MADAME CLARA SEGURA, MELVILLE

Madame Melville

Autor: Richard Nelson. Traducció: Jordi Prat i Coll.

Música original: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer.

Vam veure l'estrena en català de la tragicomèdia Madame Melville, al Teatre Borràs de Barcelona, abans de l'estiu. Se'm va quedar el comentari al tinter i ara en faig l'apunt pensant en la gira que el muntatge i els espectadors es mereixen.
Madame Melville es va estrenar fa deu anys a Londres. L'acció se situa a l'apartament d'una professora de literatura de l'Institut Americà a París, el 1966. S'hi respiren aires de Maig del 68. La professora i un alumne adolescent van travant, al marge de l'entitat escolar, una relació privada que evoluciona amb alts i baixos, és a dir, amb normalitat. Una relació que passa per la seducció intel·lectual i acaba amb una relació amorosa.
Àngel Llàcer ha triat una parella electritzant per desgranar aquest text extraordinari: Clara Segura,  actriu consolidada, superba en mil matisos i Carlos Cuevas —el petit Biel de Ventdelplà—, que ara té setze anys com el personatge que interpreta amb convenciment, on destaca en l'impactant monòleg final. I per amanir la distensió, una veïna promíscua, representada per una dúctil Montse Vellvehí. En cada funció del Teatre Borràs hi havia la sorpresa de qui faria de pare, representat per un actor convidat. El vespre que hi vam anar nosaltres va aparèixer un imposant Joel Joan. La direcció d'Àngel Llàcer arrodoneix el conjunt amb un treball precís admirable. Madame Melville, chapeau!

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

SEGON ANIVERSARI

Avui fa dos anys que vaig començar aquest blog. Diria si fa no fa el que vaig escriure al post ANIVERSARI de fa un any. Hi ha hagut, però, una volguda evolució en l'estil:  he tendit més a la síntesi que a l'expansió expositiva.

Celebro aquest segon aniversari amb retocs al disseny gràfic i una novetat: la inauguració del blog Punt i a cap, un espai de creació literària, amb poemes il·lustrats, proses de ficció, auques, poesia visual, retrats literaris... Podeu fer-ne un tast ara, si voleu:

LES FADES DE DUESAIGÜES

Pels volts de la nit màgica de  Sant Joan, pels herbassars florits de Duesaigües, es passegen unes fades que, seguint-los la veta, poden facilitar el plànol d'un tresor. Testimonis oculars asseguren que desprenen una llum rosada. D'altres ciutadans guarden plànols que les fades han abandonat a les branques dels til·lers del Fossar Vell. N'hi ha que afirmen que les fades mengen llengües de gat. I uns altres que insinuen que és per elles que floreix la sempreviva borda. Cada any, per aquesta època, els petits construeixen cabanes secretes entre l'herbassar per espiar-les. I res. Les fades de l'herbassar florit es fan notar: hi deixen notes i dediquen un monument de pedres als arbres que hi ha prop de la cabana. Però, són invisibles. Tot quadra. ¿Deu ser així com es construeix una llegenda?

UNA HISTÒRIA CATALANA

Una història catalana

Autor i direcció: Jordi Casanovas
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers

La tesi d'Una història catalana, de Jordi Casanovas em recorda l'èpica de Les veus del Pamano o de Pedra de tartera. En aquest cas, es tracta de posar de manifest la crisi de les terres altes, una crisi que intenten aprofitar uns especuladors de les terres baixes. Els fan dues ofertes econòmiques amb vint anys de diferència. La mateixa oferta i, encara gràcies. No es pot viure dels terrenys erms de la muntanya. Tots els propietaris volen vendre les terres, tret d'una de les propietàries, que s'enroca a casa seva amb la seva mare i la filla. Al poble pensen que és una bruixa.

