensió transcendent del personatge, però, en la descripció que feia de la pastoreta reusenca Isabel Besora, jo —amb onze anys— només hi veia l'escultura de Joan Rebull del centre de la plaça de la Pastoreta. De menudes hi anàvem la meva cosina i jo moltes tardes d'estiu a jugar a la xerranca prop de la fonteta, vigilades per la padrina Munda, que feia ganxet, asseguda en un dels bancs. Per a mi "el mantell de fum" era la pols que aixecàvem la canalla empaitant-nos jugant a la cluca. Fins i tot veia l'escultura a contrallum, amb "l'aurèola violeta" dels vespres ventosos de tardor.

M'agrada la clavellina

del teu riure compungit
perquè és tan pura i divina
que fa estremir l'infinit.

M'agrada aquesta tendresa
que et circumda dolçament,
puix renova la tendresa
del meu propi enyorament.

I et veig, tendra noieta,
envoltada del perfum
d'una aurèola violeta
i d'un lleu mantell de fum.

Et veig encesa i molt alta
com un somni diamantí,
amb una rosa a la galta
i a la mà un gessamí.

Em sembla que, en aquell moment, el poema Pastoreta Isabel era la baula que em lligava a la mitificació de la placeta de la infància que estava a punt de deixar enrere. Per això vaig demanar al mestre que me'l deixés recitar. Però, ai, a l'hora de repartir els poemes entre els rapsodes canditats... Continuarà.

 

I continua aquí:

Trauma poètic

 

Concurs de rap a secundària

Els estudiants de secundària que tinguin ànima de vocalista de rap i ganes de demostra-ho damunt d'un escenari tenen ara un concurs que els pot fer de plataforma. La revista Enderrock, el festival Hipnòtik i el segell Propaganda pel Fet! presenten el primer concurs de rap als instituts. Donen suport a aquesta iniciativa els departaments d'Educació i de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
"¿Ets un flipat del Qbase i vols muntar-te el teu estudi a casa per gravar la teva música?", pregunten els convocants. Busquen joves sense pèls a la llengua ni vergonya de proclamar les seves rimes. Per això s'adrecen a la pedrera musical del rap en català del segle XXI: els instituts de secundària dels Països Catalans.

CAGANERS DE COL·LECCIÓ

Andreu Buenafuente

El personatge més democràtic del pessebre català és el caganer. És una figura humil que ens recorda que totes les persones tenim les mateixes necessitats, que tots som fets de la mateixa natura. Hi ha la creença que la presència del caganer porta sort, perquè adoba la terra per a l'any següent. Al pessebre de la meva infantesa, situàvem la figureta amagada darrere d'una atzavara allunyada de la cova, per respecte als protagonistes.

He vist a la Fira de Santa Llúcia de BCN els caganers de l'any: Pep Guardiola i Fèlix Millet. Fins ara ser objecte de figureta de caganer era una mena d'homenatge al personatge. Per això no s'entén la inclusió com a caganer de l'expresident del Palau de la Música, delinqüent confès.

Els col·leccionistes poden comprar aquí caganers per internet.

Homenatge als professionals sanitaris
Sem noi i noia; cirurgià, cirurgiana,
metge, metgessa, infermera,
sanitari Covid-19, dentista noi i noia
i comadrona

juny 2020

Pasqual Guarque, poesia a l'escola

Em va fer estimar la poesia el meu mestre, senyor Pasqual Guarque. Als anys seixanta no hi havia publicacions de reculls de poemes de poetes consagrats. I, ni de bon tros, cap poeta havia escrit poesia pensant en els infants, com ara en trobem de Miquel Desclot, de Lola Casas, de Miquel Martí i Pol, d'Olga Xirinacs, de Joana Raspall, de M. Dolors Pellicer... No hi havia cap rapsoda que, com Celdoni Fonoll, portés la poesia a les aules. No hi havia cantants que haguessin musicat poemes catalans de tots els temps. Només hi havia l'entusiasme del mestre.
Actualment, la majoria d'escoles de primària, per Nadal, fan aprendre un poema als alumnes. Tenen tots els recursos a l'abast per triar-ne, segons les característiques de cada classe. Però, al Col.legi Guarque la canalla apreníem poemes no només per Nadal. Fa uns mesos, la poetessa M. Dolors Vallverdú (exalumna del senyor Guarque, com jo, tot i que uns quants anys a l'avançada) em va telefonar per invitar-me a formar part d'un cicle de lectures poètiques al Bravíum de Reus. Feia quaranta-cinc anys que no parlàvem. Després de saludar-la, un poema seu que vaig aprendre a l'escola se'm va disparar convertit en so, com si durant tots aquests anys hagués estat esperant que l'autora em truqués per manifestar-li que el seu poema m'havia acompanyat.

Des d'aquest retrobament, la M. Dolors i jo mantenim una estreta col·laboració literària. Una i l'altra som conscients que devem als primers anys d'escola el sentit poètic que ens va transmetre el nostre mestre.