31 d’octubre 2010

EL SECRET DELS ROVELLONS

Pinetells (Lactarius deliciosus).
Del bosc a la graella, regal de Montse F. 
Foto: © Paüls, 2010
No sóc micòfaga. Pertanyo a una tradició culinària que només valora el rovelló, (Lactarius sanguifluus) i el pinetell (Lactarius deliciosus). De petita, cada diumenge de tardor, anava a les muntanyes de Prades amb el meu pare i el seu amic de tota la vida, Josep R. Amb els dos vaig compartir un secret en una anada al Pirineu. Jo tenia deu anys i havíem fet l'excursió amb l'oposició de la mare i la padrina, que trobaven que no valia la pena anar a buscar rovellons tan lluny. El cas és que, després de tantes hores de viatge, no en vam trobar ni un. Ni un. El pare i el seu amic parlaven de fer trampa per conservar els seus títols de rovellonaires. I, l'ocasió va fer el lladre: unes parades de venedores de bolets a peu de carretera! "Nena, això és un secret." Trenta-cinc anys després d'aquest fet, Josep R. va desvetllar el secret. Va explicar-ho tot a la mare i a la padrina Munda. Fins aquí la realitat, el sediment de la qual em va proporcionar, anys a venir, matèria per escriure una ficció literària: Història d'un secret
 
Llegiu en línia i/o descarregueu en PDF 
el relat inspirat en aquest fet:
 

30 d’octubre 2010

EL MEU NOM ÉS RACHEL CORRIE

El meu nom és Rachel Carrie. Teatre Romea
Editors: Alan Rickman i Katharine Viner. 
Traducció al castellà: Borja Ortiz de Gondra. 
Versió catalana: Marta Marco i Gerald Patrick-Fannon.   
Direcció: Mikel Gómez de Segura. 

L'obra teatral El meu nom és Rachel Corrie es basa en escrits de la jove nord-americana que va pertànyer al Internacional Solidarity Movement, organització de voluntaris internacionals que s’oposen pacíficament a la destrucció de vivendes i infraestructura civil en territori palestí. La protagonista parla de les inquietuds, dels ideals, de les conviccions i de la seva experiència com a pacifista. I de la por. Les seves paraules s'han extret dels dietaris que Rachel Corrie va començar als dotze anys i dels correus electrònics que va enviar als seus pares mentre convivia amb una família palestina. Hi explica les condicions de supervivència de la població assetjada a la franja de Gaza el 2003. Rachel Corrie va morir atropellada per una topadora buldòzer de l'exèrcit d'Israel, el març de 2003, defensant  pacíficament una llar palestina a Rafah. Tenia 23 anys. En aquesta versió catalana l'actriu Marta Marco interpreta Rachel Corrie, en un monòleg estremidor de vuitana minuts en el qual fa créixer en profunditat el personatge des de la primera paraula.


29 d’octubre 2010

GONG!

 
Gong! 
Teatre Tantarantana
Guió: Xènia Fuertes.
Música: Glòria Garcés
Direcció: Elena Martinell
A partir de 3 anys




Al vestíbul del Teatre Tantarantana no s'hi cap de pares, mares i criatures. Com nosaltres, han vingut atrets per l'espectacle musical Gong! Hi veurem també manipular titelles artesanals mentre les tres intèrprets posades en la pell de treballadores de la neteja pública ens expliquen —a partir que troben a les escombraries un objecte que els recorda un gong xinès—, un conte encadenat que parla de la desventura que fa descobrir les pròpies possibilitats. En una escena, la dragona Mina-Li, la protagonista, es veu sorpresa per una serp i dos o tres espectadors arrenquen en plors. No els agraden els dolents. Però tampoc volen sortir de la sala perquè el conte els té enganxats al seient o al coll dels progenitors.


