 |
| Cartell de la pel·lícula de Disney |
Migdia de dissabte, amb carrers netíssims després de la pluja d'aquesta nit. Encara hi ha núvols amenaçants i, potser per això, les famílies han decidit arraulir-se en un teatre i no anar a passejar la canalla. Molts han triat el Teatre Guasch que obre la temporada 2010-2011 amb un clàssic: Peter Pan, amb producció de la Companyia Catacrac Teatre. Hi ha les localitats exhaurides, però tenim lloc reservat. Hi ha una gran expectació a la platea. Una nena de davant meu afirma que és la fada Campaneta i "tu, mare, ets la Wendy." Se saben la trama i les cançons de la pel·lícula de Disney. A l'escenari un llençol barroerament pintat em fa malfiar de la qualitat d'allò que veurem. I comença l'espectacle.
Els quatre personatges van vestits com en la pel·lícula de Disney i els petits els reconeixen. De seguida els intèrprets es posen a la butxaca els pares i la fillada. L'assumpte comença in media res: Peter Pan ha tornat a les golfes de la Wendy a buscar una espasa que s'hi ha deixat, va esverat perquè el capità Garfi ha tornat a l'illa de Mai Més. Proposen que la platea actuï com si fóssim els Nens Perduts i demanen que ajudem a salvar la Campaneta. El desenvolupament s'aguanta amb fil trencadís, amb dues cançonetes, molt de bellugueix, llençols que es desplomem, text guionat sense gràcia, frases-coixí de farciment en castellà. Hem vist i sentit tot allò que no ha de ser un teatre familiar digne. Més valia anar a passejar i gaudir veient córrer els núvols.