El meu regne per un cavall

El meu regne per un cavall!
W. SHAKESPEARE. Ricard III, acte 5, escena IV

El govern de Madrid rifa un cementiri de residus nuclears. Ascó en té uns quants números. Tancada la convocatòria, la llista dels altres municipis que també hi han apostat són: Albalá (Càceres), Santervás de Campos, Melgar de Arriba i Zarra (Valladolid), Villar del Pozo (Ciutat Real), Torrubia (Sòria), Yebra (Guadalajara), Villar de Cañas (Conca), Congosto de Valdavia (Palència) i Santiuste de San Juan Bautista (Segòvia).

En total, onze pobles que ara es retraten a la fira radioactiva, per fer-ne de cementiri. Aposten per hipotecar l'entorn vital per sempre.

El cinema margina el català

(Foto: ep, 2010)

Avui, dilluns, dia de l'espectador, 74 cinemes —alguns, com els Verdi, pressionats per les distribuïdores— dels 180 enregistrats, fan vaga per protestar contra la nova llei del cinema que impulsa el govern català. Les parets d'alguns d'aquests cinemes han aparegut guixades amb el grafit que es pot veure a la foto.

El text de la llei del cinema de Catalunya estableix que els films europeus amb menys de quinze còpies no s'hauran de doblar ni subtitular en català. En canvi, els films americans amb menys de quinze còpies, sí que hauran de distribuir la meitat de les còpies en català.
La junta del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya formada pel Grup Balaña, ACEC i Cinesa, que controlen la majoria dels cinemes, diu que fan vaga per avisar els ciutadans que si les pel·lícules es passen en llengua catalana es quedaran sense sales. Amenacen de tancar, doncs. La qual cosa és una provocació al govern i un menyspreu als espectadors.
L'enrabiada dels Balañá i companyia amaga un fet de tipus econòmic que no es pot deixar de banda: el negoci del cinema està sota mínims i aprofiten l'ocasió per fer veure que encara anirà pitjor si les pel·lícules es doblen o se subtitulen també en llengua catalana. ¿Per què suposen que tindrien menys espectadors que ara? Perquè en realitat hi ha el rerefons ideològic: volen evitar com sigui que el català entri a l'últim reducte monolingüista.

La protesta coincidirà aquesta nit amb la gala del cinema català, els Premis Gaudí. El president de l'Acadèmia Catalana de Cinema, Joel Joan, anima els exhibidors perquè vegin la llei com l'oportunitat de tenir més gent a les sales, perquè els números de les ràdios i de les televisions canten: el català no espanta l'auditori.
Una dada interessant: més de la meitat dels cinemes de Catalunya NO faran vaga.

Cinema en català i xarxes socials

Hi ha comunitats a la xarxa social Facebook que tenen dimensió de societat civil, entesa com "la intervenció de ciutadans lliures, des de l’esfera particular, que s’associen lliurement per realitzar un fi solidari, a favor de l’interès comú. [...] És a dir, l’entrada de persones lliures, pertanyents a l’esfera privada i no emmarcades en partits polítics, en l’esfera de la responsabilitat compartida." És la definició que Salvador Giner, sociòleg i president de l'Institut d'Estudis Catalans, fa de societat civil a la Revista d'informació i pensament urbans Barcelona Metròpolis.

És el cas de la comunitat del Facebook formada en resposta a la vaga de cinemes promoguda pel Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya. Ha aconseguit d'aplegar, en menys de dos dies, setze mil seguidors. El grup anima a no anar als cinemes que s'hagin sumat a la vaga, amb el lema:

"Si els cinemes fan vaga contra el català,
els catalans fem vaga de cinemes."

Els mateixos impulsors d'aquesta comunitat han afavorit un altre grup que convoca una concentració, davant el cinema Comèdia de Barcelona (cruïlla passeig de Gràcia i Gran Via), dimecres 27, a dos quarts de vuit del vespre. La idea és de fer cua a les taquilles del cinema i de demanar quines pel·lícules fan en català. I, al final, diuen "exigirem el llibre de reclamacions."

És una idea genial.

