XAMPINYONS AL JARDÍ DE LLICORELLA

Xampinyons. Gènere Agaricus. © Paüls, 2011

Un cop més la xarxa m'ha permès connectar amb la voluntat didàctica d'un especialista. Aquest cop he rebut informació amatent del micòleg Narcís Macau.
Els bolets que surten a grupets al jardí de llicorella són de dos tipus: uns de tòxics (llegiu-ne el post Bolets d'oliu en aquest blog) i uns altres que, segons diu, "podrien" ser comestibles. Els xampinyons dels quals li he demanat informació fan una olor anissada, quan s'arrenquen. Enguany han sortit arrecerats al peu d'una gerra de fang entre les heures. Si fessin olor de tinta  o de fenol a la base del peu serien verinosos, avisa. 
En veure les fotos,  diu que "el primer (foto superior) amb les làmines negres és un xampinyó, un bolet que pertany al gènere Agaricus. La negror de les làmines és produïda per la maduració de les espores. Si et fixes amb els següents (que també ho són) encara tenen les làmines rosades; això és perquè encara són immadurs."
A la conversa ha sortit el tema del programa "Caçadors de bolets", de TV3. Anar al bosc a omplir el cistell té en aquest programa un tractament de joc, d'aventura infantil. Des del primer dia  me l'he mirat amb prevenció i sovint pensant en la irresponsabilitat i lleugeresa amb que parlaven de les espècies que trobaven. Sembla que els productors no s'adonin que tenen entre mans un assumpte de risc. No han promogut cap mena de  divulgació seriosa amb els 6 o 7 anys que porten en pantalla. I, vet aquí que Narcís Macau, un entès en la matèria, n'opina si fa no fa.

Aquests dies es força penós l'espectacle d'intoxicacions i reaccions desproporcionades on és evident la ignorància sobre la funció dels 

fongs a la Natura, (vital) i on es prefereix eliminar el "problema" 

en lloc de pendre conciència que els bolets, igual que els arbres 

i plantes (molts tòxics) formen part del nostre entorn i potser 

el que cal és un millor coneixement del medi. 

NARCÍS MACAU

ALADDÍ

Aladdí
Versió: Marc Miramunt i Aitor Rodero.
Direcció: Marc Miramunt.
Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona.
Per a espectadors a partir 5 anys.

La sala del Sant Andreu Teatre és plena de gom a gom. Pares i mares amb infants de sis o set anys, que són els que aprofitaran més aquesta posada en escena d'Aladdí. Els d'aquesta edat en avall, minoritaris, dimiteixen després del primer quart d'hora.

És un musical, però la interpretació de les cançons no són el plat fort de la companyia. En canvi, ballen bé i interpreten els personatges amb gràcia. La versió enfoca la relació romàntica entre Aladí i la filla del sultà. S'emporta la palma el geni que fa jocs de màgia i es manifesta cansat d'avorrir-se durant tants anys dins la llàntia meravellosa.
Remarco la lectura contemporània del conte en aquesta versió: enfoca les diferents classes socials que l'amor venç, fa reflexionar sobre els matrimonis concertats, mostra el valor de l'esforç i de la honestedat, posa èmfasi en el valor de la llibertat, també per al geni de la llàntia.
El públic menut n'ha sortit entusiasmat. El petó dels enamorats ha estat ovacionat dempeus.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'ESPERA

L'espera
Autor: Remo Binosi. Traducció: Carles Fernàndez Giua
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Foto: © Ros Ribas

Estrenada al Teatre Bartrina de Reus, L'espera arriba ara a la cartellera barcelonina. L’obra relata com neix la complicitat entre dues dones joves de diferent classe social, a la Venècia del segle XVIII. La comtesseta Cornèlia està embarassada i la treuen de la circulació durant l'espera perquè el matrimoni concertat amb un noble no se'n vagi en orri. Odia aquesta maternitat no desitjada. Tenen cura d'ella en una cambra tancada la seva dida i una serventa que també està embarassada. Però, la missió d'aquesta dona de camp, franca i sàvia, és la pròpia d'un botxí. Les interpretacions vibrants de Marta Marco i Clara Segura broden l'evolució de la relació de les dues protagonistes que va des del rebuig a la tendresa, sempre sota la mirada condescendent i amargada del personatge de la dida, a càrrec d'Isabel Rocatti.
El conjunt d'aquest treball té l'atmosfera i el perfum dels millors moments del LLiure de Gràcia.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'ILLA DEL TRESOR, EN MUSICAL

L'illa del tresor

Guió i adaptació: Albert Pueyo i Oriol Úbeda

Música, lletres i direcció musical: Ferran González

Direcció escènica: Oriol Úbeda

Jove Teatre Regina, Barcelona

Per a espectadors a partir de 4 anys

Anem amb expectació a veure de quina manera la companyia Magatzem d'Ars ha resolt l'adaptació escènica i musical del clàssic universal, L'Illa del Tresor de R. L. Stevenson. Sembla que en tenir tot el material entre mans, els adaptadors han decidit enfocar la relació entre el jove Jim Hawkins i el pirata Long John Silver. No se'n surten gaire airosos. De fet, els espectadors menuts el que entenen és que hi ha un mapa d'un tresor que és cobejat per uns i pels altres. Ara bé, tampoc no aclareixen del tot qui és qui. Ho dic perquè un espectador veí, d'uns sis anys, ha preguntat al seu pare qui era el dolent.
No crec, d'altra banda, que aquesta adaptació teatral hagi creat el cuquet per posar-se a llegir la fantàstica novel·la d'aventures original. I, si els infants que han vist aquesta obra al Regina, s'hi posen, els vindrà ben de nou que John Silver porti un ull tapat, una cama de fusta i un lloro anomenat capità Flint. La veritat és que els que l'hem llegit ens costa reconèixer els personatges que surten a escena.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