28 d’octubre 2010

L'ESCOLA SECRETA DE LA NASRIN

L'escola secreta de la Nasrin. Una història real de l'Afganistan
Autora del text i de les il·lustracions: Jeanette Winter.
Traductora: Susana Tornero. Editorial Joventut, 2010
A partir de 6 anys

Aquest àlbum il·lustrat és un encàrrec de l'organització Global Fund For Children. Van demanar a l'autora que escrigués un relat basat en la història real de les escoles clandestines de nenes a l'Afganistan durant el règim talibà (1996-2001.) El nom de la protagonista, Nasrin, no es correspon a cap nena en concret, però pot ser qualsevol de les petites i de les mares, àvies o tietes que per llei tenien prohibit sortir de casa sense la companyia d'un home de la família. Les dones durant el control talibà tenien prohibit anar a l'escola, a la universitat i a treballar fora de casa, encara que portessin la humiliant burca (peça de roba que els cobria tot el cos i els obligava a veure el món a través d'una reixeta brodada a l'altura dels ulls.) En una població esporuguida, les dones estaven més menyspreades i aïllades, encara.
L'àvia de la petita Nasrin és qui explica els fets. Vivia amb el fill, la jove i la Nasrim a Herat, una ciutat mil·lenària de l'Afganistan que havia estat centre cultural. Un dia uns homes es van emportar el seu fill i les dones de la casa, sense poder sortir al carrer, van esperar-lo desconsolades. La jove es va posar la burca i va sortir a buscar-lo i tampoc va tornar a casa. La Nasrin emmudeix de tristor. L'àvia sap que hi ha una escola secreta i hi porta la néta d'amagat. A partir d'aquí explica les peripècies esfereïdores de les mestres i de la canalla per dissimular que van a escola a aprendre i a comprendre el món.
El règim talibà va caure el 2001 i avui a l'Afganistan encara es bombardegen escoles de nenes. Avui, al Raval de Barcelona (encara que l'alcalde ho negui) hi ha dones que porten burca i es mantenen lligades a aquesta tirania, iceberg d'altres inconfessables i van, fantasmals, a portar els seus fills a escola (n'he estat testimoni, i em cau l'ànima als peus d'impotència.) Que aquest relat que acompanyen dibuixos realistes, tipus reportage, serveixi per recordar els drets humans.

27 d’octubre 2010

JOAN SOLÀ, EL MESTRE

 
La publicitat com a símptoma. Diari «AVUI», 26.1.1995 
(Per llegir l'article cliqueu sobre la imatge i amplieu-lo a voluntat)

Lingüista. Mestre d'aprenents de lingüista. M'afegeixo als qui avui tenen necessitat de parlar de  Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940 - Barcelona 2010)
N'havia llegit llibres i articles de temes filològics a mesura que els anava publicant, però no vaig ser-ne alumna fins als anys 90. Les seves classes sobre sintaxi generativa eren cada dia una sorpresa. Establia un diàleg subtil amb la intel·ligència de cada alumne, de tal manera que semblava que fes la classe per a cadascú. Connectava cada frase que analitzava amb el món. Cada paraula havia arribat fins allí per camins tortuosos, que ell coneixia i explicava amb arguments científics i, alhora, des del sentit comú. La llengua era un ens viu.
Sentia el mestre tan proper que, després que ens havia parlat de la llengua en l'ús publicitari, vaig atrevir-me a portar-li uns textos d'anuncis que il·lustraven el que ell havia explicat. Els va acollir amb entusiasme. Em va demanar de quedar-se'ls per fer-ne un article. Abans d'enviar-lo per publicar al diari «Avui», me'l va passar, tot dient: "A veure si he escrit el que vostè volia dir".  No sabia on posar-me, el paper se m'escapava de les mans. El mestre volia saber si havia escrit el que jo volia dir... Una deferència inimaginable, i més, quan m'hi vaig veure citada (vegeu l'article que encapçala aquest post.)
A l'hora de l'examen de l'assignatura, un altre daltabaix. Ens va donar un full en blanc i va escriure a la pissarra: La casa és allà. "Ja poden començar", va dir-nos. Davant de l'estupefacció dels estudiants —que ens miràvem el mestre com si ens hagués traït—, ens va dir que analitzéssim la frase, que hi apliquéssim tot el que havíem après durant el curs. Recordo que en vaig escriure quatre pàgines. Mai havia suat tant per treure suc  d'una estructura tan —aparentment— simple: La casa és allà.
En aquells dies parlàvem sovint dels signes d'interrogació. Solà argumentava amb autoritat per què en català s'havia d'escriure el signe també al començament de la frase. Ja ho havia publicat i estava a punt d'insistir-hi en un altre llibre. Havia fet la proposta a l'Institut d'Estudis Catalans i la resposta va ser tan decebedora que no he cregut mai més en l'operativitat d'aquest ens públic.
Mestre Joan Solà, lingüista, mestre d'aprenents de lingüista, adéu-siau i gràcies.

