Pedres erosionades per l'aigua del Barrancó. Duesaigües.
© Montse Francisco, 2010
© Montse Francisco, 2010
La meva benvolguda amiga Maria M. de Reus, sembla que hagi descobert les pedres en els dos articles que vaig publicar en aquest blog:
M'escriu dient que ella no sabria què dir a les pedres. En realitat, nosaltres no diem res a les pedres, són les pedres que ens parlen de l'ús que els humans n'hem fet, un cop arrencades del llit mare de la terra.
El poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, va escriure aquesta impressionant tirallonga de decasíl·labs dedicat a la seva relació patrimonial amb les pedres. La identitat col·lectiva projectada sobre les pedres. Per assaborir-lo acaronant pedres amb "la voluntat decidida de càntic":
EXPLICACIÓ
pedres només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir els llocs i puc dir els moments
en què, inclinat a la materna terra,
he recollit tantes formes de pedres,
he vigilat tantes formes de vida.
M'han foradat a voltes la butxaca
i jo he sentit a la meua epidermis
el seu arrap com un dolç regalim,
com el senyal de callada existència.
De vora el mar, del secà insolidari,
i del camí de l'horta polsegosa,
he anat fent el meu nocturn catàleg
amb voluntat evidentment diürna.
Diran de mi: És l'home de les pedres.
Pedres humils i rebotades, pedres,
pedres que no constaran a les cròniques,
i jo ara escric la pàl·lida memòria,
la voluntat decidida de càntic,
el fet solar, el venjatiu projecte
d'un poble antic com les pedres també.
Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida d'activitats marítimes
o cantelluts de soledat superba.
Pedres, només: un manament de pedres
que aquest País em deixava a les mans.
Pedres de riu i pedretes de via,
ferruginós i metàl·lic destí!
No són lunars: són humanes, només,
amb el perfil humanament cansat
com d'esperar anys i anys l'arribada
d'algun moment que elles saben només,
com esperant la meua mà sol·lícita.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, del Llibre de les pedres
(Mural del País Valencià, Llibre III)