PEL·LÍCULA 'LA PROFESSORA DE LITERATURA'

La professora de literatura. Direcció: Katalin Moldovai

Hongria i Romania, 2023

A l'institut de secundària d'una ciutat hongaresa, el claustre i els alumnes tenen en gran consideració i estima Ana Bauch, professora de literatura que explica amb metodologia poc convencional i creativa els temes. En parlar de la poesia francesa del segle XIX, llegeix als seus alumnes de disset anys, poemes de Rimbaud i Verlaine i els recomana la pel·lícula Eclipsi Total, d'Agnieszka Holland (1995), que retrata la relació dels dos poetes. Un pare conservador denuncia la professora a la direcció. L'assumpte surt del marc escolar i ha de testificar davant d'un comitè municipal. La condemnen davant la passivitat dels companys funcionaris que creuen que acceptarà la condemna, que ni tan sols defensarà la funció pedagògica i cultural de la pel·lícula per no complicar-se més la vida. Anaven errats. Pel·lícula de poques paraules, desenvolupament lent. Premi de la Crítica a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. Filmin. 8/10

 

SÈRIE 'FINS QUE ET MATI'

Sèrie Fins que et mati. Basada en l'autobiografia de Delia Balmer

Direcció: Julia Ford i Nick Stevens. Regne Unit, 2024

La infermera Delia Balmer és una superivent que va ajudar a fer caure l'assassí en sèrie John Sweeney. El llibre autobiogràfic amb què es basa la sèrie posa al descobert les errades del sistema judicial en els casos de violència de gènere. A la sèrie, Balmer (interpretada per Anna Maxwell Martin) s'enamora el 1991 d'un fuster i artista bohemi (interpretat per Shaun Evans, protagonista d'Endeavour) que coneix en un pub de Londres. Va acceptar l'oferiment de Balmer d'anar a viure plegats i de seguida l'home va mostrar el costat fred i violent. En una baralla, li confessa haver assassinat la seva anterior parella. La policia l'arresta però surt en llibertat per un error dels jutges que consideren que no és perillós. Mentrestant, la policia d'Amsterdam té oberta la investigació sobre un cadàver esquarterat trobat en una maleta al canal. Fins al darrer capítol els dos mons no s'ajunten i, entremig, Delia Balmer martiritzada durant tres anys, un cop i un altre per l'assassí que estava disposat a convertir-la en la seva següent víctima. Filmin. 9/10

Fins que et mati. Minisèrie de 4 epidodis de 45 minuts.

EXPOSICIÓ 'PAZ ERRÁZURIZ', A LA FUNDACIÓ MAPFRE

© Paz Errázuriz
De la sèrie La manzana de Adán

L'exposició que l'espai KBr de la Fundació MAPFRE dedica a la fotògrafa Paz Errázuriz (Santiago de Xile, 1944) és una selecció de les 173 obres de la col·lecció de la fundació. La mostra es basa en l'eix cronològic i la línia temàtica agrupada en conjunts d'imatges. La fotògrafa va iniciar la seva obra als anys seixanta, en el context de la dictadura de Pinochet i continua actualment posant l'èmfasi en la condició humana, en el context d'una societat que ha estat privada de llibertats. Enfoca comportaments singulars i formes de resistència a les normes imposades, fins i tot en democràcia. La mostra inclou sèries de fotografies tan difoses com La Manzana de Adán, que les autoritats militars xilenes van considerar com a subversiva.  El conjunt és una captivadora mostra d'art fotogràfic amb substància informativa que emociona.
Oberta fins al 15 de setembre.

'QUI SOM?', DE BARÓ D'EVEL, AL GREC

Qui som? Autoria i direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias 

Baró d’evel. Festival Grec 2024. Teatre Grec, Barcelona

Des de la carpa de circ a l'esplèndid escenari del Teatre Grec de Barcelona, retrobem dos grans creadors de mons escènics: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias —fill, jove (i la petita Rita), nissaga amb pedigrí dels clows i activistes Tortell Poltrona i Montserrat Trias—, amb treballs que respiren proximitat com en les darreres edicions del Festival Grec.  Qui som? és el primer espectacle de la trilogia que es completarà amb Qui soc? i On som?

Qui som? és bàsicament un espectacle de dansa i comicitat, en un marc excepcional on la companyia ha plantat un enorme monstre d'algues —obra de Lluc Castells— que es contorsiona al ritme de la banda sonora de les onades. A escena, compta amb unes peces de ceràmica acabada de tornejar, toves encara, que ens sorprenen emprades com a joguines de barrets mal·leables. Però no seria un espectacle de Baró d'evel si amb el seu art generós no aportessin materials per a reflexió social i ecològica. En aquest cas, el mar llença a les platges cadàvers de persones que buscaven una vida millor. El mar retorna tota la porqueria que els humans hi aboquem. No s'hi val a encongir-se d'espatlles i mirar cap a una atra banda. Importa el petit gest de cadascú i ens conviden a sortir del nostre confort de l'amfiteatre i afegir-nos a la declaració d'intencions seguint la Camille, agombolada per la fanfàrria de la compayia. Al jardí, uns ceramistes tornegen el fang a la vista dels espectadors i hi ha instal·lada una exposició de peces per tot el recinte. Generositat al servei de l'art i el talent de qui ens recorda optimista que com amb el fang 'tot està per fer i tot és possible'. Gràcies. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