El vigilant del camp de sègol

"Vam plegar abans d’haver ni tan sols començat. Em segueixes?"
J. D. SALINGER. El vigilant en el camp de sègol

Dijous va morir l'escriptor nord-americà J. D. Salinger, l'autor de la novel·la The Catcher in the Rye (1951), traduït aquí per El vigilant en el camp de sègol. L'editorial Empúries va publicar el 1990 la traducció que van fer Ernest Riera i Josep M. Fonalleras. El relat em va apassionar a la primera lectura i s'ha anat convertit en recurrent, perquè una vegada i una altra hi trobo elements nous per a la reflexió.

Els fets s'expliquen en flash-back, com a catarsi del desencís vital del narrador protagonista, a proposta del seu psiquiatre. Holden Caulfield, un noi de 17, relata el vagareig per Nova York, la seva ciutat, on torna d'amagat després d'haver estat expulsat de l'internat de Pencey. És un noi inadaptat, que ha mantingut una relació incòmoda amb els companys d'habitació. Estima amb devoció la seva germana Phoebe, i Allie, el germà mort de leucèmia, a qui s'adreça amb monòlegs plens de tendresa. Tal com Salinger va aconseguir fer en vida, el protagonista projecta fugir de la societat. Però, en veure que la seva germana vol acompanyar-lo en aquest periple d'aïllament, Holden li promet que no se n'anirà. Com una metàfora de la infantesa feliç i com a al·legoria que la vida continua en cicles inevitables, la darrera impressió que explica Holden és la imatge de la nena donant voltes dalt d'una atracció de cavallets de fira, entre una melanconiosa pluja.
L'ús d'un llenguatge col·loquial, irreverent, i el retrat directe que fa del desfici sexual del protagonista enganxen també els lectors adolescents.

Vegeu-ne aquí una proposta de lectura feta per Biel Ferrer Puig

M de mortal

TNC, Sala Tallers. Companyia T6. M de Mortal, de Carles Mallol

Carles Mallol (Figueres, 1981) ha fet més d’una quinzena de dramatúrgies, n’ha dirigit unes quantes més i fa guions televisius. Ara pot afegir al currículum que ha estat l'autor teatral més jove que dirigeix al Teatre Nacional una obra pròpia: M de mortal.

Ha tingut també el privilegi d'estrenar companyia. Nou intèrprets: 4 actrius i 5 actors que formen, a partir d'aquesta obra, la companyia que treballarà exclusivament per als projectes del T6.

Mallol ha imaginat M de mortal com un text de realisme fantàstic seguint el procediment de Pere Calders, de tal forma que, enmig d’una situació realista, hi apareix l’element fantàstic. D'altra banda, els diàlegs tallants i la seqüencialització sincopada de les escenes fan pensar en els còmics. L'element que capgira la quotidianitat de la parella protagonista és el fet que la dona descobreix que és immortal. El seu home continua essent una persona corrent. L’atmosfera es va fent angoixant, mentre creix el desconcert en dia a dia de la parella. Aquesta superheroïna casolana es va interessant cada cop més per la funció de salvadora de la humanitat —tipus Batman— a què és pressionada de dur a terme. L'autor porta la comèdia al terreny moral, quan enfronta la protagonista a fer la tria entre salvar el món o salvar la seva relació de parella.
Hi ha escenes hilarants molt ben aconseguides i d'altres que provoquen una baixada de ritme, però tot i així els intèrprets fan arribar el text amb notable intensitat al públic.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.

Tocs de campanes

El so de les campanes de les esglésies té protecció legal, des d'ara. El Parlament de Catalunya l’ha declarat patrimoni cultural immaterial sonor del país.
A partir d’ara, els ciutadans queixosos dels campanars es poden estalviar de dur als tribunals ajuntaments i parròquies. El so de les campanes ja no és un soroll, és patrimoni de tothom, i com a tal estarà protegit, sempre que no superin els respectius límits de decibels establerts per cada municipi.
Les denúncies, fins i tot al Síndic de Greuges, van arribar amb la bombolla immobiliària dels anys noranta. Urbanites gens sensibilitzats per la vida del món rural, es compraven una segona residència en un poble com un cop de puny, que consideraven idíl·lic per la pau i l'entorn "miraculosament" conservat, però se sorprenien que durant la nit les campanes continuessin marcant les hores. Les queixes es van multiplicar, i alguns municipis de la Cerdanya, molt condicionats pel turisme, han acabat sucumbint a les exigències dels forans que, en vista que se sortien amb la seva, han arribat a queixar-se del soroll de les esquelles de les vaques, del soroll dels tractors pels camins sense asfaltar, de la pudor dels fems...