26 d’octubre 2010

BARAKA

Baraka [amigos] Autora: Maria Goos.
Versió: Fernando Masllorens i Federico González del Pino.
 Direcció: Javier Daulte. Teatre Goya

El Teatre Goya estrena un espectacle importat de Buenos Aires: Baraka [amigos]. Els quatre personatges, amics de sempre, se saluden amb aquesta paraula. Baraka! L'acció se situa en l'apartament luxós d'un d'ells, un funcionari municipal.  En el transcurs dels anys de feina ha rebut com a regal vuit quadres abandonats als soterranis de l'ajuntament, però ara els hi reclamen legalment. Ja només n'hi queden quatre, s'ha vist obligat a vendre els altres. Vagament,  la trama gira a l'entorn d'aquest fet, però l'argument que s'imposa és la complexitat de la condició humana.
El funcionari públic demana ajuda a un dels amics, advocat, de qui no sap que acaba de sortir d'un psiquiàtric i ha estat expulsat del Col·legi oficial d'advocats. Tot i així li confia la defensa del seu contenciós amb l'administració. D'altra banda, coincideix que se li instal·la a casa un altre dels amics, un polític caragirat, pendent d'un nomenament de pes, que s'acaba de separar, i assegura poder-lo ajudar en el cas dels quadres. I, finalment, apareix el quart amic, un director de teatre, a punt d'estrenar una obra on actua la filla del polític.
L'obra és coral, però cada personatge té el seu espai per explicar la seva veritat amagada. No hi falten els moments estelars i sorprenents, com quan coreografien plegats la cançó en off Mi gran noche de Raphael. Al Teatre Goya hi ha Baraka [amigos] per estona, em sembla.
 

ELS ACCIDENTS DEL PETIT PRÍNCEP

Els accidents del Petit Príncep
Teatre Tantarantana
Foto: © Pablo Ricciardulli

L'obra teatral Els accidents del Petit Príncep parla de la vida d'Antoine de Saint-Exupéry (interpretat per Xisco Segura) a través  de la trobada entre la seva dona, Consuelo  (Conchi Almeda), i la seva mare (Lina Lambert), la nit del 31 de juliol de 1944, en  un hotel a Nova York, mentre esperen notícies de la desaparició del pilot en el transcurs d'una missió. Les dues dones s'enfronten verbalment i posen al descobert aspectes silenciats fins aleshores, mentre les visita l'espectre d'Antoine. Assisteixo a la representació amb interès, per entendre la complexitat del personatge. La síntesi promet. I, efectivament, hi deu passar el que diu el programa de mà. Però, la màgia es desinfla als cinc minuts de començar l'obra. Cada vegada que enganxo el fil entre capcinades, sento el text poc curós de llengua i dit sense emoció ni tensió. ¿On són les libèl·lules que anuncien la tempesta del desert?

Els accidents semblen atzar, però en realitat no existeixen. 
L'esclat el portem a dins molt abans que passi cap desgràcia. 
Com les libèl·lules que anuncien un tempesta d'arena al desert. 
Tota mort parla de la vida de l'home que hi ha arribat...
ALBERT TOLA, MIQUEL ÀNGEL RAIÓ. Els accidents del Petit Príncep 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

25 d’octubre 2010

MACBETH AMB QUÈTXUP

Mcbeth con queso. Companyia La Guapa Teatre.
Direcció i dramatúrgia: Marc Angelet. 
Teatre del Raval.

L'acció transcorre a la rebotiga d'un restaurant de menjar ràpid. En aquest espai, s'hi descansa d'atendre clients que volen hamburguesses, s'hi parla del que no es pot parlar al taulell, s'hi redacten informes, s'hi decideix (o es compra) qui serà l'empleat del mes,  s'hi alliçona el personal, s'hi juga i s'hi destapa la vida privada de cadascú, s'hi resolen venjances... Lady Mcbeth sap fer anar el quètxup. Molta energia a escena, en aquest espectacle bilingüe, amb sis joves intèrprets que donen versemblança als personatges de McBeth con queso: Gerad Flores, Aina Gomis, Carla Ricart, Carla Sala, Rosa Serra, Marina Tartas.  Aplaudiments enverinats.