EXPOSICIÓ 'LOUIS STETTNER', A LA FUNDACIÓ MAPFRE

© Louis Stettner. Brooklyn Promenade. Nova York, 1954
Col·lecció Fundació MAPFRE

L’exposició que MAPFRE dedica a Louis Stettner (Nova York, 1922 – París, 2016), recorre la trajectòria del fotògraf que va captar les imatges icòniques del segle XX. Les seves obres remeten tant a l'estètica de la fotografia de carrer novaiorquesa com a la mirada poètica de la fotografia urbana de tradició francesa. Són especialment interessants les dels carrers buits de París, la matinada que França va alliber-se dels nazis. 

Enrolat amb 18 anys com a fotògraf de guerra al Pacífic. Viure la lluita contra el fascisme el va convèncer que la gent popular és heroica i d'aquest tema en va fer una oda com a fil conductor de la seva fotografia de persones individualitzades, que mostren la seva dignitat. Va passar la vellesa a França i als noranta anys va fotografiar la seva darrera sèrie, amb la natura més propera del paisatge de la Provença com a protagonista.

Exposició oberta fins al 15 de setembre 

© Louis Stettner. Col·lecció Fundació MAPFRE
Tornant de la feina amb el tren de la tarda.
Penn Station, Nueva York (1958)

'HAMLET. EN ELS PLECS DEL TEMPS', AL TEATRE LLIURE

Hamlet. En els plecs del temps. A partir de W. Shakespeare

Adaptació i direcció: Christiane Jatahy 

Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Hamlet adaptat i dirigit per Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) referma que els textos clàssics admeten totes les versions ben fetes, amb contextos diferents de l'original, variacions que no afectin el fons i tota mena d'actualitzacions de forma. En aquest cas teatre, projeccions en 3D i enregistraments en directe. Un jove Hamlet amb cos de dona dirà el 'ser i no ser aquesta és la qüestió' amb un sol gest, sense calavera. Està turmentat perquè l'espectre del seu pare li ha anunciat que no va morir per la picada d'una serp sinó que el va enverinar el seu germà, l'oncle que ara es casa amb la seva mare i reina. El context de la festa de casament, continua sent la guerra, ara la de Gaza i la d'Ucraïna. L'Ofèlia torna els regals a Hamlet que, en rebre'ls, s'hi sincera. Després d'aquest fet, ja s'ha dit tot allò important i Ofèlia, la filla de Poloni assassinat, navega per l'escenari i suposem que mor ofegada, encerclada dels gerros amb flors de l'escenari debastat. I, a partir d'aquí el ritme decau i el desenllaç es resol com bonament pot. Aplaudiments discrets. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'DÄMON. EL FUNERAL DE BERGMAN', AL TEATRE LLIURE

Dämon. El funeral de Bergman

Text, direcció, escenografia: Angélica Liddell

Festival Grec 2024.  Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Dämon. El funeral de Bergman arriba a Barcelona avalat pel Festival d'Avinyó, on s'acaba d'estrenar i per molts anys de teatre performàntic de la dramaturga, intèrpret i directora Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano. La desmesura en el fons i en la forma. La desmesura en el silencis, en el crit, en l'ego, en les accions repetides, en l'escatologia, en el monòleg-homília amb preguntes sobre l'agonia de la vellesa. Es riu del mort i dels que el vetllen amb nas de pallasso. El valor de l'espectacle és la gosadia de posar aquest conglomerat provocador a escena. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*     

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LES MANS', A LA VILLARROEL

Les mans, de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas

Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona

Amb la tria dels intèrprets que facin versemblant una bona història ja hi ha un alt tant per cent guanyat perquè l'obra funcioni. Les mans és una obra de literatura teatral d'alta volada al servei d'una relat intimista que s'encarreguen de fer brillar Raquel Ferri i Ernest Villegas, amb les seves interpretacions. Escrita pel dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981) i dirigida amb mestria Sílvia Munt funciona com un artefacte de rellotgeria, a punt d'explotar en cada escena.
L'Isaac és actor i s'està refent d'una malaltia mental, la seva companya Paula ha escrit el que han hagut de passar i ho ha transformat en un guió cinematogràfic. Serà la primera pel·lícula que dirigirà i l'Isaac en serà l'actor protagonista. Així que s'inicia el rodatge la directora s'adona que l'actor no està preparat per a interpretar el personatge. Acomiadar-lo és un acte de valentia i sobirania en la seva feina, però qüestionable per la parella que entén, per una banda, que la seva pròpia història no la pot representar ningú millor i per l'altra, que ser-ne el protagonista el rellançaria professionalment
Auguro per a Les mans molta vida als escenaris i no m'estranyaria que arribés també al cinema. Ho vull veure. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY