'EL SOPAR DELS IDIOTES', AL TEATRE BORRÀS

El sopar dels idiotes. Autor: Francis Veber
Adaptació: Paco Mir. Direcció: Pep Anton Gómez
Teatre Borràs, Barcelona

El sopar dels idiotes de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, París, 1937) és una obra clàssica contemporània que s'atreveixen a fer moltes companyies amateurs, no pas perquè sigui fàcil de posar en escena, sinó perquè des de la primera frase connecta amb el públic. Si la respresenten bons professionals, com en aquest muntatge, l'èxit està més que assegurat malgrat que hàgim d'assistir a la representació amb mascareta, desinfectats de mans i amb el programa de mà al mòbil. La versió catalana de Paco Mir, membre del Tricicle, és del 1998. Entrem a la platea expectants i, just s'inicia la coreografia precisa de la comèdia, ja tenim la trama al descobert: una pinçada a l'esquena de l'amfitrió del sopar,  l'esposa que fuig i l'idiota invitat de torn que entra a l'apartament de luxe. Resulta que el ximplet que els amics invitaran aquesta setmana treballa a Hisenda i té la dèria de reproduir amb mistos monuments insignes del món. L'amfitrió (l'actor David Olivares, manejant bé el conflicte)  posa pegats als seus problemes a cop d'embolic rere embolic a càrrec del senyor curt de gambals convidat (tendríssim, Artur Busquets).  En sortim amb les barres desencaixades de tant de riure. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

'THE OPERA LOCOS', AL TEATRE POLIORAMA

The Opera Locos. Idea original: Yllana i Rami Eldar. 

Direcció musical: Manuel Coves i Marc Álvarez. 

Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona

Espectacle de la companyia Yllana per a tots els públics, en la línia dels diferents espectacles seus que hem vist al Teatre Romea i al Teatre Condal.  Fragments d'òperes clàssiques en clau de comèdia, molt ben cantades en directe amb l'acompanyament instrumental enregistrat. Hi ha dos nivells dramatúrgics que se superposen, per una banda el de les cançons i per l'altra la història de relacions entre els intèrprets.  Qualitats musicals i una posada en escena espectacular. Remarco les habilitats comunicatives de la companyia que fan que l'auditori connecti amb allò que s'esdevé a l'escenari i, des de la primera cançó,  hi participi de bon grat. L'espectacle va ser guardonat el 2019 amb el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria musical. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

'DESIG', AL TNC

Desig. Autor: Josep Maria Benet i Jornet 

Direcció: Sílvia Munt. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

Intèrprets: Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun.  Tenia com a referent d'aquesta inquietant obra la posada en escena dirigida per Sergi Belbel, al teatre Romea el 1991. Amb quatre dels grans intèrprets: Imma Colomer, Àngels Poch (1948-2015), Josep M. Pou i Lluís Soler. El muntatge actual dirigit per Sílvia Munt compta també amb aquesta basa. I, així i tot, no n'hi ha prou per ser un espectacle arrodonit, com correspon als mitjans amb què compta la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

En un espai que recorda la Sala Villarroel —però a l'engròs—, amb les dificultats pròpies d'accedir als seients quan es juga en un escenari central. Un migsostre (inútil) i una il·luminació que els intèrprets campegen com poden per no fer ombra als companys. No apareix cap cotxe en la nit de la protagonista i els fantasmes —Bravo!, Raimon Molins i Anna Sahun —són tota l'estona a escena encara que no els toqui parlar. M'ha estranyat la resolució de l'escena inicial de la parella a la segona residència d'un poble petit.  És la primera vegada que hi han vingut sols perquè les filles són d'excursió. És una escena casolana, Ell poleix una fusta (l'al·legoria d'escultura d'Ella)  en una actitud serena i Ella li recrimina que llenci les serradures a terra. Ho fa amb unes rèpliques tan irades que posen l'auditori en alerta. Ella ja no abandonarà aquesta actitud tensa, per tant, no ens sorprèn gens quan, per fi, s'encari als fantasmes representants dels desitjos incomplerts. El final quadra, però sense entusiasme. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

