Avui fa un any que vaig iniciar aquest blog. Amb aquest projecte m'he proposat estar amatent en els detalls. O, com diu l'escultor i gravador Ramon Ferran, he intentat enfocar allò minúscul en primer pla, tot elevant l'anècdota a categoria.
Constantment n'he rebut opinions i això que no tinc previst rebre comentaris a cop calent al mateix blog. Per tant, encara valoro més el fet que els internautes que han llegit algun post i s'han vist empesos a dir-hi la seva hagin hagut de buscar el meu correu electrònic a l'apartat de perfil. En tot cas, però, ningú ha sortit amb un ciri trencat i tothora m'han fet aportacions positives, que he recollit amb interès.
Al blog em poso com a protagonista i "gairebé" tot el que hi dic s'ajusta a la realitat. Per això és significatiu que triï la visita d'una exposició d'art i no d'una altra; no és estrany que parli sovint d'estrenes de teatre perquè la meva circumstància excepcional em permet seguir tota la programació barcelonina; és per algun motiu que trio de la cartellera cinematogràfica una pel·lícula i no la de la sala del costat. No és perquè sí que parlo de la gent, del jardí de llicorella, dels pedrissos i dels nius de tupí d'un poble concret. No és estrany que m'interessi pels usos lingüístics, per la comunicació i per unes lectures concretes. Cadascú és qui és i va aprenent i refent-se pel camí. Tot plegat explica no només una forma de viure sinó també una forma de voler entendre el món.
Amb aquesta mirada diària al meu entorn, a més d'un exercici de gimnàstica redaccional, m'ha motivat a la creativitat paral·lela. Així, la majoria d'articles han estat la base d'un conte o d'un relat de ficció, alguns dels quals ha crescut com una carabassera i ja formen part d'un recull. Primer any de collita, doncs.
Ja no queden genis:
Einstein va morir, Bach també
i jo tinc mal de cap.
Grafit. Gentilesa de Carmina M. M.