'LA DONA DE LA GUARDA', A PAGÈS EDITORS

La dona de la guarda, d'Alejandra Acosta i Sara Bertrand.
Trad: Tina Vallès. Pagès editors, col. Nandibú Singular, 18

Premi New Horizons Bologna Ragazzi Award 2017 a la Fira de Bolonya. El relat de La dona de la guarda de l'escriptora xilena Sara Bertrand remet a un personatge de la tradició tibetana: una àvia protectora amb poders sanatoris que es desplaça  a cavall sense reparar distàncies.

Quan tenim el llibre a les mans, la primera impressió  que rep el lector és el tacte sedós de la coberta i dels fulls interiors. A continuació ens endinsem  en un món fosc de gravats en negre i blau.  ¿Qui és la dona més bella del món? Una velleta menuda, desdentegada, bellugadissa, etèria, que viatja sobre un cavall blau amb regnes d'or, amb un bol en una mà i un ull a l'altra. L'ha vista la Jacinta, una nena a qui ningú abraça des que es va quedar òrfena de mare i s'encarrega dels seus germans bessons més petits. Un relat sobre la soledat i els recursos que els humans desenvolupem per endolcir les absències. El nucli de la història és tan potent que acabem llegint en diagonal els fragments del conte que s'inventa la Jacinta per fer esvair la por als seus germans.

       

SÈRIE 'MAIGRET' AMB ROWAN ATKINSON

Filmin.cat estrena la sèrie 'Maigret' produïda per la cadena britànica ITV. Aquesta nova adaptació cinematogràfica de casos creats per l'escriptor belga Georges Simenon té com a protagonista l'actor Rowan Atkinson (Mr Bean), transformat en el comissari de la policia judicial parisenca, Jules Maigret, un professional sobri i circumspecte. L'actor que coneixíem com a còmic de gestualitat expressiva, domina també el registre formal, actua aquí sense gairebé moure un múscul facial i desplega  matisos d'antologia en els diàlegs. Una agradable sorpresa.

En el primer capítol,  Maigret posa una trampa, el comissari s'enfronta, sota una enorme pressió social i política,  a la recerca d'un assassí en sèrie de dones. Pren una decisió arriscada —i qüestionable— posa diverses companyes policies com a esquer amb el conseqüent risc. Mostra la seva vida privada tranquil·la, però amb una ombra de tristor per la mort de la seva filla.

En el segon capitol, Maigret i el seu mort, el comissari rep la trucada d'un home que assegura que el volen matar. Hores després apareix el cos sense vida d'aquest home. Maigret se sent culpable per no haver-li fet cas i decideix deixar altres casos i dedicar tota l'energia a la recerca de l'assassí.

Aquests dos capítols de Maigret ens han convençut en tots els aspectes, però, especialment, la interpretació d'Atkinson. A la tardor, se n'estrenaran dos episodis més. Els esperem.

'LA RESPOSTA', AL TEATRE GOYA

 La resposta (Give Me Your Answer, Do!). Autor: Brian Friel.
Trad.: Pau Gener. Direcció: Sílvia Munt. Teatre Goya. Barcelona
Foto: © Felipe Mena

De tard en tard, ens trobem amb una obra de teatre que oblidem tan bon punt ens aixequem de la butaca. La llista no és gaire llarga, però ara hi afegeixo La resposta, del dramaturg Brian Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 - Greencastle, Comtat de Donegal, 2015), que hem vist al Teatre Goya, dirigida per Sílvia Munt.   Atmosfera austera de Txèhkov, amb una parella que té una filla ingressada en un sanatori mental. L'home és escriptor, la dona beu, visita dels pares d'ella i d'uns amics padrins de la noia. I un agent literari que branda per allà fent la taxació dels manuscrits de l'escriptor. Interpretacions de mèrit. Peces de qualitat del tot desencaixades. Cap pregunta, cap resposta. 6/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA CIUTAT LÍQUIDA', ART I CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA A BRUGES

Estudi d'arquitectura STUDIOKCA
Mostra d'escultures a Bruges (Bèlgica), 2018

Abans que a Bèlgica hi hagués exilitats polítics catalans, al meu imaginari, la capital no era Brussel·les, sinó Bruges, la ciutat encantada en el temps, l'anomenada 'Venècia del Nord'. Els canals hi serpentegen nets entre carrers de llambordes,  esglésies de pedra i pontets de pessebre en un centre històric medieval d'ús exclusiu per als vianants. Afegiu-hi el so d'un violí que surt d'una finestra,   el transitar lent de famílies de cignes i els carruatges amb cavalls, servei públic no només utilitzat per turistes. El conjunt arquitectònic és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Per perdre's a gust moltes hores, entre la història i les puntes de coixí a tocar de l'establiments xocolaters. 

Hi ha, ara, un altre motiu per perdre's per la ciutat: La ciutat líquida, 15 instal·lacions d'arquitectes i artistes de prestigui que dialoguen sobre la societat actual. Com ara l'obra realitzada per l'estudi d'arquitectura STUDIOKCA, una balena construïda amb plàstics extrets de l'oceà Pacífic i de l'oceà Atlàntic. Cinc tones de crítica i de consciència ecològica.