L'any 2003, l’Arxiu Històric Municipal de Sant Andreu de la Barca va patrocinar l’edició de CD on es recopilava el so de les seves campanes i una interessant bibliografia sobre campanes, campaners i campanars, com a exercici de recuperació de la memòria històrica. El disc recull vuit tocs de campana, que expliquen diferents motius socials i religiosos:

• Toc d'Ave Maria
  
• Toc de missa i ofici
  
• Repicar
  
• Toc per la mort del Papa
  
• Toc de morts
  
• Processó de morts
  
• Toc de foc
• Toc de sometent
  
  
  
  Llegiu en aquest mateix blog: "La campana de Duesaigües"
   

Versus 2.24

Al Versus Teatre hi fa estada la companyia valenciana Bramant Teatre, amb l'obra en castellà 2.24, dirigida per Jerónimo Cornelles, que n'és també coautor amb Pascual Carbonell. És una obra que arriba a Barcelona avalada per mitja dotzena de premis. Dos minuts i vint-i-quatre segons és el temps que un home i una dona que no es coneixen de res es troben sense cap altre passatger entre dues parades de metro. Un dia, l'home deixa un full amb la relació d'assumptes que té pendents de fer entre els quals hi ha el de tenir una aventura amb la dona del metro. Ella el recull. A base de notes escrites, diàriament es van coneixent i embolicant, a ritme de tango, sense mirar-se ni dirigir-se la paraula oralment. Però, també podria ser ben bé que aquesta comunicació només evolucionés amb final tràgic en la imaginació del passatger. Un format senzill, ben resolt de llum i efectes sonors i la veritat de les interpretacions de Juan Mandil i de Victoria Salvador fan lluir l'esplèndid text.

Llegiu-ne aquí una crítica més completa

A la sortida de la funció, tot i ser les 22:35, al vestíbul del Versus Teatre no hi cap una agulla. Els espectadors fan cua, arrambats a un costat, fent-nos lloc per tal que puguem sortir els que hem vist 2.24. No es penediran d'haver-se hagut d'esperar. Van a veure Els malvats (Vegeu comentari en aquest blog 15.1.2010)

Home d'ulls tristos, somnífer

No m'havia adormit mai al teatre. Trobo en les representacions en directe alguna cosa d'ofici màgic, únic, irrepetible. Però, aquesta nit, hi he caigut. L'episodi ha passat a les grades de la Sala Beckett, a la mitja hora final de la funció. Els ulls se m'anaven tancant amb una dolçor quieta, sentia que tot el cos se m'estovava, temia que el cap se'm decantés cap endavant o cap endarrere. ¿Què ha passat abans d'arribar en aquest estat de vigília?

L'obra d'aquesta nit era (Salvatges) Home d'ulls tristos, de Händl Klaus. Segueix el model beckettià de Tot esperant Godot o Fi de partida, teatre al·legòric de l'esperança inútil, amb poca seqüència narrativa i diàlegs repetitius i absurds.
Podríem resumir el contingut així: un metge sense fronteres retorna en tren a casa dels seus pares. Ve d'una missió a Moldàvia amb unes benes infectades a la maleta. Al tren s'hi ofegava i baixa una estació abans de la que havia de baixar. És estiu, a l'andana troba una família sinistra, amb aparença bonhomiosa que el convida a casa seva a refrescar-se. La síntesi del que vaig entendre pinta bé. L'andana solitària i els personatges psicòtics que hi habiten podrien ser un entorn inquietant al voltant d'aquest home que no sap on ha anat a raure. Però, el director Thomas Sauerteig no ha anat per aquí. El metge, des de la primera paraula es presenta histèric. Els altres personatges són plans, i mostren el seu desvari sense matisos, amb uns moviments escenogràfics anodins. Es fa de nit a l'obra —i a l'escenari— i el viatger s'adona que també ha perdut el següent tren i brama desesperat. Ben bé cinc minuts a les fosques bramant. Bé ho suposo: jo ja pesava figues.
Al final he aplaudit no perquè m'hagi agradat la posada en escena de l'obra, tampoc com a compliment. He aplaudit amb convicció perquè els actors i l'actriu d'aquesta nit han treballat amb honestedat per a mi.
Llegiu-ne aquí una crítica més completa.