LA PORTULACÀRIA, PLANTA DE L'ABUNDÀNCIA

Portulacària. Foto: © Paüls 2019

He descobert el nom d'aquesta planta crassa per casualitat: Portulacaria afra. No en conec el nom popular en català, potser perquè va fent sense fer soroll, sense demanar conversa. Fent-ne traducció dels que corren per la xarxa: arbre de l'abundància, arbre de la fortuna, planta de la moneda... És originària del sud d'Àfrica on es menja en amanides o com a component de sopes. De creixement lent, emprada com a bonsai. No cal regar-la gaire, però agraeix un rajolí setmanal a l'estiu. Si es descontrolen les branques les tallem i plantem les podes. Al jardí de llicorella a Duesaigües en tenim exemplars en torretes grans i en jardineres petites i, també, directament a terra, a ple sol i a l'ombra. Segons el lloc on estan ubicades semblen que siguin plantes diferents. Les fulles de coixinets petits i rodons, passen del verd clar i carnós de les que estan entre sol i ombra al verd fosc i poc plenes de suc de les que estan al sol.  Ara no parem de cridar-les pel nom: portulacària, portulacària! Em sembla que somriuen.

...i fèiem ressenya del que era meu, 

i tu em deies els noms.

Homer. L’Odissea, XXIII

'BETÚLIA', DE MARIA AURÈLIA CAPMANY

Si algú arriba tardà, a mitja rialla, s'hi afegeix sense que li expliquin el motiu de tant riure. Ja l'hi diran després si poden per fi articular algun mot. Se sent el xiulet desolat del tren. És el tren que arriba sempre tard. Deu traginar gent impacient, anguniada, que sap que arribarà tard, però que no es pot acostumar a arribar tard. La rialla es confon amb el trepidar del tren, amb el respir angoixat del vapor que s'escampa amb espurnes de foc. I queda després sobre la dolça remor del mar, vibrant, desentonada, la rialla.

M. AURÈLIA CAPMANY. Betúlia
Obra Completa I, Columna Edicions, 1993
Nautilius, 2014

'ICÀRIA, ICÀRIA', DE XAVIER BENGUEREL

Editorial Planeta, 1974 

Em poso a somiar llegint aquest llibre, com si seguís

remant dins aquella barca, com si els camins d'Icària

existissin i fos cosa de buscar-los tot i sabent que

no hem de trobar-los mai.

XAVIER BENGUEREL. Icària, Icària

'LA LLISTA DE SCHINDLER', DE THOMAS KENEALLY

«La història d'Oskar Schindler ha començat d'una manera força agosarada, amb nazis gòtics, amb l'hedomisme de les SS, amb la noia primeta apallisada brutalment, i amb una figura de la imaginació quasi tan popular com la bagassa del cor d'or: l'alemany bo.

Per un cantó, Oskar s'ha esforçat per conèixer l'autèntica cara del sistema, una cara rabiüda darrera un vel de formalitat burocràtica. Ell sap, doncs, abans que molts d'altres gosin saber-ho, què vol dir Sonderbehandlung; sap que tot i que significa Tractament especial, vol dir munts de cadàvers gasats amb cianur a Belzec, Sobibor, Treblinka, i en aquell complex a l'oest de Cracòvia conegut pels polonesos com Óswiecim-Brzezinka, però que es coneixerà a Occident pel seu nom alemany d'Auschwitz-Birkenau.

Per altra banda, és un home de negocis un home de temperament comercial i no escopirà descaradament a la cara del sistema. Ja ha fet que aquells munts fossin més baixos, i tot i que encara no sap que aquest any i el següent n'augmentarà el nombre i el volum i que seran més alts que el Matterhorn, sí que és conscient que la muntanya comença a ser una realitat. I tot i que encara no està al corrent de tots els canvis burocràtics que tindran lloc al llarg de la formació de la muntanya, sí que creu que sempre hi haurà lloc i necessitat de la mà d'obra jueva».