 

 

ESPONJA VEGETAL

Carbassa d'esponja, al jardí de llicorella. Foto: © Paüls

Tinc llavors de carabassera d'esponja (Luffa aegyptiaca.) Les ha aconseguit la duesaigüenca Montse Francisco i les plantarem cap allà al febrer, ella als horts familiars i al Terreny d'acampada Puigmarí  i jo al jardí de llicorella. Si creixen i fruiten, difondrem aquesta petita joia de la natura.

Propietats de l'esponja vegetal:
La carbassa d'esponja s'usa en teràpies naturals com a exfoliant i per a un bany tonificant. Les propietats, tant per l'absorció de líquids com per l'aparença, són similars a l'esponja marina, però amb una textura una mica més astringent. Fregar la pell amb  aquesta esponja vegetal afavoreix la circulació sanguínia i, a més, n'elimina les cèl·lules mortes de la superfície.

Assecat del fruit i preparació:

Esponja vegetal blanquejada

El fruit madur de la carabassera d'esponja té unes fibres interiors que es tornen dures. Es deixa assecar, es treu la pell i s'escalda amb lleixiu la part fibrosa. El resultat és una esponja vegetal de color blanc cru de llarga durada, que s'estova amb l'aigua i el sabó. 

Conreu:           
Els meus avis conreaven carbasseres d'esponja o de fregalls. A casa sempre n'he vist fruits en forma de cogombre i la meva mare no fa gaires anys encara en feia servir per rentar els plats. Segons m'informa la meva mare —i l'article de la wiquipèdia— la carabassera d'esponja és una planta enfiladissa que necessita bon sol i no gaire aigua. ¿Li podem oferir gran cosa més?

 

El FUNERAL ZÍNGAR

Oua umplute. El funeral
Creació de la companyia Teatro Che y Moche
Direcció: Joaquín Murillo
Sala Muntaner, Barcelona

Un funeral zíngar a la memòria de l'avi dels quatre intèrprets. Així es presenta Oua umplute. El funeral, una festa de música i falta d'entesa entre els músics. Quan ens informen que fa quinze anys que l'avi és mort, ja hauríem de témer alguna cosa, però ens deixem ensarronar a gust. 
L'ambientació i la manera com interactuen els intèrprets amb el públic m'ha recordat l'envelat La Baraque Cantine Musicale (2006) espectacle-sopar, a la plaça Margarida Xirgu, davant del Lliure. De tota manera, Oua umplute. El funeral  és una creació  singular, originalíssima d'aquests quatre cosins de l'est. D'acord,  potser no són cosins ni són zíngars, però, ¿qui nega que siguin de l'est?

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA CIUTAT, A LA BECKETT

La ciutat
Autor: Martin Crimp. Traducció: Víctor Muñoz
Direcció: Víctor Muñoz Calafell
Sala Beckett, Barcelona

La ciutat respira fora de la casa i del jardí d'aquesta parella (interpreda per dos dels grans de l'escena contemporània: Sílvia Bel i Joan Carreras) que tenen dos fills petits. Tot sembla estar en ordre. Però recorre els dos personatges una fredor de misteri: quan parlen no s'escolten. L'home parla d'una altra dona, la dona explica que ha conegut un escriptor, sembla que no hi donen cap trascendència, però intuïm que el desgavell s'està congriant. Els visita una veïna (enigmàtica presència de Míriam Iscla) que es queixa del soroll que fan la canalla, però ho dius amb frases incoherents.  Ens descol·loca.
Després d'un fosc llarg, tot ha canviat. El malestar és patent. L'home s'ha quedat a l'atur i la dona, neguitosa per la presència ociosa de l'home, intenta escriure una novel·la. La filla (Diana Gómez, versemblant en el paper de preadolescent) recita amb aire morbós frases inconnexes i després s'asseu al piano i repeteix un cop i un altre unes notes. ¿Els personatges han estat fruit de l'intent de l'escriptora novella de donar-los cos i ànima? La ciutat és una obra delicada i profunda que s'adreça a la intel·ligència dels espectadors. Una obra que ens eleva uns quants pams de terra.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

BOLETS D'OLIU

 

Noms populars d'aquest fong: bolet d'oliu, gírgola d'olivera, matadona (Omphalotus olearius)

  Foto: © Paüls

Aquests bolets tan espectaculars com verinosos que surten cada tardor al nostre jardí de llicorella es poden confondre amb els rossinyols. Són Omphalotus olearius, fongs paràsits que viuen sobre les soques mortes, coneguts per diversos noms  populars: bolets d'oliu, gírgoles d'olivera, bolets d'olivera o bolets matadona. Tenen el barret mat i llis de color tirant a teula marronosa que grogueja en anar madurant,  la polpa seca de color ataronjat, el peu de color safrà, igual com les làmines que sembla que són lleugerament bioluminiscents a les fosques.  Ha passat una altra tardor sense poder comprovar-ne aquesta característica.

Llegiu en aquest mateix blog el post ROVELLONS, NOMÉS