Fins al 16 de setembre 

LLIBRES AMB ARSÈNIC

Màquina que va detectar que la capa de pigment
era arsènic. Universitat del Sud, Dinamarca.

El verí que fulmina personatges a la novel·la El nom de la Rosa d'Umberto Eco es troba a la tapa d'un llibre. Doncs bé, a la Universitat del Sud de Dinamarca, el bibliotecari Jakob Holck i el professor de Química i Farmàcia, Kaare Lund Rasmussen, han descobert tres llibres del segle XVI i XVII amb cobertes que contenen arsènic. La perillositat es va controlar a temps perquè les obres no havien estat encara tractades digitalment.

Segons Holck i Rasmussen el pigment verd emprat a les enquadernacions és Verd París, una pols cristal·lina de color verd maragda emprada en diversos usos. En aquest cas, possiblement,  per protegir les enquadernacions dels insectes.

 

Al segle XIX va augmentar la producció industrial de l'arsènic. Va ser el producte  estrella en la decoració de l'empaperat de les cases victorianes. Els agents colorants que contenien aquest tòxic eren barats i creaven tonalitats lluminoses. Després de diverses campanyes de denúncia (vegeu el llibre de Kedzie), els fabricants de papers van utilitzar altres pigments.

Podria ser que peces de museu i llibres antics continguin arsènic i altres productes verinosos. Uns guants especials i una bona ventilació no només preserven les obres, també, i sobretot, la vida dels professionals que les manipulen.

'HUMANS', AL TEATRE ROMEA

Humans. Autor: Stephen Karam. Adaptació: Ernest Riera. 
Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona

L'escriptor  Stephen Karam (Scranton, Pennsilvània, EUA, 1980) va obtenir amb l'obra Humans el premi Tony del 2016. La trama, inscrita en el retrat sociològic, se situa en el sopar d'Acció de Gràcies d'una família nord-americana de nivell mitjà, a l'apartament d'una filla que canvia de pis —minúscul, sorollós, insalubre— al Chinatown de Nova York. Però, tant és, la família —formada per una àvia amb Alzheimer, (Maife Gil), els pares (Jordi Bosch i Lluïsa Castell), dues filles emancipades (Miranda Gas i Candela Serrat) i la parella (Jordi Andújar) de la filla amfitriona— es reuneix i s'amaguen uns al altres circumstàncies vitals poc falagueres perquè la resta no pateixi. La situació és tan coneguda que, encara que sembli que no hi passa res, ens hi sentim retratats. Entre converses i frases mig dites, els espectadors anem coneixent el que els personatges no es diuen en veu alta, el que els costa de verbalitzar, el que no sabran mai uns dels altres. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

EL DICCIONARI DE SINÒNIMS DE FRASES FETES, EN LÍNIA

El Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal, es pot consultar des d'ara en línia, en una versió revisada i digitalitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona. 5.500 entrades conceptuals i 15.500 expressions lexicalitzades que es relacionen  amb locucions i frases fetes. Una nova eina a mà per a consultes rigoroses i de confiança.

'L'ESCLETXA MARÍTIMA', INTERPRETADA PER NENÉ

Vegeu «Punt i a cap», blog de creació

Nené (Marc A. Pérez Oliván, Mauritània, 1952) em regala aquest pintura, una joia inspirada en un microrelat del qual sóc autora. No sé si Nené es guarda els petits relats que li acostumo a enviar amb qualsevol correu parlant d'altres projectes. Jo sí que guardo les pintures que m'adjunta també com qui no vol la cosa. No es la primera vegada que posa imatge a un text meu, vegeu L'Adagio d'Albinoni, però en aquest cas d'ara confessa que el text el va perseguir. Es va obligar a llegir-lo, diu, quaranta vegades (no es deu entendre prou, penso) i, amb una urgència i un desfici que coneixem bé quan creem,  es va trobar amb paper aquarel·la, pintures, tinta i un amuntegament d'idees a punt de síntesi. 

El resultat és esplèndid: Un personatge femení, escultura i port en un requadre d'alta mar. El veler és un creuer privat. L'escletxa no és al mar sinó en el cos d'aquest personatge i s'adreça directament al cor.

Vegeu-ne la font d'inspiració:

El creuer no tindria tant d'èxit si l'objectiu no fos endinsar a l'alba el cap a l'escletxa que hi ha en aquesta banda de mar. «Bé que ho sé. Tots hi busquem el mateix», em va dir, amb somriure còmplice, el meu interlocutor, sense precisar si buscava curar-s'hi la migranya, una hèrnia discal, les xacres pulmonars o una disfunció sexual. L'escletxa marítima és una mena de corredor, com més profund més diàfan, entre aigua i aigua cada vegada més fosca. Un cop dins, la via d'aire s'adapta elàstica als cossos, us bressola, us fa pessigoles, us abraça, us petoneja. Pocs sabem que no és entre dues llums que cal capbussar-s'hi. Si us troba el cant de l'alosa terra endins, el remei ja ha begut oli. Però el mite de l'alba persisteix perquè, encara que no ho vulguem reconèixer, tots anem curts de carícies.

 L'escletxa marítima, Lena Paüls