Dues hores i quart amb intermedi. A la primera part els intèrprets es presenten i s'adjudiquen els papers. Uns personatges amb històries creïbles, uns diàlegs potents i un moviment escènic efectiu conformen una proposta reeixida. La segona part, en canvi, es desinfla una mica, malgrat que impliquen el públic situant-nos dalt de l'escenari com si es tractés d'un envelat, amb refrescos inclosos. Els espectadors formem part de la Festa del Mil·lenari del poble. Suposadament som pixapins de Barcelona que hem arribat al poble pallarès amb autocar amb la intenció de sospesar les ofertes de masies en venda del terme. Assistim "en directe" a la pressió,  xantatge —i algun assassinat— que exerceixen els especuladors sobre els pobletans. I en sortim sense entendre la mística amb què s'ha resolt l'assumpte.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

AMARGOT, APAGALLUMS

Apagallums gros 

(Urospermum Dalechampii) 

Foto: © Josep M. Guasch

En aquesta època l'aire va ple de pèls finíssims que reparteixen les llavors de l'herba apagallums gros (Urospermum Dalechampii). El nom científic prové del grec: ouro (cua) i sperma (llavor).  Aquesta planta silvestre perenne es troba molt estesa per marges de camins,  herbassars urbans i erms de secà. Té diversos noms populars a tots els Països Catalans: amargots, apagallums gros, cuixa de barba, herba amargant, morro de porc, pom de moro, barba de cabra...

A finals de primavera les seves flors de pètals grocs pàl·lid, amb puntets al final, que surten d'una tija solitària lleugerament vellutada es troben en tot el seu esplendor. Són com sols enmig de la malesa (potser d'aquí prové el nom d'apagallums) Ara, però, només hi ha els plomalls en forma de bola que es desfan i s'escampen per l'aire. Són malesa.

EL MUSEU BLAU

 

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona té la nova seu a l'edifici triangular, de color blau, que es va inaugurar el 2004 en ocasió del Fòrum de les cultures. 

De moment, només s'hi ha instal·lat l'àmbit La Terra avui, del gruix de l'exposició de referència "Planeta vida". Durant aquest any se'n completaran els dos altres àmbits: La biografia de la terra i Els laboratoris de la vida.

Ara s'hi exhibeixen més de 4.000 peces del fons patrimonial del museu, estructurades en set sèries: geologia, fòssils, plantes, animals, fongs, microbis i algues. Els animals dissecats, amb la mirada fixa i vidriosa de sempre,  no fan tan mala impressió com feien en l'antic museu de la Ciutadella, perquè hi ha una  il·luminació més adient. Però, tot i així, aquestes vitrines d'éssers estàtics són la càrrega provinent d'un museu d'un altre temps, que es contradiu amb el discurs museístic que es vol presentar renovat, amb recursos interactius i audiovisuals espectaculars. 

El Museu blau i el Niu de ciència dels serveis pedagògics, les aules, la mediateca, la botiga i d'altres no han aconseguit treure la sensació de sinistre, de casa de la por, de subterrani pudent, que té aquest edifici cec.

LA PARAULA IL·LUMINADA DE MARAGALL

En el marc de l'Any Joan Maragall, el Palau Moja de Barcelona presenta l'exposició Joan Margall. La paraula il·luminada, una mostra de la seva paraula viva que sorgeix d'una consciència inquieta davant de les convulsions socials i polítiques de l'època.

El centre de l'exposició el constitueixen deu poemes representatius del poeta. Cada poema es pot llegir en una columna il·luminada, mentre una veu el recita i una pantalla en mostra imatges al·lusives. El conjunt és una mostra de petit format, que  invita a la reflexió en un ambient recollit.

Exposició oberta fins al 10 de juliol.

Vegeu agenda d'activitats organitzades 

en diverses poblacions vinculades al poeta.

Regaleu una postal
amb paraules de Joan Maragall 

ELS FILISTEUS ESCUPEN DES DE LES TORRES

Festa de Sant Joan, festa dels Països Catalans.  Els filisteus no paren d'escopir des de les torres. Rellegeixo amb intenció el poema L'espurna de Joan Alcover.  Ens calen paraules per continuar creient.  Que molta gent llegeixi el poema del mestre i que en generi d'altres. Durant la nit més curta de l'any, les fogueres amb herbes aromàtiques han purificat l'aire. Aquest matí els mobles vells són cendra d'adob. Regeneració del foc nou de cada any per Sant Joan. Els filisteus no paren d'escopir des de les torres, i el crit de "sonem-los!" del poeta hauria de ser útil com a arma. Però, qui escup, no parla. Ni escolta. Estem trigant massa a descobrir-ho.

Despertem els titans que en l'ombra jauen
de l'esperit; sonem-los; si ens escupen
els filisteus des de les torres,
sonem-los, i cauran.

JOAN ALCOVER. L'Espurna (fragment)