THOMAS KENEALLY. La llista de Schindler
Traducció de Jordi Fibla, Pere Franch i Xavier Pàmies
Columna Edicions, 1994

'RECOMANE TENEBRES', DE VICENT A. ESTELLÉS

«La nit és el meu regne, el meu mar, el moment

postrer del meu naufragi, escric mentre una sal

i unes ones m'emplenen els pulmons, tot el cos,

mentre em rosega el cos l'amargor del naufragi».

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.  

Les nits que van fent la nit, fragment

LA PLANTA DE JADE

Planta de jade o arbre de jade. Foto: © Paüls 

El nom de planta de jade o arbre de jade (Crassula ovata)  li ve del color de les fulles. Aquesta planta suculenta originària del sud d'Àfrica té la tija dura i es va fent llenyosa a mesura que creix. Floreix a començaments de tardor, però només si li restringim l'aigua. Cal regar-la, exclusivament, quan la terra és ben seca. L'excés d'humitat podriria les arrels i li faria caure les fulles. 

Els dos exemplars de certa grandària que tenim en torretes al jardí de llicorella viuen a l'exterior a ple sol, però millorarien si no hi estiguessin tan exposats. Ara, l'excés de llum —i el sol rabiós de l'estiu mediterrani— fa que les vores de les fulles es tornin rosades. Passa l'hivern de puntetes. És preferible posar-la a resguard els dies de molt de fred. Viu als interiors si té bona llum. Sembla que és una de les plantes que millor purifica l'aire de les habitacions. Per fer-ne nous exemplars, tallem una branca, la plantem i la reguem en abundància durant dos o tres dies. Diuen que atreu la sort. No ens en podem queixar.

 

Per saber-ne més:

 

Llengues de gat. Planta de jade

 «Menuda natura jardí», Manuel Casanova

 

UN TAST DE 'BOMBES DE LLAVORS'

«Llances als terrenys erms les bombes de llavors que has dut a coll. El terreny està preparat i les llavors colgades a punt per germinar a la primera gota. ¿Esperarem estoicament que plogui?».

Booktrailer:

Recull de 20 proses poètiques
il·lustrades amb pintures, fotografies i collages.

Carme Andrade (aiguada xinesa)

Teresa LLorach (aquarel·la)

Josep Lomas (fotografia)

Sara Mauri (fotografia)

Marc Pérez Oliván/Nené (pintures)

Cesca Toledano (fotografia)

Fina Veciana (pintures)

Rosa Virgili (pintures)

Pròleg i epíleg: Mònica de Dalmau

Coberta i mosaic epíleg: Fina Veciana

Llegiu el llibre en línia

o bé  

descarregueu-vos-el en format PDF

Performance de presentació:
Centre d'Art Cal Massó
17 d'octubre, 8 del vespre

SENYORA MARQUESA...

Marquesa (Alocasia macrorrhiza) al jardí de llicorella, Duesaigües
Foto: © Paüls, 2019

Al jardí de llicorella d'aquests republicans, la marquesa hi viu un cicle anual que enguany ha estat espectacular. A l'ombra, però amb molta llum, ha fet tres fulles de 65 x 45 cm i d'altres que continuen engrandint-se amb fúria. Plantada en una torreta massa petita per a la planta que és ara, només li concedim un rajolí diari a l'estiu, que és quan hi som regularment. A l'hivern  la deixem a resguard, però a la intempèrie, i enyora la nostra escalfor (és un dir, perquè de lluny sentim les queixes i els insults!). Invariablement, als primers freds es marceix i les fulles verdes acaben reduïdes a un rebrec gelatinós de color marró clar. A finals d'hivern retirem les pelleringues i a la primavera, torna a regalar-nos fulles vistoses i brillants. Una altra planta generosa que no ens mereixem.

Es marciran les flors, però, a despit

de l'hivern, romandrà el seu esperit.

W. SHAKESPEARE. Sonets, V