'LA CASA DEL DOLOR', AL TNC

La casa del dolor. Autor i director: Víctor Sánchez Rodríguez

Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Una història sobre el dolor contingut. Una família benestant espera amb la taula parada el fill Juli per celebrar que ha acabat la carrera de piano. El xicot no es presenta ni respon el telèfon, i pare, mare i germana bessona se'n senten culpables i busquen sortides íntimes. Però abans han d'entendre què han projectat sobre el desaparegut,  una recerca que fa cadascú a la seva manera. Fragments d'una pel·lícula doblada en espanyol i cançó en espanyol, també, perquè fer-ho en català ens semblaria que el Teatre Nacional de Catalunya s'excedeix en el compromís amb la llengua. L'escenografia grandiloqüent queda enxovada a la Sala Petita i, potser encara bo que l'obra es pot veure en aquest espai perquè entenem alguna paraula de les que diuen els intèrprets, malgrat els finals de frase que acaben a la boca, no a l'aire. En conjunt, la trama explicada verbalment i visual queda diluïda dins embolcalls —inexplicables— de tota mena. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

 

SÈRIE 'OPERACIÓ BÚFALO'

Direcció: Peter Duncan. Austràlia, 2020

L'acció trancorre a la  base nuclear de Maralinga, a l'interior d'Austràlia, el 1956. Té com a teló de fons les proves amb bombes nuclears, amb el major Carmichael al comandament i uns polítics que amaguen els resultats amb informes falsos. Una sàtira política que recorda que els territoris on es van fer els experiments no estaven desahabitats com el govern australià va voler fer creure. Es van trobar més de vint mil esquelets d'aborígens. 

Sis episodis de cinquanta minuts. Filmin. 8/10

'EL SENTIT DE L'ESCULTURA' A LA FUNDACIÓ MIRÓ

L'exposició temporal que presenta la Fundació Miró, El sentit de l’escultura, incideix en la gran transformació que ha experimentat la pràctica escultòrica el segle XXI, al mateix temps que deixa constància de l’impacte que els orígens de la disciplina continuen exercint en els artistes actuals. Un centenar d'obres de seixanta-cinc artistes d’arreu del món com ara Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Lygia Clark, On Kawara, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist, Marisa Merz i Sarah Lucas.

 David Bestué, comissari de l'exposició

PEL·LÍCULA 'LES CENDRES D'ÀNGELA'

Les cendres d'Àngela. [Angela's Ashes)]. EUA 1999
Direcció: Alan Parker

Basada en el best-seller autobiogràfic de l'escriptor Frank McCourt. En l'època de la Gran Depressió dels anys 30 als Estats Units, el matrimoni Ángela i Malachy i els seus fills abandonen Nova York i tornen a la seva Irlanda, on tenen els pares i germans, amb l'objectiu de millorar la seva situació econòmica. A la Irlanda nadiua es troben amb una classe treballadora empobrida per la crisi que segueix la independència i sobretot amb l'alcoholisme de Malachy que dilapida als bars el poc que guanya. Des de la memòria de Frank, als dotze anys, explica com el pare va abandonar-los. La mare, Angela, (interpretació antològica d'Emily Watson) manté miseriosament els quatre fills amb subsidis migrats i la caritat de la família. Són tan exagerades les dificultats de supervivència que s'hi relaten que resulten inversemblants. I existeixen. Encara avui, a tocar de casa. Filmin. 9/10

'TATUA'M', EN LLIBRE-OBJECTE

Tatua’m brisa,
arrels roents i pètals:
la treva entre ones.

Durant el procés de creació d'aquest llibre d'artista o llibre-objecte pensava en el que ha dit Clarice Lispector: «La realitat és talment una ceba i, a mesura que la paraula n'arrenca les capes, el cor manifesta més i més la seva inaccessibilitat.» I, deu ser així perquè per desenvolupar aquest haiku inèdit no n'he tingut prou en un sol exemplar. He distribuït el material biogràfic en quatre peces, totes amb el poema cal·ligrafiat. En cadascuna hi predomina un color representant un element natural: blau (aigua), verd (terra), violeta (aire) i granat (foc). En cada llibre una aroma: espígol, llorer, eucaliptus, romaní. 

Si us ve de gust, feu-ne un tast en aquest vídeo: